El gran moviment estudiantil mexicà de 1968 esclatà a la Ciutat de Mèxic el 26 de juliol de 1968, dos mesos i escaig després del maig francès. Fou una molt gran mobilització -nombrosa, activa i perllongada-, com mai s'havia vist al país, malgrat que, al llarg de tot el , els moviments estudiantils hi han estat importants i freqüents.
Antecedents immediats El moviment del 68 s'encetà amb uns aldarulls, aparentment sense importància, el 23 de juliol, entre els alumnes de dues escoles de batxillerat superior localitzades a la Plaça de Ciutadella, prop del Centre històric de la Ciutat.
La policia antiavalots (granaderos) hi intervingué de manera brutal i del tot desproporcionada, amb el pretext de separar els dos bàndols. El resultat fou que els estudiants de les dues escoles s'uniren per rebutjar la policia. Els enfrontaments amb els cossos de l'ordre continuaren l'endemà i els alumnes d'algunes altres escoles de batxillerat del Centre de la Ciutat s'hi afegiren. Es parlà ja dels primers estudiants morts. Finalment, la FNET (Federación Nacional de Estudiantes Técnicos), malgrat ser una organització descaradament pro-governista, dirigida pel Chayo Cebreros, i per a sorpresa de molts, convoca a una gran manifestació de protesta en contra de la brutalitat policíaca, pel divendres 26 de juliol.
La provocació Aquell dia, però, se celebrava com cada any, a Mèxic, la tradicional manifestació en suport de la revolució cubana, organitzada pels comunistes. Els dos trajectes previstos no es trobaven. En un moment donat, però, la manifestació de la FNET, obeint consignes probablement de provocadors, va desviar el seu curs i es va dirigir cap al centre, on es toparia obligatòriament amb la dels grups esquerrans en suport de Cuba. La intenció semblava ser la de propiciar l'enfrontament entre els dos contingents. Gràcies a l'habilitat i a la sang freda dels líders presents, això no va succeir. I les dues concentracions es van fondre en una de sola, en suport de Cuba i contra la brutalitat de la policia.
El míting final es desenvolupava amb tranquil·litat, però novament els provocadors, a base de crits: ¡Zócalo! ¡Zócalo! van voler arrossegar els manifestants cap a la Plaça Central de la Ciutat, que popularment porta aquest nom, i que estava vedada a les protestes des de feia molts anys. Alguns, pocs, els van seguir, però aquest va ser el senyal perquè la policia que encerclava la zona a certa distància, carregués contra tots: els que volien arribar al Zócalo i els que romanien concentrats al míting.
La repressió L'actitud de la policia va ser d'una violència mai vista. Centenars, potser milers de manifestants van ser apallissats i detinguts. Algú va dir que els dipòsits per escombraries dels carrers propers estaven plens de pedres que individus no identificats van fer servir per trencar les vitrines de les botigues de luxe de l'Avinguda Juàrez. Aquella nit el local clandestí del Partit Comunista Mexicà va ser intervingut per la policia, i els dirigents que s'hi trobaven, detinguts. D'altres líders comunistes universitaris van ser fets presoners a altres llocs de la ciutat.
Els tres dies que seguiren foren de grans aldarulls per tot el centre de la ciutat. Grups de desconeguts, la identitat dels quals roman desconeguda fins al dia d'avui, seguits de colles nombroses d'estudiants de batxillerat, es van dedicar a incendiar autobusos i a barrar el pas a no pocs carrers del primer cuadro, com s'anomenava aleshores el districte central de la capital. Val a dir que les escoles professionals, tant de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, UNAM, com de l'Institut Politècnic Nacional, IPN, les dues grans universitats estatals, havien estat situades, des de feia anys, als afores del nucli urbà, a les seves corresponents ciutats universitàries.
L'exèrcit a la universitat i primers brots organitzatius miniatura|esquerra|L'exèrcit als carrers, davant de la Preparatòria Nº 1, el 30 de juliol. Un professor -o un policia- s'identifica als soldats, mentre, al fons, els estudiants intenten muntar una manifestació.
Els grups d'activistes d'esquerra es preguntaven què estava passant i qui eren aquella gent. No en sabien res. El dilluns 29 van decidir reunir-se a la Facultat de Filosofia, a la Ciutat Universitària el campus central de la UNAM (CU), per parlar de la situació. Era la primera vegada en la història, en què els dirigents estudiantils universitaris de la UNAM i els dirigents estudiantils politècnics de lIPN s'aplegaven per parlar. Després de més de quatre hores d'intentar establir l'ordre del dia, a la una de la matinada, arribà la notícia de què l'exèrcit havia sortit al carrer i, amb un tret de canó antitancs, bazuca, havia entrat i ocupat les Preparatòries 1 i 3 de la UNAM, a l'històric edifici colonial de San Ildefonso, matant un cert nombre de nois (mai establert) i violant per primera vegada el principi de l'autonomia universitària que no permet a policies ni militars l'accés a les instal·lacions de la Universitat. Es temia l'arribada d'un moment a l'altre de la tropa a CU. La reunió es va dissoldre ipso facto i els líders presents van sortir immediatament cap a les seves escoles i facultats a organitzar i encapçalar la resistència.
Primera etapa: Inici i desenvolupament L'exèrcit, finalment, no va entrar aquella nit a CU, i els aldarulls al centre minvaren. El rector de la UNAM, però, l'enginyer Javier Barros Sierra, el 1r d'agost, va presidir una cerimònia a la gran plaça del rectorat i va hissar la bandera nacional a mig pal, en senyal de dol, en protesta airada per la violació de l'autonomia, vigent des del 1929. I va encapçalar la primera gran manifestació del moviment del 68, sobre l'Avinguda dels Insurgents (una de les principals vies de la Ciutat i, segons alguns, la més llarga del món) fins a la cruïlla amb l'avinguda Fèlix Cuevas. Avui, un monument, amb una pedra volcànica d'una tona, portada des de CU pels joves d'ara, recorda aquell punt, aquella acció i aquella data. Uns hectòmetres més endavant esperava l'exèrcit armat amb tancs i armes pesants. La manifestació va tornar a CU sense que es produïssin enfrontaments. A la plaça del rectorat, aquella nit, els estudiants van fer un gran míting, el primer del moviment.
Establiment del Plec Petitori i creació del Consell Nacional de Vaga Els dies que seguiren es feren noves reunions dels dirigents estudiants de les escoles i facultats tant de la UNAM com del IPN. Finalment es feu una crida a la vaga general estudiantil, que havia de ser referendada o rebutjada per cada assemblea general, a cada escola, i començà a prendre forma l'òrgan que hauria de dirigir el moviment: el Consell Nacional de Vaga (CNH per les seves sigles en castellà). Les escoles que varen seguir la consigna de vaga foren totes, 70, i es decidí que cadascuna enviés 3 delegats al CNH, escollits a cadascuna de les assemblees. És a dir, el Consell quedà integrat per 210 membres.
En aquestes reunions complexes, es discutí simultàniament la necessitat urgent de donar forma a aquell esvalot majúscul, però que era un garbuix sense cap ni peus, i es decidí establir de manera fixa i única el plec de demandes del moviment. Es rebutjaren, després de discussions interminables, dotzenes i dotzenes de reivindicacions, i, finalment, el Plec Petitori oficial i definitiu, i que no es modificaria al llarg dels quatre mesos i escaig que durà el moviment, constà dels dels següents sis punts:
1. Llibertat a tots els presoners polítics. (Se'n van comptabilitzar 221).
2. Derogació de l'article 145 del Codi Penal Federal que tipificava el delicte de dissolució social, que perseguia les opinions i actituds contràries al règim.
3. Desaparició del Cos de Granaders, la policia antiavalots.
4. Destitució dels caps de la policia de la Ciutat, Cueto, Mendiolea i Frías.
5. Indemnització als familiars dels estudiants morts i ferits.
6. Establiment de responsabilitats polítiques i penals dels alts funcionaris culpables de la repressió.
Al gran míting de la Plaça de l'Orgue de Campanes al campus de l'''IPN, el 5 d'agost, la Direcció del moviment i els seus Objectius havien estat plenament establerts i es van anunciar públicament a la munió dels estudiants presents i a la premsa.
Composició del CNH El Consell no va ser integrat sempre pels mateixos delegats. Si bé el nombre total sempre fou, si fa no fa, el mateix, els delegats de cada escola s'anaven substituint, ja fos perquè les seves assemblees els retiraven l'encàrrec i n'elegien de nous, o perquè ells mateixos preferien plegar i amagar-se, fugint a l'interior del país, o fins i tot a l'estranger. D'altres anaven caient de manera regular en mans de la policia i eren empresonats. Foren pocs els que mantingueren la seva representació al llarg dels quatre mesos i una setmana que durà el moviment. Entre ells, s'hi trobava Marcel·lí Perelló i Valls, fill de refugiats catalans. També ho feren d'una punta a l'altre del moviment, Raúl Moreno, de Medicina-UNAM, o Edgar Morales de la Preparatòria 7-UNAM.; Marta Servín de Ciències Biològiques del Poli o César Tirado de l'Escola d'Enginyeria Química, també del Poli.
El CNH estava compost, fonamentalment, per quatre fraccions, poc o molt ben definides. Per una banda hi havia els delegats comunistes, és a dir membres de la Joventut Comunista de Mèxic, JCM, que devien ser una quarantena, tant de la UNAM com del Poli. El líder d'aquesta fracció era en Marcel·lí Perelló, de Ciències-UNAM; també hi exercia una influència molt important, El Buho Eduardo Valle, d'Economia-UNAM. Hi havia, a més, els anomenats concretitos, conformats per antics membres de la JCM, per desplaçats de moviments guerrillers, o, fins i tot, d'ales dissidents del PRI. Representaven una trentena, i eren encapçalats pel Raúl Álvarez Garín, de Físico-matemàtiques, i Sócrates Campos, d'Economia, ambdós del Poli. Per altra banda estaven presents els ultra-esquerrans, trotskistes, maoistes i espartaquistes, tots de la UNAM, i que eren uns vint-i-cinc. Els seus líders eren Roberto Escudero, de Filosofia-UNAM, i Mario Núñez, de Ciències Polítiques-UNAM. Finalment, el grup més nombrós era el d'aquells que no tenien cap filiació política prèvia, que representaven ben bé la meitat del Consell, i que, d'alguna manera, era dirigit per Luis Tomás Cabeza de Vaca, d'Agronomia-Chapingo, i per Salvador Ruiz Villegas, d'Enginyeria-UNAM. Val a dir que les quatre fraccions, sobretot aquesta darrera, anaren canviant al llarg del moviment, sense representar, però, una modificació substancial de la correlació de forces. A la presó, aquesta proporcionalitat, si fa no fa, es mantingué.
Segona Etapa: Ascens i Diàleg Públic Seguiren setmanes de creixement vertiginós del moviment. Totes les instal·lacions universitàries i politècniques estaven en mans dels estudiants, excepte els despatxos administratius centrals, les plantes de llum, els centres de salut, la ràdio universitària i la televisió politècnica, que seguiren funcionant amb relativa normalitat. Les premses, les cafeteries i els despatxos administratius de cada facultat, però, foren ocupats. miniatura|Assemblea permanent a la Facultat de Filosofia, a mitjans d'agost. Al centre, amb megàfon un dels líders principals del Moviment: Luis González de Alba.
Les guàrdies de 24 hores a cada escola eren molt nombroses. A les escoles principals, ciències, filosofia, dret, ciències polítiques i economia a la UNAM, i les enginyeries, economia i fisico-matemàtiques a lIPN, hi havia l'estat dassemblea permanent, és a dir un mínim de dues assemblees diàries. Es calcula que cada dia sortien al carrer unes 3.000 brigades, a fer mítings llampec a places i mercats, a repartir pasquins, i a recollir diners de la gent, en llaunes convertides en guardioles. Diàriament es rebien uns 200.000 pesos (uns 13.000 euros en el canvi d'avui) de mitjana. Els brigadistes tenien dret a menjar de franc, mitjançant bonus especials, a les cafeteries col·lectivitzades.