El Concert per a violí i orquestra núm. 3 en si menor, op. 61, de Camille Saint-Saëns és una obra per a violí i orquestra, escrita el març de 1880. Saint-Saëns va dedicar el concert al seu col·lega compositor i virtuós Pablo Sarasate, que va interpretar la part solista en l'estrena el 15 d’octubre de 1880 a Hamburg sota la direcció d'Adolf Georg Beer.

Estructura L'obra està composta en tres moviments:

Allegro non troppo Andantino quasi allegretto Molto moderato e maestoso - Allegro non troppo

Origen i context Saint-Saëns va compondre un conjunt de sis obres per a violí i orquestra: tres concerts (núm. 2, op. 58; núm. 1, op. 20; i núm. 3, op. 61), la coneguda Introduction et rondo capriccioso, la Romance en do major i el Morceau de concert. D’aquest repertori, tres peces —els concerts núm. 1 i 3, així com la Introduction et rondo capriccioso— van ser creades per al violinista navarrès Pablo Sarasate, a qui, a més, estan dedicades. Saint-Saëns sentia una gran admiració per Sarasate, amb qui va mantenir una amistat sòlida des de 1859. Sovint recorria al seu criteri per resoldre qüestions tècniques relacionades amb el violí, cosa que contribueix a explicar la qualitat i l’eficàcia de l’escriptura violinística en les seves obres.

Anàlisi musical La gran naturalitat i agilitat de l’escriptura per al violí en aquest Tercer Concert s’explica, en bona part, per la complicitat amb Sarasate. Els últims compassos del segon moviment, amb arpegis en harmònics que s’enfilen fins a registres extremament elevats, semblen concebuts específicament per posar en relleu la seva destresa excepcional en aquest tipus de recursos.

Encara que el tercer i últim concert per a violí de Saint-Saëns sembla ser menys exigent tècnicament en la part solista que els seus predecessors, la seva invenció melòdica i la seva subtilesa impressionista suposen importants reptes interpretatius. Això és més notable en el segon moviment i la coral del final, que és una reminiscència del final del Concert per a piano i orquestra núm. 4. Possiblement a causa d'això, el concert de Sarasate juntament amb la Introduction et rondo capriccioso, op. 28, i l'Havanaise, op. 83, segueixen considerant-se les principals obres concertants per a violí de Saint-Saëns que segueixen escoltant-se amb regularitat avui dia.

Recepció El Concert núm. 3 va esdevenir ben aviat una de les obres més celebrades de Saint-Saëns. Sarasate el va interpretar amb freqüència. Va passar a formar part del repertori de grans virtuosos com Eugène Ysaÿe, Jan Kubelík o George Enescu. Tot i l’admiració que Saint-Saëns sentia per aquests violinistes, no va acceptar de bon grat les modificacions que Émile Sauret va introduir a la part solista i que es van publicar posteriorment com a «edició autoritzada». Malgrat el seu desacord, aquesta versió va continuar difonent-se.

Instrumentació L'obra està escrita per a violí sol, 2 flautes/flautí, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 2 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, timbales i cordes.

Referències

Bibliografia Daniel M. Fallon i Savina Teller Ratner (2001). "Camille Saint-Saëns". En Sadie, Stanley; Tyrrell, John. The New Grove Dictionary of Music and Musicians. xxii (2a. ed.). Londres: Macmillan. pàg. 124–135. Vachon, Jean-Pascal. Notes de l'enregistrament de la Tapiola Sinfonietta. (BIS-CD-1470)

Saint Saens Categoria:Concerts de Camille Saint-Saëns Categoria:Composicions musicals del 1880 Categoria:Composicions per a violí de la dècada del 1880 Categoria:Concerts de la dècada del 1880 Categoria:Composicions en si menor