miniatura|Representació de la consciència del del metge paracelsià anglès Robert Fludd. La consciència és, fonamentalment, la «coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència […]». Malgrat que els filòsofs i els científics l'analitzen des de segles en un intent de definir-la, explicar-la i debatr'l, resta un concepte desconcertant i controvertit que es considera «l'aspecte més familiar de la nostra vida i, alhora, el més misteriós». L'únic aspecte de la consciència que gaudeix d'un consens ampli és que existeix. Hi ha opinions divergents sobre quins fenòmens cal estudiar i explicar com a consciència. De vegades, es considera equivalent a la ment i, de vegades, un aspecte de la ment.
Antigament, era definida com la «vida interior» d'una persona, com l'esfera de la introspecció, els pensaments privats, la imaginació i la volició. Avui en dia, sovint inclou alguna mena d'experiència, cognició, sensació o percepció. Pot ser la coneixença d'un mateix, la metacognició o la noció que cadascú té de l'ésser propi.
Exemples de la gamma de descripcions, definicions i explicacions són: la distinció ordenada entre el jo i l'entorn, la simple vigília, el sentit de la individualitat o ànima explorat mirant cap a dins, sent un flux metafòric de continguts, o sent un estat mental, un esdeveniment mental o un procés mental del cervell.
Etimologia La conscientia llatina, literalment coneixement amb, apareix per primera vegada en textos jurídics romans d'escriptors com Ciceró. Significa una mena de coneixement compartit amb valor moral, concretament allò que un testimoni sap dels fets d'una altra persona. Tot i que René Descartes (1596–1650), que escrivia en llatí, es considera generalment el primer filòsof que va utilitzar conscientia d'una manera menys semblant al significat tradicional i més semblant a la manera com els angloparlants moderns utilitzarien conscience, el seu significat no es defineix enlloc. A la recerca de la veritat (, Amsterdam 1701) va escriure la paraula amb una glossa: conscientia, vel interno testimonio (traduïble com a consciència o testimoni intern). Podria significar el coneixement del valor dels propis pensaments. Una manera com es va produir aquest canvi durant el de la consciència a la consciència va ser a través de la poesia de John Milton, tal com ha demostrat l'erudit Timothy M. Harrison. miniatura| John Locke, un filòsof britànic del de la Il·lustració L'origen del concepte modern de consciència sovint s'atribueix a John Locke, que va definir la paraula al seu Assaig sobre l'enteniment humà, publicat el 1690, com la percepció del que passa a la ment d'un home. L'assaig va influir fortament en la filosofia britànica del , i la definició de Locke va aparèixer al cèlebre Diccionari de Samuel Johnson (1755).
El terme francès consciència es defineix aproximadament com l'anglès conscience al volum de 1753 de l’Encyclopédie de Diderot i d'Alembert com «l'opinió o sentiment intern que nosaltres mateixos tenim a partir del que fem».
Problema de definició
Els estudiosos estan dividits sobre si Aristòtil tenia un concepte de consciència. No utilitza cap paraula o terminologia que sigui clarament similar al fenomen o concepte definit per John Locke. Victor Caston sosté que Aristòtil sí que tenia un concepte més clarament similar a la percepció.
Les definicions modernes dels diccionaris de la paraula consciència han evolucionat al llarg de diversos segles i reflecteixen una sèrie de significats aparentment relacionats, amb algunes diferències que han estat controvertides, com ara la distinció entre consciència interna i percepció del món físic, o la distinció entre conscient i inconscient, o la noció d'una entitat mental o activitat mental que no és física.
Les definicions d'ús comú de consciència al Webster's Third New International Dictionary (1966) són les següents: consciència o percepció d'un fet psicològic o espiritual intern; coneixement percebut intuïtivament d'alguna cosa en el propi jo interior consciència interna d'un objecte, estat o fet extern consciència preocupada; interés, preocupació— sovint s'utilitza amb un substantiu atributiu [per exemple, consciència de classe] l'estat o l'activitat que es caracteritza per la sensació, l'emoció, la volició o el pensament; ment en el sentit més ampli possible; alguna cosa a la natura que es distingeix del físic la totalitat en psicologia de sensacions, percepcions, idees, actituds i sentiments dels quals un individu o un grup és conscient en un moment donat o dins d'un període de temps concret— vida de vigília (com aquella a la qual hom torna després del son, el trànsit, la febre) en què tots els poders mentals han tornat… la part de la vida mental o del contingut psíquic de la psicoanàlisi que està immediatament disponible per a l'ego—
El Cambridge English Dictionary defineix la consciència com «l'estat d'estar despert, pensar i saber què passa al teu voltant», així com «l'estat de comprendre i adonar-se d'alguna cosa». L’Oxford Living Dictionary defineix la consciència com «l'estat de ser conscient i sensible a l'entorn propi», «la consciència o percepció d'alguna cosa per part d'una persona» i el «fet de ser conscient per part de la ment de si mateixa i del món».
Els filòsofs han intentat aclarir les distincions tècniques utilitzant una terminologia pròpia. L'entrada corresponent a la Routledge Encyclopedia of Philosophy (1998) diu:
Consciència Els filòsofs han utilitzat el terme consciència per a quatre temes principals: coneixement en general, intencionalitat, introspecció (i el coneixement que genera específicament) i experiència fenomenal… Quelcom dins de la ment d'un és «introspectivament conscient» per si de cas ho introspeccionem (o estem a punt de fer-ho). Sovint es creu que la introspecció proporciona el coneixement primari de la pròpia vida mental. Una experiència o altra entitat mental és fenomenalment conscient per si de cas hi ha alguna cosa a què s'assembla perquè algú la pugui tenir. Els exemples més clars són: l'experiència perceptiva, com ara les degustacions i les visions; les experiències corporals-sensacionals, com ara les de dolors, pessigolles i picors; les experiències imaginatives, com ara les de les pròpies accions o percepcions; i els corrents de pensament, com en l'experiència de pensar en paraules o en imatges. La introspecció i la fenomenalitat semblen independents o dissociables, tot i que això és controvertit.
Metàfores tradicionals de la ment A principi del , el camp emergent de la geologia va inspirar una metàfora popular que la ment també tenia capes ocultes «que registraven el passat de l'individu». El 1875, la majoria de psicòlegs creien que «la consciència no era més que una petita part de la vida mental», i aquesta idea subjau a la teoria freudiana, que pretenia descobrir les capes inconscients de la persona.
Altres metàfores de diverses ciències van inspirar altres interpretacions de la ment, per exemple: Johann Friedrich Herbart va descriure les idees com atretes i repel·lides com imants; John Stuart Mill va desenvolupar la idea de química mental i compostos mentals, i Edward B. Titchener va buscar l'estructura de la ment analitzant els seus elements. La idea abstracta dels estats de consciència reflectia el concepte dels estats de la matèria.
El 1892, William James va escriure que la «paraula ambigua 'contingut' s'ha inventat recentment en lloc dobjecte» i que la metàfora de la ment com a container semblava minimitzar el problema dualista de com els «estats de consciència poden conèixer» les coses o els objectes; el 1899 els psicòlegs estudiaven activament els «continguts de l'experiència conscient mitjançant la introspecció i l'experimentació». Una altra metàfora popular va ser la doctrina de James sobre el flux de consciència, amb continuïtat, franges i transicions.
James va parlar de les dificultats de descriure i estudiar els fenòmens psicològics, reconeixent que la terminologia d'ús comú era un punt de partida necessari i acceptable cap a un llenguatge més precís i científicament justificat. Exemples principals van ser frases com ara «experiència interior» i «consciència personal»:
De la introspecció a la consciència i l'experiència Abans del , els filòsofs tractaven el fenomen de la consciència com el «món interior de la pròpia ment», i la introspecció era la ment atent a si mateixa. L'enciclopèdia Macmillan Encyclopedia of Philosophy escriu el 1967: «L'ús de Locke de la consciència va ser àmpliament adoptat en la filosofia britànica. A final del es va començar a utilitzar el terme introspecció. La definició de G. F. Stout és típica: Fer introspecció és atendre el funcionament de la pròpia ment. […] (1899), una activitat aparentment diferent de la de percebre el món exterior i els seus fenòmens físics. El 1892, William James va assenyalar la distinció juntament amb dubtes sobre el caràcter intern de la ment:
El 1974, el filòsof Thomas Nagel va utilitzar «consciència», «experiència conscient», «experiència subjectiva» i el caràcter subjectiu de l'experiència com a sinònims d'alguna cosa que «es produeix en molts nivells de la vida animal»... [encara que] és difícil dir en general què en proporciona proves. La terminologia de Nagel també incloïa el que s'ha descrit com «la locució estàndard de 'com és'» en referència a la subjectivitat impenetrable de l’experiència de qualsevol organisme, a la qual Nagel es referia com a vida interior sense implicar cap mena d'introspecció. Sobre l'enfocament de Nagel, el filòsof Peter Hacker va comentar: La consciència, així concebuda, s'estén a tot el domini de l'''experiència, de la Vida subjectivament entesa. Considerava això com una nova anàlisi de la consciència i ha estat particularment crític amb la terminologia de Nagel i les seves conseqüències filosòfiques. El 2002 va atacar la frase de Nagel com és com a mal construïda i sense sentit —sona com si demanés una analogia, però no ho fa— i va qualificar l'enfocament de Nagel de lògicament mal concebut com a definició de consciència. El 2012, Hacker va anar més enllà i va afirmar que Nagel havia «sentit les bases per a ... quaranta anys de nova confusió sobre la consciència» i que «la concepció filosòfica contemporània de la consciència que abraça la 'comunitat d'estudis de la consciència' és incoherent».
Influència en la recerca Molts filòsofs han argumentat que la consciència és un concepte unitari que la majoria de la gent entén malgrat la dificultat que els filòsofs han tingut per definir-la. El terme «experiència subjectiva», seguint Nagel, és ambigu, ja que els filòsofs semblen diferir dels no filòsofs en les seves intuïcions sobre el seu significat. Max Velmans va proposar que la «comprensió quotidiana de la consciència» sense cap mena de controvèrsia «es refereix a l'experiència en si mateixa en lloc de qualsevol cosa en particular que observem o experimentem» i va afegir que la consciència «està [per tant] exemplificada per all les coses que observem o experimentem», ja siguin pensaments, sentiments o percepcions. Velmans va assenyalar, però, que a partir del 2009 hi havia un profund nivell de confusió i divisió interna entre els experts sobre el fenomen de la consciència, perquè els investigadors no tenien «un ús prou ben especificat del terme... per estar d'acord que estan investigant el mateix». A més, va argumentar que els compromisos teòrics preexistents amb explicacions contraposades de la consciència podrien ser una font de biaix.