Lautisme en la psicoanàlisi és la representació que la psicoanàlisi té de l'autisme al llarg del temps i les seves conseqüències.
La història de la noció d'autisme mostra connexions complexes amb la història de la psicoanàlisi, fins i tot si sempre és la psiquiatria la que ha definit l'autisme.
El tipus d'atenció psicoanalítica, relacionat amb l'evolució d'aquestes teories a cada «escola» i amb uns quants professionals destacats, posa l'accent en el respecte per les defenses autistes. Al contrari de la reeducació als mètodes preestablerts que intenta fer-los retrocedir, pretén en teoria trobar en l'expressió allò que es pugui interpretar com un signe i establir la comunicació a partir d'aquí.
No hi ha proves de l'eficàcia del tractament psicoanalític per a persones amb autisme.
L'aplicació de teories sobre l'autisme en relació amb la psicoanàlisi ha experimentat punts importants de fricció, en principalment sobre l'origen dels trastorns i en particular el paper de les mares, sobre la relació amb la noció de psicosi i sobre atenció considerada ineficaç i imposada a costa dels altres.
Teories i informes històrics miniatura|Carl Gustav Jung, un dels primers teòrics de l'autisme, també és molt proper a la psicoanàlisi (aquí davant del Burghölzli el 1910) La noció d'autisme troba la seva font propera a la que dona la psicoanàlisi, amb fortes connexions, però també clares distincions.
S'han succeït diverses concepcions entre psiquiatria i psicoanàlisi, des de l'equivalència relativa entre l«autoerotisme» segons Freud (qui mai no va parlar d'autisme) i lautisme de Bleuler (que el va dissociar conscientment rebutjant la dimensió sexual), fins al defecte del tercer pas instintual oral proposat pel grup per a la investigació i prevenció de l'autisme (PREAUT) que fa referència a Freud, però també fa referència a les investigacions actuals.
Els inicis de l'estudi de l'autisme Els mots «autisme» i «psicoanàlisi» daten al voltant de 1910, però hi ha una història prèvia d'aquestes connexions, especialment entre 1900 i 1910, quan l'única distinció clínica era la de les «demències precoces».
Aquesta història s'associa notablement a la Burghölzli, una clínica psiquiàtrica universitària situada a Zúric i dirigida en aquell moment per Eugen Bleuler, el creador de la paraula «autisme».Dementia praecox oder gruppe der schizophrenien, Leipzig : Deuticke, 1911, (OCLC: 458570341)
Carl Gustav Jung, qui hi treballava, havia desenvolupat aquest mateix tema una mica abans en un assaig titulat Psicologia de la demència precoç, i al mateix temps se li atribueix una comparació amb Sigmund Freud per Bleuler. Aleshores, Jung esdevindrà un protagonista en l'establiment de la psicoanàlisi, abans de la seva ruptura amb Freud.
Aleshores, Bleuler coneixia les teories freudianes, a més, especifica que l'autisme és aproximadament el mateix que Freud anomena «autoerotisme», però explica que vol eliminar el radical éros per destacar la referència de Freud a una concepció més àmplia de la sexualitat que corre el risc de «donar lloc a nombrosos errors».
Bleuler i les primeres formulacions
L'autisme es descriu a la creació de la paraula com una de les tres estratègies conductuals de l'adult esquizofrènic que és incapaç de fixar l'atenció en un objectiu constant, per tenir una «estretor de la consciència» que normalment permet l'elecció i acció. Aquesta impossibilitat de crear una percepció de la realitat a través del pensament (en el qual la classificació selectiva de la informació no és funcional), Bleuler observa un distanciament d'aquesta realitat segons tres models diferents: Descartar-la o ignorar-a. Això és el que Bleuler anomena «autisme». Reconstruir-la. Bleuler evoca les psicosis al·lucinatòries del desig. Fugir d'ella, per un comportament de dessocialització o queixa somàtica propera a la hipocondria.
Aquestes tres estratègies de «dividir la ment»,Literalment, ja que aquestes són les paraules divisió i esperit en grec («σχίζειν» i «φρήν») que Bleuler utilitza per crear la paraula «esquizofrènia». són aplicades per Melanie Klein (entre d'altres)El 1926, la russa Grunia Sukhareva descriu el que ella anomena «psicopatia esquizoide infantil» a través de sis casos (Die schizoiden Psychopathien im Kindesalter; Monatsschrift für Psychiatrie und Neurologie 60:235-261). a un trastorn infantil abans de Kanner i, per tant, reconegudes per la psicoanàlisi en un tot més gran que el «trastorn autista del contacte afectiu» definit clínicament per Kanner. Aquest trastorn infantil es distingeix clarament de la psicosi, fins i tot si parlem també de «pèrdua de contacte amb la realitat» com en les velles formulacions basades en la descripció de Bleuler.
La psicoanàlisi infantil L'autisme d'aquella època éra un tipus de comportament entre les esquizofrènies, però diversos psiquiatres proposen la distinció d'un trastorn precoç associat, inclosa Melanie Klein, deixebla freudiana i pionera de la psicoanàlisi infantil (de la primera infància en particular).
Ja el 1930, va parlar desquizofrènia infantil per descriure els nens als quals va evocar especialment una «manca de contacte emocional» i «estereotipies». Per tant, Klein va ser el primer a publicar dues descripcions del que posteriorment s'identificaria com a «autisme de Kanner».Un dels dos casos, anomenat Dick, es descriu a l'article de Melanie Klein: L'importance de la formation du symbole dans le développement du moi (1930).
Abans de Kanner Una neerlandesa, la Germana Gaudia (Ida Frye), va introduir el terme «autisme» el 1937, anys abans que Kanner i Asperger el 1943 parlessin sobre l'autisme infantil gairebé al mateix temps. Després, aquesta dona va treballar amb nens amb greus discapacitats del desenvolupament amb el psicòleg Chorus, amb els esquemes de la fenomenologia neerlandesa de l'època. Va proposar una classificació dels trastorns psicològics en els nens, en la qual va afegir l'autisme. Això no és exempt d'importància, perquè en aquell moment ells ja oferien una combinació de suport mitxt ortopedagògic i psicoterapèutic.
Després de Kanner Per tant, el 1943 és la data en què Leo Kanner va distingir oficialment un trastorn infantil en psiquiatria amb el nom de «trastorn autista del contacte afectiu».
La psicoanàlisi no està associada a aquesta distinció, però posteriorment molts psicoanalistes ho explicaran segons les teories analítiques.
L«escola anglesa» té una gran importància en aquest assumpte amb Melanie Klein, qui dissocia particularment l«objecte intern» de l«objecte real», quan el seu alumne Frances Tustin especifica un mecanisme de defensa d' «encapsulació autogenerada» i quan ho fa, introdueix una noció de «protecció activa» respecte al context (el medi). Michael Fordham, íntim amic de l'escola Kleiniana i amics de Donald Winnicott, planteja en psicologia analítica la hipòtesi d'una escissió del Jo, una part del qual estaria «congelat».
L«escola francesa» freudiana també ofereix aquestes formulacions. Això, Jacques Lacan especifica que és el significat de la «mare qui no s'hauria integrat», i Françoise Dolto parla de «patiment en les pulsions passives».
La conceptualització actual Les teoritzacions més recents, com les de Marie-Christine Laznik, evoquen un defecte en el «tercer temps pulsional oral». Freud va descriure les tres etapes del desenvolupament pulsional del nadó, l'última de les quals és quan el nadó és objecte de satisfacció de l'Allò, després d'haver-se precipitat cap a l'objecte de satisfacció i haver-lo retornat sobre ell mateix, fins i tot en la fase autoeròtica, la segona etapa. Aquesta tercera etapa de l'organització pulsional del nen consistiria, segons Lacan, en «una aparent passivitat en què algú es deixa mirar, es deixa menjar ... en el joc pretendre».
Els tractaments d'inspiració psicoanalítica La psicoanàlisi es divideix en diversos corrents, sovint dividits en «escoles». Aquesta pràctica sovint ha monopolitzat els serveis d'atenció psiquiàtrica infantil a França, trobant cada vegada més la seva oposició a nivell de pares a causa d'aquesta exclusivitat, sovint acusats de ser l'origen de l'autisme dels seus propis fills, i la mare ha estat designada sovint com l'agent «destructor» de la psique del seu fill.
La pràctica psicoanalítica, que sempre ha considerat l'autisme com un trastorn afectiu que només s'ha d'atendre a nivell psiquiàtric, deixa de banda altres possibilitats d'investigació quant a les possibilitats de buscar altres causes fisiològiques, com ara la investigació genètica. L'exclusivitat d'aquest tipus d'atenció durant dècades va provocar una crítica bastant severa de la gestió de l'autisme per part de l'Haute Autorité de la Santé el 6 de març de 2012.
Les posicions actuals en la pràctica psicoanalítica
Davant del seu qüestionament per la seva exclusivitat passada, l'atenció d'inspiració psicoanalítica encara aconsegueix oposar-se als mètodes educatius, però només en la mesura que, segons alguns especialistes, un abús d'aquests trencaria aquests defenses, idea defensada també fora del camp de la psicoanàlisi, en particular per Laurent Mottron i Michelle Dawson.
Paral·lelament a aquest respecte, que també inclou la idea que la noció de cura, suport i fins i tot resultat, no és una qüestió psicoanalítica,Pregunta a Eric Laurent, psicoanalista, professor de psicoanàlisi: «Quin és l'impacte de la psicoanàlisi en els nens autistes? Què pot esperar raonablement un nen autista en termes de resultats?» Resposta: «Sobre això, no puc respondre a això. Això no és una qüestió psicoanalista». (Esthela Solano, psicoanalista de Paris, professora de la Universitat Paris VIII (Autisme et psychanalyse) fins i tot podem llegir:
Per tant, sempre es tracta de
Els diferents corrents antigues L'enfocament anglosaxó de l'autisme. Els pioners Melanie Klein, psiquiatra i psicoanalista que va distingir un trastorn típicament infantil dins de l'esquizofrènia abans de Kanner, ha deixat al seu pas diversos autors importants sobre psicoanàlisi, relacionats per la Clínica Tavistock. És el cas, entre d'altres, de Frances Tustin i Donald Meltzer, dos pioners en la literatura sobre el tema.
France Tustin France Tustin, psicòloga i pionera en psicoteràpia infantil i teòrica de l'autisme, va seguir una anàlisi amb Wilfred Bion, que ell mateix havia seguit la seva segona anàlisi amb Melanie Klein. Va distingir diversos grups d'autisme, només un dels quals correspon al descrit per Kanner: primària anormal: no hi ha diferenciació entre el seu cos, el de la seva mare i l'exterior. secundària amb closca (substancialment idèntica a l'autisme de Kanner): Ha desaparegut la indiferenciació entre l'Ego del nadó i la mare, substituïda per una sobrevaloració de la diferència. Es construeix una barrera autista amb funció de closca per protegir el nen i evitar el seu accés al món exterior. secundària regressiva o esquizofrènia infantil: L'evolució comença de manera normal i habitual, i després apareixen manifestacions de regressió. El nen opera la seva retirada en una rica vida fantàstica centrada en les sensacions corporals.
S'articula al voltant de la teoria de la relació d'objecte d'aquesta escola de pensament, on es considera que durant el desenvolupament habitual l'objecte és primer autista i que gradualment es converteix en transicional, com un esclat de la imatge del cos que permet el contacte amb el món exterior; «Llavors, en l'autisme, l'experiència del cos no esclata del tot, sinó que, al contrari, es fa molt densa».
Donald Meltzer Donald Meltzer, després d'haver ensenyat durant més de 20 anys a la clínica Tavistock i col·laborant amb Melanie Klein i Wilfred Bion, és un altre dels pioners de les publicacions sobre autisme (després de Bettelheim i Tustin).