miniatura|Paisatge de la Cabília miniatura|Paisatge de la Cabília miniatura|Rètols trilingües La Cabília (amazic: Tamurt n Iqbayeliyen) és una regió muntanyenca de Magrib al nord d'Algèria.
El territori és part de la serralada de l'Atles i limita al nord amb la Mediterrània. La Cabília és habitada pel poble amazic. Dins el seu territori, hi ha diverses wilayes (províncies islàmiques) importants com Tizi Ouzou o Bugia i d'altres menys conegudes, com ara Bouira, Bordj Bou Arreridj, M'Sila, Jijel, Boumerdès i Setif.
Etimologia El seu nom prové de l'àrab al-qabā'il ('les tribus'), però els seus habitants l'anomenen Tamurt Idurar ('Terra de les muntanyes') o Tamurt Leqvayel ('Terra dels cabilencs').
El nom del país prové de l'àrab Bilad al-Kabail ('País de les tribus', kabail és el plural de kabila, que es pot traduir per 'agrupació' o 'tribu') i fou donat pels historiadors principalment per a ús dels estrangers.
Diversos topònims del Solsonès, com ara «Cavallol», «El Cavall» i «Cavall», probablement tenen el mateix origen etimològic i daten de l'època islàmica.
Gran Cabília i Petita Cabília La Cabília està formada per dues parts o regions naturals: Gran Cabília, Petita Cabília i dues subregions: Baixa Cabília i Cabília Oriental.
La Gran Cabília, la formen les terres entre la serralada de Mizrana (al darrere de la zona costanera, entre Dellys i Tigzirt), continuant cap al sud la vall del Sebaou, després el massís de Tizi Ouzou, la serralada de Djurdjura i la vall del Soummam. Tota la zona és de població amaziga i la població resta aferrada a la seva llengua i costums.
La Baixa Cabília és una subregió (avui fortament arabitzada) entre la Mitidja i la vall baixa del Sebaou, que forma principalment avui dia la wilaya de Boumerdès. Abans, s'anomenava Baixa Cabília la Petita Cabília. En oposició, la Gran Cabília era l'Alta Cabília.
La Petita Cabília està formada per BidjayaBugia i la vall baixa del Soummam, la serra dels Babors i el massís de Collo. L'arabització arriba a la meitat de la població.
La Cabília Oriental, subregió de la Petita Cabília, té la vida urbana més desenvolupada i se centra en les viles de Constantina, Skkida,abans Philippeville Guelma, AnnabaBona o Bône i Souk-Ahras, i les muntanyes i territoris de l'entorn. Està gairebé arabitzada.
Només la primera és àmpliament amazigòfona mentre que la segona és bilingüe, i les subregions són de majoria arabòfona i l'amazic és progressivament més feble, encara que els costums amazics hi estan generalitzats.
Població La Cabília està habitada pels cabilencs, ètnia d'origen amazic i amazigòfona, la segona aglomeració d'amazics en importància darrere dels chleuhs, del sud del Marroc. L'aspecte físic dels cabilencs s'assembla més als europeus que als àrabs i és difícil distingir-los de tots els pobles del sud d'Europa, pels marcats trets mediterranis que uneixen els habitants d'aquestes terres, que estan estretament emparentats amb els primers habitants de les Illes Canàries, els guanxes. La densitat de població és molt alta per la productivitat del territori. El 1966, era de 140 habitants per km² a la Gran Cabília (Tizi Ouzou) i entre 95 i 140 a la Petita Cabília (Bidjaya, Collo, Skikda i Annaba).
Emigració A mitjans del passat , la Cabília va patir una forta pèrdua de població a causa de l'emigració de molts dels habitants a Europa, sobretot a França, i també a la resta del país, fins al punt que, a la capital, Alger, representen la meitat de la població total de la ciutat. Des del 1985, el govern francès va ajudar a la industrialització de la zona per crear feina i facilitar el retorn dels emigrats.
Religió Després del pas dels romans per la zona, el cristianisme i el judaisme van deixar pas, cap al , a l'islam, majoritari en totes les tribus amazigues de la zona, fins avui en dia, on encara persisteix aquesta religió amb força en tot el territori. L'islam de la zona és més pietista que dogmàtic; a la zona, hi ha nombroses confraries, entre les quals la principal és la fundada al per Sidi Muhammad Abd al-Rahman Abu Kabrayn (Bu Kabrin, 1715-1798). Els cabilencs creuen en general en Déu, en el Profeta, en els sants i en les forces benèfiques o malèfiques.
Llengua Els seus gairebé 6 milions d'habitants parlen la llengua cabilenca, similar a totes les llengües amazigues de tot el nord del Magrib. Des de la primavera del 1980, són el poble més actiu que lluita pel reconeixement dels costums amazics a Algèria.
Economia L'activitat econòmica principal n'és l'agricultura, oliveres i arbres fruiters i també l'artesania, tapissos i terrisses principalment, així com l'orfebreria. També distribueix aigua potable per tot Algèria i rep molts diners dels enviats pels familiars que estan treballant fora de la regió i en altres països. També està començant a sorgir amb força la indústria turística a la regió.
Història La regió, especialment la Gran Cabília, fou poc romanitzada i ha deixat poques restes fora dels establiments costaners. L'islam hi va penetrar més profundament. Dels dos primers segles de l'islam, no hi ha referències clares de la penetració de la religió, que sens dubte es va produir, encara que de manera superficial. A les muntanyes Babors, els amazics kutama eren musulmans i van acollir el dai fatimita Abu Abd Allah al-Xii al final del , cosa que prova la introducció de la civilització àrab, que en canvi no es va produir a la Gran Cabília.
El territori va conservar una àmplia autonomia sota successives dominacions externes més o menys nominals. Després dels almohades, va estar sota autoritat dels hàfsides d'Ifríqiya o dels zayyànides de Tlemcen, que es van alternar en el domini; fins i tot, els marínides de Fes la van dominar breument en alguns moments. Al , Arud i després Khayr al-Din Barba-rossa van tenir com a centre d'operacions la regió de Jijel (Djidjelli, en català Giger) i els massissos de la Cabília separaven aquesta zona d'Alger, que era el seu objectiu final. Els pirates van haver de tenir en compte aquestes poblacions que dominaven, ja que era la ruta entre la base i el centre del poder polític. Els cabilencs estaven aleshores dividits en tres estats, que els historiadors europeus anomenen:
Regne de Kuko. Regne de Labes (territori dels Banu Abbas). Principat dels Banu Djubar.
Al , aquests estats van donar pas a confederacions tribals que, al , estaven sota autoritat de dos cadis al servei dels otomans: el de Boghni i el de Sebaou (prop de Bugia). Aquests cadis recaptaven els impostos, garantien l'ordre i disposaven d'uns centenars de geníssers distribuïts en fortins, amb unes tropes auxiliars negres (abid); intervenien molt poc en els afers interns locals i dominaven el país per la constant amenaça a un bloqueig que els cabilencs no podien aguantar, ja que per la seva densitat de població els recursos procedents de fora i la sortida dels productes propis era indispensable. Els otomans jugaven hàbilment amb les divisions tribals o personals i afavorien els caps religiosos, als quals finançaven la construcció d'edificis com mesquites o zawiyes. Així, la dominació otomana a la Cabília fou suau, respectuosa amb l'autonomia de les poblacions, i no va deixar mal record; en la poesia popular, el turc és valent i digne, i un cabilenc és elogiat si és comparat amb un turc. Així, els cabilencs es va regir com a petites repúbliques municipals (cada poble era un thaddarth subdividit en fraccions menors) confederades (però les confederacions eren relativament petites; diversos thaddarths lligats per obligacions recíproques formaven una tribu o ash, i diverses tribus formaven una thakbilth, àrab: kabila). El 1830, hi havia 1.400 thaddarths que formaven 120 tribus; no s'indica el nombre de confederacions, ja que era variable; a més, diverses confederacions es podien aliar per a una tasca concreta (generalment, militar) de manera temporal. Cada thaddarth estava administrat per l'assemblea (thadjmaith, àrab: djamaa) amb un president (amokkran o amghar, àrab: amin) i uns controladors (plural: temman, singular: tamen, àrab: damin). Aquesta organització es reproduïa en la tribu i en la confederació. Les assemblees, com és habitual, estaven controlades, de fet, pels notables.
El 1830, després de desembarcar-hi els francesos, les guarnicions turques van evacuar el país, però els francesos no hi van entrar. Cabília va quedar independent. El governador militar francès Louis, comte de Chaisne de Bourmont (1773-1846, governador militar: juliol i agost del 1820), va intentar immediatament crear unitats locals amb els zwawa cabilencs (que foren coneguts com a zuaus, zuavos, etc.), cosa que va formalitzar el seu successor Bertrand, comte Clauzel, l'1 d'octubre del 1830.
Abd al-Kader va considerar Kabylia (Cabília) dins la seva zona demarcada pel tractat de Tafna (30 de maig del 1837) i va nomenar un khalifa ('delegat') a Sebou, però en general els cabilencs no el van reconèixer com a soldà.
El governador general Thomas Robert Bugeaud, marquès de la Piconnerie (i des del 1844, duc d'Isly) (1784-1849), nomenat el 1840 i que hi havia arribat el febrer del 1841, va haver de combatre amb Abd al-Kader, que el 1839 havia reprès la guerra; el 1843, Abd al-Kader havia estat expulsat cap al Marroc; l'acolliment del rebel pel soldà marroquí va provocar un enfrontament amb els francesos, que va culminar amb la victòria francesa en la Batalla de l'Isly, el 14 d'agost del 1844. Llavors, Bugeaud es va poder dirigir a la Cabília i va ocupar Dellys. El 1847, hi va fer una nova campanya (contra els desitjos del govern) i va obtenir alguns èxits a la perifèria, però no va entrar a les zones de muntanya.
Després de l'elecció del príncep president Lluís Napoleó a França, el 1851, es va fer una nova campanya en el país durant el govern d'Aimable-Jean-Jacques Pélissier (1794-1864), que va exercir durant uns 7 mesos del 1851, dirigida contra el xèrif Abu Baghla i una segona contra el massís dels Babors, dirigida pel general Saint Arnaud, que va culminar amb l'ocupació de Djidjelli. Però el massís de Djurdjura restava hostil als francesos, agitat per la confraria dels Rahmaniyya.
La seva conquesta es va encarregar al governador Jacques Louis César Alexandre, comte de Randon (1795-1871) (governador de l'11 de desembre del 1851 al 31 d'agost del 1858). Fou una campanya complexa per les dificultats orogràfiques i la resistència de les tribus; la resistència estava encapçalada per Mohamed ben Abdallah, conegut com a Bou Baghla, un antic oficial d'Abd al-Kaderes van lliurar nombroses batalles, la més coneguda la de Tachekkirt guanyada per Bou Baghla el 18–19 de juliol de 1854, en la qual el general francès comte de Randon fou capturat inicialment però va aconseguir escapar i a la seva mort, el 26 de desembre del 1854, la seva enamorada cabilenca Lalla Fatma N'Soumer,Lalla vol dirs senyora, és el femeni de Sidi fou escollida per una assemblea de combatents (abril del 1855) com a nova líder de la resistència,fou coneguda com la Joana d'Arc de la Cabília assistida pels seus germans. Després de dos anys de combats parcials, el 17 de maig del 1857, el ja mariscal comte de Randon va iniciar l'ofensiva final amb 45.000 soldats; el 14 de juny, els francesos van construir Fort Napoleon, el 24 de juny, van vèncer Icherriden i, el 28 de juny, les principals tribus van capitular; el darrer poble mantingut pels cabilencs, Takhlijt n At Aadsou, fou ocupat l'11 de juliol. Lalla Fatma fou feta presonera (va morir el 1863). La Gran Cabília va quedar sotmesa; els cabilencs van entregar ostatges, van pagar tributs i van aconseguir mantenir el seu règim municipal. miniatura|Lalla Fatma