miniatura|Heròdot, «pare de la historiografia», i Tucídides, «pare del rigor històric». Per historiografia grega s'entén l'escriptura de professionals de la història sobre l'antiga Grècia, que comença al fins al , des d'Heròdot fins a Zòsim, passant per Tucídides, Posidoni, Polibi i d'altres. En total, Jacoby, als Fragmente der griechischen Historiker, identifica 856 historiadors grecs, inclosos els mitògrafs i cronistes locals.
El concepte d'historiografia naix a Grècia,Aquesta és l'opinió dels historiadors actuals. Així ho expressa, per exemple, Finley en Uso y abuso de la historia, p. 11: «Els pares de la història foren grecs». tot i que s'accepta que abans ja hi havia una concepció històrica a Orient, un desig de permanència de tot allò realitzat. Ara bé, aquesta concepció històrica primitiva és una simple transmissió de dades històriques que, com les llistes reials de l'antic Egipte, manquen de l'anàlisi històrica que es fa ara, sense negar per això el seu gran valor documental.
Es considera Heròdot el primer historiador, tant en l'actualitat com en l'antiguitat. Tucídides establí després la base racional i metodològica d'una historiografia nascuda com a reacció davant la irracionalitat de la mitologia grega. Prèviament, Hecateu de Milet havia atenuat l'aspecte sobrenatural, però la separació total no se'n produeix fins a Tucídides. Heròdot concep la seua Història com un mitjà d'evitar l'oblit d'allò que mereixia ser recordat. En l'antiga Grècia es veia també la història com un mitjà de mostrar exemples, tot i que no models d'esdeveniments futurs. Així mateix, des d'Heròdot els historiadors fan un examen crític del passat i dels fets suposadament esdevinguts. Heròdot així ho expressa en IV, 195, 2: «realment, ignore si això és veritat, simplement consigne el que hi expliquen».Traducció de Schrader en Los orígenes de la oratoria y la historiografía en la Grecia clásica, p. 123.
Quant a les fonts, hi havia una preponderància de les fonts orals sobre les escrites.Grant, Hist..., p. 54-58. En els orígens de la historiografia era quasi obligat l'ús de fonts orals, perquè a diferència dels historiadors actuals, que es basen sobretot en la recerca de texts, els grecs antics no solien disposar de prou de material arxivístic o bibliogràfic. Quan sí era possible treballar amb els fons de les biblioteques, però, els historiadors van seguir preferint la tradició oral; i fins i tot criticaven els que només treballaven amb fonts escrites com, per exemple, Timeu. Cal tenir en compte que els grecs no solien conéixer llengües bàrbares, per tant, Heròdot no podia entendre per si mateix les cròniques orientals, tot i que tampoc va mostrar interés a conéixer-les. L'elecció de la tradició oral comportava la necessitat de les primeres reflexions quant al mètode històric, com és la crítica de fonts, la seua relació i graduació segons el valor dels testimoniatges replegats. Per això, per exemple, la seua obstinació a mostrar totes les versions reconegudes, malgrat que en considere algunes errònies. La tradició oral també obligava a establir una cronologia que ordenàs els fets aïllats després de recopilar-los. Les fonts escrites quedaren relegades als arqueòlegs o antiquaria, és a dir, a l'estudi dels temps remots.
Temes
En la historiografia grega en general se superen els límits de la història local i fins i tot Heròdot va abastar quasi tot el món conegut pels grecs (Ecumene). El tema central en fou la guerra, malgrat que també va haver-hi història constitucional, tràgica, biografies i fins i tot etnografia. L'elecció del tema es fonamentava en el valor dels esdeveniments succeïts i en la informació disponible. Per exemple, per a Heròdot un fet històric tenia valor si no havia de deixar-se que fos oblidat. Tucídides per la seua banda tria la Guerra del Peloponés com a tema central de la seua obra perquè la considera el punt àlgid de la història que va viure. Dins d'aquest gran tema, però, va haver de triar constantment entre temes menors amb total arbitrarietat. Com assenyala Roussel en Els historiadors grecs, l'arbitrarietat obliga Tucídides a vegades a recarregar personatges amb detalls significatius, falsejant-los en part.Roussel, Los historiadores griegos, p. 90-100.
Història contemporània La historiografia grega és majoritàriament contemporània, això és, sobre la mateixa època en què vivien els historiadors. Això s'explica perquè hi havia més informació sobre temes propers en el temps, sobretot hi havia més testimonis orals, i es preferien aquestes fonts a les escrites. Tucídides, cercant el rigor històric, considerava l'experiència personal com a imprescindible, igual que Polibi. Els mateixos historiadors consideraven més fiables les obres que tractaven sobre l'actualitat. A més, la història antiga grega apareixia molt minsa al costat de l'egípcia, per exemple. Allò viscut per l'historiador ho considerava un moment únic i clau en la història, ja siga la Guerra del Peloponés o l'expansió romana. Ho entenien com el canvi d'una època a una altra, i com a tal calia reflectir-ho.
L'estudi de les causes de les guerres Dins de la contemporaneïtat, el tema preferent era la història politicomilitar. Tucídides creia que l'única història veritable era sobre política i guerres. Aquest criteri perdura en els historiadors següents: Xenofont, Teopomp de Quios o Polibi. L'historiador grec, però, s'interessava més pels canvis constitucionals, tot i que ja Heròdot va situar la guerra com el centre de la historiografia. Arnaldo Momigliano, expert en historiografia, planteja que aquest menor interés pels enfrontaments bèl·lics es devia al fet que eren quotidians en el món grec. Momigliano destaca la importància de l'estudi de les causes de cada guerra. Heròdot es remunta als temps més remots per explicar les guerres mèdiques, i cau en el mite.En el llibre I (1-5), Heròdot emmarca les primeres diferències entre grecs i perses en els raptes mítics, com el d'Io. Tucídides hi suposa un avanç en deixar de banda interpretacions mítiques i diferenciar entre causes superficials i profundes (o «més veritables»). Aquest esquema l'amplia Polibi, que distingeix entre el fet inicial que dona inici a la guerra, el pretext per començar-la i la veritable causa.Roussel, Los historiadores griegos, p. 181.
Història econòmica i social En general els autors grecs consideraven els temes economicosocials de molt menor interés que els politicomilitars. Hi havia breus i superficials esments a temes econòmics, però mai es consideraven rellevants per a l'esdevenir històric. Aquesta manca d'interés es veu en la falta d'estadístiques econòmiques en l'antiguitat. Quant a l'estudi de la societat, també era pobre i considerat de poca importància. Fins i tot es considerava degradant parlar sobre les classes més empobrides. A Grècia l'únic autor rellevant que replega informació sobre la societat és el filòsof Aristòtil.Grant, Hist..., p. 84.
Ubicació 400px|miniatura|El món grec a mitjans del segle VI aC En general, la historiografia grega té un biaix nacional: tracten la major part de les obres d'història grega sense importar massa la de la resta de llocs. Hi ha excepcions com Heròdot, que amb les seues digressions fa una introducció a la història d'Egipte o de Pèrsia, per les quals fou molt criticat i l'arribaren a titllar d'«amic dels bàrbars».«Sobre la malvolença d'Heròdot» de Plutarc, publicat en Moralia (vol IX), Editorial Gredos (2002). D'altra banda, la poca profunditat del treball d'Heròdot a Orient esperonà perquè ells fessen la seua pròpia història, com va fer Manetó a Egipte. Altres autors també s'ocuparen d'Orient, però seguint Alexandre el Gran, com Xenofont o posteriorment Flavi Arrià.
Grècia deixa de ser el tema primordial a mitjan període hel·lenístic, amb el creixent poder romà. El primer a intuir la possible importància de Roma fou Timeu, però és Polibi qui tracta primer el tema amb més profunditat. Del i fins a la decadència final de la historiografia grega, la història sobre Roma fou el tema dominant i, segons alguns autors, era aquesta manca de renovació una de les causes d'aquesta deterioració.
Cròniques locals Tant alguns autors antics (Dionís d'Halicarnàs) com moderns (Wilamowitz) han defensat que els cronistes locals precediren als primers historiadors, com succeí en la historiografia romana. A partir del es troben cròniques de ciutats i santuaris. Sense quasi rigor històric, es conceben, en general, per exacerbar l'orgull local, projectant en ocasions el present sobre el passat, distorsionant-lo. Els més coneguts en foren els del .
Teories cícliques Algunes obres presenten idees cícliques o de successió d'imperis, com Heròdot quan manifesta que els imperis s'introdueixen sempre en una dinàmica d'expansió insaciable. Malgrat que a vegades s'ha considerat que els historiadors grecs tenien concepcions cícliques del temps històric,Burrow Hist..., p. 213. sobretot Polibi, Tucídides i Heròdot, Momigliano ho nega rotundament. Per a aquest autor, que Tucídides expressàs que la seua història servia com a model per al futur no implicava cap idea d'etern retorn. Accepta que Polibi és més ambigu, però tampoc presenta cap teoria cíclica.Momigliano, «El tiempo en la historiografía griega», inclòs en La hist....
Era més comuna una visió orgànica de la història, una periodització amb cicles exemplificada en una successió vital: infantesa, maduresa i vellesa. Aquesta era la visió que donava, per exemple, Florus. Altres visions cícliques són les de les edats (argent, bronze, heroica i de ferro) d'Hecateu de Milet, basades en la progressiva degradació, tret del parèntesi heroic, i en acabant un esquema de progrés cultural i tecnològic que abastava des de la barbàrie a la civilització. Aquests esquemes nasqueren abans que la mateixa historiografia i foren després adaptats i perfeccionats pels historiadors. El primer autor grec a plasmar aquest marc fou el poeta Hesíode en Els treballs i els dies.Shotwell, Hist..., p. 182-183.
Estil i fonts Schrader n'assenyala tres elements típics principals. Primer, l'existència d'un proemi autobiogràfic en què es remarca la importància del fet a tractar. Aquest proemi apareix ja en Hecateu de Milet. En segon lloc, s'estableix la metodologia històrica, quan l'autor comenta les fonts i quins passos seguirà per explicar la seua història. En tercer lloc, l'articulació de l'obra en parts narratives i discursives. Aquests discursos solen ser invenció dels autors, tot i que atenint-se al sentit original. Hi ha també altres elements típics menys comuns i més variables, com ara les escenes tipificades en la narració de batalles o les digressions típiques d'Heròdot.Schrader Los orígenes..., p. 110-121.
Alguns historiadors com Tucídides o Xenofont es van basar en la seua memòria en descriure fets en què participaren. L'ús de fonts escrites va augmentar en funció de l'increment del material disponible.
L'elecció de les fonts, quan hi havia més d'una amb continguts contradictoris, es feia seguint-ne la més probable. Aquesta elecció no té per què significar una creença que aquesta versió és la certa i així ho afirma Heròdot, que a vegades es limitava a donar diverses versions sense preocupar-se de la seua validesa.Heròdot, VII, 152.
Situació de l'historiador