El jardí xinès és un estil de jardí paisatgístic i una branca antiga de la cultura xinesa que ha experimentat tres mil·lennis de desenvolupament. També va tenir un gran impacte en el desenvolupament de l'horticultura japonesa i coreana.
Inclou els vasts jardins dels emperadors xinesos i dels membres de la família imperial, construïts per al plaer i per impressionar, i els jardins més íntims creats per erudits, poetes, antics funcionaris del govern, soldats i comerciants, fets per a la reflexió i per fugir del món exterior. Creen un paisatge en miniatura idealitzat, que pretén expressar l'harmonia que hauria d'existir entre l'home i la natura.Michel Baridon, Les Jardins - paysagistes, jardiners, poḕts. p. 348
Un típic jardí xinès es troba tancat per parets i inclou un o més estanys, obres de roca, arbres i flors, i un conjunt de passadissos i pavellons dins del jardí, connectats per camins sinuosos i galeries en ziga-zaga. En desplaçar-se d'estructura en estructura, els visitants poden veure una sèrie d'escenes acuradament compostes, que es desenrotllen com un rotllo de pintures de paisatges.
L'horticultura a la Xina s'ha desenvolupat en estreta connexió amb altres sectors de l'art, principalment la pintura de paisatges, la cal·ligrafia i la poesia. Va arribar a un dels cims de l'horticultura a Suzhou, on aquesta indústria de l'art va florir durant gairebé un mil·lenni, entre els segles XI i XIX. Dels 69 jardins clàssics de Suzhou que queden avui, nou han estat declarats Patrimoni de la Humanitat.
Història Inicis Segons els registres, les primeres obres reals d'horticultura xinesa es van fer a la vall del riu Groc durant la dinastia Shang (1600-1046 a. de C.). Aquests jardins eren grans parcs tancats on els reis i els nobles caçaven o on s'hi cultivaven fruites i verdures.
Les inscripcions conservades als ossos d'endevinació xineses mostren que s'utilitzaven tres caràcters xinesos per expressar el jardí en aquesta època: yòu (囿), pǔ (圃) i yuán (園). Yòu era un jardí reial on es guardaven aus i animals, mentre que pǔ era un jardí per a plantes. Durant la dinastia Qin (221-206 aC), el yuán es va convertir en un símbol de tots els jardins.Feng Chaoxiong, The Classical Gardens of Suzhou, preface, and Bing Chiu, Jardins de Chine, ou la quete du paradis, Editions de La Martiniere, Paris 2010, p. 10–11. El vell personatge del yuán és en realitat una petita imatge d'un jardí; està tancat en un quadrat que pot representar una paret i té símbols que poden representar el pla d'una estructura, un petit quadrat que pot representar un estany i un símbol per a una plantació o un magrana.Tong Jun, Records of Jiang Gardens, citat per Feng Chanoxiong a The Classical Gardens of Suzhou.
Un famós jardí reial de finals de la dinastia Shang era la Terrassa, l'Estany i el Parc de l'Esperit (Lingtai, Lingzhao Lingyou) construït pel rei Wenwang a l'oest de la seva capital, Yin. El parc es va descriure al Clàssic de poesia (詩經, Shī Jīng) d'aquesta manera:
El rei fa el seu passeig al Parc de l'Esperit, Els cérvols s'agenollen a l'herba i alimenten els seus cervatells, Els cérvols són bells i brillants. Les grues immaculades tenen plomes d'un blanc brillant. El rei fa el seu passeig fins a l'estany de l'Esperit, L'aigua és plena de peixos, que es contornegen.Translation in Jardins de Chine, ou la quête du paradis, citat per Che Bing Chiu a Jardins de Chine, ou la quete du paradis, p. 11.
Un altre dels primers jardins reials era el Shaqui, o les Dunes de Sorra, construït per l'últim governant de Shang, el rei Zhou (1075-1046 aC). Des de la terrassa es veia el parc, que també tenia una piscina pavimentada, prou gran per a embarcacions petites. Al seu llibre Registres del Gran Historiador (Shiji),Tan, p. 10. See also Che Bing Chiu, Jardins de Chine, ou la quete du paradis, p. 11. gairebé un mil·lenni després, es descriu aquest jardí on la piscina s'omplia de vi, trossos de carn rostida penjaven d'un arbre a l'illot de l'interior i el governant navegava amb les seves concubines al llac del vi i bosc de carn (酒池肉林). Aquesta escena de la historiografia xinesa s'ha convertit en un símbol de decadència i de mal gust.Che Bing Chiu, Jardins de Chine, ou la quete du paradis, p. 11.
Durant el període de primavera i tardor (722-481 aC), el rei Jing de la dinastia Zhou va construir diversos jardins, que han estat famosos des de llavors. El 535 aC va construir la Terrassa de Shanghua, amb palaus decorats luxosament. El 505 a.C., es va començar un jardí encara més elaborat, la Terrassa de Gusu. Estava situat al costat d'una muntanya i incloïa una sèrie de terrasses connectades per galeries, juntament amb un llac per on navegaven vaixells en forma de dracs blaus. Des de la terrassa més alta, la vista s'estenia fins al llac Taihu, el gran llac.Che Bing Chiu, Jardins de Chine, p. 12
La llegenda de l'Illa dels immortals miniatura|Una versió en miniatura del mont Penglai, la llegendària llar dels Vuit immortals, va ser recreada en molts jardins clàssics xinesos Una antiga llegenda xinesa va tenir un paper important en el disseny dels primers jardins. Al , una història del Clàssic de les muntanyes i els mars descrivia un pic anomenat mont Penglai situat en una de les tres illes a l'extrem oriental del mar de Bo Hai, entre la Xina i Corea, que era la llar dels Vuit immortals (la llegenda va ser remodelada més tard). En aquesta illa hi havia palaus d'or i de plata, amb joies als arbres. Els seus habitants desconeixien el dolor, l'hivern, les copa de vi i les tasses d'arròs sempre estaven plenes, i el consum dels fruits que s'hi cultivaven asseguraven la vida eterna.
El 221 aC, Ying Zheng, el rei de Qin, va conquerir altres estats rivals i va unificar la Xina en l'Imperi Qin. Assabentat de la llegenda de l'illa dels Inmortals va enviar emissaris per trobar-la i retornar amb l'elixir de la immortalitat. Quan van tornar sense èxit, l'emperador va fer construir un jardí al seu palau prop de la seva capital, Xianyang, amb un gran llac anomenat Lanchi gong o el Llac de les Orquídies. En una illa del llac va crear una rèplica del mont Penglai, que simbolitzava la seva recerca del paradís. Després de la mort de Ying Zheng, l'Imperi Qin va caure el 206 aC i la ciutat capital i el jardí van ser completament destruïts, però la llegenda va inspirant encara més els jardins xinesos. Molts jardins tenen una illa o un grup amb una muntanya artificial que representa l'illa dels Vuit imortals.Che Bing Chiu, Jardins de Chine, p. 12.
Dinastia Han (206 aC – 220 dC) Amb l'arribada de la nova dinastia Han (206 aC - 220 dC), es va fundar una nova capital imperial a Chang'an i l'emperador Wu va construir un nou jardí imperial, que combinava les característiques dels jardins botànics amb les dels zoològics, així com els terrenys tradicionals de caça. Inspirat per una altra versió del clàssic xinès sobre les illes dels Immortals, anomenada Lie Zi, o el Llibre del Buit Perfecte, va crear una gran conca artificial, el Llac de l'Essència Suprema, amb tres illes artificials al centre que representaven les tres illes dels Immortals. El parc va ser destruït més tard, però la seva memòria inspiraria el disseny de jardins xinesos durant segles.
Un altre jardí notable del període Han va ser el Jardí del General Liang Ji construït sota l'emperador Shun (125-144 dC). Utilitzant una fortuna acumulada durant més de vint anys a la cort imperial, Liang Ji va construir un immens jardí paisatgístic amb muntanyes artificials, gorges i boscos, ple d'ocells rars i de fauna salvatge domesticada. Va ser un dels primers jardins que va intentar crear una còpia idealitzada de la natura.Che Bing Chiu, Jardins de Chine, p. 12.
Jardins per a poetes i erudits (221-618 dC) miniatura|El cal·lígraf Wang Xizhi al seu jardí, el Pavelló de les Orquídies Després de la caiguda de la dinastia Han, va començar un llarg període d'inestabilitat política a la Xina. El budisme va ser introduït a la Xina per l'emperador Ming (57-75 dC), i es va estendre ràpidament. Cap al 495, en el perdiode de les Dinasties Meridionals i Septentrionals, la ciutat de Luoyang, capital de la dinastia Wei del Nord, tenia més de 1.300 temples cadascun amb el seu propi petit jardí.Che Bing Chiu Jardins de Chine, p. 16.
Durant aquest període, molts funcionaris governamentals van deixar el tribunal i van construir jardins on podien escapar del món exterior i concentrar-se en la natura i la literatura. Un exemple va ser el Jingu Yuan, o Jardí de la Vall Daurada, construït el 296 a uns a deu quilòmetres al nord-est de Luoyang per Shi Chong (249-300 dC), un aristòcrata i antic funcionari judicial. Va convidar trenta poetes famosos a un banquet al seu jardí i va escriure sobre l'esdeveniment ell mateix:
«Tinc una casa de camp a la riera de la Vall Daurada... on hi ha un brollador d'aigua pura, un bosc frondós, arbres fruiters, bambús, xiprers i plantes medicinals. Hi ha camps, dos-centes ovelles, gallines, porcs, oques i ànecs... També hi ha un molí d'aigua, un estany amb peixos, coves i tot per distreure l'ull i complaure el cor.... amb els meus amics erudits, caminàvem dia i nit, fèiem festes, ens pujàvem a la muntanya per veure el paisatge i ens assèiem al costat del rierol".
Aquesta visita al jardí va donar lloc a un famós recull de poemes, Jingu Shi, o Poemes de la vall d'or, i va iniciar una llarga tradició d'escriure poesia als jardins i sobre ells.Chen Congzhou and JIang Qiting (Editors), Yuanzong, Shanghai, 2004, "You Jingyu yuan xu," p. 39.
Amb la seva excel·lent cal·ligrafia, el poeta i cal·lígraf Wang Xizhi (307–365) va immortalitzar la trobada poètica celebrada al seu propi jardí al Prefaci dels poemes compostos al Pavelló Orchid (Lantingji Xu 蘭亭集序), la introducció del famós llibre La col·lecció del Pavelló d'Orquídies, on explica una sessió poètica celebrada al retir de campanya anomenat Pavelló de les Orquídies i va enregistrar els poemes. Era un parc amb un rierol serpentejant. Va reunir un grup de poetes famosos i els va asseure al costat del rierol. Després va posar tasses de vi a la riera i les va deixar flotant. Quan la copa s'aturava al costat d'un dels poetes, aquest es veia obligat a beure-la i després a deixar una impressió en forma de poemacompondre un poema. El jardí de la tassa flotant (liubei tang 流觴), amb petits pavellons i rierols artificials, es va fer extremadament popular tant en jardins imperials com privats.Che Bing Chiu Jardins de Chine, p. 16.
El Pavelló d'Orquídies va inspirar l'emperador Yang (604–617) de la dinastia Sui a construir el seu nou jardí imperial, el Jardí de l'Oest, a prop de Hangzhou. El seu jardí tenia pavellons pels poetes i un rierol serpentejant per a copes de vi flotants; va llançar petites embarcacions al seu corrent amb figures que il·lustraven la història de la Xina.Michel Baridon, Les Jardins, p. 352 Al parc també es van fer representacions teatrals.
Dinastia Tang (618–907), Primera Edat d'Or del Jardí Clàssic miniatura|L'emperador Xuanzong i la seva concubina Yang Guifei amb mandarines a una terrassa, Kanō Eitoku, . La dinastia Tang (618-907 dC) és considerada per la posteritat la primera època daurada del jardí xinès clàssic. L'emperador Xuanzong va construir un magnífic jardí imperial, el Jardí del majestuós Llac Pur, a Changan, prop de l'actual Xi'an, i hi va viure amb la seva famosa concubina, Yang Guifei,Michel Baridon, Les Jardins, p. 352. que en realitat era qui exercia el poder sobre el palau i el propi emperador.