El 74è esquadró, també conegut com a "esquadró del tigre" pel seu motiu de cap de tigre, era un esquadró de la Royal Air Force. Va operar avions de combat des de 1917 fins a la dècada de 1990, i després entrenadors fins a la seva dissolució el 2000. Va ser membre de la Royal Air Force de l'Associació Tigre de l'OTAN des del 1961 fins a la dissolució de l'esquadró, des de llavors ha estat substituït per l'esquadró 230.
Format el 1917 com a Esquadró número 74 (Depòsit d'entrenament), la unitat va començar la seva vida com a esquadró d'entrenament.Cossey 1992, p. 19. Enviada al Front Occidental el 1918 com a 74è Esquadró (caça), la unitat va desenvolupar ràpidament una ferotge reputació durant la Primera Guerra Mundial a causa que els seus pilots tenien un esperit agressiu semblant al "Tigre". Amb molts asos entre les seves files, Mick Mannock, Taffy Jones i Sydney Carlin, el 74è esquadró (F) va aconseguir 225 victòries en només 7 mesos al front. Dissolt poc després de la guerra, "els Tigres" van tornar durant la crisi d'Abissínia de 1935, sent reformat per la combinació de nombrosos destacaments d'esquadrons que es trobaven a bord d'un vaixell de tropa que es dirigia a Malta. A la Segona Guerra Mundial, el 74è esquadró (F) va lluitar en la batalla d'Anglaterra, va passar dos anys lluitant a l'Orient Mitjà abans de tornar pel desembarcaments de Normandia i va participar en la posterior alliberament de l'Europa ocupada pels nazis.
Després de la guerra, va formar la primera ala de combat a reacció amb els esquadrons 616 i 504, volant amb Gloster Meteor F.3. El 1960, es van convertir en la primera unitat de la RAF en operar l'English Electric Lightning F.1. Entre 1962 i 1963, el 74 (F) operà un equip acrobàtic d'exhibició anomenat '"Els Tigres", format per nou Lightnings - va ser el primer equip de visualització en el món de volar avió capaç de Mach 2. Entre el 1967 i el 1971 es van establir a la base RAF Tengah, Singapur, convertint-se en una dels darrers esquadrons de la força aèria de l'extrem orient de la RAF que operaressin des d'allà abans que els Tigres fossin dissolts.
El 74è esquadró (F) es va reformar l'octubre de 1984 a la RAF Wattisham, Suffolk, volant l'únic F-4J (UK) Phantom.Cossey 1992, p. 261. Es van mantenir fins al gener de 1991, quan es van canviar pels FGR.2 Phantom amb motor Spey.Cossey 1992, p. 291. D'acord amb la revisió de la defensa Options for Change (1990), es va decidir retirar els restants esquadrons de Phantoms (el 74 (F) i el 56 (F)), que es va concretar a l'octubre de 1992. "The Tigers" va passar els seus darrers vuit anys com a esquadró núm. 74 (reserva), operant el BAe Hawk T.1/T.1A a RAF Valley entrenant futurs pilot. El 74è esquadró (R) va ser dissolt per última vegada el 22 de setembre de 2000.
Història Primera Guerra Mundial esquerra|miniatura|Una rèplica del Royal Aircraft Factory S.E.5a, similar a la que va operar el 74è esquadró (F) els anys 1918 i 1919.. El 74è esquadró es va formar per primera vegada a Northolt l'1 de juliol de 1917, com a 74è esquadró (Training Depot) del Royal Flying Corps (RFC), abans de traslladar-se a l'aeròdrom de London Colney 9 dies després. Començant com a unitat d'entrenament, l'Esquadró va volar inicialment l'Avro 504Ks, entre altres tipus, abans de formar part d'un esquadró de combat. El febrer de 1918, Mick Mannock es va convertir en el comandant de vol de l'esquadró, ja que va assolir l'estat de primera línia, convertint-se en el 74è esquadró (caça).
El 20 de març de 1918, l'Esquadró va rebre els seus primers caces operatius, els Royal Aircraft Factory S.E.5a. El 30 de març, l'esquadró va ser enviat a la seu de la RFC a Saint-Omer, França. El 74è esquadró (F) va entrar en acció per primera vegada el 12 d'abril quan es va enfrontar a una baralla de gossos a prop de Merville contra el Luftstreitkräfte alemany, amb Mannock anotant la primera victòria dels Tigres: un escolta Albatros. Als 70 dies d'haver estat al continent, el 74è esquadró (F) havia anotat 100 morts enemigues amb només una pèrdua. L'esquadró va servir a França des d'abril fins al febrer de 1919, quan va tornar a casa a la RAF Lopcombe Corner, Hampshire, on es va dissoldre el 3 de juliol de 1919.
Durant el servei de guerra de 7 mesos de durada, se li van acreditar 140 avions enemics destruïts i 85 fora de control, per 225 victòries. Disset asos havien servit a l'esquadró, inclosos el guanyador de la Creu Victòria Major Edward "Mick" Mannock, Ira "Taffy" Jones, Benjamin Roxburgh-Smith, el futur Comodor de l'Aire Keith Caldwell, Andrew Kiddie, Frederick Stanley Gordon, Sydney Carlin, Frederick Hunt, Clive Glynn, George Hicks, Wilfred Ernest Young, Henry Dolan, Harris Clements, George Gauld i Frederick Luff. Retrieved 18 February 2010.
Anys d'entreguerres En resposta a la crisi d'Abissínia de 1935, l'esquadró es va reformar en circumstàncies inusuals el 3 de setembre. L'esquadró va renéixer de la combinació de destacaments dels esquadrons 3r, 23è, 32è, 56è, 65è i 601r que estaven a bord del vaixell de tropa Neutralia, que es dirigia a Malta. Després de l'arribada, el 74è esquadró (F) va operar caces biplaça Hawker Demon. Tot i que s'havia restablert oficialment, a l'esquadró se li va prohibir identificar el seu avió per número d'esquadró fins al 14 de novembre per motius de seguretat; fins aleshores se l'anomenava «Dimonis Volants».
Al juliol següent, l'esquadró i els seus Dimonis van ser enviats de tornada a Anglaterra, arribant a RAF Hornchurch el setembre de 1936. El febrer de 1937 després d'anys d'ús no oficial, el 74è Esquadró va veure com la seva insígnia (una cara de tigre) era aprovada oficialment pel rei Jordi VI. "The Tigers" es va tornar a equipar amb Gloster Gauntlets a l'abril de 1937, formant part del nou comandament de caces. Els Gaunlets es van mantenir fins al febrer de 1939, quan l'esquadró va començar a convertir-se al Supermarine Spitfire Mk.I.
Segona Guerra Mundial Batalla de França i Anglaterra En esclatar la guerra, el 74è esquadró (F) operava des de RAF Rochford, un aeròdrom satèl·lit de RAF Hornchurch. El 6 de setembre de 1939, després d'una alerta d'atac aeri a primera hora del matí, uns Hawker Hurricanes del 56è esquadró (F) va enlairar-se de North Weald. Els seguien dos Hurricanes de reserva. Els dos reserves van ser identificats com a avions enemics i es va ordenar que els Spitfires de RAF Hornchurch, entre ells el 74è esquadró (F), els ataquessin. Tots dos van ser abatuts. Un pilot, el P/O Montague Hulton-Harrop, va resultar mort; l'altre pilot, Frank Rose, va sobreviure. El pilot que va disparar els trets mortals va ser John Freeborn del 74è esquadró (F). La història exacta del que va passar en aquest incident, que es va conèixer com la "batalla de Barking Creek", mai no va ser coneguda. Fins i tot l'origen del nom és obscur, ja que no es va produir a sobre de Barking Creek, sinó a prop d'Ipswich, a Suffolk. Aquesta va ser la primera mort operativa de la RAF de la guerra; i al consell de guerra que va seguir es va acceptar que tot l'incident havia estat un error lamentable.The Most Dangerous Enemy: A history of the Battle of Britain, Stephen Bungay, Aurum Press 2001. p. 67
esquerra|miniatura|Hawker Hurricane Mk.IIBs, similar als que va operar el 74è esquadró (F) del 1942 al 1943..
L'esquadró, com a part del Grup 12 de la RAF, va començar a combatre el maig de 1940 durant l'evacuació de Dunkerque, en batalles que van suposar un pesant pes tant en pilots com en avions. Després, el 74è esquadró (F) va servir amb èxit durant la batalla d'Anglaterra, amb una forta participació durant els mesos de juny i juliol. L'11 d'agost, l'Esquadró va volar quatre sortides i al final del dia havia aconseguit 24 victòries i 14 danyats. Com a resposta, van rebre un telegrama del cap de l'estat major de l'aire, Sir Cyril Newall, que deia: "Un dia de lluita magnífic, 74 ... Mannock ho va començar i ho manteniu així". El 14 d'agost, el 74è esquadró (F) va ser enviat a RAF Wittering per descansar i poc després es va traslladar a RAF Kirton a Lindsey i després a RAF Coltishall, Norfolk. Va ser a Coltishall el setembre de 1940 quan l'Esquadró va substituir els seus Spitfire Mk.Is pels Mk.IIa. L'esquadró va tornar al sud cap a RAF Biggin Hill a l'octubre pel final de la batalla. Entre novembre i desembre de 1940, el 74è esquadró (F) va destruir 38 avions enemics. Amb la victòria de la batalla d'Anglaterra, l'esquadró va ser enviat a RAF Manston el febrer de 1941. L'esquadró es va dirigir al nord d'Anglaterra a RAF Acklington el juliol de 1941 per reagrupar-se, des d'allà desplaçant-se a les estacions de Gal·les (RAF Llanbedr) i d'Irlanda del Nord (RAF Long Kesh). Durant aquest temps, el governador de Trinidad i Tobago, Sir Hubert Winthrop Young va fer una presentació de Spitfires al 74è esquadró (F). Això va provocar posteriorment que "Els Tigres" fos anomenat "Esquadró Trinitat", un nom que va durar fins a la dècada de 1950.
miniatura|Supermarine Spitfire LF.XVIe amb les marques del cap d'esquadró AJ 'Tony' Reeves DFC, comandant de el 74è esquadró (F) des de desembre de 1944.
Orient Mitjà i l'alliberament d'Europa L'esquadró finalment va traslladar-se des de RAF Long Kesh l'abril de 1942, quan va ser enviat a l'Orient Mitjà, arribant a Egipte al juny. El vaixell que portava els avions que havien de volar s'havia enfonsat deixant "Els Tigres" sense res per volar. El 74è esquadró es va traslladar a Palestina al juliol, on es va decidir que l'esquadró funcionés com a unitat de manteniment dels B-24 Liberators de la USAAF. L'Esquadró finalment va recuperar la seva capacitat aèria el desembre de 1942 quan van rebre Hurricane Mk.IIBs, formant part del 219è grup (Fighter). Durant aquest temps van operar des de RAF Habbaniya a l'Iraq i també tenien la seva seu a l'Iran. L'esquadró es va tornar a Egipte el maig de 1943 per tal de realitzar patrulles marítimes. El 23 de juliol, 'The Tigers' va participar en una gran ofensiva sobre Creta, ocupada per l'Eix, en la qual van atacar estacions RDF i casernes, entre altres objectius, que els van danyar greument. L'esquadró es va convertir de nou a Spitfires el setembre de 1943, aquesta vegada amb Mk.Vbs i Mk.Vcs, ja que van ser transferits a Xipre per participar en la fallida campanya del Dodecanès. L'esquadró es va retirar de nou a Egipte i, a finals d'octubre de 1943, l'esquadró va obtenir Spitfires Mk.IX, que es van canviar per Mk.XVIs el març de 1944.
El 74è esquadró (F) va tornar a casa a l'abril de 1944 a RAF North Weald abans de passar a RAF Lympne. Havien arribat just a temps per participar en la formació de l'Operació Overlord (la invasió aliada de Normandia al juny de 1944). Estava equipat amb el Spitfire Mk.IX HF que funcionava des de la RAF Lympne a la defensa aèria de Gran Bretanya, encara que sota el control operatiu de la Segona Força Aèria Tàctica de la RAF (2a TAF).Delve, p. 137. Durant aquest temps van atacar els patis ferroviaris de l'Eix i van escortar els bombarders aliats als llocs de llançament de les V-1 a la França ocupada com a part dels preparatius del dia D. El 3 de juliol, l'Esquadró va deixar RAF Lympe cap a RAF Tangmere, com a part de l'ala 134, abans de marxar a Sommervieu, Normandia, a l'agost de 1944 i unir-se a l'ala 145. A partir d'aquí van donar suport a l'avanç dels aliats a través de França, Bèlgica i els Països Baixos en un paper de caça bombarder. El 74è esquadró (F) va operar des de les bases aèries de Lille, Courtrai, Duerne i Schijndel durant aquest temps. El març de 1945 l'Esquadró va rebre Spitfire Mk.XVIs, que operaven al costat dels seus Mk.IX. El 16 d'abril, "Els Tigres" es van establir a Drope, a Alemanya, des d'aquí es van utilitzar per dur a terme missions de reconeixement sobre Wilhelmshaven. Va estar aquí quan l'escadron núm. 74 (F) va rebre notícies de la rendició d'Alemanya. L'esquadró finalment va deixar Alemanya l'11 de maig de 1945, tornant a Gran Bretanya.
Postguerra Meteors, Hunters i Lightnings