Norton Motorcycle Company (antigament, Norton Motors, Ltd.) és una empresa fabricant de motocicletes anglesa. Fundada a Birmingham el 1898 com a fabricant d'«accessoris i peces per la indústria de les dues rodes», l'empresa començà a produir motocicletes equipades amb motors d'altres fabricants el 1902. El 1908 va afegir a la gamma un motor de construcció pròpia i va començar així una llarga etapa de producció de motocicletes monocilíndriques i, més tard, bicilíndriques, així com una llarga història de participació en competicions.
Durant la dècada del 1950, la Norton original fou comprada pel grup Associated Motor Cycles (AMC) i més tard patí diverses fusions amb altres fabricants del grup BSA, fins que acabà tancant definitivament el 1978 sota la forma de Norton Villiers Triumph (NVT). Uns anys després, diversos grups inversors feren renéixer la marca fins que, el 2020, fou adquirida per l'empresa índia TVS Motor Company.
Els inicis miniatura|esquerra|Rem Fowler amb la Norton/Peugeot amb què va guanyar el TT de 1907 L'empresa original fou fundada el 1898 per James Lansdowne Norton (conegut com a "Pa") al número 320 de Bradford Street, Birmingham. El 1902, Norton va començar a construir motocicletes amb motors francesos i suïssos. El 1907, una Norton amb motor Peugeot, pilotada per Rem Fowler, va guanyar la categoria de motos bicilíndriques al primer TT de l'illa de Man, començant una tradició esportiva que es va mantenir fins a la dècada del 1960. L'abril del 1907, Norton Manufacturing Co. es va traslladar a una fàbrica més gran al mateix Birmingham, concretament al Floodgate Street de Deritend Bridge.
Els primers motors Norton es van fabricar el 1907 i les primeres unitats de producció es varen comercialitzar a partir del 1908. Es tractava d'un model de 490 cc i 3,5 CV, anomenat "3.5 hp", i el "Big 4" de 633 cc, els quals iniciaren una línia de motors monocilíndrics de vàlvula lateral que va continuar amb pocs canvis fins a finals de la dècada del 1950.
El primer logotip de Norton era un disseny art nouveau força senzill, amb el nom escrit en majúscules.Vegeu p.e. Holliday, Norton Story, p. 17. Tanmateix, en va aparèixer un de nou a la portada del catàleg per al 1914 que fou fruit d'una feina conjunta de James L. Norton i la seva filla Ethel. Es va conèixer com al logotip curly N ("N arrissada"), amb només la lletra inicial com a majúscula, i va ser emprat per la companyia després, apareixent per primera vegada sobre una motocicleta real el 1915. Ethel Norton també va provar algunes de les motos del seu pare.
El 1913 el negoci va declinar i R. T. Shelley & Co., els principals creditors, van intervenir per a salvar-lo. Poc després es va formar Norton Motors Ltd, sota la direcció conjunta de James L. Norton i Bob Shelley. El cunyat de Shelley, el preparador Dan O'Donovan, va aconseguir establir un nombre significatiu de rècords amb la Norton el 1914, poc abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial -com que el motociclisme de competició es va suspendre en gran manera durant les hostilitats, aquests rècords encara es mantenien quan la producció es va reiniciar després de la guerra. Els rècords de Dan O'Donovan, establerts a l'abril de 1914 a bord d'una Norton de 490 cc, foren aquests:
Menys de 500 cc a 81,06 mph el km llançat i a 78,60 mph la milla llançada Menys de 750 cc, íd. anterior Menys de 500 cc amb sidecar a 65,65 mph el km llançat i a 62,07 mph la milla llançada Menys de 750 cc amb sidecar, íd. anterior
El 17 de juliol de 1914, O'Donovan també va aconseguir el rècord de velocitat en 5 milles llançades a 75,88 mph, i el rècord a moto aturada en 10 milles a 73,29 mph, de nou amb la Norton de 490 cc.
Primera Guerra Mundial miniatura|La Norton BS 490 cc, model de competició reeixit del 1912 al 1920 Norton va continuar la producció dels seus models 3.5 hp i Big 4 fins a ben entrat el període de guerra, tot i que el novembre de 1916 el Ministeri de Municions va dictar una ordre en que no es permetia cap altra activitat en la producció de motocicletes o automòbils a partir del 15 d'aquell mes sense permís. En aquella època, la majoria dels fabricants de motocicletes ja produïen municions o peces d'avions, o bé es dedicaven al comerç d'exportació. Norton ja es dedicava a aquesta darrera activitat i a començaments d'aquell any havia anunciat un nou model "Colonial" de la seva Big 4 de 633 cc. Els principals canvis n'eren l'augment de la distància al terra (de 4.25" a 6.5") gràcies al bastidor retocat, un dipòsit més gran, una distància més llarga amb la roda dels parafangs i un robust portapaquets posterior. El motor no canviava i la transmissió es feia mitjançant una caixa de canvis de tres velocitats Sturmey-Archer.
El febrer de 1918, la revista Motor Cycle va publicar un reportatge sobre una visita a Norton Motors. James L. Norton hi afirmava que esperava llançar tres models durant la postguerra: la 3.5 hp 490 cc TT amb transmissió per corretja (per als "aimants de la velocitat") i dos d'utilitaris, un amb motor TT apaivagat, i l'altre el Big 4 per a altes prestacions en solitari o amb sidecar, tots dos amb caixa de canvis de contraeixos Sturmey-Archer de tres velocitats i tracció total per cadena. També va declarar que havia estat experimentant amb pistons d'alumini, i que Norton havia creat un manual de consells de conducció que contenia també detalls dels seus models Military i Empire.
El maig de 1918, Norton afirmava en un dels seus anuncis «The ministry are taking the whole of our present output, but we have a waiting list» ("El ministeri ocupa tota la nostra producció actual, però tenim una llista d'espera"). En aquest anunci també apareixia la frase Unapproachable Norton ("Norton inaccessible"). Pocs models de Norton WD apareixen a la columna "En Venda" de The Motor Cycle després de la guerra, cosa que suggereix que varen ser enviats a l'estranger (aparentment, una comanda era per a l'exèrcit rus). Al llibre vermell de 1913–1917, que mostra la producció d'automoció, marina i aviació en aquell període al Regne Unit, s'hi observa que Norton va passar de la gamma completa el 1916 a només la Big Four Military el 1917.
Període d'entreguerres Norton va reprendre els lliuraments de motocicletes civils a l'abril de 1919, amb models adreçats a motociclistes que gaudien de la fiabilitat i el rendiment que oferien els motors monocilíndrics de carrera llarga amb caixes de canvis separades. La firma també va reprendre les curses i el 1924, el seu pilot Alec Bennett aconseguí al Senior TT de l'illa de Man la primera victòria amb una velocitat mitjana en cursa superior a 60 mph. Norton va guanyar aquesta cursa deu vegades fins que es va retirar de les competicions el 1938.
J.L. Norton es va morir el 1925 a només 56 anys, però encara va poder veure com les seves motocicletes guanyaven el Senior i el sidecar TT el 1924, concretament amb el Model 18 de 500 cc, el primer monocilíndric de vàlvula aèria de Norton.
Dissenyat per Walter Moore, el motor Norton CS1 va aparèixer el 1927. Es basava estretament en el motor ES2 de vàlvula aèria i n'emprava moltes parts. Moore va ser contractat per NSU el 1930 i després, Arthur Carroll va dissenyar un motor OHC completament nou destinat a convertir-se en la base de tots els monocilíndrics OHC i DOHC Norton posteriors (el trasllat de Moore a NSU va motivar que els seus antics col·laboradors convertissin irònicament "NSU" en Norton Spares Used, "Recanvis de Norton emprats"). La llegenda a les curses de Norton va començar a la dècada del 1930. Dels nou Senior TT (500 cc) disputats a l'illa de Man entre 1931 i 1939, Norton en va guanyar set.
Fins al 1934, Norton va comprar caixes de canvis i embragatges a Sturmey-Archer. Quan aquesta empresa va suspendre la producció, Norton en va comprar els drets de disseny i els en va encarregar la fabricació a Burman and Sons Ltd, un conegut fabricant de caixes de canvis.
Segona Guerra Mundial miniatura|Norton WD 16H militar de 1942 Norton va començar a fabricar motocicletes militars de nou el 1936, després d'un procés de licitació al 1935 on una Norton 16H modificada va superar els altres candidats. Des de les 900 unitats fabricades el 1936 fins a les 2.000 de 1937, Norton va avançar-se a la competència a mesura que la guerra s'acostava i hi havia bones raons, en termes de recanvis i manteniment, perquè els militars seguissin amb el mateix model. Entre 1937 i 1945, gairebé una quarta part (més de 100.000) de totes les motos militars britàniques eren Norton, bàsicament el model WD 16H (en solitari) i el sidecar WD Big Four amb tracció a la roda lateral.
Postguerra Després de la Segona Guerra Mundial, Norton va tornar a la producció de motocicletes civils, tot augmentant-ne gradualment l'abast. Una novetat important el 1949 va ser la bicilíndrica Model 7, coneguda com a Norton Dominator, una moto de 500 cc dissenyada per Bert Hopwood. El seu xassís derivava de l'ES2 monocilíndrica, amb suspensió telescòpica anterior i d'èmbol posterior, i incorporava una versió actualitzada de la caixa de canvis que es conegué com a lay-down ("ajaguda"). Parafangs i dipòsit millorats en completaven l'estil més modern.
miniatura|esquerra|Leslie Archer amb la Norton de motocròs en una cursa a Boekel el 1956 Els èxits al Senior TT de l'illa de Man van continuar després de la guerra, amb victòries de Norton cada any del 1947 al 1954. La marca va lluitar per a recuperar el seu domini d'abans de la guerra, ja que la seva monocilíndrica s'enfrontava a una dura competència de les pluricilíndriques italianes i l'AJS anglesa. A la primera edició del mundial de velocitat, el , Norton només hi va aconseguir el cinquè lloc (la campiona fou AJS). Això va ser abans que aparegués el xassís Featherbed ("llit de plomes"), desenvolupat per a Norton pels germans McCandless de Belfast el gener de 1950. Aquest nou xassís es va muntar a la nova Norton Manx, la qual, amb pilots com ara Geoff Duke, John Surtees i Derek Minter, esdevingué una motocicleta mítica. Entre i , Geoff Duke hi guanyà tres mundials de velocitat (dos en 350cc i un en 500cc). De seguida, el Featherbed, un disseny que permetia una bona distribució de la rigidesa de la massa, es va convertir en un referent pel que fa a bastidors.
Norton va experimentar també amb la col·locació del motor i va descobrir que el fet de moure'l lleugerament amunt o avall, endavant o endarrere i, fins i tot, de dreta a esquerra, podia proporcionar un "punt dolç" en termes de pilotatge. Els dissenyadors de motocicletes encara fan servir aquest mètode per a afinar-ne la maniobrabilitat.
El 1951 es va posar a disposició dels mercats d'exportació la Norton Dominator com a Model 88 amb el marc Featherbed. Més tard, a mesura que augmentava la producció d'aquest bastidor, es va convertir en un model de producció habitual i es va fabricar en variants per a altres models, incloses les monocilíndriques OHV.
La Norton Manx de carrera llarga, fabricada de 1946 a 1953, tenia un diàmetre per carrera de 79,6 × 100 mm. Inicialment era de tipus SOHC (arbre de lleves al cap) i passà a ser disponible en DOHC (doble arbre de lleves) per als principals pilots a partir de 1949. Aquesta moto va jugar també un paper important en el desenvolupament de les curses de cotxes de la postguerra. A finals de 1950, les normes nacionals angleses de 500 cc es van adoptar com a la nova Fórmula 3. El motor JAP de Speedway havia dominat la categoria inicialment, però el Manx era capaç de produir força més potència i es va convertir en el motor escollit. Com que Norton no venia motors separats, es van comprar moltes Norton Manx completes per a fer-ne servir el motor en curses de 500 cc.