LAteneu Barcelonès és una associació fundada a Barcelona el 1860 i actualment ubicada al Palau Savassona, on es duen a terme més de vuit-centes activitats culturals cada any, entre conferències, recitals poètics, concerts, presentacions de llibres, etc., generalment obertes a tota la ciutat. L'any 1983 se li concedí la Creu de Sant Jordi i el gener del 2007 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona.
Personalitats molt significatives del país n'han ocupat la presidència en diversos moments, entre els quals podem destacar: Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènech i Montaner, Bartomeu Robert, Joan Maragall, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d'Olwer, Eduard Fontserè i Riba, Amadeu Hurtado i Miró, Heribert Barrera, etc. La seva actual presidenta és Isona Passola, que substituí l'historiador Jordi Casassas el febrer del 2021.
Història Inicis, Restauració i República Inicialment es va fundar el 1860 sota el nom d'Ateneu Català (també conegut per Ateneo Catalán), entitat presidida per primer cop per Joan Agell i Torrents i amb Manuel Milà i Fontanals com a bibliotecari. Posteriorment, l'11 d'abril del 1872 es va fusionar amb el Casino Mercantil Barcelonès (fundat el 1869 i també conegut per Centro Mercantil Barcelonés), una entitat cultural i recreativa, i d'aquesta manera va sorgir l'actual Ateneu Barcelonès.Mestre, 1998: p. 74, entrada: "Ateneu Barcelonès" El primer president de la nova entitat fou Manuel Duran i Bas, que va concentrar-hi un important nucli de personatges conservadors. Les primeres seccions de l'entitat foren: Ciències Morals, Econòmiques, Físiques, Agricultura, Indústria, Literatura i Belles Arts. Aquest període inicial fins al 1895 (coincident a grans trets amb el de la Restauració) fou el de major incidència en la vida pública catalana. miniatura|esquerra|Pati d'entrada el 2011, amb el cartell del 150è aniversari de l'Ateneu Ja des dels seus inicis va gaudir d'una gran fama com a centre promotor de la cultura: va promoure importants conferències, va organitzar cursos de formació propis; va pagar diversos premis com ara els dels Jocs Florals (i altres competicions); durant un temps va publicar el seu Butlletí; acollí penyes artístiques o literàries, etc.
El discurs inaugural La llengua catalana del nou president Àngel Guimerà el 30 de novembre del 1895 va suposar la catalanització definitiva de l'ateneu. A partir de llavors l'entitat va esdevenir un dels centres del catalanisme polític que culminaria amb la fundació de la Lliga Regionalista el 1901. El 1903 s'hi van fundar els Estudis Universitaris Catalans, que van ser el bressol de la universitat catalana i de l'Institut d'Estudis Catalans. miniatura|Juntes directives històriques de l'Ateneu Barcelonès El 1906 l'Ateneu va inaugurar com a nou local el Palau Savassona al carrer de la Canuda, que encara avui és la seu de l'entitat més de cent anys després.
Durant les primeres tres dècades del nou segle XX l'activitat de l'Ateneu Barcelonès va estar molt mediatitzada pels debats de les diverses penyes de socis, sobretot la formada al voltant de Quim Borralleras, de la qual va sortir la iniciativa del Premi Crexells de literatura.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera, i amb la Mancomunitat de Catalunya desballestada, l'Ateneu va recuperar el seu paper com a recer de la cultura catalana i des de les seves penyes van sorgir projectes com Mirador (revista) i El Be Negre. Cap a finals de la dècada del 1920 i sota la presidència de Pere Coromines, l'Ateneu recuperà una intensa activitat fins a la proclamació de la Segona República espanyola. A partir d'aquest moment, la vida de l'entitat al llarg dels anys republicans, es va anar polititzant cada cop més, fins a implicar-se en la demanda de llibertats públiques o en el moviment social a favor de l'amnistia dels presos polítics, entre els quals s'hi comptaven alguns socis. El juliol del 1936, en esclatar la Guerra Civil espanyola, l'Ateneu fou ocupat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, però aleshores el seu tresorer, Josep Tarradellas, conseller de Cultura del govern de la Generalitat de Catalunya, es va preocupar de salvaguardar-lo.
El 1937, l'Ateneu va passar a mans de la Generalitat per la seva significació cultural; d'aquesta manera la biblioteca esdevingué pública, sota la tutela de la Biblioteca de Catalunya i de la Direcció del Servei de Biblioteques Populars. Davant la imminència de l'arribada de les tropes franquistes a Barcelona, la titularitat de l'Ateneu fou retornada als antics socis pel perill que representava la dependència de la Generalitat, condemnada a desaparèixer.
Si abans de la guerra participaren de la vida ateneística moltes figures de primera línia de la política i la cultura catalanes, només alguns noms destacats com J.V. Foix, Josep Maria López-Picó, Carles Fages de Climent, Martí de Riquer, Carles Sentís, Joaquim Casas-Carbó, Pere Rahola, Ramon Fontserè, Lluís Duran i Ventosa, Aureli Capmany, Sebastià Juan Arbó o Octavi Saltor continuaren vinculats a l'Ateneu a partir d'aquell moment, tot i que pocs anys després, Josep Maria de Sagarra i Agustí Esclasans tornarien a donar-se d'alta.
Dictadura L'endemà de l'ocupació de Barcelona per l'exèrcit franquista, el 27 de gener del 1939, un escamot falangista, encapçalat pels socis Carles Fages de Climent i Eloi Robusté Rosés, prengué possessió del palau Savassona i l'entitat fou clausurada. No tots els vencedors tenien la mateixa idea de què fer amb l'Ateneu i alguns testimonis assenyalen el paper decisiu del nucli que havia impulsat la revista Destino (revista) a Burgos, i molt especialment Joan Ramon Masoliver, home fort de Dionisio Ridruejo, cap nacional de Propaganda. El panorama començà a aclarir-se a finals de març, amb l'aprovació, a instàncies del coronel en cap dels Servicios de Ocupación, Álvarez Arenas, d'una Junta directiva per a reprendre'n l'activitat. Sota el mandat del nou president, el general Ignasi Maria Despujol, s'inicià un procés de depuració dels socis, del personal de l'entitat i de la biblioteca, se suspengueren les seccions i es lliuraren els llibres d'actes i altra documentació a la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, amb finalitat repressora.AHAB(AB/JC63) "Comunicacions de la Junta Directiva, 1939-1940": a l'expedient es pot consultar l'acta de confiscació de la documentació. També se'n va demanar l'ingrés de les biblioteques requisades de molts socis que havien fugit a l'exili, així com també el lliurament a les autoritats militars de la correspondència privada que es guardava a l'Ateneu dels socis depurats, com ara Pompeu Fabra, Aurora Bertrana, Antoni Rovira i Virgili o Francesc Pujols.
De les biblioteques particulars confiscades que s'hi van ingressar en dipòsit destaquen la de Just Cabot (1898-1961) i la de Pere Coromines (1870-1939). La biblioteca Cabot havia estat confiscada el 1939 pel Frente de Juventudes, i després de moltes gestions perquè no anés a parar a Madrid, es va incorporar a l'Ateneu l'abril del 1940, i fou retornada a la seva vídua a finals de la dècada del 1970. Actualment, els seus exemplars es troben dispersos entre la Biblioteca de Montserrat i la Biblioteca de Catalunya. En paral·lel, l'Ateneu va fer gestions per a l'obtenció de la biblioteca Pere Coromines.AHAB (AB/JA22): Llibre d'actes de la Junta directiva, v. 10 (11/4/1939-15/1/1944), p. 72 L'ingrés del fons, d'uns 650 volums, es va fer efectiu el 7 de maig del 1941 i el 5 de maig del 1954 es retornà, completa, a Joan Coromines.AHAB (C. 333): Biblioteca - Documentació administrativa (1891-).
El 7 de maig del 1939, el diari La Vanguardia donava notícia de la depuració de la biblioteca de l'Ateneu: «(...) han quedado restablecidos todos los Servicios de la prestigiosa entidad barcelonesa y en primer lugar los de la Biblioteca, que desde ayer ha quedado abierta y a disposición de los socios, después de una rigorosa depuración a la que ha sido sometida reparando, de acuerdo con las instruccions dictadas por la Superioridad, las obras de tendencia marxista, comunista y separatista». La setmana següent, després de la dimissió de Despujol per motius personals, la presidència passà a mans del poeta Luys Santa Marina, falangista camisa vieja, participant de la insurrecció del 19 de juliol, que va passar bona part del conflicte empresonat i va salvar la vida gràcies als indults de les autoritats republicanes, concedits per les bones relacions personals que mantenia amb escriptors catalanistes com Josep Janés. La seva presidència, que durà fins al 1952, coincidí amb la postguerra més dura i l'aïllament internacional del règim, on els falangistes tenien una presència destacada.
La presidència de Pere Gual Villalbí (1952-1962) correspon a l'etapa en què el règim adoptà una certa permissivitat, i s'esdevingueren alguns intents de recuperar autors i idees del passat conservador que no topen amb la dictadura. La tercera etapa fou la de la presidència d'Ignasi Agustí, en què esclataren les contradiccions entre la capacitat de diàleg i de discussió que haurien de ser propis d'entitats com l'Ateneu, que començà obrir-se tímidament, i els límits marcats per les autoritats. Finalment, la presidència d'Andreu Brugués, a partir del 1971, marcà clarament la força de la renovació i les dificultats pròpies dels darrers anys del franquisme, que tenien en el món cultural una de les seves màximes expressions. La transició democràtica fou un marc propici per assolir l'anhelada democratització de l'Ateneu, que va culminar amb l'aprovació de nous estatuts el 1977, que restabliren el català com a llengua oficial i el sistema d'elecció de la junta directiva per votació dels socis i no per compromissaris com s'havia fet des del 1860, i el retorn de Josep Andreu i Abelló al seu capdavant.
Democràcia miniatura|Xerrada d'Armand de Fluvià a l'Ateneu el 2010, durant el cicle de debats de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica En democràcia, l'Ateneu va iniciar una nova etapa de dinamisme instituint els seus premis culturals: el 1982 va recuperar el Premi Crexells que la dictadura havia suprimit, i el 1989 va crear el premi d'assaig Joaquim Xirau. El 1998 va crear una Escola d'Escriptura i Humanitats.
Essent una entitat en plena recessió a finals del 2003, l'impuls que va aconseguir la Junta directiva elegida en aquell moment, presidida per l'arquitecte Oriol Bohigas, va permetre renovar i modernitzar completament la institució. Una de les primeres iniciatives que es varen prendre va ser recuperar la dotació econòmica per al Premi Crexells, que en la seva 34a edició s'atorga a l'escriptor Joan-Lluís Lluís, recuperant així el seu prestigi.
L'any 2006 marcà el centenari del trasllat de la institució al Palau Savassona i s'inicià un ambiciós projecte de renovació de la biblioteca. Es publicà el llibre L'Ateneu i Barcelona, que recull detalladament la història de l'entitat, i l'Ajuntament de Barcelona donà els noms de dos carrers a dos ateneistes destacats: Francesc Pujols i Josep Pous i Pagès. El 2009 es va reformar la façana de la Plaça de la Vila de Madrid i es van modernitzar la sala Verdaguer i la sala d'Actes (que acabaria rebent el nom del mateix Bohigas). L'Ateneu encarà el seu 150è aniversari l'any 2010 amb un seguit d'actes commemoratius, la instal·lació d'un mural pictòric d'Alfons Borrell a l'entrada de la sala d'actes i la publicació de Testimonis artístics i L'Ateneu Barcelonès: una entitat per al segle XXI. Com a retrospectiva, l'any 2012, s'estrenà el documental Ateneu: la porta de les idees.
Seu social
Planta baixa