Domínikos Theotokópulos (en grec: Δομήνικος Θεοτοκόπουλος; Càndia, Creta, 1541 - Toledo, 7 d'abril de 1614), conegut amb el nom dEl Greco,Theotokópulos va adquirir el nom d'«el Greco» a Itàlia, on era pràctica habitual identificar un home designant el seu país o ciutat d'origen. Tanmateix, El Greco va continuar signant la majoria de les seves obres com a Δομήνικος Θεοτοκόπουλος, en alfabet grec. L'article El pot provenir del dialecte venecià o, més probablement, del castellà, encara que en aquesta llengua el seu nom seria El Griego. El mestre cretenc va ser conegut en Itàlia i Espanya com a «Dominico Greco», i solament després de la seva mort va ser conegut com a «El» Greco. fou un pintor, escultor i arquitecte d'origen grec que va treballar principalment al Regne de Castella.
Fins als 26 anys va viure a Creta —que en aquella època pertanyia a la República de Venècia— on va ser un apreciat mestre d'icones de l'escola cretenca o post-romana d'Orient, primer a Venècia, assumint plenament l'estil de Ticià i Tintoretto, i després a Roma, estudiant el manierisme de Miquel Àngel. El 1577 es va establir a Toledo, Regne de Castella, on va treballar la resta de la seva vida.
La seva formació pictòrica va ser complexa, obtinguda en tres focus culturals molt diferents: la seva primera formació romana d'Orient va ser la causant d'importants aspectes de la seva obra que van florir en la seva maduresa; la segona, la va obtenir a Venècia dels pintors de l'alt Renaixement, especialment de Ticià, aprenent la pintura a l'oli i la seva gamma de colors –ell sempre es va considerar part de l'escola veneciana–; finalment, la seva estada a Roma li va permetre conèixer l'obra de Miquel Àngel i el manierisme, que es va convertir en el seu estil vital, interpretat d'una manera autònoma.
La seva obra consta de grans llenços per a retaules d'esglésies, nombrosos quadres de devoció per a institucions religioses –en què sovint va participar el seu taller– i un grup de retrats considerats del màxim nivell. En les seves primeres obres mestres espanyoles s'aprecia la influència dels seus mestres italians. Tanmateix, aviat va evolucionar cap a una obra personal caracteritzada per les seves figures manieristes extraordinàriament allargades amb il·luminació pròpia, primes, fantasmals, molt expressives, en ambients indefinits i una gamma de colors cercant els contrasts. Aquest estil es va identificar amb l'esperit de la Contrareforma i es va anar extremant en els seus últims anys.
Actualment és considerat un dels artistes més grans de la civilització occidental. Aquesta alta consideració és recent i s'ha anat formant en els últims cent anys, canviant l'apreciació sobre la seva pintura formada en els dos segles i mig posteriors a la seva mort, en què va arribar a considerar-se un pintor excèntric i marginal dins la història de l'art.
Naixement i primers anys miniatura|La dormició de Maria (abans de 1567) per a l'església de la Dormició de la Mare de Déu, a Siros, probablement va ser pintada a prop del final del període de Creta de l'artista Nasqué el 1541 a Càndia, actual Iràklio, capital de Creta –que en aquell moment era possessió de la Sereníssima República de Venècia–.La major part dels investigadors i estudiosos indiquen Càndia com el seu lloc de naixement. (M. Lambraki-Plaka, El Greco-The Greek, p. 40-41, M. Scholz-Hansel, El Greco, p. 7, M. Tazartes, El Greco, p. 23). El seu pare, Georgios Theotokópulos, era comerciant i recaptador d'impostos i el seu germà gran, Manussos Theotokópulos, també era comerciant. Doménikos va estudiar pintura a la seva illa natal i es va convertir en pintor d'icones, però gairebé cap de les seves pintures de joventut ha sobreviscut. Estaven, probablement, pintades en l'antic art romà d'Orient vigent a la Creta d'aquells temps. L'art post-romà d'Orient era una continuació de la pintura tradicional, ortodoxa i grega, d'icones des de l'edat mitjana. Eren quadres de devoció que seguien regles fixes. Els seus personatges eren copiats de models artificials molt establerts, que no eren en absolut naturals ni penetraven en anàlisis psicològiques, amb l'or com a fons dels quadres. Aquestes icones no estaven influïdes pel nou naturalisme del Renaixement.
El Greco va demostrar ser un home culte i de gran erudició, que en la seva joventut devia haver llegit els clàssics i els contemporanis i haver estudiat l'arquitectura, l'orfebreria, l'escultura i la pintura dels grans mestres; quan va morir va deixar una «biblioteca de treball» d'uns 130 volums, incloses una còpia de la Bíblia en grec i una obra de Giorgio Vasari amb anotacions. Recentment es va identificar un dels seus treballs –La dormició de Maria– a l'església de la Dormició de la Mare de Déu, a Siros. Als vint-i-dos anys, era descrit en un document com a «mestre Domenigo», cosa que significa que ja exercia oficialment la professió de pintor.
A 26 anys encara residia a Càndia, i les seves obres havien de ser molt estimades. El desembre de 1566, el Greco va demanar permís a les autoritats venecianes per vendre una «taula de la Passió de Crist executada sobre fons d'or» en una subhasta. Aquesta icona romana d'Orient del jove Doménikos va ser venuda pel preu de 70 ducats d'or, igual valor que una obra de Ticià o Tintoretto de la mateixa època.
Uns historiadors accepten que la seva religió era l'ortodoxa,Consideren que la família d'El Greco i els seus passats eren ortodoxos grecs. Subratllen que un dels seus oncles era un sacerdot ortodox i que el seu nom no es troba esmentat als arxius catòlics baptismals de Creta.(M. Lambraki-Plaka, El Greco—The Greek, p. 40-41. P. Katimertzi, El Greco and Cubism encara que altres estudiosos creuen que formava part de la minoria catòlica cretenca o que es va convertir al catolicisme romà abans d'abandonar l'illa.
El seu únic fill, Jorge Manuel, va néixer l'any 1578 a Toledo, la mare n'era Jerónima de les Cuevas, amb qui el pintor no es va arribar a casar. Com a home ric posseïa una gran casa a Toledo. Havia llogat la mansió del marquès de Villena, avui Museu del Greco, tot i que investigacions recents afirmen que el pintor mai no hi va arribar a viure.
Període italià Venècia miniatura|La curació del cec (1567), Dresde. Pintura del període venecià realitzada amb la tècnica del tremp miniatura|Adoració dels reis Mags (1568), Museu Soumaya, ciutat de Mèxic Cap al 1566 es va traslladar a Venècia; com a ciutadà venecià era natural que el jove artista continués la seva formació en aquesta ciutat, que, en aquell temps, era el centre artístic més gran d'Itàlia, on potser va treballar al taller de Ticià i, sens dubte, hagué de conèixer pintors com Tintoretto, el Veronès i Bassano.
La brillant i colorista pintura veneciana va haver de produir un fort impacte al jove pintor, format fins aleshores en la tècnica artesana i rutinària de Creta. El Greco no va fer com altres artistes cretencs que s'havien traslladat a Venècia, pintant a l'estil romà d'Orient amb elements italians. Des del principi, va assumir i va pintar amb el nou llenguatge pictòric après a Venècia, convertint-se en un pintor venecià. Possiblement va poder aprendre al taller de Ticià els secrets de la pintura veneciana, tan diferents de la romana d'Orient: els fons arquitectònics que donen profunditat a les composicions, el dibuix, el color naturalista i la forma d'il·luminar procedent de focus determinats.
Entre les obres més conegudes del seu període venecià es troba La curació del cec, en la qual es percep la influència de Ticià pel que fa al tractament del color. Respecte de la composició de figures i la utilització de l'espai, la influència de Tintoretto hi és notable.
Roma miniatura|Detall del Retrat de Giulio Clovio pintat pel Greco prop de 1571. Giulio Clovio va introduir El Greco en el cercle del cardenal Alexandre Farnese a Roma Més tard el pintor es va encaminar a Roma. Al camí va haver d'aturar-se a Parma per conèixer l'obra de Correggio, ja que els seus comentaris elogiosos cap a aquest pintor, al qual va anomenar «figura única de la pintura», demostren un coneixement directe del seu art.
La seva arribada a Roma està documentada en una carta de presentació del miniaturista Giulio Clovio al cardenal Alexandre Farnese, datada el 16 de novembre de 1570, en què sol·licitava que acollís el pintor al seu palau per poc de temps fins que trobés un altre allotjament. Així començava aquesta carta: «Ha arribat a Roma un jove de Càndia, deixeble de Ticià, que al meu judici figura entre els excel·lents de la pintura».
Pel bibliotecari del cardenal, l'erudit Fulvio Orsini, va entrar en contacte amb l'elit intel·lectual de la ciutat. Orsini va arribar a posseir set pintures de l'artista; Vista del mont Sinaí i el Retrat de Giulio Clovio, entre d'altres.
El Greco va ser expulsat del palau Farnese pel majordom del cardenal. L'única informació coneguda d'aquest incident és una carta del pintor enviada a Alexandre Farnese el 6 de juliol de 1572, denunciant la falsedat de les acusacions realitzades contra ell. En aquesta carta deia: «de cap manera mereixia sense culpa meva ser després expulsat i llançat d'aquesta sort». El 18 de setembre d'aquest mateix any, va pagar les seves quotes a lAccademia di San Luca amb la pintura d'una miniatura. Al final d'aquest any, El Greco va obrir el seu propi taller i va contractar com a ajudants els pintors Lattanzio Bonastri de Lucignano i Francisco Preboste. Aquest últim va treballar amb ell fins als últims anys de la seva vida.
A Roma va rebre dos importants dons: la influència de l'escultura de Miquel Àngel —evident en el quadre La Pietat del Greco— i el seu sobrenom (Il Greco, El Greco) pel qual passaria a la història; tanmateix, els seus quadres sempre els va signar en grec, normalment amb el seu nom complet Doménikos Theotokópulos. Entre les principals obres del seu període romà es troben L'expulsió dels mercaders i diversos retrats -com el Retrat de Giulio Clovio (1570-1575, Nàpols) o del governador de Malta: Retrat de Vincenzo Anastagi (c. 1575, Nova York, col·lecció Frick)-; també va executar una sèrie d'obres profundament marcades pel seu aprenentatge venecià, com Noi encenent una candela (c. 1571, Nàpols, Museu de Capodimonte) i L'Anunciació (c. 1575, Madrid, Museu Thyssen-Bornemisza). D'aquest període són els profunds estudis del Greco sobre l'arquitectura romana, que va utilitzar per a donar estabilitat als seus quadres inserint-hi sovint edificis i estructures del Renaixement. Una raó per la qual va abandonar Roma pot ser perquè va proposar al papa Pius V que ell podia repintar el Judici Final de la capella Sixtina per adequar-lo a les idees de la Contrareforma. Això li devia provocar una pèssima reputació a la ciutat que potser el va obligar a abandonar-la. L'estudiós i historiador De Salas, referint-se a aquest comentari de l'artista, ressalta l'enorme manifestació d'orgull que va suposar considerar-se al mateix nivell que Miquel Àngel, que en aquesta època era l'artista més elevat de l'art.
El període italià es considera com un temps d'estudi i preparació, perquè la seva genialitat no va sorgir fins a les seves primeres obres de Toledo del 1577. A Itàlia, no va rebre cap encàrrec d'importància, ja que era estranger, i Roma estava dominada per pintors com Federico Zuccaro, Scipione Pulzone i Girolamo Siciolante, de més baixa qualitat artística però més coneguts i millor situats. A Venècia encara va ser molt més difícil, perquè els tres grans de la pintura veneciana, Ticià, Tintoretto i Veronès, estaven en el seu apogeu. No se sap quant de temps més va romandre a Roma. Alguns estudiosos defensen una segona estada a Venècia (c. 1575-1576), abans de marxar a Espanya.
Període espanyol Arribada a Toledo i primeres obres