La teràpia cognitivoconductual (TCC) (en anglès, Cognitive behavioral therapy, CBT) és una intervenció psicosocial que pretén millorar la salut mental. La TCC se centra en desafiar i canviar distorsions cognitives poc útils (per exemple, pensaments, creences i actituds) i comportaments, millorar la regulació emocional, i el desenvolupament d'estratègies personals d'afrontament que orientin la resolució de problemes actuals. Originàriament, va ser dissenyada per tractar la depressió, però els seus usos s'han ampliat per incloure el tractament de diverses condicions de salut mental, inclosa l'ansietat. La teràpia cognitivoconductual inclou diverses psicoteràpies cognitives o de conducta que tracten psicopatologies definides mitjançant tècniques i estratègies basades en l'evidència.
La teràpia cognitivoconductual es basa en la combinació dels principis bàsics de la psicologia cognitiva i conductual. És diferent dels enfocaments històrics a la psicoteràpia, com ara l'enfocament psicoanalític on el terapeuta busca el sentit inconscient que hi ha darrere de les conductes i després formula un diagnòstic. En canvi, la TCC és una forma de teràpia «centrada en els problemes» i «orientada a l'acció», és a dir, s'utilitza per tractar problemes específics relacionats amb un trastorn mental diagnosticat. El paper del terapeuta és ajudar el pacient a trobar i practicar estratègies efectives per afrontar els objectius identificats i disminuir els símptomes del trastorn. La teràpia cognitivoconductual es basa en la creença que les distorsions del pensament i les conductes inadaptades tenen un paper en el desenvolupament i manteniment de trastorns psicològics i que els símptomes i la molèstia associada es poden reduir ensenyant noves habilitats de processament d'informació i mecanismes de còpia.
En comparació amb els medicaments psicoactius, els estudis de revisió han trobat que la tcc només era eficaç per tractar formes menys greus de depressió i ansietat, trastorn per estrès posttraumàtic, tics, abús de substàncies, trastorns alimentaris i trastorn límit de la personalitat. Sovint es recomana en combinació amb medicaments per al tractament d'altres afeccions, com ara trastorn obsessivocompulsiu greu (TOC), trastorn per ús d'opioides, trastorn bipolar i trastorns psicòtics. A més, es recomana la teràpia cognitivoconductual com a primera línia de tractament per a la majoria de trastorns psicològics en nens i adolescents, inclòs trastorn d'agressió i conducta.
Els investigadors han trobat que altres intervencions terapèutiques de bona fe eren igualment efectives per tractar determinades afeccions en adults. Juntament amb la psicoteràpia interpersonal, es recomana la TCC en les directrius de tractament com a tractament psicosocial d'elecció, i la teràpia cognitivoconductual i la psicoteràpia interpersonal són les úniques intervencions psicosocials a les quals els residents en psiquiatria tenen l'obligació de ser entrenats.
Descripció La teràpia cognitivoconductual (TCC) general suposa que el canvi de pensament inadaptat porta a un canvi en la conducta i afecte, però les variants recents emfatitzen els canvis en relació amb el pensament inadaptat en lloc dels canvis en el propi pensament. L'objectiu de la TCC no és diagnosticar una persona amb una malaltia determinada, sinó mirar la persona en el seu conjunt i decidir què es pot alterar.
Distorsions cognitives Els terapeutes o programes d'ordinadors utilitzen tècniques de la tcc per ajudar a les persones a desafiar els seus patrons i creences i substituir els errors de pensament, coneguts com a distorsions cognitives, com ara «sobregeneralitzar, augmentar els negatius, minimitzar els positius i catastrofitzar» amb pensaments «més realistes i efectius, així disminuir el malestar emocional i la conducta autoderrotista». Les distorsions cognitives poden ser una creença de pseudodiscriminació o una sobregeneralització d'alguna cosa. Les tècniques de la tcc també es poden utilitzar per ajudar els individus a adoptar una postura més oberta i més conscient cap a les distorsions cognitives per tal de disminuir el seu impacte.
Habilitats La TCC ajuda els individus a substituir les «habilitats inadaptades ... per afrontar habilitats, cognicions, emocions i comportaments per altres més adaptades», canviant la manera de pensar d'un individu i la manera de reaccionar a determinats hàbits o comportaments, però encara hi ha controvèrsia sobre el fins a quin punt aquests elements cognitius tradicionals expliquen els efectes observats amb la tcc per sobre dels elements conductuals anteriors, com ara l'exposició i l'entrenament d'habilitats.
Fases de la teràpia Es pot considerar que la teràpia cognitivoconductual té sis fases: Avaluació o avaluació psicològica; Reconceptualització; Adquisició d'habilitats; Consolidació i aplicació d'habilitats; Generalització i manteniment; Seguiment de l'avaluació posterior al tractament.
Aquests passos es basen en un sistema creat per Kanfer i Saslow. Després d'identificar els comportaments que necessiten canviar, ja siguin en excés o en dèficit, i s'hagi produït un tractament, el psicòleg ha d'identificar si la intervenció ha tingut èxit. Per exemple, «Si l'objectiu era disminuir el comportament, hauria d'haver una disminució respecte a la línia de base. Si el comportament crític es manté a la línia de base o per sobre, la intervenció ha fallat».
Els passos de la fase d'avaluació inclouen: Pas 1: Identificar comportaments crítics Pas 2: Determinar si les conductes crítiques són excessos o dèficits Pas 3: Avaluar els comportaments crítics per freqüència, durada o intensitat (obtenir una línia de base) Pas 4: Si hi ha un excés, s'intenta disminuir la freqüència, la durada o la intensitat de les conductes; si hi ha dèficits, s'intenta augmentar les conductes.
La fase de reconceptualització constitueix gran part de la porció «cognitiva» de TCC. Hofmann ofereix un resum dels enfocaments moderns de la TCC.
Protocols de lliurament Hi ha diferents protocols de lliurament de teràpia cognitivaconductual, amb importants semblances entre ells. L'ús del terme tcc pot referir-se a diferents intervencions, incloses «autoinstruccions (per exemple, distracció, imatges, autoconversió motivacional), relaxació i / o biofeedback, desenvolupament d'estratègies d'afrontament adaptatives (per exemple, minimitzar pensaments negatius o autoderrotar-se), canviar les creences inadaptades sobre el dolor i la definició d'objectius». De vegades es tracta de tractament manual, amb tractaments breus, directes i amb temps limitat per a trastorns psicològics individuals que es basen en tècniques específiques. La TCC s'utilitza tant en configuracions individuals com en grups, i les tècniques sovint s'adapten per a aplicacions d'autoajuda. Alguns clínics i investigadors estan orientats «cognitivament» (per exemple, la reestructuració cognitiva), mentre que altres estan més orientats al «comportament» (per exemple, teràpia d'exposició in vivo). Les intervencions com la teràpia d'exposició imaginària combinen ambdós enfocaments.
Tècniques relacionades La TCC es pot proporcionar conjuntament amb diverses tècniques diverses, però relacionades, com ara teràpia d'exposició, inoculació d'estrès, teràpia de processament cognitiu, teràpia cognitiva, entrenament de relaxació, teràpia dialèctica de la conducta i teràpia d'acceptació i compromís. Alguns professionals promouen una forma de teràpia cognitiva conscient que inclou un major èmfasi en l'autoconeixement com a part del procés terapèutic.
Usos mèdics En adults, s'ha demostrat que la TCC té efectivitat i un paper en els plans de tractament per a trastorns d'ansietat, trastorn dismòrfic corporal, depressió, trastorns alimentaris, mal d'esquena crònica, trastorns de personalitat, psicosi, esquizofrènia, trastorns per l'ús de substàncies, i en l'ajust, depressió i ansietat associada a la fibromiàlgia i a la lesió medul·lar.
En nens i adolescents, la TCC és una part efectiva dels plans de tractament per a trastorns d'ansietat, trastorn dismòrfic corporal, depressió i pensaments suïcides, trastorns de l'alimentació i l'obesitat, trastorn obsessivocompulsiu (TOC), i trastorn per estrès posttraumàtic, així com trastorn amb tics, tricotil·lomania i altres trastorns de conducta repetitius. La TCC-PS, una adaptació de la TCC per a la prevenció del suïcidi (PS), va ser dissenyat específicament per tractar els joves amb depressió greu i que recentment han intentat suïcidar-se durant els últims 90 dies, i es va trobar efectiu, factible i acceptable. També s'ha demostrat que la TCC és efectiva per al trastorn per estrès posttraumàtic en nens molt petits (de 3 a 6 anys). Les revisions van trobar proves de «baixa qualitat» que la TCC pot ser més eficaç que altres psicoteràpies per reduir els símptomes del trastorn per estrès posttraumàtic en nens i adolescents. La TCC també s'ha aplicat a diversos trastorns de la infància, inclosos els trastorns depressius i diversos trastorns d'ansietat.
La TCC combinada amb hipnosi i distracció redueix l'dolor autorealitzat en nens.
Les revisions de Cochrane no han trobat cap evidència que la TCC sigui eficaç per al tinnitus, tot i que sembla haver-hi un efecte en la gestió de la depressió associada i la qualitat de vida en aquesta malaltia. Altres recents descobriments de Cochrane no han trobat evidències convincents que la formació de TCC a persones que facin un acolliment familiar els permeti gestionar millor els comportaments difícils en els joves sota la seva cura, ni va ser útil per tractar les persones que maltracten les seves parelles íntimes.
Segons una revisió de l'INSERM del 2004 sobre tres mètodes, es va «demostrar» o «presumir» que la TCC era una teràpia eficaç en diversos trastorns mentals específics. Segons l'estudi, la TCC va ser eficaç en el tractament de l'esquizofrènia, depressió, trastorn bipolar, trastorn de pànic, estrès posttraumàtic, trastorns d'ansietat, bulímia, anorèxia, trastorns de personalitat i dependència de l'alcohol.
Algunes metanàlisis consideren que laTCC és més eficaç que la teràpia psicodinàmica, i igual a altres teràpies per tractar l'ansietat i la depressió.
S'ha demostrat que la TCC computeritzada (TCCC) és eficaç mitjançant assaigs controlats aleatoris i altres proves en el tractament dels trastorns de depressió i ansietat, inclosos els nens, així com l'insomni. Algunes investigacions han trobat efectivitat similar a la intervenció de llocs web informatius i trucades telefòniques setmanals. Es va trobar que la TCCC era tan eficaç com la TCC presencial en ansietat i insomni d'adolescents.
De vegades, la crítica a la TCC se centra en les implementacions (com ara l'IAPT del Regne Unit) que poden resultar inicialment en oferir teràpies de baixa qualitat per part de professionals poc capacitats. Tanmateix, les evidències avalen l'efectivitat de la TCC per a l'ansietat i la depressió. La teràpia d'acceptació i compromís (ACT) és una branca especialitzada de la TCC (a vegades anomenada TCC contextual). ACT utilitza intervencions de consciència i acceptació i es troba que té una major longevitat en els resultats terapèutics. En un estudi amb ansietat, la TCC i ACT van millorar de manera similar en tots els resultats del pre-post-tractament. Tot i això, durant un seguiment de 12 mesos, ACT va demostrar ser més eficaç, demostrant que és un model de tractament durador altament viable per a trastorns d'ansietat.
L'evidència suggereix que l'addició d'hipnoteràpia com a complement de la TCC millora l'eficàcia del tractament per a diversos problemes clínics.