La Simfonia núm. 5, op. 50, FS 97, va ser composta per Carl Nielsen entre el febrer de 1921 al 15 de gener de 1922; dedicada als seus amics Vera i Carl Johan Michaelsen. Es va estrenar el 24 de gener de 1922 a Copenhaguen dirigida pel mateix compositor. Juntament amb la Primera, són les dues úniques simfonies de les sis de l'autor que no porta un subtítol.

L'obra té només dos moviments. En estar escrita després de finalitzar la Primera Guerra Mundial es poden observar elements bèl·lics en la composició.

Moviments La seva execució dura aproximadament una mica més de mitja hora.

Tempo giusto - Adagio non troppo Allegro - Presto - Andante un poco tranquillo - Allegro

Origen i context Nielsen és conegut per les seves sis simfonies i els tres concerts per a violí, flauta i clarinet, tots ells molt singulars. En una primera fase, les seves obres varen rebre influències de les tradicions clàssiques del Romanticisme vienès, especialment de Brahms. En una segona fase més evolucionada, les seves obres es mouen en un estil neoclàssic molt més personal.

No hi ha documentació sobre què va inspirar Nielsen a escriure la seva Cinquena Simfonia o quan va començar a escriure-la, però generalment s'entén que el primer moviment va ser compost a Humlebæk durant l'hivern i la primavera de 1921. Es va allotjar a la seva casa d'estiu a Skagen a principis d'estiu. A finals de juliol es va traslladar a casa d'un amic a Damgaard per compondre la cantata Springtime on Funen i, per tant, només va poder reprendre el treball en el segon moviment de la simfonia al setembre, durant el seu temps lliure del seu treball de direcció a Göteborg.

Tota la simfonia es va acabar el 15 de gener de 1922, tal com apareix a la partitura. Va dedicar la nova simfonia als seus amics Vera i Carl Johan Michaelsen. Amb un temps d'assaig insuficient, l'estrena va tenir lloc només nou dies després, dirigida pel mateix compositor a la societat musical Musikforening de Copenhaguen.

El 1921, Nielsen sentia els efectes d'una llarga separació de la seva dona, l'escultora danesa Anne Marie Brodersen. Van començar a discutir la separació el 1916, la sol·licitud de la qual es va aprovar el 1919. El 1922 es tornarien a conciliar. També va començar a dirigir i ensenyar més àmpliament que en el passat. Aquest excés de treball el va portar a una crisi creativa fins que va començar a treballar en la Cinquena Simfonia. Per tots aquests motius la va compondre lentament fins nou dies abans que s'estrenés a Copenhaguen el gener de 1922.

Es va estrenar a la Musikforeningen de Copenhaguen i a diferència de les tres simfonies anteriors, la Cinquena no té títol.

Anàlisi musical Obra de principis del , la Cinquena Simfonia es considera una peça musical modernista. La simfonia es basa en tots els "procediments de deformació" suggerits per James Hepokoski pel que fa al modernisme musical: deformació innovadora, en el marc d'introducció-coda, episodis dins de l'espai de desenvolupament, diversos híbrids estròfic/ sonata i formes multimoviment en un sol moviment. La seva naturalesa fragmentada, el caràcter impredictible i la sincronització sobtada al final també apunten cap a una estètica modernista conscient de si mateixa, encara que com en la majoria de les obres primerenques i mitjanes de Nielsen, els dispositius no modernistes, inclosos l'⁣organicisme i el diatonisme, tenen alguns papers essencials.

La Cinquena Simfonia té dos moviments en lloc dels quatre habituals, i és l'única vegada que Nielsen va utilitzar aquesta estructura. Nielsen va explicar de broma en una entrevista que no era difícil escriure els tres primers moviments d'una simfonia, però al final la majoria de compositors s'havien quedat sense idees. L'obra té un perfil escarpat perquè "està plena de falsos clímaxs a cada pas". El primer moviment culmina en una batalla entre l'orquestra i una caixa, que només pot ser silenciat per totes les forces dels seus col·legues als últims compassos. El segon moviment continua la lluita amb calfreds d'ansietat, construint a través de repeticions i desviaments fins a la gran explosió victoriosa final.

I. Tempo giusto – Adagio non troppo Malgrat que la simfonia no porta cap títol explícit, l’obertura desprèn un caràcter marcadament evocador, com si dibuixés un escenari de tons crepusculars o l’amplitud silenciosa d’un paisatge marí. Damunt d’una base harmònica gairebé immòbil, sostinguda pel murmuri d’una tercera menor a les violes, els vents de fusta —disposats en parelles— deixen entreveure unes crides que recorden la trompa, però transformades, com si arribessin de lluny i esmorteïdes. A poc a poc, aquest teixit sonor s’espesseix. Els violoncels amb sordina introdueixen un ostinato flexible i reiteratiu que dona profunditat al conjunt, mentre els violins despleguen una línia melòdica de caràcter modal impregnada d’una nostàlgia intensa, gairebé desitjosa. La tensió augmenta progressivament fins a assolir un punt culminant, construït a partir de noves figures obstinades i de l’elaboració dels motius nascuts d’aquelles crides inicials.

Amb l’entrada d’un Adagio non troppo encara més pausat, emergeix la sensació que un nou motiu brolla directament de les antigues crides de trompa. Aquest material es desplega gradualment, enriquint-se amb una escriptura polifònica cada cop més densa fins a desembocar en dos punts culminants d’una intensitat punyent. Després d’aquests esclats, la música es dilueix: un clarinet llunyà traça una cadència lliure mentre el tambor lateral apaga lentament els seus ritmes, com si el so s’esfumés en la distància.

II. Allegro – Presto – Andante un poco tranquillo – Allegro El moviment final s’articula en quatre seccions interconnectades, unides per vincles temàtics i per l’eco persistent de les figures de crida que ja havien marcat l’inici de la simfonia. El tema principal és proclamat des del primer compàs per tota l’orquestra, amb una energia expansiva.

El Presto irromp amb un trèmolo vibrant, introduint un motiu clar i obstinat que apareix primer als violins sols abans d’estendre’s en un desenvolupament de caràcter fugat. A continuació, l’Andante un poco tranquillo reprèn i transforma el tema inicial dins una nova textura contrapuntística. Finalment, l’Allegro conclusiu recupera el material de partida i el projecta cap a un clímax final de força aclaparadora, tancant l’obra amb una sensació d’afirmació rotunda.

Instrumentació Tal com es va escriure a l'edició original de la partitura de 1926, la Cinquena Simfonia està escrita per a 3 flautes (tercera doblant amb flautí), 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, tuba, timbales, plats i triangle, tamborí, tambor, celesta i cordes. Alguns doblaments opcionals s'afegeixen a l'edició de 1950 de la partitura revisada per Emil Telmányi i Erik Tuxen; aquests inclouen la tercera flauta doble amb una flauta en sol i el segon fagot que dobla amb contrafagot. Aquestes duplicacions opcionals es descarten a l'última partitura de l'edició Carl Nielsen de 1998, que es va produir com a cooperació entre la Biblioteca Reial Danesa i l' Edició Wilhelm Hansen.

Importància La Simfonia núm. 5 ocupa un lloc central dins l'obra de Carl Nielsen i sovint és considerada una de les seves composicions més innovadores. En aquesta simfonia el compositor porta més lluny que en obres anteriors el conflicte entre forces oposades: ordre i caos, estabilitat i ruptura, lirisme i violència. Aquesta tensió, especialment visible en el primer moviment, on la caixa sembla actuar com una força independent que intenta desestabilitzar l'orquestra, contribueix al caràcter radical de l'obra.

La Cinquena representa també un punt d'inflexió en l'evolució estilística de Nielsen. Després de les quatre primeres simfonies, encara fortament vinculades a la tradició simfònica del segle XIX, aquesta obra adopta una escriptura més abrupta, fragmentada i moderna. La mateixa Fundació Carl Nielsen assenyala que amb aquesta simfonia la seva música havia esdevingut clarament «moderna», tot i que el compositor evitava identificar-se explícitament amb el modernisme musical.

La recepció inicial mostra fins a quin punt l'obra resultava insòlita. L'estrena a Copenhaguen el 24 de gener de 1922 va ser ben rebuda, però una interpretació a Estocolm el 1924 va provocar una reacció molt més hostil: una part del públic va abandonar la sala i una altra va protestar durant els episodis més violents del primer moviment. El compositor i pianista Victor Bendix la va descriure com una mena de «música de trinxeres» i, malgrat manifestar-hi una forta aversió, reconeixia alhora la seva capacitat de fascinació.

La seva difusió internacional va contribuir decisivament al reconeixement de Nielsen fora de Dinamarca. El 1926 la Simfonia núm. 5 va formar part d'un concert a París que va tenir una recepció molt favorable i al qual van assistir compositors com Maurice Ravel, Albert Roussel i Arthur Honegger. L'any següent Wilhelm Furtwängler la va dirigir en dues ocasions, un fet significatiu per a la projecció internacional del compositor.

Amb el temps, la Cinquena s'ha convertit en una de les simfonies més representatives de Nielsen i en una de les obres que millor exemplifiquen la seva aportació al repertori simfònic del primer terç del segle XX. La seva estructura en només dos moviments, el protagonisme gairebé dramàtic de la percussió i la manera com transforma el conflicte musical en principi estructural la situen entre les obres més singulars del repertori simfònic nòrdic del període d'entreguerres.

Referències

Fonts Llibres

Vegeu les pàgines 84–104. Primera edició (reimpressa per Hyperion Press ).

Articles

Partitures

Preface and sources of this edition of the score are available at the website of The Royal Library

Nielsen 05 Categoria:Composicions musicals del 1922 Categoria:Simfonies de Carl Nielsen