Erich von Manstein (24 de novembre de 1887 – 11 de juny de 1973) fou un militar alemany. Va ser un dels comandants més prominents de les Forces Armades de l'Alemanya nazi (la Wehrmacht). Durant la Segona Guerra Mundial va assolir el rang de Mariscal de Camp (Generalfeldmarschall), i molts militars el consideren com un dels millors caps militars de la Wehrmacht.
Va ser l'iniciador i un dels responsables del pla d'invasió de França, alternativa que donà la victòria a l'anomenada batalla de França. També participà en les victòries de l'istme de Perekop, Kerch, Sebastòpol i Khàrkiv, però fracassà a les evacuacions de Stalingrad i de la bossa de Txerkassi. Al març de 1944, Hitler el retirà donades les seves diferències estratègiques.
Va ser jutjat a l'estat d'Hamburg el 1949 per crims de guerra, i condemnat per "negligència en la protecció de vides civils". Va ser rebre una sentència de 18 anys, que fou reduïda a 12, i finalment només en complí 4. Després de deixar la presó el 1953, va ser conseller militar del Govern de la República Federal Alemanya.
Primers anys Manstein va néixer Fritz Erich Georg Eduard von Lewinski a Berlín, el desè fill d'un aristòcrata prussià i general d'artilleria, Eduard von Lewinski (1829–1906) i Helene von Sperling (1847–1910). La família del seu pare tenia ascendència caxubia i tenia dret a utilitzar l'escut de Brochwicz (Brochwicz III). Hedwig von Sperling (1852–1925), la germana petita d'Helene, estava casada amb el tinent general Georg von Manstein (1844–1913); la parella no va poder tenir fills, així que van adoptar Erich. Abans havien adoptat la cosina d'Erich, Martha, filla del germà difunt d'Helene i d'Eduviga.
Els pares biològics i adoptius de Manstein eren generals prussians, igual que el germà de la seva mare i els seus avis (el seu avi patern, Albrecht Gustav von Manstein, havia dirigit un cos a la guerra francoprussiana de 1870–71, i l'avi matern, Oskar von Sperling, era el cap d'estat major del Primer Exèrcit). Setze familiars a cada costat de la seva família eren oficials militars, molts dels quals van arribar al grau de general. Paul von Hindenburg, futur generalfeldmarschall i president d'Alemanya, era el seu oncle; L'esposa d'Hindenburg, Gertrud, era germana d'Edwig i Helene.
Manstein va assistir a l'Imperial Lyzeum, un Gymnasium catòlic a Estrasburg, de 1894 a 1899. Després va entrar al cos de cadets. Com a cadet, es va informar que Manstein era intel·ligent i capaç. El març de 1906, després de sis anys al cos de cadets a Plön i Groß-Lichterfelde, va ser destinat al Tercer Regiment de Guàrdies de Peu (Garde zu Fuß ) com a tinent de segona. Va ser ascendit a tinent el gener de 1907 i l'octubre de 1913 va començar el programa de formació d'oficials de tres anys a l'Acadèmia de Guerra de Prússia. Tanmateix, Manstein només va completar el primer any del programa, ja que quan va començar la Primera Guerra Mundial l'agost de 1914 es va ordenar que tots els estudiants de l'acadèmia es presentessin al servei actiu. Mai va completar la resta de la seva formació d'oficial d'estat major.
Carrera militar inicial Primera Guerra Mundial Durant la Primera Guerra Mundial, Manstein va servir tant als fronts occidental com oriental alemanys. A l'inici de la guerra, va ser ascendit a tinent i va participar en la invasió de Bèlgica amb el 2n Regiment d'Infanteria de Reserva de la Guàrdia. L'agost de 1914, va participar en la presa de Namur, lloc d'una ciutadella massiva envoltada de forts perifèrics. Al setembre, la unitat de Manstein va ser una de les dues transferides a la Prússia Oriental i adscrita al Vuitè Exèrcit, comandat per Hindenburg. Després de veure l'acció a la primera batalla dels Llacs Masurians, la seva unitat aviat va ser reassignada al Novè Exèrcit, que estava en procés d'avançar des de l'Alta Silèsia fins a Varsòvia. Excessat, el Novè Exèrcit es va veure obligat a retirar-se davant un contraatac rus, i el 16 de novembre, Manstein va ser ferit durant la retirada quan es trobava entre un destacament que va assaltar un atrinxerament rus. Li van disparar a l'espatlla esquerra i al genoll esquerre; una bala li va colpejar el nervi ciàtic, fent que la cama quedés adormida. La recuperació va durar sis mesos a l'hospital de Beuthen i Wiesbaden.
Després d'un període d'excedència a casa, el 17 de juny de 1915, Manstein va ser reassignat com a oficial d'estat major adjunt d'operacions al Desè Exèrcit, comandat per Max von Gallwitz. Aviat ascendit a capità, va aprendre de primera mà com planificar i dur a terme operacions ofensives mentre el Desè Exèrcit va dur a terme atacs amb èxit a Polònia, Lituània, Montenegro i Albània. Durant les operacions ofensives a Verdun a principis de 1916, Manstein estava estacionat amb Gallwitz i el seu personal en una nova seu prop de l'acció. A continuació, va servir com a oficial de subministrament d'estat major sota el comandament del general Fritz von Below i cap d'estat major de Fritz von Lossberg en un lloc de comandament prop del riu Somme; la zona va ser escenari de diverses batalles al llarg de la guerra. Les operacions britàniques i franceses de juliol a novembre de 1916 van forçar una retirada alemanya durant l'hivern cap a la línia Hindenburg, una sèrie de posicions defensives entre Verdun i Lens. Manstein va continuar servint sota les ordres de Below fins a l'octubre de 1917, quan va ser transferit com a cap d'estat major a la 4a Divisió de Cavalleria, servint a Riga durant l'ocupació alemanya de la zona. Com a conseqüència de la signatura del Tractat de Brest-Litovsk el març de 1918, la unitat de Manstein ja no era necessària al front oriental; va ser reassignat a la 213a divisió d'infanteria prop de Reims. L'exèrcit imperial alemany va veure alguns èxits menors a la zona, però començava a perdre la guerra. L'armistici es va signar l'11 de novembre de 1918.
Època d'entreguerres Manstein es va casar amb Jutta Sibylle von Loesch, filla d'un terratinent de Silèsia, l'any 1920. Va proposar matrimoni després d'haver-la conegut només tres dies. Va morir el 1966. Van tenir tres fills: una filla, Gisela (nascut el 1921) i dos fills, Gero (nascut el 1922) i Rüdiger (nascut el 1929). Gero va morir al camp de batalla al sector nord del front oriental el 29 d'octubre de 1942 mentre servia com a tinent a la Wehrmacht. Gisela estava casada amb el major Edel-Heinrich Zachariae-Lingenthal, un oficial molt condecorat que comandà el II. Panzer-Regiment 15 durant la Segona Guerra Mundial.
Manstein va romandre a les forces armades després d'acabar la guerra. El 1918 es va oferir voluntari per a una posició d'estat major a la Força de Defensa de la Frontera a Breslau i hi va servir fins al 1919. Com a part del Gruppenkommando II, va participar en la reestructuració de l'exèrcit imperial alemany de 500.000 homes al Reichswehr, l'exèrcit de la República de Weimar (restringit a 100.000 homes pel Tractat de Versalles). Reconegut des de jove com un comandant talentós i intel·ligent, Manstein va ser escollit com un dels 4.000 oficials permesos pel tractat. El 1921 va ser nomenat comandant de la companyia de la sisena companyia del 5è Regiment d'Infanteria Prussiana i després va servir com a oficial d'estat major del Wehrkreiskommando II i IV, ensenyant història i tàctica militar fins al 1927. Aquell any va ser ascendit a major i va servir amb l'estat major general del Ministeri de la Reichswehr a Berlín, visitant altres països per conèixer les seves instal·lacions militars i ajudant a redactar plans de mobilització per a l'exèrcit. Ascendit a tinent coronel, va rebre el comandament del batalló d'infanteria lleugera del 4t Regiment d'Infanteria, servint amb aquesta unitat fins al 1934. El 1933 el Partit Nazi va prendre el poder a Alemanya, posant fi al període de Weimar. En violació del tractat de Versalles, el Reichswehr s'havia rearmat en secret des de la dècada de 1920; el nou govern va renunciar formalment al Tractat i va procedir amb el rearmament a gran escala i l'expansió de l'exèrcit.
Manstein va ser traslladat de nou a Berlín com a coronel ple el febrer de 1934, servint com a cap d'estat major del Wehrkreiskommando III. L'1 de juliol de 1935 va ser nomenat Cap de la Branca d'Operacions de l'Estat Major de l'Exèrcit (Generalstab des Heeres ), part de l'Alt Comandament de l'Exèrcit (Oberkommando des Heeres - OKH). Durant el seu mandat allà, Manstein va ser una de les persones responsables del desenvolupament de Fall Rot (Cas Vermell), un pla defensiu per protegir Alemanya dels atacs de França. Durant aquest període Manstein va entrar en contacte amb Heinz Guderian i Oswald Lutz, que van defensar canvis dràstics en la guerra, destacant el paper del Panzer. No obstant això, oficials com Ludwig Beck, cap de l'estat major de l'exèrcit, estaven en contra de canvis tan dràstics i, per tant, Manstein va proposar una alternativa: el desenvolupament de Sturmgeschütze (StuG), canons d'assalt autopropulsats que proporcionarien un suport pesat de foc directe a la infanteria. A la Segona Guerra Mundial, els vehicles StuG resultants van demostrar estar entre les armes alemanyes més exitoses i rendibles.
Va ser ascendit a generalmajor l'octubre de 1936, convertint-se en el cap d'estat major adjunt (Oberquartiermeister I) del general Beck. El 4 de febrer de 1938, Manstein va ser transferit al comandament de la 18a Divisió d'Infanteria a Liegnitz, Silèsia, amb el rang de Generalleutnant. El trasllat va significar que Manstein no va rebre el càrrec de Beck com a cap de l'estat major de l'exèrcit aquell agost (Beck havia dimitit, malgrat les instàncies de Manstein de no fer-ho, ja que considerava que la invasió prevista de Hitler a Txecoslovàquia aquell octubre seria prematura). El càrrec va ser donat al general Franz Halder, que havia ocupat l'antic càrrec de Manstein com a cap d'estat major adjunt. L'incident va crear un odi durador entre els dos homes. El 20 d'abril de 1939, Manstein va pronunciar un discurs en la celebració del 50è aniversari de Hitler, en el qual lloava a Hitler com a líder enviat per Déu per salvar Alemanya. Va advertir al "món hostil" que si continuava erigint "muralles al voltant d'Alemanya per bloquejar el camí del poble alemany cap al seu futur", aleshores estaria molt feliç de veure el món submergit en una altra guerra mundial.L'historiador israelià Omer Bartov assenyala que l'ascens d'oficials com Manstein va formar part d'una tendència dels oficials tecnòcrates, generalment nazis ardents, a sortir al primer pla; la seva opinió és que la Wehrmacht estava plenament integrada a l'Alemanya nazi, no una organització apolítica independent del règim nazi.
Segona Guerra Mundial Invasió de Polònia
El 18 d'agost de 1939, en preparació per a Fall Weiss (Cas Blanc), la invasió alemanya de Polònia, Manstein va ser nomenat cap d'estat major del Grup d'Exèrcits Sud de Gerd von Rundstedt. Aquí va treballar juntament amb el cap d'operacions de Rundstedt, el coronel Günther Blumentritt, per desenvolupar el pla operatiu. Rundstedt va acceptar el pla de Manstein que demanava la concentració de la majoria de les unitats blindades del grup d'exèrcits en el 10è Exèrcit de Walter von Reichenau, amb l'objectiu d'un avenç decisiu que conduís a l'encerclament de les forces poloneses a l'oest del riu Vístula. Segons el pla de Manstein, altres dos exèrcits que comprenien el Grup d'Exèrcits Sud, el 14è Exèrcit de Wilhelm List i el 8è Exèrcit de Johannes Blaskowitz, donarien suport de flanc a l'empenta blindada de Reichenau cap a Varsòvia, la capital polonesa. En privat, Manstein es va mostrar tebi sobre la campanya polonesa, pensant que seria millor mantenir Polònia com a amortidor entre Alemanya i la Unió Soviètica. També es preocupava per un atac aliat des de l'oest una vegada que la campanya polonesa estigués en marxa, que portaria Alemanya a una guerra de dos fronts.