Rebus sic stantibus és una expressió llatina que s'utilitza en el món jurídic i que pot traduir-se per "mentre siguin així les coses". De fet, la locució llatina completa és omnis conventio intelligitur rebus sic stantibus, que ve a dir que tot acord té sentit mentre les circumstàncies originals es mantinguin i no sofreixin modificacions fonamentals.
En l'àmbit del dret se sol parlar de la “clàusula rebus sic stantibus” o simplement de “clàusula rebus”. Tot i que rarament aquesta expressió aparegui escrita així (en llatí) a la legislació o en els contractes, sovint hi apareix sota expressions diverses que remeten a la mateixa idea, com és ara “canvi fonamental de circumstàncies” o “excessiva onerositat sobrevinguda”. I fins i tot, en alguns moments s'ha considerat que en els textos hi és acceptada implícitament. A vegades, hom també s'hi refereix parlant del “principi rebus” o de la “norma (o regla) rebus”. O, en anglès, com a hardship. En qualsevol cas, l'expressió llatina ha fet fortuna per a permetre entendre’s davant la diversitat d'expressions utilitzades per a referir-se al mateix concepte.
Concepte En el món del dret, la clàusula rebus s'invoca només a propòsit de contractes (o tractats internacionals si és el cas) d'execució successiva (és a dir, aquells amb una prestació diferida en el temps). I s'invoca per tal d'aconseguir una modificació del contracte o una rescissió davant un canvi imprevist de circumstàncies que facin que la seva execució hagi esdevingut excessivament onerosa per a una de les parts contractants. O sigui, per evitar que la part perjudicada pel canvi de situació hagi d'assumir un encariment desmesurat de les seves obligacions: un encariment que es considera que mai hauria pogut preveure al moment de signar l'acord o el contracte.
D'entrada cal dir que no s'admet qualsevol canvi de circumstàncies per a justificar-ne l'aplicació, sinó que han de ser canvis substancials, extraordinaris, que afectin les circumstàncies preponderants del moment de la signatura de l'acord inicial. Han de ser canvis, a més, totalment imprevisibles al moment de signar els acords. I el canvi de situació ha de provocar un desequilibri extremadament desproporcionat entre les obligacions contretes per les parts. I fins i tot reunint aquests tres elements, cal estudiar-ne bé cada cas i mesurar bé l'admissibilitat de la seva aplicació.
En qualsevol cas, s'ha de diferenciar d'altres figures jurídiques destinades igualment a eximir de les seves obligacions a una part contractant, com pot ser la força major, la impossibilitat sobrevinguda o la pèrdua de la cosa. En tots aquests casos es fa referència a la impossibilitat per una part de complir amb les seves obligacions. Però quan s'invoca la clàusula rebus, la part perjudicada no és que es trobi del tot impossibilitada de complir, sinó que pot fer-ho; només que li representa un cost extremadament exagerat, desproporcionat, i imprevist.
Justificació Si bé antigament, sobretot en el dret francès, s'incloïa formalment la clàusula rebus sic stantibus a tots els contractes d'aplicació successiva, aquest costum va decaure en considerar que aquesta clàusula era implícita en qualsevol contracte, ja que anava lligada amb la voluntat dels contractants: si aquests signaven un contracte i adquiriren unes obligacions era en funció d'una realitat determinada, i calia considerar doncs que existia un acord tàcit entre ells que si les circumstàncies fossin fonamentalment diferents la voluntat seria una altra i, en conseqüència, la part perjudicada pels canvis podia demanar la dissolució del contracte o la seva modificació. No obstant, com remarca el professor francès Nguyen, aquesta teoria és dubtosa: tan es pot suposar l'acord tàcit de la seva existència com justament l'acord exprés de no fer figurar aquesta clàusula en l'acord. La veritat és que el mateix dret francès ha estat descartant aquesta existència implícita des d'una sentència contrària de la seva Cour de Cassation (de 1876); i així ha seguit fins a la recent modificiació del Codi Civil francès, el 2016, que finalment admet la possibilitat de considerar-la.
Una altra justificació al·legada per a permetre’n la seva aplicació –potser més pragmàtica– és que així, tot reequilibrant les prestacions inicialment pactades, es pot mantenir el contracte que altrament podria esdevenir inaplicable. O, també, que acollint-se al principi d'equitat davant de supòsits excepcionals i del tot imprevistos per les parts, davant d'un canvi inesperat es pugui suavitzar l'efecte excessivament rigorós per a una de les parts. O en el principi de la bona fe, considerant que en un contracte cada part hi accepta unes circumstàncies esperables, fora de les quals potser no l'hauria signat. Certa jurisprudència anglesa va acceptar la teoria que, amb els canvis sobtats i bruscs de circumstàncies, podria arribar-se a la “desaparició de la base del contracte” o a la “frustració del contracte”, acceptant així d'aplicar l'esmentada clàusula; no obstant, altres tribunals anglesos van desestimar aquesta visió. Aquesta clàusula també és coneguda en anglès com a hardship, o sigui “penúria” o “dificultat” per l'”excessiva onerositat sobrevinguda”.
En realitat, admetre l'existència tàcita d'aquesta clàusula en els acords entra en col·lisió directa amb un dels principis bàsics del dret: la regla pacta sunt servanda, que significa que “els pactes s'han de complir” i que és la base de la seguretat jurídica en tot tipus d'acords (contractes civils o mercantils, contractes administratius, acords i tractats internacionals...). La clàusula rebus és una clàusula perillosa, perquè pot posar en qüestió l'essència mateixa del Dret. Per tant, tan en el dret internacional com en els drets interns (estatals) es delimita amb molta cura la seva eventual aplicació. S'admet que pot ser útil per adaptar un acord a una nova realitat imprevisible, però també que ha de ser un recurs veritablement excepcional.
Aplicació El reconeixement normatiu d'aquesta clàusula, i la seva eventual aplicació per part dels tribunals, varia segons a l'àmbit jurídic a què ens referim:
En Dret Internacional Públic En el Dret Internacional Públic (el que regeix les relacions entre els estats) un principi equivalent al rebus sic stantibus és previst a l'article 62 del Conveni de Viena sobre el dret dels tractats (conveni del 23 de maig del 1969), titulat precisament “Canvi fonamental en les circumstàncies”. Enlloc hi surt citada l'expressió llatina; però el concepte és el mateix. En aquest article, que ve a admetre la màxima rebus, ja d'entrada l'exclou radicalment per als tractats o acords internacionals que estableixen una frontera, i també quan el canvi de circumstàncies resulti d'una violació realitzada per la part que ho al·lega, o provingui d'una obligació nascuda del mateix tractat o de qualsevol altra obligació internacional respecte a qualsevol altra part en el tractat. És més, en el paràgraf primer de l'article, s'estableix que el principi general és que aquesta clàusula no es pot al·legar mai, encara que “un canvi fonamental en les circumstàncies existents en el moment de la conclusió d'un tractat (...) no fos previst per les parts”. I només admet, de forma estrictament excepcional, la possibilitat d'invocar el principi rebus si es donen simultàniament dues condicions: que la circumstància que s'ha vist fonamentalment alterada “constitueixi una base essencial del consentiment de les parts a obligar-se pel tractat”, i que alhora aquest canvi “tingui per efecte modificar radicalment l'abast de les obligacions que encara hagin de complir-se en virtut del tractat”. I, per acabar, el mateix article 62 avisa que, fins i tot en aquests casos excepcionals, l'estat que invoqui aquest canvi radical de circumstàncies no necessàriament ha de donar per acabat el tractat o retirar-se’n, sinó que també pot recórrer a una suspensió temporal.
Però amb tenir el dret –recordem que excepcional– d'invocar la clàusula rebus no n'hi ha prou. L'article 62 només delimita els pocs casos en què un Estat la pot invocar. Res d'una aplicació unilateral en benefici propi. Justament, en els articles 65 i següents del mateix Conveni de Viena s'estableix el procediment a seguir. Aquest procediment consisteix en comunicar la seva pretensió als altres estats-part en el tractat o acord internacional; la comunicació ha d'exposar la mesura que es proposa i les raons que la justifiquen; s'han de respectar uns terminis determinats per si algun dels altres estats signants vol presentar les seves objeccions; si passat el termini ningú ha presentat objeccions, l'estat proposant pot adoptar la mesura que havia proposat; però si hi ha tan sols una objecció, el conjunt dels signants del tractat han de negociar i pactar una solució d'acord amb els mitjans previstos a la Carta de les Nacions Unides (art.33); i si després de dotze mesos de la presentació de les objeccions no s'ha arribat a cap acord, s'ha de constituir una Comissió de Conciliació (prevista en l'Annex del Conveni de Viena), la qual disposa de dotze mesos més per a redactar el seu propi informe amb les propostes de resolució amistosa, informe que en darrer terme es diposita en mans del Secretari general de les Nacions Unides. Convé recordar que l'article 33 de la Carta de les Nacions Unides, invocat expressament en el Conveni de Viena, obliga els estats a resoldre pacíficament els seus desacords, si cal per via d'un arbitratge conjuntament acordat, o per la via judicial.
Així, doncs, l'aplicació de la clàusula no és automàtica, no és fàcil i s'ha d'estudiar al cas per cas. De fet, les decisions de tribunals internacionals (judicials o arbitrals) que s'han hagut de pronunciar sobre aquest tema mai han trobat que es reunissin les condicions necessàries. És el cas de la Cort Internacional de Justícia (CIJ), que arriba a precisar que “els canvis de circumstàncies que han de ser considerats com a fonamentals o vitals són aquells que posen en perill l'existència o el desenvolupament vital d'una de les parts”. Naturalment que molts estats ho han intentat, però sense èxit.
Sense èxit per la via judicial. Però sí que en certs casos, tal com preveu el Conveni de Viena, s'han arribat a acords consensuats de modificació parcial per via de la negociació entre les parts d'un tractat. I també s'ha donat algun cas d'unilateralitat d'algunes potències, que han invocat el canvi de circumstàncies encara que sigui sense l'aval legal ni de cap instància judicial: un exemple, la declaració unilateral del 1990 per part de les quatre potències administradores de Berlin que, arran de la imminent unificació d'Alemanya, es van desentendre de les obligacions sobre Berlin contretes en acabar la segona guerra mundial, a la qual cosa els dos governs alemanys es van limitar a prendre’n nota.
De totes maneres, en Dret Internacional, cal tenir present que la majoria de tractats i d'acords acostumen a contenir, entre el seu articulat, clàusules de revisió que en determinades circumstàncies permet als estats signants d'aconseguir una exoneració temporal de les seves obligacions o una revisió consensuada. En aquests casos, doncs, les modificacions que en resulten ja no són en aplicació de la genèrica clàusula rebus sinó en aplicació del propi text del tractat, ben precís i pautat.
D'altra banda, algunes ONG que lluiten per l'abolició del deute extern del Tercer Món també fan servir aquest argument del canvi substancial de circumstàncies, sobretot arran de la pujada unilateral de les taxes d'interès per part dels Estats Units.
En Dret Internacional Privat