La Revolució de Zanzíbar () va ocórrer en 1964 i va portar al derrocament del Sultà de Zanzíbar i el seu govern principalment àrab per revolucionaris africans locals. Zanzíbar era un estat ètnicament divers que consistia en diverses illes enfront de la costa oriental de Tanganica a les quals Gran Bretanya havia concedit la independència en 1963. En una sèrie d'eleccions parlamentàries que van precedir la independència, la minoria àrab va aconseguir mantenir el poder que havia heretat de l'anterior existència de Zanzíbar com a territori d'ultramar d'Oman. Frustrat per la subrepresentació en el Parlament malgrat haver obtingut el 54% dels vots en les eleccions de juliol de 1963, el Partit Afro-Xirazi (ASP), principalment africà, es va aliar amb el Partit Umma, d'esquerres, i a primera hora del matí del 12 de gener de 1964 John Okello, membre de l'ASP, va mobilitzar a uns 600-800 revolucionaris a l'illa principal de Unguja (illa de Zanzíbar). Després d'haver envaït la força policial del país i haver-se apropiat del seu armament, els insurgents es van dirigir a la ciutat de Zanzíbar on van enderrocar al Sultà i el seu govern. A continuació, es van prendre represàlies contra els civils àrabs i d'Àsia meridional de l'illa; el nombre de morts resultant és objecte de controvèrsia, amb estimacions que oscil·len entre diversos centenars i 20.000. El líder moderat de l'ASP, Abeid Karume, es va convertir en el nou president i cap d'Estat del país, i es van concedir posats de poder als membres del partit Umma.
Els aparents llaços comunistes del nou govern concernien els governs occidentals. Com Zanzíbar estava dins de l'esfera d'influència britànica, el govern britànic va elaborar una sèrie de plans d'intervenció. No obstant això, el temut govern comunista mai es va materialitzar, i pel fet que els ciutadans britànics i estatunidencs van ser evacuats amb èxit, aquests plans no es van dur a terme. Mentrestant, les potències del bloc comunista d'Alemanya Oriental i la Unió Soviètica, juntament amb l'antisoviètica República Popular de la Xina, van establir relacions amistoses amb el nou govern reconeixent al país i enviant assessors. Karume va aconseguir negociar una fusió de Zanzíbar amb Tanganyika per a formar la nova nació de Tanzània, acte que els mitjans de comunicació contemporanis consideren un intent d'impedir la subversió comunista de Zanzíbar. La revolució va posar fi a 200 anys de domini àrab a Zanzíbar i es commemora a l'illa cada any amb celebracions d'aniversari i un dia festiu.
Context L'Arxipèlag de Zanzíbar, que ara forma part de la república de Tanzània al sud-est d'Àfrica, és un grup d'illes situades en l'Oceà Índic enfront de la costa de Tanganyika. Comprèn la principal illa meridional de Unguja (també coneguda com a Zanzíbar), l'illa septentrional més petita de Pemba i nombrosos illots circumdants. Amb una llarga història de domini àrab que es remunta a 1698, Zanzíbar va ser un territori d'ultramar d'Oman fins que va aconseguir la independència en 1858 sota el seu propi sultanat. En 1890, durant el regnat d'Ali ibn Sa'id, Zanzíbar es va convertir en un protectorat britànic, i encara que mai va estar formalment sota domini directe, es va considerar part de l'Imperi Britànic.
En 1964, el país era una monarquia constitucional governada pel Sultà Jamshid bin Abdullah. Zanzíbar tenia una població d'al voltant de 230.000 africans —alguns dels quals reivindicaven ascendència persa i eren coneguts localment com a xirazis— i també contenia minories importants en els 50.000 àrabs i 20.000 sud-asiàtics que eren prominents en els negocis i el comerç. Els diversos grups ètnics s'estaven barrejant i les distincions entre ells s'havien desdibuixat; segons un historiador, una raó important del suport general al sultà Jamshid era la diversitat ètnica de la seva família. No obstant això, els habitants àrabs de l'illa, com a principals terratinents, eren en general més rics que els africans; els principals partits polítics s'organitzaven en gran manera segons línies ètniques, amb els àrabs dominant el Partit Nacionalista de Zanzíbar (ZNP) i els africans el Partit Afro-Xirazi (ASP). El ZNP tenia com a model de referència a Egipte, la qual cosa va causar algunes tensions amb els funcionaris colonials britànics, però Zanzíbar havia estat dominada per la seva elit àrab durant segles, i l'Oficina Colonial no podia imaginar un Zanzíbar governat pels negres.
El gener de 1961, en el marc del procés de descolonització, les autoritats britàniques de l'illa van establir circumscripcions electorals i van celebrar eleccions democràtiques. Tant l'ASP com el ZNP van guanyar 11 dels 22 escons disponibles en el Parlament de Zanzíbar, per la qual cosa es van celebrar noves eleccions al juny amb el nombre d'escons augmentat a 23. El ZNP va entrar en coalició amb el Partit Popular de Zanzíbar i Pemba (ZPPP) i aquesta vegada va obtenir 13 escons, mentre que l'ASP, malgrat rebre la majoria dels vots, va guanyar només 10. L'ASP va sospitar de frau electoral i va esclatar un desordre civil que va resultar en 68 morts. Per a mantenir el control, el govern de coalició va prohibir els partits d'oposició més radicals, va omplir l'administració pública amb els seus propis nomenaments i va polititzar la policia.
En 1963, amb l'augment del nombre d'escons parlamentaris a 31, es va repetir la votació de 1961 en unes altres eleccions en aquell mateix any. A causa de la configuració dels districtes electorals degut el gerrymandering que va dur a terme el ZNP, l'ASP, dirigit per Abeid Amani Karume, va obtenir el 54% del vot popular però només 13 escons, mentre que el ZNP/ZPPP va guanyar la resta i es va dedicar a enfortir el seu poder. El Partit Umma, format aquest any per partidaris àrabs socialistes radicals insatisfets amb ZNP, va ser prohibit, i tots els policies d'origen continental africà van ser acomiadats. Això va eliminar una gran part de l'única força de seguretat de l'illa, i va crear un grup d'homes furiosos entrenats pels paramilitars amb coneixement dels edificis, equip i procediments de la policia. A més, el nou govern dominat pels àrabs va deixar clar que, en política exterior, el Sultanat de Zanzíbar buscaria estrènyer els vincles amb el món àrab, especialment amb Egipte, i no tenia interès a forjar relacions amb les nacions del continent africà com desitjava la majoria negra. L'esclavitud havia estat abolida a Zanzíbar en 1897, però gran part de l'elit àrab que dominava la política de l'illa feia pocs esforços per ocultar la seva visió racista de la majoria negra com els seus inferiors, un poble apte només per a l'esclavitud. En el Parlament, el Ministre de Finances Juma Aley va respondre a les preguntes de Karume dient insultantment que no necessitava respondre a les preguntes d'un simple "barquer". Aley va explicar a més en un altre discurs en el Parlament que si els àrabs estaven excessivament representats en el Gabinet, no era pel racisme, sinó perquè les capacitats mentals dels negres eren tan abismalment baixes i les capacitats mentals dels àrabs com ell eren tan altes, observació que enfuria a la majoria negra. Els records del tràfic d'esclaus àrabs en el passat (alguns dels negres més vells havien estat esclaus en la seva joventut) juntament amb una visió clarament condescendent de l'elit àrab cap a la majoria negra en el present significava que gran part de la població negra de Zanzíbar tenia un odi feroç cap als àrabs, considerant il·legítim el nou govern dominat pels àrabs. El govern no va ajudar a ampliar el seu atractiu cap a la majoria negra retallant dràsticament la despesa a les escoles de les zones amb alta concentració de negres. El pressupost del govern amb les seves dràstiques retallades de despeses a les escoles de les zones negres va ser àmpliament vist com un senyal que el govern dominat pels àrabs estava planejant tancar als negres en un estatus permanent de segona classe.
El 10 de desembre de 1963 es va concedir la total independència del domini britànic, amb la coalició ZNP/ZPPP com a òrgan de govern. El govern va sol·licitar al Regne Unit un acord de defensa en el qual es demanava que s'estacionés a l'illa un batalló de tropes britàniques per a tasques de seguretat interna, però aquest va ser rebutjat per considerar-se inapropiat que les tropes britàniques participessin en el manteniment de la llei i l'ordre tan poc després de la independència. Gran part del gabinet que buscava estrènyer els llaços amb Egipte (governat pel nacionalista radical i antioccidental Nasser) no volia de totes maneres que les tropes britàniques estiguessin a Zanzíbar. Els informes dels serveis d'intel·ligència britànics preveien que era probable que en un futur pròxim es produïssin disturbis civils, acompanyats d'una creixent activitat comunista, i que l'arribada de les tropes britàniques podria fer que la situació es deteriorés encara més. No obstant això, molts estrangers van romandre a l'illa, inclosos 130 britànics que eren empleats directes del govern de Zanzíbar.
En 1959, un carismàtic ugandès anomenat John Okello va arribar a Pemba, treballant com a paleta, i al febrer de 1963 es va traslladar a Zanzíbar. Treballant com a funcionari del Sindicat de Treballadors de la Pintura de Zanzíbar i Pemba i com a activista a l'ASP, Okello s'havia construït una clientela i gairebé des del moment en què va arribar a Zanzíbar havia estat organitzant una revolució que planejava tenir lloc poc després de la independència.
Revolució Al voltant de les tres del matí del 12 de gener de 1964, 600-800 insurgents mal armats, principalment africans, ajudats per alguns dels ex-policies recentment acomiadats, van atacar les estacions de policia d'Unguja, els seus dos arsenals policials i l'estació de ràdio. Els atacants no tenien armes, perquè només estaven equipats amb llances, ganivets, matxets i ferros per a pneumàtics, i només tenien l'avantatge de la quantitat i la sorpresa. Els reemplaçaments de la policia àrab no havien rebut gairebé cap entrenament i, malgrat respondre amb una força mòbil, aviat van ser superats. El propi Okello va dirigir l'atac a la caserna general de la policia de Ziwani, que també va resultar ser el major arsenal de l'illa. Diversos dels rebels van ser derrocats, però la policia es va veure aclaparada pel gran nombre, i Okello va impressionar als seus homes amb el seu coratge en atacar personalment a un sentinella de la policia i en llevar-li el rifle, el va utilitzar per a matar el policia amb la baioneta. Armant-se amb centenars de rifles automàtics, metralletes i canons Bren capturats, els insurgents van prendre el control d'edificis estratègics en la capital, la ciutat de Zanzíbar. Al voltant de les 7 del matí, Okello va fer la seva primera emissió de ràdio des d'una emissora local que els seus seguidors havien capturat dues hores abans, cridant els africans a aixecar-se i enderrocar als "imperialistes". En aquest moment, Okello només es va referir a si mateix com "el mariscal de camp", la qual cosa va provocar moltes especulacions a Zanzíbar sobre qui era aquesta misteriosa figura que liderava la revolució i que parlava en suahili amb un marcat accent acholi, la qual cosa sonava molt estrany a Zanzíbar.