Els assassinats de la Miami Showband (també conegut com la massacre de la Miami Showband) va ser un atac del grup paramilitar lleialista Ulster Volunteer Force (UVF), el 31 de juliol de 1975. Va tenir lloc a la carretera A1 a Buskhill, al comtat de Down, Irlanda del Nord. L'atac va comptar amb el suport de Robert Nairac, un agent de la intel·ligènica britànica que va facilitar uniformes i l'equip als paramilitars. Cinc persones van morir, entre elles tres membres de The Miami Showband, que eren una de les bandes més populars d'Irlanda en aquells moments, popularment coneguts com els Beatles irlandesos.
La banda viatjava a Dublín a altes hores de la nit després d'una actuació a Banbridge. A mig camí de Newry, el seu minibús es va aturar en el que semblava ser un punt de control militar, on paramilitars armats, vestits amb uniformes de l'Exèrcit britànic, els van ordenar aturar-se a un costat de la carretera. Almenys quatre dels pistolers eren soldats de l'Ulster Defence Regiment (UDR), i tots eren membres de la UVF. Dos dels pistolers van morir quan va esclatar prematurament una bomba que els paramilitars pretenien amagar al minibus. Els altres van obrir foc contra els membres de la banda, matant-ne tres i ferint-ne dos. S'ha suggerit que la bomba estava destinada a explotar en ruta, de manera que els membres de la banda semblarien ser contrabandistes de bombes de l'IRA, i s'establirien mesures de seguretat més estrictes a la frontera.
Dos soldats en actiu de l'UDR, i un antic soldat del mateix regiment, van ser declarats culpables dels assassinats i condemants cadena perpètua. Van ser alliberats el 1998. Els responsables de l'atac pertanyien al clan Glenanne, una aliança secreta de militants lleialsites, formada per oficials de la Royal Ulster Constabulary (RUC) i soldats de l'UDR. Sempre hi ha hagut al·legacions que agents d'intel·ligència militar britànics hi estaven involucrats, fet que ha estat confirmat per documents del Ministeri de Defensa britànic.
La massacre va colpejar durament l'escena musical d'Irlanda del Nord, que havia reunit joves catòlics i protestants. En un informe publicat al Sunday Mirror el 1999, Colin Wills va qualificar l'atac a la Miami Showband com "una de les pitjors atrocitats en els 30 anys d'història dels Troubles".
Context Situació política a Irlanda del Nord
El conflicte de finals del segle XX a Irlanda del Nord, conegut com The Troubles, va començar a finals de la dècada de 1960. L'any 1975 va estar marcat per una escalada d'atacs sectaris i una dura disputa entre els dos principals grups paramilitars lleialistess, l'Ulster Volunteer Force (UVF) i l'Ulster Defence Association (UDA).Taylor 1999, p.146 El 4 d'abril de 1974, la proscripció contra l'UVF havia estat aixecada per Merlyn Rees, secretària d'Estat per a Irlanda del Nord, fet que significava que tant UDA com UDA eren organitzacions legals.Taylor 1999, p.124 L'UVF tornaria a ser il·legalitzada pel govern britànic el 3 d'octubre de 1975.
El maig de 1974, els unionistes van convocar una vaga general per protestar contra l'Acord de Sunningdale, que va crear un Executiu d'Irlanda del Nord i un Consell d'Irlanda transfronterer, que hauria donat veu al Govern d'Irlanda en la situació d'Irlanda del Nord. Durant aquesta vaga del 17 de maig, l'UVF va col·locar cotxes bomba a Dublín i Monaghan, que van matar 33 civils. L'IRA va utilitzar el mateix mètode per atacar dos pubs a la ciutat anglesa de Birmingham el novembre següent, provocant 21 morts.Taylor 1999, pp.142-143
El ministre de l'Interior del Regne Unit, Roy Jenkins, va presentar la Llei de prevenció del terrorisme, que va donar al govern poders sense precedents contra la llibertat dels britànics en temps de pau. El Nadal de 1974, l'IRA va declarar l'alto el foc, que teòricament va durar durant la major part del 1975. Aquest moviment va fer que els lleialistes tinguessin recel i sospita que s'estava duent a terme un acord secret entre el govern britànic i l'IRA, i que els protestants d'Irlanda del Nord estarien "venguts". De fet, els seus temors estaven lleugerament fonamentats, ja que l'oficial del MI6 Michael Oatley va estar involucrat en negociacions amb un membre del Consell de l'Exèrcit de l'IRA, durant les quals es van discutir les "estructures de desvinculació" d'Irlanda. Això hauria suposat la possible retirada de les tropes britàniques d'Irlanda del Nord. L'existència d'aquestes converses va fer que els unionistes creguessin que estaven a punt de ser abandonats pel govern britànic i obligats a formar una Irlanda unida; com a resultat, els grups paramilitars lleialistes van reaccionar amb una violència que, combinada amb les represàlies de l'IRA (malgrat el seu alto el foc), van convertir el 1975 en un dels "anys més sagnants del conflicte".
A principis de 1975, Merlyn Rees va convocar unes eleccions per constituir la Convenció Constitucional d'Irlanda del Nord, on tots els representants polítics d'Irlanda del Nord havien de determinar el futur d'aquesta part de l'illa. Aquests es van celebrar l'1 de maig de 1975 i el Consell Unionista de l'Ulster Unit (UUUC), que havia guanyat 11 dels 12 escons nord-irlandesos a les eleccions generals de febrer de 1974, va tornar a guanyar la majoria. Com que la UUUC no compliria cap forma de compartir el poder amb el govern de Dublín, no es va poder arribar a cap acord i la convenció va fracassar.
Robin Jackson i la Brigada Mid-Ulster La Brigada Mid-Ulster de l'UVF operava principalment a les zones de Portadown i Lurgan. Havia estat creada a Lurgan el 1972 pel sergent a temps parcial del Regiment de Defensa de l'Ulster (UDR) i instructor de personal permanent Billy Hanna, que es va fer comandant de la brigada. El seu lideratge va ser recolzat pel líder de l'UVF, Gusty Spence. L'autor Don Mullan va descriure la brigada com una de les unitats paramilitars més despietades que operaven als anys setanta.
En el moment de l'atac, la brigada Mid-Ulster estava dirigida per Robin Jackson, també conegut com "El Xacal". Jackson havia assumit el comandament de la UVF de Mid-Ulster pocs dies abans de l'atac de la Miami Showband, després de matar l'anterior cap de la brigada, Billy Hanna, el 27 de juliol de 1975 a Lurgan. Segons els autors Paul Larkin i Martin Dillon, Jackson era amb Harris Boyle quan va matar Hanna. Hanna va ser esmentat per l'antic agent del cos d'intel·ligència britànic Colin Wallace com a organitzador dels Atemptats de Dublín i Monaghan de 1974, juntament amb Jackson.Oireachtas 2003, p.174 El periodista Joe Tiernan va suggerir que Hanna va ser executat per haver-se negat a participar en l'atac de la Miami Showband, i que s'havia convertit en un informador dels Gardaí irlandesos a canvi d'immunitat en la causa pels atemptats de Dublín. Dillon suggereix que, com que hi havia diversos membres de l'UDR a l'UVF, i estava previst que s'utilitzessin per a l'emboscada de la Miami Showband, es va considerar que Hanna suposava un "risc de seguretat" i l'UVF va decidir que havia de ser eliminat abans que alertés les autoritats.Dillon 1999, p.219
Jackson era un presumpte agent de la RUC Special Branch, i algunes fonts han assenyalat que estava relacionat amb el capità Robert Nairac, de la intel·ligència britànica. Un informe de l'Irish Times va implicar Jackson en els atemptats de Dublín. El Centre Pat Finucane li ha atribuït més de 100 assassinats.
The Miami Showband La Miami Showband va ser una popular banda de Dublín, que gaudia a Irlanda d'una fama a l'estil dels Beatles, segons el periodista Peter Taylor.Taylor 1999, p. 147–148 Les showbands irlandeses eren grups que tocaven a sales ball, amb formacions de sis o set membres, amb un repertori bàsic que incloïa des de versions d'èxits pop del moment fins a música de ball de sempre, incloent estils com el rock, el country o dixieland. De vegades, les showbands també tocaven música tradicional irlandesa a les seves actuacions. Segons el Irish Times, en el moment més àlgid de la popularitat de les showbands irlandeses (des de la dècada de 1950 fins a la dècada de 1970), fins a 700 grups van actuar a sales de tota Irlanda cada nit.
Originalment anomenada Downbeats Quartet, la Miami Showband va ser recomposada el 1962 pel promotor de rock Tom Doherty, que els va donar el seu nou nom. Amb el dublinès Dickie Rock com a vocalista, la formació de la Miami Showband va anar fent molts canvis. El desembre de 1972, Rock va deixar la banda per ser substituït breument per dos germans, Frankie i Johnny Simon. Aquell mateix any, el teclista Francis (Fran) O'Toole (de Bray, comtat de Wicklow) havia guanyat el Gold Star Award al programa de televisió Reach For the Stars de la RTÉ. A principis de 1973, Billy MacDonald (també conegut com a "Billy Mac") va assumir el càrrec de líder del grup quan els germans Simon van deixar la banda. L'any següent, Fran O'Toole es va convertir en el vocalista principal de la banda després que Mick Roche (el substitut de Billy Mac) fos destituït. O'Toole va convertir-se en un ídol per a les fans que el grup tenia als dos costats de la frontera, i va ser descrit per l'ex-baixista de Miami Showband, Paul Ashford, com el "millor cantant de soul" d'Irlanda. A Ashford se li va demanar que deixés la banda el 1973, per queixar-se que actuar a Irlanda del Nord posava en risc les seves vides. Va ser substituït per Johnny Brown, que al seu torn va ser substituït per Dave Monks fins que finalment Stephen Travers es va convertir en el baixista permanent de la banda. A finals de 1974, la cançó de Miami Showband "Clap Your Hands and Stomp Your Feet" (amb O'Toole a la veu principal) va arribar al núm. 8 a les llistes d'Irlanda.
La formació de 1975 estava formada per quatre catòlics i dos protestants. El vocalista i teclat Fran O'Toole, de 28 anys, catòlic; el guitarrista Anthony (Tony) Geraghty, de 24 anys, catòlic, de Dublín; el trompetista Brian McCoy, de 32 anys, protestant, de Caledon, al comtat de Tyrone; el saxofonista Des McAlea (també conegut com "Des Lee"), de 24 anys, catòlic, de Belfast; el baixista Stephen Travers, de 24 anys, catòlic, de Carrick-on-Suir, comtat de Tipperary; i el bateria Ray Millar, protestant, d'Aontroim. O'Toole i McCoy estaven casats; cadascun tenia dos fills. Geraghty es va comprometre a casar-se.
La seva música va ser descrita com "contemporània i transatlàntica", sense cap referència al conflicte d'Irlanda del Nord. Cap el 1975, havien guanyat un gran nombre de seguidors, tocant a sales de ball de tota l'illa. La banda no tenia cap interès manifest en la política ni en les creences religioses de les persones que formaven el seu públic, i estaven preparats per viatjar a qualsevol lloc d'Irlanda per actuar per als seus fans.
Emboscada Control fals miniatura|Una Volkswagen T2, similiar a la que transportava els músics la nit dels fets Cinc membres de la banda dublinesa viatjaven a casa després d'una actuació al Castle Ballroom de Banbridge el dijous 31 de juliol de 1975. Ray Millar, bateria de la banda, no estava amb ells, ja que havia decidit anar a la seva ciutat natal d'Aontroim per passar la nit amb els seus pares. L'organitzador de la gira de concerts, Brian Maguire, ja s'havia avançat uns minuts abans amb la furgoneta de l'equip. Al voltant de les 2:30 del matí, quan la banda estava a 11 km al nord de Newry, a la carretera principal A1, el minibús Volkswagen (conduït pel trompetista Brian McCoy, amb el baixista Stephen Travers al seu costat) va arribar a la ciutat de Buskhill. Prop de la cruïlla amb Buskhill Road van ser indicats per homes armats amb uniformes de l'Exèrcit britànic, agitant una torxa vermella en un moviment circular.Oireachtas 2006, p.156 Durant aquell perídode dels Troubles, era normal que l'Exèrcit britànic instal·lés punts de control en qualsevol moment.