En els camps de la sociologia, l'ontologia social i la teoria de la comunicació, el construccionisme social (socioconstruccionisme o construccionisme relacional) és una teoria sociològica i psicològica del coneixement que proposa que certes idees sobre la realitat física sorgeixen del consens col·laboratiu, en lloc de la pura observació d'aquesta realitat física. La teoria del construccionisme social proposa que les persones desenvolupin col·lectivament els significats (denotacions i connotacions) de les construccions socials.
El construccionisme social s'ha caracteritzat com a teoria neomarxista i com a teoria neokantiana, proposant que el construccionisme social substitueix el subjecte transcendental per un concepte social descriptiu i normatiu.
Si bé algunes construccions socials són evidents, per exemple els diners o el concepte de moneda, en què la gent ha acceptat donar-li importància/valor, d'altres són menys evidents, com el concepte d'un mateix/identitat pròpia. Això articula la visió que les persones de la societat construeixen idees o conceptes que poden no existir sense l'existència de persones o llenguatge per validar aquests conceptes, és a dir, sense societat, aquests constructes deixarien d'existir.
Alguns exemples de construccions socials inclouen normes socials, sentit de si mateix, gènere, moneda, llenguatge, estàndards de bellesa i ideals de bellesa, edat, calendari modern, raça, ètnia, classe social i jerarquia social, nacionalitat, família, matrimoni, religió, l'educació, la mesura del temps, la ciutadania, els estereotips, la feminitat i la masculinitat, les institucions socials i la discapacitat.
Aquestes construccions socials no són inherents ni universals, sinó que es configuren i es mantenen mitjançant interaccions humanes col·lectives, pràctiques culturals i creences compartides.
Entendre el construccionisme social proporciona informació sobre les maneres en què les societats creen i donen sentit a diversos aspectes de la vida.
Punts de vista Una «construcció» o «construcció social» és el significat, la noció o la connotació que una societat dona a un objecte o esdeveniment, i adoptada per aquesta societat pel que fa a com veu o tracta l'objecte o esdeveniment.
El construccionisme social planteja que els significats dels fenòmens no tenen un fonament independent fora de la representació mental i lingüística que les persones desenvolupen sobre ells al llarg de la seva història, i que esdevé la seva realitat compartida. Des del punt de vista lingüístic, el construccionisme social centra el significat com una referència interna dins del llenguatge (les paraules es refereixen a paraules, les definicions a altres definicions) més que a una realitat externa.
Orígens miniatura|Cada persona crea la seva pròpia «realitat construïda» que impulsa els seus comportaments. Al , Michel de Montaigne escrivia que, «Cal interpretar les interpretacions més que interpretar les coses». El 1886 o el 1887, Friedrich Nietzsche ho va dir de la mateixa manera: «Els fets no existeixen, només les interpretacions». En el seu llibre Public Opinion de 1922, Walter Lippmann va dir: «L'entorn real és massa gran, massa complex i massa fugaç per a un coneixement directe» entre les persones i el seu entorn. Cada persona construeix un «pseudoentorn» que és una imatge mental subjectiva, esbiaixada i necessàriament abreujada del món, i fins a cert punt, el «pseudoentorn» de tothom és una ficció. Les persones «viuen al mateix món, però pensen i senten en un altre». L' «entorn» de Lippman es podria anomenar «realitat», i el seu «pseudoentorn» sembla equivalent al que avui s'anomena «realitat construïda».
El construccionisme social s'ha arrelat més recentment en l'interaccionisme simbòlic i la fenomenologia. Amb la publicació de The Social Construction of Reality, de Berger i Luckmann (1966), aquest concepte va trobar la seva força. Més de quatre dècades després, molta teoria i investigació es van comprometre amb el principi bàsic que les persones «fabriquen el seu món social i cultural alhora que aquests mons els fan». Es tracta d'un punt de vista que desarrela processos socials «simultàniament lúdics i seriosos, pels quals la realitat es revela i s'amaga, creada i destruïda per les nostres activitats». Substitueix la «tradició intel·lectual occidental» on l'investigador «busca seriosament la certesa en una representació de la realitat per mitjà de proposicions».
En termes construccionistes socials, les «realitats donades per fetes» es conreen a partir de «interaccions entre i per agents socials»; a més, la realitat no és una veritat objectiva «a l'espera de ser descoberta a través de la investigació científica positivista». Més aviat, hi pot haver «múltiples realitats que competeixen per la veritat i la legitimitat». El construccionisme social entén el «paper fonamental del llenguatge i la comunicació» i aquesta comprensió ha «contribuït al gir lingüístic» i més recentment al «gir a la teoria del discurs». La majoria dels construccionistes socials segueixen la creença que «el llenguatge no reflecteix la realitat; més aviat, la constitueix [la crea]».
Una definició àmplia del construccionisme social té els seus partidaris i crítics en les ciències organitzatives. Un enfocament construccionista de diversos fenòmens organitzatius i de gestió sembla ser més habitual i en augment.
Andy Lock i Tom Strong remunten alguns dels principis fonamentals del construccionisme social a l'obra del filòsof polític, retòric, historiador i jurista italià del Giambattista Vico.
Berger i Luckmann donen crèdit a Max Scheler com a gran influència, ja que va crear la idea de sociologia del coneixement que va influir en la teoria de la construcció social.
Segons Lock i Strong, altres pensadors influents el treball dels quals ha afectat el desenvolupament del construccionisme social són: Edmund Husserl, Alfred Schutz, Maurice Merleau-Ponty, Martin Heidegger, Hans-Georg Gadamer, Paul Ricoeur, Jürgen Habermas, Emmanuel Levinas, Mikhail Bakhtin, Valentin Volosinov, Lev Vygotsky, George Herbert Mead, Ludwig Wittgenstein, Gregory Bateson, Harold Garfinkel, Erving Goffman, Anthony Giddens, Michel Foucault, Ken Gergen, Mary Gergen, Rom Harre i John Shotter.
Aplicacions Psicologia de la construcció personal Des de la seva aparició a la dècada del 1950, la psicologia de la construcció personal s'ha desenvolupat principalment com una teoria constructivista de la personalitat i un sistema de transformació dels processos individuals de creació de significats, en gran part en contextos terapèutics. Es va basar en la noció de persones com a científics que formen i posen a prova teories sobre els seus mons. Per tant, va representar un dels primers intents d'apreciar la naturalesa constructiva de l'experiència i el significat que les persones donen a la seva experiència. El construccionisme social, en canvi, es va desenvolupar principalment com una forma de crítica, amb l'objectiu de transformar els efectes opressors dels processos socials de creació de significats. Amb els anys, s'ha convertit en un grup d'enfocaments diferents, sense cap posició única de construccionisme social. Tanmateix, els diferents enfocaments sota el terme genèric de construccionisme social estan vagament vinculats per alguns supòsits compartits sobre el llenguatge, el coneixement i la realitat.
Una manera habitual de pensar la relació entre psicologia de la construcció personal i construccionisme social és tractar-los com a dues entitats separades que són similars en alguns aspectes, però també molt diferents en d'altres. Aquesta manera de conceptualitzar aquesta relació és un resultat lògic de les diferències circumstancials de la seva aparició. En anàlisis posteriors aquestes diferències entre psicologia de la construcció personal i construccionisme social es van emmarcar al voltant de diversos punts de tensió, formulats com a oposicions binàries: personal/social; individualista/relacional; agència/estructura; constructivista/construccionista. Tot i que algunes de les qüestions més importants de la psicologia contemporània s'elaboren en aquestes contribucions, el posicionament polaritzat també va sostenir la idea d'una separació entre psicologia de la construcció personal i construccionisme social, obrint el camí a oportunitats limitades de diàleg entre ells.
Reformular la relació entre psicologia de la construcció personal i construccionisme social pot ser útil tant a les comunitats psicologia de la construcció personal com a construccionisme social. D'una banda, amplia i enriqueix la teoria del construccionisme social i assenyala els beneficis d'aplicar el «kit d'eines» de la psicologia de la construcció personal en la teràpia i la investigació construccionistes. D'altra banda, el replantejament contribueix a la teoria psicologia de la construcció personal i apunta a noves maneres d'abordar la construcció social en les converses terapèutiques.
Psicologia educacional Igual que el construccionisme social, el constructivisme social afirma que les persones treballen juntes per construir artefactes. Tot i que tant el construccionisme com el constructivisme social tenen a veure amb la manera en què es desenvolupen els fenòmens socials, són diferents. El construccionisme social es refereix al desenvolupament dels fenòmens relatius als contexts socials, mentre que el constructivisme social es refereix a la creació de sentit individual dels coneixements en relació amb el context social. Per això, el construccionisme social se'n descriu com una construcció sociològica i el constructivisme social com una de psicològica.
El constructivisme assumeix que cap cosa prové del no-res: el coneixement previ crea el coneixement nou. El constructivisme sosté que l'aprenentatge és actiu. Una persona que aprèn alguna cosa nova la incorpora a les seves experiències prèvies i a les seues estructures mentals. Cada nova informació és assimilada i dipositada en una xarxa de coneixements i experiències que existeixen prèviament en el subjecte, i com a resultat es pot dir que l'aprenentatge no és objectiu, sinó un procés subjectiu que cada persona modifica constantment a la llum de la seva experiència. [Abbott, 1999].
El constructivisme social ha estat estudiat per molts psicòlegs de l'educació, que estan preocupats per les seves implicacions per a l'ensenyament i l'aprenentatge. Per a més informació sobre les dimensions psicològiques del constructivisme social (vegeu el treball de Lev Vygotsky, Ernst von Glasersfeld i A. Sullivan Palincsar).
Teràpia sistemàtica Alguns dels models sistèmics que utilitzen el construccionisme social inclouen la teràpia narrativa i la teràpia breu centrada en solucions.
Crim
Potter i Kappeler (1996), en la seva introducció a Constructing Crime: Perspective on Making News And Social Problems (Construcció de la delinqüència: perspectiva sobre l'elaboració de notícies i problemes socials), van escriure: «L'opinió pública i els fets delictius no demostren cap congruència. La realitat del crim als Estats Units s'ha subvertit a una realitat construïda tan efímera com el gas de pantà».
La criminologia fa temps que s'ha centrat en per què i com defineix la societat el comportament delictiu i la delinqüència en general. Mentre mirem el crim des d'una lent de construccionisme social, veiem proves que donen suport que els actes criminals són una construcció social on els actes anormals o desviats es converteixen en un delicte basat en les opinions de la societat. Una altra explicació del crim en relació amb el construccionisme social són les construccions d'identitat individual que donen lloc a un comportament desviat. Si algú s'ha construït la identitat d'un «boig» o «criminal» per si mateix a partir de la definició d'una societat, pot obligar-lo a seguir aquesta etiqueta, donant lloc a un comportament delictiu.
Estudis de la comunicació