La rebel·lió tuareg de 2012 fou una guerra d'independència contra el govern de Mali a la zona de l'Azawad, al desert del Sàhara. Es considera la quarta rebel·lió dels tuaregs. L'encapçala el Moviment Nacional per l'Alliberament de l'Azawad (MNLA), que és l'encarnació més recent d'una sèrie de rebel·lions anteriors de les poblacions nòmades tuaregs, revoltes que s'han produït almenys des de 1916. L'MNLA el formen antics insurgents, així com un nombre significatiu de soldats retornats i armats que van lluitar tant per al Consell Nacional de Transició com per a l'exèrcit libi durant la Guerra Civil de Líbia de 2011.
El 22 de març, el president Amadou Toumani Touré fou deposat per un colp d'estat a conseqüència de la seua gestió de la crisi, un mes abans de les eleccions presidencials. Un grup de soldats amotinats, sota la bandera del Consell Nacional per a la Restauració de la Democràcia i l'Estat (CNRDR), aboliren la Constitució de Mali. L'1 d'abril, però, anunciaren que la retornarien.Associated Press, "Coup Leader Reinstates Mali's Constitution", Express, 2 d'abril de 2012. p. 8.
El grup islamista Ansar Dine s'uní a la rebel·lió, i reclamà el control d'importants zones del territori, i s'enfrontà al MNLA. Com a conseqüència de la inestabilitat pel colp d'estat, les tres principals ciutats del nord de Mali, Kidal, Gao i Timbuctu, les prengueren els rebels en tres dies consecutius. El 5 d'abril, després de capturar la ciutat de Douentza, el MNLA afirmà que havia completat els seus objectius i feu una crida per frenar l'ofensiva. L'endemà, proclamà la independència de l'Azawad de Mali.
En acabar les hostilitats amb l'exèrcit de Mali, els elements nacionalistes tuareg i islamista de la rebel·lió no reconciliaren les seues respectives visions contradictòries sobre la nova nació. El 27 de juny, els islamistes del Moviment per a la Unió i la Yihad a Àfrica Occidental s'enfrontaren amb el MNLA en la batalla de Gao, feriren el secretari general del MNLA Bilal Ag Acherif i prengueren el control de la ciutat. Els xocs i tensions entre les diferents faccions persistiren.
El 17 de juliol de 2012, els rebels tuareg havien estat expulsats pel seus primers aliats, els islamistes d'Ansar ad-Din i Al-Qaeda del Magrib Islàmic. Així, el resultat inesperat de l'alçament tuareg i del col·lapse de l'estat de Mali després del colp d'estat fou la creació d'un miniestat fonamentalista islàmic al nord de l'estat.
L'11 de gener de 2013 el president de Mali demana al president francés François Hollande una intervenció militar per detenir els grups armats islamistes i els rebels tuareg, i els grups armats com Al-Qaeda del Magrib Islàmic i Ansar Dine, que controlaven tot el nord de Mali. Hollande va expressar que faria l'ofensiva amb el consentiment del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Amb això comencen els combats el 13 de gener de 2013 i a França se sumen les tropes africanes de l'ECOWAS amb suport armat dels Estats Units, Canadà i la Unió Europea.
Antecedents L'MNLA és una branca del Moviment Nacional per l'Azawad (MNA) previ a la insurrecció. Alguns membres n'havien estat abans presos. Després del final de la Guerra Civil de Líbia de 2011, una ingent quantitat d'armes entrà per la frontera amb Líbia a Mali, i s'armà la comunitat tuareg en la seua demanda per la independència de la zona de l'Azawad. Sembla que gran part dels retornats de Líbia ho haurien fet per motius econòmics, com la pèrdua dels seus estalvis, així com a conseqüència del racisme dels combatents i de les milícies del Consell Nacional de Transició.
La força d'aquest alçament i l'ús d'armament pesat, que no havien estat presents en cap conflicte anterior tuareg, els consideren "sorprenents" els oficials malinesos i els observadors. Tot i que dominat pels tuaregs, el MNLA reivindica representar altres grups ètnics i s'ha informat que alguns líders àrabs s'hi haurien unit. El líder del MNLA, Bilal Ag Acherif, afirmà que corresponia a Mali donar l'autodeterminació als pobles del Sàhara o si no ells mateixos la prendrien.
Un altre grup majoritàriament tuareg, l'islamista Ansar Dine (Defensors de la Fe), també lluita contra el govern de Mali. Segons la BBC, i el portaveu Ag Aoussa, a diferència del MNLA, no cerca la independència sinó la imposició de la Xaria en tot Mali. Està molt en línia amb el dirigent del moviment, Iyad Ag Ghaly, que participà en la rebel·lió tuareg dels anys 1990, que sembla vinculat a Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI), organització dirigida pel seu cosí Hamada Ag Hama.
També s'ha afirmat que Iyad Ag Ghaly estaria relacionat amb el Departament d'Informació i Seguretat d'Algèria des de 2003. Hi ha informes de presència militar d'Algèria a la zona el 20 de desembre de 2011. Tot i que Mali afirma que hi anaren en coordinació contra AQMI, no hi hagué atacs a la zona en aquell moment. El MNLA protestà perquè el govern de Mali no havia fet prou per lluitar contra AQMI. La població local creu que aquesta presència podria estar relacionada amb la promesa del MNLA d'eliminar AQMI, que estaria relacionada amb el tràfic de droga amb la connivència d'alts comandaments militars, i això estaria amenaçant de convertir Mali en un narcoestat. Al març, corria la brama que el MNLA s'hauria escindit en faccions, segons fonts del govern de Mali, i prendria el control de la zona Ansar al-Din després de capturar algunes ciutats, abans sota control del MNLA.
Curs del conflicte miniatura|Rebels de l'Awazad a Mali, gener de 2012 Segons Stratfor, els primers atacs es donaren a Ménaka el 16 i 17 de gener. El 17 de gener hi hagué atacs a Aguelhok i Tessalit. El govern de Mali digué que havia recuperat el control de les tres ciutats l'endemà. El 24 de gener els rebels reprengueren Aguelhok quan l'exèrcit quan l'exèrcit malià es quedà sense munició. L'endemà el Govern de Mali va tornar a recapturar la ciutat.
El 26 de gener, els rebels prengueren el control d'Andéramboukane i Léré, al nord, després de xocs amb l'exèrcit. Stratfor també informà d'un atac a Niafunké el 31 de gener. AFP informà que els rebels havien capturat Ménaka l'1 de febrer.
El 13 de febrer, l'emissora francesa RFI informà que l'exèrcit malià havia reportat que el MNLA havia executat els seus soldats el 24 de gener tallant-los el coll o disparant-los al cap. El ministre francés Henri de Raincourt esmentà que hi hauria al voltant de 60 morts, mentre que un oficial malià implicat en l'enterrament dels cadàvers digué a AFP que 97 soldats havien estat executats. Modern Ghana afirmà que la xifra de morts en seria de 82. L'evidència no se'n verificà i fou parcialment refutada com una "fabricació" del MNLA. Els habitants locals afirmaren que només havien mort soldats en combats amb AQMI, que seria responsable de la "massacre". No hi ha precedents que indiquen que els tuaregs podrien prendre aquest tipus de mesures, només AQMI havia realitzat aquest tipus d'execucions abans.
Mali feu operacions de contraatac per terra i aire per prendre el territori, mentre que les protestes plovien a Bamako i Kati.
L'1 de febrer, el MNLA prengué la ciutat de Menaka mentre l'exèrcit malià, segons els seus termes, en feia una retirada tàctica. La violència al nord augmentà les protestes a Bamako. Dotzenes de soldats malians moriren en combat. El president, Amadou Toumani Touré, feu una crida a la població a no atacar cap grup ètnic en particular, després que algunes propietats tuaregs haguessen estat atacades durant les protestes a la capital.
El 4 de febrer, els rebels afirmaren que estaven atacant Kidal, mentre que l'exèrcit malià afirmava que les seues tropes estaven disparant foc pesat per evitar que la ciutat fos atacada. Com a resultat dels combats, 3.500 civils deixaren la ciutat i creuaren la frontera amb Mauritània. Després dels atacs a Menaka i Andéramboukane, un nombre d'uns 10.000 civils havien fugit a camps de refugiats a Níger. Fonts oficials informaren que 20 rebels tuaregs havien estat morts per l'exèrcit a Timbuctu, executats per foc d'helicòpter.
El 8 de febrer, el MNLA prengué la ciutat fronterera entre Mali i Algèria, Tinzaouaten, quan els soldats malians creuaven cap a Algèria. Niafunké també fou capturada i perduda pels rebels.
El 23 de febrer, una xiqueta fou assassinada i deu dones i els seus fills ferits quan la força aèria maliana bombardejà un campament del nord, segons Metges Sense Fronteres. El MNLA acusà sovint el govern de Mali de bombardeigs indiscriminats per mercenaris estrangers.
Dies previs al colp d'estat El 4 de març, es donaren prop de Tessalit una nova sèrie de combats. L'endemà, tres unitats de l'exèrcit malià deixaren el setge. La Força Aèria dels Estats Units donà subministraments amb C-130 als soldats malians acorralats.
L'11 de març, el MNLA recapturó Tessalit i el seu aeroport després del fracàs dels esforços del govern i els aliats per subministrar la ciutat, fugiren les tropes armades malianes a la frontera amb Algèria. Al voltant de 600 combatents tuaregs participaren en la batalla.
Els rebels arribaren fins a uns 125 quilòmetres de Timbuctu i a les ciutats de Diré i Goundam. Ansar ad-Din també reivindicà haver pres el control de la frontera entre Mali i Algèria.
Colp d'estat El 21 de març del 2012, mentre es realitzava una trobada ministerial de la Unió Africana (UA) començà el foc en un campament militar proper al Palau presidencial de Bamako. Els amotinats al·ludiren a la pobra gestió del president Amadou Toumani Touré de la revolta i el feble equipament de l'exèrcit de Mali en la lluita contra els insurgents com a causes del colp. En acabar aquest dia, els soldats entraren al Palau presidencial i forçaren Touré a amagar-se.
L'endemà el capità Amadou Sanogo, president del Consell Nacional per a la Restauració de la Democràcia i l'Estat (CNRDR), anuncià que la Junta havia suspés la Constitució de Mali i havia pres control de l'estat. El CNRDR serviria com a règim interí fins que el poder es retornàs a un govern triat democràticament.
El colp fou "condemnat unànimement" per la comunitat internacional, inclòs el Consell de Seguretat de Nacions Unides, la Unió Africana, i la Comunitat Econòmica d'Estats d'Àfrica Occidental (CEDAO), que anuncià el 29 de març que el CNRDR tenia 72 hores per cedir el control abans que les fronteres sense accés a la mar de Mali les tancaren els seus veïns, els seus actius els congelàs la Unió Econòmica i Monetària i els militants de la CNRDR patissen el bloqueig dels seus actius i la cancel·lació dels seus permisos de viatge. La CEDEAO i la Unió Africana suspengueren Mali com a soci. Estats Units, el Banc Mundial i el Banc Africà de Desenvolupament suspengueren els fons d'ajuda en suport a la reacció de la CEDEAO i de la UA.
L'1 d'abril, el president de Burkina Faso, Blaise Compaoré, fou nomenat per la CEDEAO per mitjançar en la crisi. S'arribà a un acord entre la Junta i els negociadors de la CEDEAO el 6 d'abril, amb què Sanogo i Touré acceptaven cessar, es llevarien les sancions i els amotinats serien amnistiats; el poder passaria al portaveu de l'Assemblea Nacional de Mali, Diouncounda Traoré. Traoré, però, demanà "prosseguir una guerra total i implacable" contra els rebels tuaregs fins que deixaren el control de les ciutats del nord.
Nous atacs A partir de la incertesa posterior al colp d'estat, els rebels atacaren moltes ciutats i campaments militars abandonats per l'exèrcit de Mali. Tot i que l'ofensiva la feu el MNLA i Ansar Dine, segons Jeremy Keenan de l'Escola d'Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres, la contribució militar d'Ansar Dine fou feble: "sembla que quan entren en una ciutat, el MNLA pren la base militar, on no sol haver-hi massa resistència, i Iyad [ag Aghaly] entra a la ciutat i alça la seua bandera, i comença a ordenar a tothom que aplique la Xaria".