La Lliga Catalana fou un partit polític català, hereu i successor de la Lliga Regionalista, creat el febrer de 1933.
Origen El 1933, arran dels suggeriments de Francesc Cambó i Batlle que desitjava tenir més influència a Madrid, la Lliga Regionalista adoptà el nom de Lliga Catalanista, quan es va reestructurar com a partit i hi incorporà gent de la Dreta Liberal Republicana de Catalunya i el sector més catòlic d'Acció Catalana que es negà a formar part del Partit Republicà Català. Mostraren la seva fidelitat al nou règim sorgit de la Segona República Espanyola i pretenien ser l'alternativa oposada a l'Esquerra Republicana de Catalunya, de cara a les eleccions generals espanyoles de 1933, en què van obtenir 413.700 vots i 24 escons al Congrés dels Diputats.Resultat de les eleccions de 1933
Això provocà que els sectors republicans i esquerrans es reorganitzessin per a les eleccions municipals del gener del 1934, on la Lliga sofrí un cert retrocés i una campanya d'agressions, que dugué els seus representants a abandonar el Parlament de Catalunya en senyal de protesta. Aprofitant la seva absència, els diputats esquerrans al Parlament aprovaren la llei de Contractes de Conreu, a la que la Lliga, que havia enfrontat l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, contrari a la llei com la Lliga, al sindicat Unió de Rabassaires.
La Lliga intentà d'oposar-se a la deriva de la dreta espanyola cap a posicions més filofeixistes, a la qual s'hi adherí bona part del seu sector agrarista, però no se'n va sortir. No participà en els fets del sis d'octubre del 1934 i condemnà sense embuts la revolta, però tot i que protestava tímidament contra la retallada de competències autonòmiques va participar en els governs de la Generalitat intervinguda des d'abril de 1935 a gener de 1936, a vegades amb governs formats per gent íntegrament del seu partit i presidit pel mallorquí Fèlix Escalas i Chamení. Però la CEDA va intentar introduir-se en la política catalana creant Acció Popular Catalana, filial seva a Catalunya. Això va moure la Lliga a trencar el pacte de col·laboració que tenien amb la CEDA i va minar el seu prestigi. A les eleccions del febrer del 1936 la Lliga va promoure la coalició Front Català d'Ordre contra el Front d'Esquerres promogut per ERC i USC, però el fracàs electoral provocà la defecció del sector més dretà, cosa que la dugué cap a posicions centristes i a la col·laboració amb el novament restaurat Parlament de Catalunya amb els diputats empresonats arran dels fets de 1934, alhora que acceptava la llei de Contractes de Conreu.
El final de la Lliga L'esclat de la guerra civil espanyola de 1936-1939 la deixà en una situació ideològica insostenible en el camp republicà, molts dels seus membres van ser perseguits sospitosos de suport als rebels, i va desaparèixer. Molts dels seus dirigents se n'anaren a l'exili o, com Francesc Cambó, donaren suport econòmic i ideològic a Francisco Franco perquè controlés el desgavell social col·laborant amb l'Oficina de Propaganda i Premsa a París; d'altres s'amagaren i es mantingueren al marge del conflicte. Alguns destacats col·laboradors posteriors del règim franquista, com José María de Porcioles, militaren a la Lliga. Durant la transició democràtica alguns partits fundats per antics militants, com Lliga Liberal Catalana i Lliga de Catalunya-Partit Liberal Català, es presentaren a les eleccions generals espanyoles de 1977, però cap d'ells va reeixir en obtenir representació a les cambres legislatives. miniatura|Retrat de Francesc Cambó, fet segurament pels anys 1930 La desaparició de la Lliga L'intent de consolidar una situació de concòrdia civil a Catalunya i l'orientació lleugerament centrista, o, en tot cas, contrària a la ruptura, de Lliga Catalana estava en conflicte amb la radicalització cada vegada més accentuada de les dretes espanyoles, la dinàmica de les quals tendia a desplaçar el centre de gravetat política des de la gilroblista cap al liderat de Calvo Sotelo, i des de les Corts al camp de batalla, tot preparant les bases materials perquè es produís un cop d'Estat, al qual s'afegirien els elements polítics contraris a la democràcia, en contra del predomini de l'esquerra i de l'augment de força de la classe obrera organitzada, en contra de l'autonomia de Catalunya i previsiblement també basca i gallega, a favor del manteniment de la jerarquia social basada en la propietat privada i a favor del predomini d'un catolicisme poc inclinat a la transigència.
Enfront el radicalisme de les dretes espanyoles i a la seva posició tendencialment, o en acte, subversiva, la posició de Lliga Catalana restava clarament resumida –a part l'orientació moderada del període final-, a la que al·ludia en un fragment d'un article publicat per Lluís Duran i Ventosa a La Veu de Catalunya dos dies abans de la revolta, el 16 de juliol:
I el mateix 18 de juliol la Veu de Catalunya insistia, en un article signat pel seu director, Joaquim Pellicena, en la necessitat d'acatar la llei i d'evitar les ruptures de l'ordre establert.
N'estaven assabentats? Els dirigents de la Lliga coneixien els preparatius de l'alçament, o, almenys, en tenien notícia; per això Cambó no abandonà Barcelona <hasta ver en qué paraban los distintos conflictes planteados, però un dia hubo de manifestarse a Joaquim Maria de Nadal que se estaba preparando un levantamiento militar para acabar con el desorden reinante en España.
Resulta evident, per tots els indicis, l'absència de relació directa dels homes de la Lliga amb relació a l'alçament, almenys per part dels dirigents. miniatura|Ventosa vist per Ramon Casas (MNAC). El dia 16 de juliol, Joan Ventosa i Calvell, cap de la minoria parlamentària de la Lliga, adreçava a tots els diputats del partit una nota convocant-los a la pròxima sessió plenària de les Corts, fixada per al dia 21 de juliol de 1936: S'anuncia que dimarts vinent tornarà a haver-hi sessió de Corts. Tenint en compte la gravetat del moment i la transcendència del debat que pot plantejar-se, és indispensable que hi assisteixin tots els diputats de la nostra minoria sense cap excepció. Li agrairé que no falti. La vigília de l'alçament, Ventosa, el dirigent de la Lliga més destacat en absència de Cambó, encara creia que la batalla s'havia de lliurar a les Corts.
No solament no hi ha cap element per a relacionar els homes de Lliga Catalana amb els preparatius de la insurrecció, sinó que, a més a més, el mateix sentit d'aquesta era antitètic amb el plantejament general del partit. Des d'un pla tàctic, la Lliga havia iniciat la col·laboració i la tendència al centre; havia elegit clarament la via de la legalitat. En el pla programàtic i ideològic, la Lliga s'alineava dins unes coordenades autonomistes i catalanistes, expressades a través d'institucions de democràcia formal.
Només hi havia un punt de coincidència: el manteniment de l'ordre social, que, pel joc de diversos factors de la revolució espanyola, quedaria convertit en element central i portaria els elements de la Lliga a sumar llurs esforços al camp nacional, en una posició social subordinada dins la composició del nou bloc dominant i una posició política totalment desairada, que es debat entre la renúncia total al propi passat, a la pròpia trajectòria, i a la persistència en els postulats anteriors, però amb renúncia de fer-los efectius com a línia política de futur.
La informació de la Lliga sobre el moment de l'alçament militar, per les relacions que hem assenyalat amb els sectors que s'havien revoltat, no podia ésser gaire bona. J. Ventosa el dirigent del partit, pel juliol ha d'acudir a <La Veu de Catalunya> perquè un redactor del diari Modest Sabaté, l'informi sobre el cop d'Estat dels militars segons les notícies que en té. La convocatòria dels parlamentaris per al dimarts a Madrid, i el fet que la majoria dels dirigents de la Lliga es trobessin en llocs d'estiueig amb les seves famílies (Puigcerdà, Cardedeu, Caldetes, Matadepera, etc.) demostren la nul·la participació del partit en l'alçament.
Comencen les detencions La reacció personal respecte dels membres de la Lliga durant els primers dies de la Revolució va tenir característiques molt diferents segons les zones de Catalunya, la força econòmica dels elements de la Lliga, la composició social o política de l'esquerranisme o les característiques personals dels homes d'una i altra tendència. A part la família Tous, de Solivella, revoltada, només tenim notícia de la detenció immediata de l'ex-diputat de la Lliga Francesc Salvans i Armengol, de Terrassa, que fou assassinat el 24 de juliol junt amb el seu fill Joan i d'altres industrials de la zona.
A l'inici de la Guerra Civil es va desencadenar una onada de repressió contra els sectors als quals es considerava afins als revoltats, principalment religiosos catòlics i simpatitzants de la Lliga. En general, i per les dades que coneixem, les primeres detencions, es produeixen cap a les darreries de juliol, bé que en previsió de possibles problemes la majoria de persones significades van desaparèixer de la vida publica. Però Ferran Valls i Taberner, destacat militant catòlic i diputat a Corts per la Lliga, va poder sortir de Cardedeu cap a Barcelona amb la seva muller i els seus cinc fills <per afers familiars>, amb el vistiplau del comitè antifeixista del poble d'estiueig; i el salconduit porta la dat 7 d'agost.
Joaquim Maria de Nadal, en canvi fou detingut el 29 de juliol, a Caldes d'Estrac, i traslladat a la presó de Mataró, on ja hi havia també el regionalista Joaquim Capell.
La Lliga no havia iniciat l'Alçament, però un cop començat i polaritzades les posicions entre revolució social i defensa de la societat establerta, l'elecció no era dubtosa. Coma catòlics, com a propietaris, com a gent d'ordre, ja tenien el lloc assignat, encara que no actuessin al principi. Però, això sí, calia llançar per la borda tot el que es relacionava amb el catalanisme i la democràcia liberal.Les detencions es van produir, doncs, i són molts els antics adherits a Lliga Catalana que foren empresonats durant la guerra civil (Tomàs Roig i Llop, Josep Maria de Porcioles i Colomer, Rossend Pich i Pon, Josep Riera i Clotet, etc. Alguns dels quals foren assassinats (Jaume Font i Bigay, de Mataró; l'escriptor Alfons Par, president del Centre Cotoner; Francesc Salvans i Armengol, de Terrassa, ja esmentat; Sebastià Banús, de La Masó; etc.) però la majoria dels dirigents de la Lliga Catalana van poder fugir de Catalunya i després de passar un temps per terres italianes o franceses es van reincorporar a Espanya, a la zona nacional. A part l'ex-diputat Salvans, només alguns dirigents de Lliga Catalana foren assassinats el 1936; Josep Codolà i Gualdo; el patrici de Girona, doctor Agustí Riera i Pau; el diputat Lluís G. Pinyol i Agulló; el diputat al Parlament de Catalunya Joan Rovira i Roure.
Però, a part aquests cinc polítics destacats, els grans líders del partit van aconseguir de concentrar-se a l'estranger, primer, per a passar després a la Zona Nacional o ajudar al triomf de l'Alçament.
Així, el suport de Cambó a la causa nacional ve a ésser el símbol de la direcció de tots els quadres del partit. J. M. Fontana es pregunta per l'actitud de Cambó durant la guerra, i diu:Maximiano García Venero, també com Fontana obertament favorable a l'alçament, trobava la posició de Cambó resumidaJ. Pabón, malauradament, no fa cap referència a la posició de Cambó davant la guerra espanyola, i silencia tot el que hauria pogut fer-nos conèixer els seus dubtes o matisacions sobre el curs de la guerra o sobre la construcció del nou Estat. Per això, només tenim una carta de Francesc Cambó adreçada a Ferran Valls i Taberner el 15 de setembre de 1936, en la qual l'informa de la seva posició política en el conflicte, puix que en Valls acaba de sortir de Catalunya:i proposava F. Valls participar en una col·lecta a efectuar entre els seus coneguts, en moneda estrangera, destinada al govern de Burgos.