El gavot gegant (Pinguinus impennis), pingüí boreal o simplement pingüí és una espècie d'àlcid no volador que es va extingir a mitjans del . Va ser l'única espècie moderna del gènere Pinguinus. No està estretament relacionat amb els ocells coneguts ara com a pingüins, que van ser descoberts més tard pels europeus i anomenats així pels mariners per la seva semblança física amb el gavot gegant.
Es va criar en illes rocoses i remotes amb fàcil accés a l'oceà i un ampli subministrament d'aliments, una raresa a la natura que només proporcionava uns quants llocs de cria per als gavots gegants. Quan no es reproduïen, passaven el temps viatjant per les aigües de l'Atlàntic Nord, fins al nord d'Espanya i al llarg de les costes del Canadà, Groenlàndia, Islàndia, les Illes Fèroe, Noruega, Irlanda i Gran Bretanya.
El gavot gegant feia entre 75 i 85 cm d'alçada i pesava uns 5 kg, el que el convertia en l'àlcid més gran que ha sobreviscut a l'època moderna i el segon membre més gran de la família dels àlcids en general (el Miomancalla prehistòric era més gran). Tenia l'esquena negra i el ventre blanc. El bec negre era pesat i enganxat amb solcs a la seva superfície. Durant l'estiu, el plomatge de gavot gegant mostrava una taca blanca sobre cada ull. Durant l'hivern, el gavot gegant perdia aquests pegats i en lloc seu desenvolupava una banda blanca que s'estenia entre els ulls. Les ales feien només 15 cm de llarg, la qual cosa feia que l'ocell no volés. En canvi, el gavot gegant era un nedador poderós, un tret que utilitzava per a caçar. Les seves preses preferides eren els peixos (com el menhaden de l'Atlàntic i el mallotus villosus), i els crustacis. Encara que àgil a l'aigua, era maldestre a terra. Els gavots gegants s'aparellaven de per vida. Niaven en colònies extremadament denses i socials i ponien un ou a la roca nua. L'ou era blanc amb marbre marró variable. Tots dos pares participaven la incubació de l'ou durant unes 6 setmanes abans de l'eclosió de les cries. Les cries abandonaven lloc del niu després de 2-3 setmanes, tot i que els pares continuaven cuidant-les.
El gavot gegant va ser una part important de moltes cultures natives americanes, tant com a font d'aliment com a element simbòlic. Moltes persones arcaiques martítimes van ser enterrades amb grans ossos de gavot gegant. Un enterrament descobert incloïa algú cobert per més de 200 becs de gavot gegant, que es suposa que són les restes d'una capa feta amb pells de gavots gegants. Els primers exploradors europeus a les Amèriques van utilitzar el gavot gegant com a font d'aliment convenient o com a esquer de pesca, reduint-ne el nombre. El plomall d'ocell tenia una gran demanda a Europa, un factor que va eliminar en gran manera les poblacions europees a mitjans del . Els científics aviat es van començar a adonar que el gavot gegant estava desapareixent i es va convertir en el beneficiari de moltes lleis ambientals primerenques, però això va resultar ineficaç.
La seva creixent raresa va augmentar l'interès dels museus europeus i dels col·leccionistes privats per l'obtenció de pells i ous de l'ocell. El 3 de juny de 1844, els dos últims exemplars confirmats van ser assassinats a l'illa d'Eldey (davant de la costa d'Islàndia), posant fi a l'últim intent de reproducció conegut. Els informes posteriors d'albiraments d'individus itinerants o d'exemplars capturats no s'han confirmat. Un registre d'un gavot gegant el 1852 és considerat per alguns com l'últim albirament d'un membre de l'espècie.
El gavot gegant s'esmenta en diverses novel·les, i la revista científica de l'American Ornithological Society va rebre el nom de The Auk (ara Ornithology) en honor a l'ocell fins al 2021.
Taxonomia i evolució L'anàlisi de seqüències d'ADNmt ha confirmat estudis morfològics i biogeogràfics que suggereixen que el gavot és el parent viu més proper del gavot gegant. El gavot gegant també estava estretament relacionat amb el gavotí atlàntic, que va experimentar una evolució radicalment diferent en comparació amb Pinguinus. A causa de la seva similitud exterior amb el gavot (a part de la capacitat de volar i la mida), el gavot gegant sovint es col·locava en el gènere Alca, seguint a Linné.
El registre fòssil (especialment l'espècie germana, Pinguinus alfrednewtoni) i l'evidència molecular mostren que els tres gèneres estretament relacionats van divergir poc després que el seu avantpassat comú, un ocell probablement semblant a un gavotí de Xantus, s'hagués estès a les costes de l'Atlàntic. Pel que sembla, en aquell moment, els somorgollaires comuns ja s'havien separat dels altres àlcids atlàntics. Els ocells semblants als gavots eren comuns a l'Atlàntic durant el Pliocè, però l'evolució del gavotí atlàntic està poc documentada. Les dades moleculars són compatibles amb qualsevol de les dues possibilitats, però el pes de l'evidència suggereix col·locar el gavot gegant en un gènere diferent. Alguns ornitòlegs encara creuen que és més adequat retenir l'espècie del gènere Alca. És l'únic ocell britànic registrat que es va extingir en temps històrics.
El cladograma següent mostra la col·locació del gavot gegant entre els seus parents més propers, basat en un semental genètic del 2004:
Pinguinus alfrednewtoni era un membre més gran, i també no volador, del gènere Pinguinus que va viure durant el Pliocè primerenc. Conegut pels ossos trobats a la formació de Yorktown de la mina Lee Creek a Carolina del Nord, es creu que es va separar, juntament amb el gavot gegant, d'un avantpassat comú. Pinguinus alfrednewtoni vivia a l'Atlàntic occidental, mentre que el gavot gegant vivia a l'Atlàntic oriental. Després que el primer es va extingir després del Pliocè, el gavot gegant va ocupar el seu territori. El gavot gegant no estava estretament relacionat amb els altres gèneres extints d'àlcids no voladors, Mancalla, Praemancalla i Alcodes.
Etimologia miniatura|«The Great Auk, Northern Penguin, or Gair-Fowl», gravat en fusta de Thomas Bewick a A History of British Birds, 1804Bewick va afirmar: «Aquesta espècie no és nombrosa enlloc: habita a Noruega, Islàndia, les Illes Fèroe, Groenlàndia i altres regions fredes del nord, però poques vegades es veu a les costes britàniques». El gavot gegant va ser una de les 4.400 espècies animals descrites formalment per Carl Linnaeus a la seva obra del Systema Naturae, en la qual se li va donar el nom binomial Alca impennis. El nom «alca» és un derivat llatí de la paraula escandinava per als gavots i els seus parents. L'ocell era conegut a la literatura fins i tot abans d'això i va ser descrit per Charles d'Ecluse el 1605 com «Mergus Americanus». Això també incloïa una xilografia que representa les representacions visuals sense ambigüitats més antigues de l'ocell.
L'espècie no es va col·locar en el seu propi gènere científic, Pinguinus, fins a l'any 1791. El nom genèric deriva del nom castellà, portuguès i francès de l'espècie, al seu torn del llatí pinguis que significa ‘grassonet’, i el nom específic, impennis, ve del llatí i fa referència a la seva manca de plomes de vol, o pennae.
El nom irlandès del gavot gegant és falcóg mhór, que significa ‘gran ocell marí/gavot’. El nom basc és arponaz, que significa ‘bec de llança’. El seu primer nom francès era apponatz, mentre que el francès modern utilitza grand pingouin. Els nòrdics van anomenar el gavot gegant geirfugl, que significa ‘ocell llança’. Això ha donat lloc a un nom comú anglès alternatiu per a l'ocell, garefowl o gairfowl. El nom inuit del gavot gegant era isarukitsok, que significava ‘ala petita’.
La paraula «pingüí» apareix per primera vegada al com a sinònim de «gavot gegant». Tot i que l'etimologia és discutida, el nom genèric «pingüí» pot derivar del gal·lès pen gwyn («cap blanc»), ja sigui perquè els ocells vivien a Terranova a l'illa White Head (Pen Gwyn en gal·lès), o perquè el gavot gegant tenia cercles blancs tan grans al cap. Quan els exploradors europeus van descobrir el que avui es coneix com a pingüins a l'hemisferi sud, van notar la seva aparença semblant al gavot gegant i els van posar el nom d'aquest ocell, encara que biològicament, no estan estretament relacionats. Els baleners també van agrupar els ocells del nord i del sud sota el nom comú de «woggins». «Els baleners escrivien sobre els 'woggins' tot el temps. Què demonis eren?»
Descripció miniatura|Plomatge d'estiu (dempeus) i d'hivern (nedant), de John Gerrard Keulemans Amb uns 75 a 85 centímetres d'alçada i un pes aproximadament de 5 kg com a ocells adults, el gavot gegant no volador era el segon membre més gran tant de la seva família com de l'ordre dels Charadriiformes en general, només superat pel mancallinae Miomancalla. No obstant això, és l'espècie més gran que ha sobreviscut als temps moderns. Els gavots gegants que vivien més al nord tenien una mida mitjana més gran que els membres més al sud de l'espècie. Els mascles i les femelles eren similars en plomatge, tot i que hi ha proves de diferències de mida, especialment en el bec i la longitud del fèmur. L'esquena era principalment d'un negre brillant i el ventre era blanc. El coll i les cames eren curtes, i el cap i les ales petites. Durant l'estiu, desenvolupava un pegat ocular blanc ample sobre cada ull, que tenia un iris avellana o castany. Durant l'hivern, el gavot gegant mudava i perdia aquest pegat ocular, que era substituït per una àmplia banda blanca i una línia grisa de plomes que s'estenia des de l'ull fins a l'orella. Durant l'estiu, la barbeta i la gola eren de color marró negre i l'interior de la boca era groc. A l'hivern, la gola es tornava blanca. Alguns individus tenien un plomatge gris als flancs, però es desconeix el propòsit, la durada estacional i la freqüència d'aquesta variació. El bec era gran d'11 cm de llarg i corbat cap avall a la part superior; el bec també presentava solcs blancs profunds tant a la mandíbula superior com a la inferior, fins a set a la mandíbula superior i dotze a la mandíbula inferior a l'estiu, encara que n'hi havia menys a l'hivern. Les ales només feien 15 cm de llargada i les plomes de les ales més llargues només feien 10 cm de llarg. Els seus peus i les urpes curtes eren negres, mentre que la pell palmejada entre els dits era de color negre marronós. Les potes estaven molt enrere al cos de l'ocell, cosa que li donava poderoses habilitats de natació i busseig.
Les cries es descriuen com a grises i peludes, però es desconeix el seu aspecte exacte, ja que avui dia no existeixen pells. Els ocells juvenils tenien menys solcs prominents al bec que els adults i tenien el coll blanc i negre tacat, mentre que la taca ocular que es trobava en els adults no estava present; en canvi, una línia grisa travessa els ulls (que encara tenien anells oculars blancs) fins a sota de les orelles.
Les crides del gavot gegant incloïen un raucat baix i un crit ronc. Es va observar un gavot gegant captiu fent un soroll de gorgoteig quan estava ansiós. No se sap quines eren les seves altres vocalitzacions, però es creu que eren semblants a les del gavot, però més forts i profunds.
Distribució i hàbitat miniatura|Stac an Armin, St. Kilda (Escòcia), una localitat on solia criar el gravot gegant El gavot gegant trobava a les fredes aigües costaneres de l'Atlàntic Nord al llarg de les costes del Canadà, el nord-est dels Estats Units d'Amèrica, Noruega, Groenlàndia, Islàndia, les illes Fèroe, Irlanda, Gran Bretanya, França i la península Ibèrica. Els fòssils del Plistocè indiquen que el gavot gegant també va habitar el sud de França, Itàlia i altres costes de la conca mediterrània.