La interocepció o funció interoceptiva, es defineix com el sentit de l'estat intern del cos, que pot produir-se tant de forma conscient com inconscient. Abasta el procés del cervell d'integrar senyals transmesos des del cos en subregions específiques, com el tronc encefàlic, el tàlem, l'ínsula, l'escorça somatosensorial i cingulada anterior, la qual cosa permet una representació matisada de l'estat fisiològic del cos.
És un sistema neural afavoridor de l'homeòstasi, que realitza un censat d'informació visceral (tractes digestiu i genitourinari, aparells cardiovascular i respiratori), de receptors vasculars de pressió, temperatura i soluts químics, i nociceptors situats en teixits profunds (músculs i articulacions) i superficials (pell). Això és important per a mantenir les condicions homeostàtiques en el cos i, potencialment, facilitar l'autoconsciència.
Els senyals interoceptius es projecten al cervell a través d'una diversitat de vies neuronals que permeten el processament sensorial i la predicció d'estats corporals interns. S'ha suggerit que les tergiversacions dels estats interns o una desconnexió entre els senyals corporals i la interpretació i predicció d'aquests senyals per part del cervell són la base d'alguns trastorns mentals com a ansietat, depressió, trastorn de pànic, anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa, trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT), trastorn obsessiu compulsiu (TOC), trastorns de l'espectre autista, trastorn de símptomes somàtics i trastorn d'ansietat per malaltia.
La definició contemporània d'interocepció no és sinònim del terme "viscerocepció". La viscerocepció es refereix a la percepció de senyals corporals que sorgeixen específicament de les vísceres: el cor, els pulmons, l'estómac i la bufeta, juntament amb altres òrgans interns en el tronc del cos. Això no inclou òrgans com el cervell i la pell. La interocepció abasta la senyalització visceral, però més àmpliament es relaciona amb tots els teixits fisiològics que transmeten un senyal al sistema nerviós central sobre l'estat actual del cos. Els senyals interoceptius es transmeten al cervell a través de múltiples vies que inclouen (1) la via espinotalàmica de la làmina I, (2) la via viscerosensorial clàssica, (3) el nervi vague i el nervi glossofaringi, (4) les vies quimiosensorials en la sang i (5) i les vies somatosensorials de la pell.
Els senyals interoceptius sorgeixen de molts sistemes fisiològics diferents del cos. El sistema més comunament estudiat és la interocepció cardiovascular, que generalment es mesura dirigint l'atenció cap a la sensació dels batecs del cor durant diverses tasques. Altres sistemes fisiològics integrals al processament interoceptiu inclouen el sistema respiratori, els sistemes gastrointestinal i genitourinari, el sistema nociceptiu, el sistema termoregulador, el sistema endocrí i immunològic. El tacte cutani suau és un altre senyal sensorial que sovint s'inclou dins del sistema de processament interoceptiu.
Història i etimologia De principis a mitjans del segle XX miniatura|Charles Scott Sherrington va introduir per primera vegada el concepte "interocepció" al 1906. La interocepció va rebre una major visibilitat en el , però el concepte va ser introduït originalment pel Premi Nobel Sir Charles S. Sherrington en 1906. Sherrington es va referir a la interocepció (encara que mai va esmentar el terme com a tal, sinó que va utilitzar "interoceptiu") com una manera de descriure els receptors en el cos en funció de la seva ubicació i funció. Aquí, la interocepció es va limitar a les vísceres, excloent tots els receptors i informació del cos que s'haguessin considerat "exteroceptius" o "propioceptius". En el model de Sherrington, els receptors exteroceptius rebien informació d'estímuls externs, com la llum, el tacte, el so i l'olor. També va classificar la temperatura i la nociocepció com a sensacions exteroceptivestot i que ara aquests són considerats qualitats interoceptives. A més, va dividir el Milieu intérieur del cos per les seves funcions somàtiques i autònomes. Aquí, els propioceptors es localitzen en el teixit esquelètic, que controla el moviment voluntari. Els interoceptors van ser confinats al múscul llis (com per exemple els vasos sanguinis circumdants).Sherrington, Charles S. (1906). The Integrative Action of the Nervous System. New Haven, CT: Yale University Press.
Es van dur a terme molts experiments en les dècades de 1950 i 1960 respecte al processament interoceptiu. No obstant això, la recerca no va començar immediatament després de la discussió de Sherrington sobre els interoceptors perquè es va publicar un llibre de John Newport Langley que afirmava que el sistema nerviós autònom només utilitzava senyals eferents (cervell a cos) per a implementar les seves funcions. Aquesta perspectiva reduïda va detenir la recerca sobre els receptors interoceptius durant molts anys. Una vegada que es va fer evident que els receptors interoceptius estaven presents en molts teixits del cos, altres investigadors van començar a investigar els senyals aferents del cos al cervell, mitjançant principalment la realització d'experiments amb animals per a veure si era possible el condicionament interoceptiu. Utilitzant els principis del condicionament Pavlovià, diferents sistemes fisiològics en gossos van ser pertorbats per a provocar una resposta condicionada als aliments. Per exemple, en un experiment, les pelvis dels gossos van ser disseminades usant infusions de solució quan se'ls va presentar menjar. Després de rondes d'aparellament dels dos, es va produir la salivació sense presentar menjar una vegada que la pelvis es distenia. Estudis de condicionament interoceptiu com aquest van il·lustrar que les sensacions interoceptives poden ser importants per al comportament i l'emoció apresos.
Mitjans del segle XX a principis del A la fi de la dècada de 1950 i en la de 1960 es va veure un major interès en la interocepció basat en el nombre de publicacions publicades durant aquest període. Aquest augment s'ha anomenat l'"error de bioretroalimentació", on els investigadors van examinar la capacitat d'una persona per a obtenir control sobre les funcions autònomes com a mètode de tractament per a diverses afeccions.
La interocepció no va guanyar una gran popularitat dins de la comunitat científica fins a mitjans - finals del . Alguns investigadors van optar per utilitzar el terme visceroceptor i interoceptor indistintament, d'acord amb la definició de Sherrington del terme; van considerar combinar en una categoria la informació propioceptiva i viscerosensitiva - interocepció -, basant-se en dades fisiològiques sobre la falta de diferències en els impulsos nerviosos, i alguns van proposar que la interocepció es componia d'alguna cosa més que estímuls endògens (interns). Existeix un debat en curs sobre quins senyals podrien o haurien de classificar-se com a "interoceptiu".
Durant la dècada de 1980, els psicofisiòlegs van començar a examinar la interocepció cardiovascular de manera extensa, introduint diverses tasques per a estudiar la percepció dels batecs del cor. Els psiquiatres també van començar a mirar els efectes de l'estimulació farmacològica sobre els símptomes del trastorn de pànic. Això va portar a un creixent interès en la interocepció durant aquest període, incloent-hi el desenvolupament de models teòrics sobre la integració de la informació interoceptiva dins del cos al llarg del temps.
De principis del fins ara El segle XXI ha estat testimoni d'un augment exponencial de publicacions sobre el tema de la interocepció i del reconeixement de la naturalesa multifacètica d'aquest concepte. Amb un renovat interès en la recerca, han sorgit diferents idees sobre la interocepció. Una definició que amplia el concepte per abastar tot allò que es troba a "la pell i tot el que hi ha sota aquesta" i la percepció i funcionament de l'activitat corporal,G., Cameron, Oliver (2002). Visceral sensory neuroscience : interoception. Oxford: Oxford University Press. per entendre millor els processos psicosomàtics. En una línia similar, els neuroanatomistes que esperen trobar la base anatòmica del funcionament interoceptiu han declarat l'existència d'una via homeostàtica del cos al cervell que representa "l'estat fisiològic de tots els teixits del cos" i que aquest mapatge en el cervell proporciona a l'individu uns estats de sentiments subjectius que són crítics per a l'emoció humana i l'autoconsciència.
Per exemple, la interocepció és el fonament de la visió moderna sobre l'alostasi i la càrrega alostàtica. El model regulador de l'alostasi afirma que el paper principal del cervell com a òrgan és la regulació predictiva de les sensacions internes. La regulació predictiva es refereix a la capacitat del cervell per a anticipar les necessitats i preparar-se per a satisfer-les abans que sorgeixin. Per tant, en aquest model, el cervell és responsable de la regulació eficient del seu mitjà intern.
La interocepció és a vegades generalment referida com "la percepció dels estats interns del cos", encara que hi ha molts processos interoceptius en el cos que no es perceben. És important destacar que la interocepció és possible a través d'un procés d'''integració de la informació provinent de l'interior del cos en el sistema nerviós central". Aquesta definició es desvia de la proposició original de Sherrington, però exemplifica l'amplitud dinàmica i cada vegada major de la interocepció com un concepte en literatura moderna.
Interocepció fisiològica Sistema cardiovascular Linterocepció cardíaca ha estat bastant estudiada com a mètode per a avaluar la sensació interoceptiva. Aquest mètode ha estat mesurat i avaluat mitjançant diferents tasques com comptar els batecs del cor, fer cops amb el dit al ritme dels batecs del cor i mesurar-ho, detectar el ritme cardíac i fer tasques d'atenció al ritme cardíac. miniatura|400x400px|Aquesta taula mostra les tasques més utilitzades per a mesurar i avaluar la interocepció cardiovascular, desglossades segons les facetes que posen a prova. Els exemplars mostrats a l'inferior fan referència als investigadors o estudis específics que van desenvolupar la tasca. La tasca de comptar els batecs del cor consisteix en demanar als participants que comptin el nombre de batecs que senten durant períodes curts de temps. Posteriorment, es comparen els resultats presentats pel participant amb la mesura exacta de batecs produïts pel seu cor, obtinguda amb un electrocardiograma. D'aquesta manera, es mesura l'atenció del participant cap al seu propi ritme cardíac, l'exactitud amb la qual ho percep i l'habilitat d'aquest per a informar sobre la mesura. Tanmateix, els resultats poden veure's influenciats pels coneixements previs i preexistents del seu ritme cardíac i per una insensibilitat pel canvi de ritme cardíac. Les tasques de detecció de canvis del ritmo cardíac funcionen de la següent manera. Es presenta al participant un to musical que sona simultàniament o no simultàniament amb el seu ritme cardíac, i se li pregunta si el seu ritmo cardíac és simulani o no amb els tons. La detecció de batecs del cor s'utilitza habitualment a causa de la seva capacitat per discernir el rendiment d'un individu per sobre dels nivells d'atzar, els també anomenats "bons detectors". Tanmateix, les freqüències de detecció presentades pels participants en aquestes tasques són sovint només del 35%. També mesura l'atenció, detecció, exactitud i autoinforme del participant sobre el procés interoceptiu. Per acabar, les tasques d'atenció al ritme cardíac són les més minimalistes i inclouen simplement la dirección top-down de l'atenció cap sensacions interoceptives com la freqüència cardíaca, la respiració, o l'estómac.