El videoassaig és un producte audiovisual de duració variable que utilitza escenes de pel·lícules combinades amb altres formats de suport multimèdia per a dur a terme una anàlisi d'un film de manera independent a aquest. Per tant, es pot descriure com un mètode de producció de contingut audiovisual equivalent a l'assaig escrit, ja que en comparteixen l'estructura caracteritzada per a presentar una introducció, un cos i una conclusió que inclouen frases temàtiques, bibliografia i notes, i per a remetre a nocions de coherència, ordre i lògica. Un videoassaig eficaç, a més, oferirà una tesi i un conjunt d'arguments sòlids. Aquest sistema també es caracteritza per a plantejar un discurs reflexiu realitzat a partir d'imatges fixes i en moviment, l'estructura del qual respon als interessos personals del mateix autor, que el planteja i ajusta lliurement en el procés de realització.
Aquest mètode de producció que permet revisar i informar subjectivament d'aspectes concrets, que requereix una cerca i una experiència prèvia a la seva creació i que existeix per a transmetre una opinió i per a provocar una reacció en l'espectador, és usat per a fer estudis crítics sobre el cinema tot aprofitant la reflexió que ofereix sobre els films en el seu propi idioma i format, utilitzant-ne la mateixa estructura i llenguatge per a desenvolupar els seus propis arguments. És a dir, es tracta d'una reflexió mitjançant imatges en què es creen noves experiències cinematogràfiques a partir de les originals. Un videoassaig pot combinar diferents formes de suport: vídeos (pel·lícules), àudios (música, sons, veu en off) i textos.
Així doncs, el videoassaig es presenta com una eina analítica del pensament audiovisual, com una forma material que pensa per a si mateixa i que permet obrir un nou espai de discussió sobre el cinema, ja que, a través d'una combinació d'imatges, sons i paraules, explica un procés de pensament subjectiu que proposa una manera única de veure films, un comportament que el desvia del cinema experimental i de les pràctiques del documental.
Origen i evolució Que l'aparició d'Internet ha transformat l'esquema de les crítiques de cinema és obvi, tot i que les formes en què ho ha fet són extremadament difícils de precisar. El canvi més evident és simplement quantitatiu, ja que la tecnologia digital ha permès que la màxima que tothom pot ser un crític sigui més certa que mai. És molt més difícil, però, avaluar l'impacte d'Internet en la qualitat de la crítica de cinema. El que es pot afirmar amb seguretat, per contra, és que la tecnologia digital té un gran potencial per a revitalitzar la crítica, com ha estat l'aparició del videoassaig, que sovint es descriu com un format de nous mitjans, però els seus principis bàsics són tan antics com la retòrica, quan l'autor feia una afirmació i, a continuació, presentava proves que l'avalaven. Es podria afirmar, doncs, que el videoassaig sorgeix, com altres expressions fílmiques, de la influència literària, una tradició que en la cultura occidental es remunta als textos sofístics del segle V aC de Ciceró, Sèneca o Plutarc. L'anàlisi cinematogràfica des de l'aparició del film, per tant, sempre ha estat possible i, de fet, els crítics sempre l'han utilitzada en format imprès, i ho han estat fent des de fa més de cent anys. Naturalment, mai han estat incapaços de reproduir un atribut cinematogràfic malgrat trobar-se amb certes dificultats, com és el cas del funcionament imprecís del text, de manera autònoma, amb el cinema, fet que feia estremir els crítics, que temien escriure amb un llenguatge diferent del del tema desenvolupat i trobar-se cara a cara amb la frustració de no poder transmetre amb paraules la intensitat d'una escena.
Això, però, canvià durant els anys setanta, quan els estudiosos de l'audiovisual començaren a fer un ús de les ampliacions de fotogrames en realitzar lectures de films. De totes maneres, malgrat que eren útils per a alguns propòsits com ara examinar la composició de la imatge o els esquemes d'il·luminació, els fotogrames eren incapaços de deixar entreveure algunes de les característiques clau de les pel·lícules com per exemple el moviment de la càmera. Així, fins que els DVD no en van facilitar la captura, la major part dels crítics van persistir amb fotografies publicitàries generades per a estudis com a il·lustracions, que per descomptat no servien per a una anàlisi detallada. Per tant, les dificultats que plantejava analitzar una pel·lícula servint-se dels fotogrames o de l'escriptura, un procés que acostumava a veure's limitat per a la inherència de captar els matisos d'un mitjà audiovisual amb un llenguatge senzill, derivaren en la necessitat particular de desenvolupar un mètode eficaç que no obligués els investigadors a reduir el contingut de les seves anàlisis en estudiar els personatges i els temes del film o a malgastar paràgrafs descrivint una escena i, igualment, a no renunciar als seus objectius i als interessos del lector.
D'aquesta manera, l'any 1983, amb l'estrena de Sans Soleil, de Chris Marker, aparegué un primer mètode de reflexió de les imatges a partir d'altres fotogrames, ja que el director de la pel·lícula edità fragments de films preexistents i de programes de televisió, principalment japonesos, i gravà escenes addicionals per a fer una obra que s'interpretà com un mixt de documental i cinema experimental. En aquesta nova metodologia hi aparegueren algunes de les característiques que anys més tard, al , heretaria el videoassaig: muntatge i ús de material aliè al propi, existència d'una tesi per a guiar el discurs i presència d'una veu en off. De totes maneres, aquesta no fou l'única font d'inspiració del que posteriorment esdevindria el videoassaig, però sí que va ser la primera a suggerir la metatextualitat entesa com el cinema capaç de realitzar crítiques del mateix cinema, un element que esdevindria imprescindible en el nou mètode audiovisual.
Cinc anys més tard, Jean-Luc Godard estrenaria Histoire(s) du cinéma (1988-1998), una breu sèrie de pel·lícules que exposarien un conjunt de narracions amb les quals concebre l'autèntica història del cinema. Aquesta obra incorporà cites esmentades per altres autors, experimentà amb diversos formats de muntatge i generà noves tipologies de seqüències, característiques que el videoassaig recuperaria poc després amb algunes variacions formals i tècniques i que en aquell moment no foren acceptades com a nou mètode de producció pel fet que la tesi que plantejava el conjunt de l'obra no era clara i no es manifestava explícitament en el relat i perquè no existien arguments, sinó que s'esmentaven frases repartides esporàdicament per entre el caos del muntatge.
Un altre dels referents més importants del videoassaig fou Kogonada, que va fer el seu primer estudi titulat Breaking Bad // POV el gener del 2012. Mitjançant clips de la sèrie de televisió nord-americana Breaking Bad, el vídeo mostrà l'ús que es feia a la sèrie de nombrosos plans des de punts de vista i des d'angles inusuals. Kogonada es va inspirar per a crear el videoassaig mentre mirava la sèrie, tot observant una estètica visual recurrent utilitzada al llarg d'aquesta. El primer treball per encàrrec de Kogonada va ser per a la revista Sight & Sound el febrer de 2013, titulat El món segons Koreeda Hirokazu, que posava en relleu el focus habitual del director Hirokazu en la seva vida quotidiana mentre gravava pel·lícules de producció pròpia. Des de llavors, la majoria dels seus videoassaigs foren encàrrecs per a empreses que inclogueren el British Film Institute (editor de Sight & Sound), The Criterion Collection, Samsung, i la Lincoln Motor Company. Les obres de Kogonada formaren part d'un creixent moviment de creació de videoassaigs en format visual d'anàlisi, apreciació i crítica a Internet, juntament amb la influència que tingueren altres creadors coneguts de l'època com ara Nelson Carvajal i Tony Zhou, així com els crítics de cinema Kevin B. Lee, Matt Zoller Seitz i Scout Tafoya.
Ja en l'època de més expansió del videoassaig destacà Moving Pictures: Visual References and Artistry in the Works of David Lynch (2016), un estudi breu realitzat per Andreas Halskov en què s'analitzaven les escenes de diversos films de Lynch tot presentant una tesi a l'inici del vídeo acompanyada de tres arguments que la complementaven i que es desenvolupaven apropiadament a continuació. D'aquesta manera, i en comparació a l'obra de Godard, les característiques del videoassaig es van fer òbvies: duració menor, argumentació clara, capacitat de transcripció sense problemes, muntatge convencional i focalització en un únic autor.
De totes maneres, són evidents les diferències fonamentals entre aquests experiments inicials i els videoassaigs actuals, ja que, per començar, el projecte de Godard va tardar vuit anys a realitzar-se i publicar-se amb una duració de 266 minuts. Avui en dia, qualsevol productor de videoassaigs ha creat més continguts que aquella sèrie inicial de films gràcies a l'evolució del programari de vídeo sumat a la reducció del preu dels equips informàtics i de gravació.
En definitiva, el cinema com a tema d'assaig analític estava lluny de ser un fenomen nou i el videoassaig com a mètode per a argumentar aspectes sobre una obra d'art fou només una extensió dels models d'anàlisi de pel·lícules establerts pels primers teòrics del cinema a principis del . El seu origen, doncs, es relaciona amb l'antiga necessitat de mostrar i precisar pensaments visuals que quedaren reflectits en aquest tipus de creació, capaç de generar reflexions, afavorir el desenvolupament i l'enriquiment d'una idea, reflexionar sobre el mètode d'exposició de diverses perspectives d'un film i capturar tota la informació visual rellevant a l'instant.
Popularitat En els últims anys, el videoassaig ha experimentat una creixent popularitat gràcies a l'aparició d'Internet i a l'expansió de plataformes per a compartir vídeos com ara YouTube o Vimeo, de la mateixa manera que ha augmentat el nombre de gent que veu pel·lícules, les comenta, les edita i en comparteix el contingut, fet que en fomenta l'anàlisi i la discussió. Per aquest motiu, el videoassaig s'està convertint ràpidament en una categoria artística discreta amb tècniques pròpies malgrat que, en la seva intenció, no és diferent del seu homòleg imprès que durant milers d'anys ha estat un mitjà per als escriptors per a afrontar qüestions difícils i escriure-les a la pàgina.
Aquest augment de popularitat també s'explica majoritàriament pel fet que aquest nou sistema de crítica és més accessible en comparació als assajos escrits tradicionals. De fet, l'espectador, el consumidor de les imatges, cada vegada accedeix a aquest món més aviat i, per tant, es troba amb capcaitat de veure, criticar i, fins i tot, produir elements multimèdia. La raó és que realitzar registres en vídeo ja resulta una tasca fàcil per a les noves generacions, que disposen de dispositius mòbils on poder-ne realitzar l'edició, la manipulació i la introducció en els diferents mitjans audiovisuals. Per aquest motiu, molts videoassaigs tenen un propòsit acadèmic, ja que a l'aula tenen moltes aplicacions educatives, incloent-hi obridors de converses, oportunitats de visualització activa, lliçons de drets d'autor i oportunitats d'avaluació. És important destacar, però, que aquest estil mediàtic no substitueix l'educació tradicional, sinó que es tracta d'una nova pràctica més enllà de l'ensenyament aplicat fins a l'actualitat. De fet, aquest nou mitjà crític demostra un canvi en el mètode retòric de l'aprenentatge, ja que, a diferència de l'assaig tradicional que busca evidenciar i convèncer sobre un tema concret, el videoassaig només en suggereix possibilitats i, per tant, no és el final d'una investigació acadèmica sinó que està dissenyat per a inspirar i generar una reflexió.
Característiques