Kūkai (en japonès: 空海; Zentsūji, Shikoku, 774 – 835), també conegut de manera postuma com a Kōbō-Daishi (弘法大師, en català: «gran mestre que difon el budisme») fou un monjo budista, funcionari, estudiós, poeta i artista japonès, i fundador del budisme Shingon o «mantra», de la branca Vajrayana o esotèrica. Els feligresos del budisme Shingon s'hi refereixen amb el títol honorífic d'Odaishi-sama (お大師様) i pel nom religiós de Henjō-Kongō (遍照金剛).
És famós com a calígraf i enginyer. Segons la llegenda, a Kūkai se li atribueix la creació del sil·labari hiragana, un dels sistemes d'escriptura de la llengua japonesa i el poema Iroha, el qual va ajudar a estendre i popularitzar l'ús del sil·labari. El poema és un pangrama perfecte, ja que utilitza totes i cadascuna de les vocals i consonants de la llengua japonesa exactament una vegada.
Biografia miniatura|333x333px|Estàtua de Kukai del temple Zaigaji. Va néixer a Zentsūji (Shikoku) al si d'una família aristocràtica japonesa, i ben d'hora va començar a estudiar budisme, confucianisme i taoisme, estudis que va dominar àmpliament, la qual cosa li va permetre desenvolupar l'any 798 un treball conegut com Shiki sango (Principi de les tres ensenyaments).
Kobo Daishi va anar a la Xina l'any 804 amb el monjo Saichō, a estudiar el budisme esotèric (Vajrayāna) a Chang'an, la gran capital de la dinastia Tang. Es va fer deixeble de Hui Kuo, un dels mestres més importants del budisme a la Xina. Amb el temps, Kukai va desenvolupar la seva pròpia síntesi de la pràctica i de la doctrina esotèrica centrada en el Buda còsmic Vairocana. El 806 va tornar al Japó i es va fer abat en un temple de Kyoto. Durant aquest temps, va ser el fundador de la secta shingon, una forma esotèrica del budisme japonès.
Durant el 819 va començar la construcció d'un gran temple a la muntanya de Koya o Koyasan. El seu coneixement religiós i cultural li van permetre ser uns dels precursors del sil·labari katakana. Va ser conegut com un gran poeta i un mestre de cal·ligrafia. És un dels autors que van compilar el diccionari més antic del Japó. Va crear una important ruta de pelegrinatge circular que recorria tota l'illa de Shikoku, la seva illa natal, i que consistia a visitar vuitanta-vuit temples. Les llegendes sobre la seva saviesa encara s'expliquen per tot el Japó.
Primers anys esquerra|miniatura|289x289px|Pintura de Kūkai de nen, conegut pòstumament pel títol Chigo Daishi («El nen gran mestre»). Representa al jove Kūkai volant cap al cel en un lotus, on conversa amb diversos budes. Període Muromachi, .Kobo Daishi (Kukai) como niño (Chigo Daishi) - Instituto de Arte de Chicago miniatura|Estàtua de fusta de Kūkai Kūkai va néixer l'any 774 al recinte del temple Zentsū-ji, a la província de Sanuki de l'illa de Shikoku. La seva família era membre de l'aristocràcia família Saeki, una branca de l'antic clan Ōtomo. Hi ha alguns dubtes sobre el seu nom de naixement: Tōtomono («Preciós») està registrat en una font, mentre que Mao («Peix Veritable») es registra en altres llocs. Mao s'utilitza generalment als estudis moderns. Kūkai va néixer en un període d'importants canvis polítics amb l'emperador Kammu (r. 781–806) que buscava consolidar el seu poder i ampliar el seu regne, prenent mesures que incloïen el trasllat de la capital del Japó des de Nara cap a Heian (l'actual Kyoto).
Poc més se sap de la infància de Kūkai. A l'edat de quinze anys, va començar a ser instruït als clàssics xinesos pel seu oncle matern. Durant aquesta època, el clan Saeki-Ōtomo va patir la persecució del govern a causa de les acusacions que el cap del clan, Ōtomo no Yakamochi, era responsable de l'assassinat del seu rival Fujiwara no Tanetsugu. La fortuna de la família havia decaigut l'any 791 quan Kūkai va viatjar a Nara, la capital de l'època, per estudiar a la universitat governamental, el . Els graduats solien ser elegits per a llocs de prestigi com a buròcrates. Les biografies de Kūkai suggereixen que es va desil·lusionar amb els seus estudis confucians, al mateix temps que va desenvolupar un gran interès pels estudis budistes.
Al voltant dels vint-i-dos anys, Kūkai es va introduir a la pràctica budista que implicava cantar el mantra d'Akasagarbha (en japonès: Kokūzō), el bodhisattva del buit. Durant aquest període, Kūkai va cercar amb freqüència regions muntanyenques aïllades on va cantar sense descans el mantra d'Akasagarbha. A vint-i-quatre anys va publicar la seva primera obra literària important, Sangō Shiiki, en què cita una extensa llista de fonts, entre elles els clàssics del confucianisme, el taoisme i el budisme. Els temples de Nara, amb les seves extenses biblioteques, tenien aquests textos.
Durant aquest període de la història del Japó, el govern central regulava estretament el budisme a través del i feia complir les seves polítiques, basades en el codi legal ritsuryō. Els ascetes i els monjos independents, com Kūkai, estaven perseguits i vivien al marge de la llei, però continuaven vagant pel camp o de temple en temple.
Durant aquest període de pràctica budista privada, Kūkai va tenir un somni, en què un home se li apareixia i li deia que el sutra de Mahavairocana és l'escriptura que contenia la doctrina que Kūkai cercava. Encara que Kūkai aviat va aconseguir obtenir una còpia d'aquest sutra que feia poc temps que estava disponible al Japó, de seguida va trobar dificultats. Gran part del sutra estava en sànscrit sense traduir i escrit en escriptura Siddhaṃ. Kūkai va trobar que la part traduïda del sutra era molt críptica. Com que Kūkai no va poder trobar ningú que pogués dilucidar-li el text, va acabar anant a la Xina per estudiar-hi el text. Ryuichi Abe suggereix que el sutra de Mahavairocana va servir de pont entre el seu interès per la pràctica dels exercicis religiosos i els coneixements doctrinals adquirits a través dels estudis.
Viatge i estudi a la Xina L'any 804, Kūkai va participar en una expedició patrocinada pel govern a la Xina, dirigida per Fujiwara no Kadanomaro, amb la finalitat d'aprendre més sobre el sutra de Mahavairocana. Els estudiosos no estan segurs de per què Kūkai va ser seleccionat per participar en una missió oficial a la Xina, d'acord amb els seus antecedents com a monjo privat que no estava patrocinat per l'Estat. Les teories inclouen connexions familiars dins del clan Saeki-Ōtomo, o connexions a través de companys del clergat o un membre del clan Fujiwara.
L'expedició incloïa quatre vaixells, amb Kūkai al primer vaixell, mentre que un altre famós monjo, Saichō era al segon vaixell. Durant una tempesta, el tercer vaixell va girar cua, mentre que el quart es va perdre al mar. El vaixell de Kūkai va arribar setmanes després a la província de Fujian on el vaixell fou confiscat i als passatgers se'ls va negar l'entrada. Kūkai, que dominava el xinès, va escriure una carta al governador de la província explicant la seva situació.Matsuda, William, J. (2003). El fundador reinterpretado: Kukai and Vraisemblant Narrative, Tesis, Universidad de Hawai, p. 39-40. Internet Archive El governador va permetre que el vaixell atraqués, i hom va demanar al grup que es dirigís a la capital de Chang'an (actual Xi'an), la capital de la dinastia Tang.
Després de nous retards, la cort Tang va concedir a Kūkai una plaça al temple de Ximing, on va començar a estudiar de debò el budisme xinès. També va estudiar sànscrit amb el pandit de Gandhara Prajnā (734–ca. 810), que s'havia format a la universitat budista índia de Nalanda.
Va ser l'any 805 quan Kūkai va conèixer finalment al mestre Huiguo (746–805) l'home que l'iniciaria en el budisme esotèric xinès (Tangmi) al monestir Qinglong de Chang'an (青龍寺). Huiguo procedia d'un il·lustre llinatge de mestres budistes, famós sobretot per traduir textos sànscrits al xinès, inclòs el sutra de Mahavairocana. Kūkai descriu la seva primera trobada: Huiguo va atorgar immediatament a Kūkai el primer nivell d'abhisheka (iniciació esotèrica). Kūkai creia que hauria de passar vint anys estudiant a la Xina, però en pocs mesos va rebre la iniciació final, i es va convertir en un mestre del llinatge esotèric. Es diu que Huiguo va descriure l'ensenyament de Kūkai com «abocar aigua d'un gerro en un altre». Huiguo va morir poc després, no sense abans instruir a Kūkai perquè tornés al Japó i difongués allí els ensenyaments esotèrics, assegurant-li que altres deixebles continuarien el seu treball a la Xina.
Kūkai va arribar de tornada al Japó l'any 806 com a vuitè Patriarca del Budisme Esotèric, havent après sànscrit i la seva escriptura Siddhaṃ, estudiat el budisme indi, i havent estudiat les arts de la cal·ligrafia xinesa i la poesia, tot això amb reconeguts mestres. També va arribar amb un gran nombre de textos, molts nous al Japó i de caràcter esotèric, i també diversos textos sobre la llengua sànscrita i l'escriptura Siddhaṃ.
No obstant això, en absència de Kūkai l'emperador Kanmu havia mort i va ser substituït per l'emperador Heizei, que no mostrava gaire entusiasme pel budisme. El retorn de Kukai de la Xina va ser eclipsat per Saichō, el fundador de l'escola Tendai, que va trobar el favor de la cort durant aquest temps. Saichō ja havia aconseguit que els ritus esotèrics fossin reconeguts oficialment per la cort com a part integrant de la Tendai, i ja havia realitzat l'abhisheka, o ritual iniciàtic, per a la cort quan Kūkai va tornar al Japó. Més tard, amb la mort de l'emperador Kanmu, la fortuna de Saichō va començar a decaure.
Saichō va sol·licitar, l'any 812, que Kūkai li donés la iniciació introductòria i Kūkai va accedir-hi. També va concedir una iniciació de segon nivell a Saichō, però es va negar a atorgar-li la iniciació final (que hauria qualificat Saichō com a mestre del budisme esotèric) perquè Saichō no havia completat els estudis requerits, la qual cosa va portar a un enfrontament entre tots dos que no es va resoldre; aquesta disputa es va estendre més tard a les sectes Shingon i Tendai.
Poc se sap dels moviments de Kūkai fins a l'any 809, quan la cort finalment va respondre a l'informe de Kūkai sobre els seus estudis, que també contenia un inventari dels textos i altres objectes que havia portat, i una petició de suport estatal per establir el nou budisme esotèric al Japó. Aquest document, el Catàleg d'objectes importats, és el primer intent de Kūkai de distingir la nova forma de budisme de la que ja es practicava al Japó. La resposta de la cort va ser una ordre de residència al temple de Takao-san (actualment Jingo-ji) als suburbis de Kyoto. Aquesta seria la seu de Kūkai durant els següents catorze anys. L'any 809 també es va produir la retirada de l'emperador Heizei per malaltia i la successió de l'emperador Saga, que va recolzar Kūkai i va intercanviar poemes i altres regals.
Sortint de la foscor miniatura|La cal·ligrafia de Kūkai, d'un segment de la seva obra Cui Ziyu 's Beliefs'(崔子玉座右銘) L'any 810, Kūkai va emergir com a figura pública en ser nomenat cap administratiu de Tōdai-ji, el temple central de Nara, i cap de la .
Poc després de la seva entronització, l'emperador Saga va emmalaltir greument, i mentre es recuperava, l'emperador Heizei va promoure una rebel·lió, que va haver de ser sufocada per la força. Kūkai va sol·licitar a l'emperador que li permetés dur a terme certs rituals esotèrics que, segons es deia, «permetien a un rei vèncer les set calamitats, mantenir les quatre estacions en harmonia, protegir la nació i la família, i donar consol a si mateix i als altres». La petició va ser concedida. Abans d'això, el govern confiava en els monjos de les escoles tradicionals de Nara per fer rituals, com el cant del Sutra de la Llum Daurada per reforçar el govern, però aquest esdeveniment va marcar una nova dependència de la tradició esotèrica per complir aquesta funció.