La campanya de Síria fou un conjunt d'operacions militars de l'exèrcit de Tamerlà que va entrar a Síria (1400) i va ocupar Alep, Hama, Homs, Baalbek i altres ciutats i va culminar amb la conquesta de Damasc (1401), evacuant després els territoris conquerits.
Inici de la campanya (1400) Tamerlà va donar la ordre d'entrar a Síria i el imponent exèrcit timúrida es va moure cap allí a finals de setembre.Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, V, 18 Al seu fill Xah Rukh el va enviar al front de l'avantguarda cap a la potent fortalesa de Behisni (Behesna), situada en una posició estratègica que li permetia dominar els congosts. Timur va arribar poc després. El governador Mukbal va defensar el castell i les catapultes van disparar algunes pedres, una de les quals va caure ben propera a la tenda de Timur. Durant el setge va arribar el príncep Rustem amb l'exèrcit de Pèrsia (Fars). El setge va progressar i Mukbal va decidir rendir-se; Timur no obstant va decidir seguir el setge ja que com que el castell tenia fama d'impregnable, si aturava el setge perdria prestigi, però garantia la vida i la llibertat a Mukbal. El 6 d'octubre (23 dies després de iniciat el setge) es va produir l'assalt final. Mukbal va implorar perdó, va enviar regals a Timur i a Xah Rukh (la protecció del qual va demanar) i va enviar mediadors; per intercessió de Xah Rukh, Timur va perdonar a Mukbal i a tota la guarnició. Al castell hi havia una seca i es va encunyar moneda en nom de Timur i el dia 10 d'octubre es va fer la pregaria en nom de Timur.
Tot seguit, Tamerlà va sortir cap a Aintab que cobria l'accés a Alep, la qual disposava d'una muralla forta de pedra amb una rassa amb pont llevador. Els notables van abandonar la ciutat i els que van quedar van obrir les portes i van entregar les claus a Timur, que hi va designar un governador. El governador local mameluc s'identifica com Askemar i havia fugit cap a Alep.Ibid, V, 19
Conquesta d'Alep (1400) A uns 250 km al sud-oest de Malatya es trobava la ciutat d'Alep, un pròsper centre polític, comercial i cultural. La maquinaria de guerra timúrida va caure sobre Alep quan els homes de Timur marxaren cap al sud, saquejant al llarg del camí. Els consellers de Timur l'alertaven que els soldats estaven cansats, no havien tingut gaire temps per recuperar-se després de la campanya a l'Índia; després havien hagut de fer les campanyes a Geòrgia i la campanya de Sivas i Malatya i ja tornaven a marxar altre cop al sud, al cor d'un país que pertanyia a un enemic ric i fort, amb ciutats ben proveïdes, castells elevats i soldats mamelucs perfectament equipats amb les millors armes. Com sempre Timur no va escoltar res. Les marxes forçades van continuar mentre els sirians amassaven les seves tropes per a la defensa de la ciutat.
Venien d'Antioquia i Acre (Israel), de Hama i Homs, de Ramal·lah, de Canaan, Nablus, Samària, Gaza, Ramlah, Trípoli, Baalbek, Jerusalem i de Kerak i Kalat Errum. L'opinió dins de la ciutat es va dividir entre aquells que volien demanar la pau, inclòs Damurdash (Timurtaix), el seu governador, i aquells que preferien una resposta més sòlida. Els arguments de Damurdash eren sòlids i basats en el que havia fet Timur i en el poc que significava llegir el seu nom a la khutba o encunyar moneda amb un nom o un altre, i alguns regals que els notables li haurien d'oferir. Per contra els partidaris de resistir no se sentien impressionats, pensaven que les seves ciutats eren sòlides i les guarnicions valentes i ben equipades i mentre l'enemic dormia en tendes ells dormien en pedra tallada. Les peticions urgents d'ajut de Damurdash a Fàraj no van tenir resposta. Els sirians haurien d'enfrontar-se a l'exèrcit de Timur sols.
El 6 de novembre de 1400, els tàtars eren acampats davant Alep. Timur va enviar durant diversos dies partides que van sostenir escaramusses, les quals van fer reconeixement de la ciutat i els seus voltants. Aquestes eren les mateixes tàctiques que havia utilitzat per temptar els indis de darrere dels murs de la ciutat de Delhi i evitar un setge prolongat i també a Síria van tenir èxit. Les portes es van obrir i l'exèrcit sirià es va reunir en formació de batalla. Sudun, el virrei de Damasc, va dirigir l'ala dreta, amb tropes de Damasc reforçades amb mamelucs. Damurdash va prendre el comandament de l'esquerra, al capdavant de les forces d'Alep complementades també amb més mamelucs. En el que va suposar un greu error tàctic, els soldats no muntats d'Alep van ser col·locats a les primeres línies. Al costat tàtar, Miran Shah i Xah Rukh van dirigir l'ala dreta. Sultan Mahmud Khan, el kan nominal txagatai, va dirigir l'esquerra. Dos dels nets de l'emperador, el fill de Miran Shah, Abu Bakr Mirza i Sultan Husayn Mirza, es van fer càrrec de l'avantguarda de la dreta i l'esquerra respectivament. Els elefants de guerra, capturats a Delhi i ara la novetat militar preferida de Timur, van ser ubicats al front de l'exèrcit, amb la seva armadura. Els dos exèrcits musulmans es van precipitar els uns contra els altres. Els combats van ser furibunds quan els sirians es van llançar contra aquests invasors bàrbars per defensar la seva ciutat. Els elefants foren llençats contra l'ala esquerra siriana, que es va dispersar; Temur va agafar la iniciativa. Sota una forta pressió dels tàtars, finalment els sirians es van girar i van fugir cap a les portes de la ciutat en vista de la resta de l'exèrcit. L'exemple de Damurdash, que es va retirar a la ciutadella, va ser el detonant per la desorganització completa. En un instant la plana es va omplir de sirians buscant la seguretat de les muralles de la ciutat, perseguides de prop pels tàtars. En la fugida molts soldats van ser trepitjats per cavalls, ofegats a la fossa que aviat va quedar amuntegada amb cadàvers. Dones i nois valents que s'havien unit a la defensa de la seva ciutat van ser morts allà on es trobaven. Tamerlane, Sword of Islam, Conqueror of the World, per Justin Marozzi
Timur entra a Alep (1400) Damurdash no tenia altre opció que lliurar Alep a Tamerlà amb l'esperança d'impedir més vessament de sang (8 de novembre de 1400, però en moltes fonts apareix aquesta data segons el calendari julià, que era el 30 d'octubre de 1400). Va ser presoner però ben tractat, però el virrei Sudun, que havia assassinat l'ambaixador de Temur, va ser pres i encadenat; Timur va enviar un emissari local al Caire, Essen Duvai Davatdar, amb la notícia de que tenia aquests dos governadors i altres notables presos i que no els alliberaria fins que Atilmish fos enviat a Alep (Altimish estava casat amb una neboda de Timur, filla d'una germana). Els tresors d'aquesta famosa ciutat pertanyien ara al conqueridor. Però les esperances del virrei d'una conclusió pacífica per a la batalla es van veure frustrades, ja que l'historiador Ibn Taghri Birdi, el pare del qual era comandant en cap dels exèrcits del sultà Fàraj, relata que la gent de la ciutat es va refugiar a les mesquites però que els atacants van anar allí i van agafar a les dones i les van lligar i violar i van matar als nens; moltes dones verges o gentils van ser violades i una fins i tot fou violada a la Gran Mesquita a la vista de molta gent i d'altres tàtars així com dels seu pare, germà i marit que no podia fer res perquè al seu torn estaven sent torturats; al final del dia els carrers estaven coberts de cadàvers. Durant quatre dies van continuar les massacres i els saquejos. Els arbres van ser tallats, les cases van ser enderrocades i les mesquites cremades. Es va produir una matança massiva de jueus de la ciutat, que s'havien refugiat a la sinagoga. Al final es van fer els clàssics munts de caps tallats. Timur va designar a vuit amirs com a governadors d'Alep. Quinze dies va romandre a la ciutat.Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, V, 21
Marxa a Damasc; conquesta d'Hama, Homs, Baalbek, Sidó i Beirut (Hivern 1400 a 1401) El camí cap a Damasc ja estava obert. La primera ciutat de Llevant, una de les més grans del Mediterrani i entre les més antigues del món, es trobava a només uns 300 km al sud. Després de la caiguda d'Alep, era poc probable que Timur ignorés aquest premi, i no seguis la marxa al sud tot i les protestes dels seus amirs. Aquests oficials van suggerir ara que l'exèrcit s'hauria de retirar a les pastures d'hivern al voltant del Mont Líban, on podrien descansar els soldats cansats, però Temur s'hi va negar. El sultanat d'Egipte estava dividit i desequilibrat. No s'havia de donar temps a preparar les seves defenses.
Timur va enviar als prínceps Abu Bakr Mirza i Pir Muhammad ibn Umar Xaikh amb els amirs Sulayman Xah i Sevinjik Bahadur, cap a Hama; es van apoderar de la ciutat però no van poder ocupar la fortalesa perquè era molt forta. Timur va anar cap a Hama al darrere i pel camí va ocupar tres o quatre castells; quan va arribar davant el castell de Hama, els defensors, veient el immens exercit, van decidir sotmetre’s; es van dirigir als prínceps demanant la seva intercessió; els prínceps van demanar el perdó a Timur, que el va concedir, però va permetre el saqueig a les tropes dels dos mirzes. Aqui va romandre Timur 20 dies per donar temps de descansar a les tropes i als cavalls i va fer construir una casa de govern (Diwan Kane) on es van celebrar les reunions, que al final quasi havia esdevingut una segona ciutat.Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, V, 22
Des de Hama, Timur va avançar cap a Homs. Un amir va anar al davant per reclamar la rendició de la ciutat per evitar una matança. Els notables de la ciutat no van dubtar a sotmetre’s i van sortir humilment aportant regals per l'emperador. Timur els va concedir la gràcia i va nomenar governador a Ali AkbarIbid, V, 22
De Homs Timur va passar a Baalbek. Va acampar a la vora d'unes salines i va enviar destacaments a Sidó i Beirut i a assolar tota la costa de la Mediterrània. Quan l'exèrcit es va presentar davant de Baalbek la ciutat no va oferir resistència. A la ciutat els timúrides van trobar tota mena de productes, sobretot fruites i llegums, de manera que l'exèrcit es va poder proveir. Timur va enviar a trenta mil homes a Damasc, manats per Sevinjik, Xaikh Nur al-Din i Xah Malik.Ibid, V, 23
Camí de Damasc (1401) Les ciutats, viles i fortaleses que hi havia fins a Damasc s'havien esfondrat de manera fulminant, primer Hama, després Homs, seguit ràpidament per Baalbek, Sidó i Beirut. Però Timur se centrava en Damasc, una ciutat que s'havia enriquit, situada a la cruïlla del comerç asiàtic i europeu. A l'oest s'alçaven les muntanyes de l'Anti-Líban, que s'alçaven fins a tres mil metres abans de baixar cap a la Mediterrània; a l'est s'estenia el desert de Badiyat al-Sham. Damasc s'havia enriquit a causa dels ingressos de les caravanes que arribaven diàriament, i també per l'art i l'artesania, la qual tenia notable fama. Als basars es treballaven metalls, forjadors de vidre, forjadors, teixidors, sastres, talladors de joies, fusters, adobers, falconers, artesans de tota mena. Era una ciutat i una cultura molt cosmopolita amb matemàtics i mercaders, astrònoms i artistes; des de 661 a 750 havia estat la capital del califat.