Amchitka (/æmˈtʃɪtkə/; en aleuta: Amchixtax̂; en rus: Амчитка) és una illa volcànica, tectònica i inestable del grup d'illes Rat, situades a les Illes Aleutianes, al sud-oest d'Alaska. És l'únic cementiri nuclear que forma part d'un refugi nacional de fauna salvatge, ja que l'illa està inclosa al Refugi de fauna marítima d'Alaska. L'illa, amb una superfície terrestre d'uns 300 km², té una llargada d'uns 68 km i una amplada d'entre 1,6 i 6,4 km. L'àrea té un clima atlàntic, amb moltes tempestes i cels normalment ennuvolats.
Aquesta illa va estar poblada durant més de 2.500 anys pels aleutians. El 1832 va deixar d'estar-ho de manera permanent i el 1867 es va incloure en la compra d'Alaska pels Estats Units. Durant la Segona Guerra Mundial, les forces nord-americanes van utilitzar l'espai com a camp d'aviació durant la Campanya de les Illes Aleutianes.
La Comissió de l'Energia Atòmica dels Estats Units (AEC) va seleccionar aquest territori per dur-hi a terme detonacions subterrànies d'armes nuclears. S'hi van realitzar tres proves d'aquest tipus. El 1965 es va efectuar una explosió de 80 quilotones que va rebre el nom de Long Shot; el 1969 va ser el torn de l'explosió d'una megatona anomenada Milrow; i el 1971 es va perpetrar amb cinc megatones la prova subterrània més gran feta pels Estats Units, la Cannikin. Les proves van ser molt controvertides i els grups ecologistes temien terratrèmols i tsunamis greus sobretot després de l'explosió de Cannikin. El 1973 l'AEC va marxar de l'illa i ja no s'hi han fet més proves nuclears. Des de llavors s'hi ha controlat la presència de contaminació radioactiva.
Geografia Amchitka és l'illa més meridional de les Illes Rat, que forma part de la cadena de les Aleutianes. Es troba entre les coordenades i . Té el mar de Bering al nord i l'est i l'oceà Pacífic al sud i a l'oest.
La part oriental de l'illa és un altiplà baix, amb estanys aïllats i turons de poca pendent. La vegetació és baixa però abundant i es compon de molses, líquens, hepàtiques, falgueres, herbes, ciperàcies i 'èmpetrum. El centre de l'illa és muntanyós, mentre que l'extrem occidental és àrid i la vegetació és escassa.
Té un clima atlàntic, sovint boirós i ventós, ennuvolat el 98% del temps. L'oceà fa que les temperatures siguin moderades, però les tempestes són freqüents. Geològicament és una illa volcànica que forma part d'un petit bloc de l'escorça de l'arc Aleutià trencat per una subducció, un fenomen que passa quan una placa oceànica s'enfonsa sota una altra en un límit de plaques convergent. És una de les zones tectòniques més inestables dels Estats Units. miniatura|Oques de Hutchins aleutianes volant sobre l'illa d'Amchitka miniatura|Una platja de l'illa en plena floració de Senecio pseudoarnica miniatura|Anser canagicus en una imatge del 2008 a Amchitka
Fauna i flora L'impacte del poble aleuta en el medi ambient havia estat «petit» fins l'arribada dels russos la dècada del 1740, quan es va iniciar un període de caça intensa que va afectar principalment la població de llúdrigues i foques. El 1911 l'illa conservava una de les principals poblacions de foques de les illes properes, motiu pel qual el 1913 es va proclamar l'illa com a refugi de la fauna. El 1921 s'hi va introduir la guineu blava d'acord amb els natius i se'n van caçar fins al 1936.
L'ocupació militar de l'illa del 1942 al 1951, amb fins a 10.000 homes, va portar les rates a l'illa i va suposar un gran canvi per a l'illa amb la construcció d'edificis i camins. Del 1951 al 1957, els EUA van impulsar un programa per erradicar les guineus i les rates que va exterminar les primeres i va reduir la xifra de les segones. Els gossos i gats abandonats pel principi de la Segona Guerra Mundial també van desaparèixer.
El paisatge de l'illa entre Milrow i Cannikin no tenia arbres i consistia en un sistema de tundra marítima que experimentava humitat i vent en totes les estacions. La vegetació es restringia als extrems o àrees protegides pel vent, amb zones d'herba i líquens. Hi havia basses i forats sense connexions de drenatge. El paisatge encara no s'havia recuperat de l'impacte de l'ocupació militar del 1942 al 1951.
Pel que fa a la fauna, l'informe del 1970 deia que només hi havia dos tipus de mamífers a l'illa, les rates i els homes. Identificava també tres grups de peixos, Salvelinus malma, gasterostèids i cotoïdeus, així com salmons a la tardor. També s'hi havien identificat 98 espècies d'ocells, entre els quals dominaven els aquàtics, i la majoria només s'aturaven temporalment a l'illa durant les seves migracions. Els ocells d'especial interès que citava eren el pigarg americà, l'oca emperadriu, Troglodytes hiemalis, el pardal melòdic i el falcó pelegrí.
La fauna marina era més rica, amb àmplies extensions d'algues que proveïen invertebrats i peixos d'aliment. Les cinc espècies de salmó del Pacífic tenien molta demanda. Pocs centenars naixien a prop de l'illa. Hi anaven al darrere pescadors japonesos, americans, asiàtics i russos. El 1970 hi havia 2.500 llúdrigues, 750 lleons marins i 350 foques. Alguns d'aquests animals es van traslladar a altres illes abans de les proves nuclears.
Una vegada dutes a terme les proves nuclears, a partir del juliol del 1972 i durant 18 mesos es va desenvolupar una operació per netejar l'illa de l'impacte de les bombes, amb 225 treballadors i un cost de 13 milions de dòlars. També se'n van desmantellar les estacions sísmiques, se'n van segellar les 34 perforacions sísmiques i es van desmuntar diverses instal·lacions, incloent-hi les 400 estructures que perduraven des de la Segona Guerra Mundial. L'AEC va marxar i lliurar l'illa al Departament d'Interior el 8 de setembre del 1973.
El 1974 els EUA van anunciar que l'illa havia estat declarada una «reserva de la biosfera» i el 1976 va passar a formar part del Refugi de fauna marítima d'Alaska. Posteriorment s'han fet nous programes de restauració mediambiental, com el del 1986, que va costar 6,7 milions de dòlars. El radar de llarg abast instal·lat el 1987 va afectar negativament el medi ambient perquè es va perdre 1 km² d'espai pels ocells i generava contaminació. Fins al 1991 encara es cremaven bombes de napalm emmagatzemades a l'illa, però es va suspendre l'activitat perquè es considerava massa perillosa. A principis de la dècada del 2000 es va experimentar amb mètodes per millorar la presència d'espècies en perill d'extinció, com les oques migratòries.
Història La història humana d'Amchitka va començar fa almenys 2.500 anys, amb els aleutes. El 1980 es van descobrir restes humanes que daten de l'any 1000 dC.
La primera persona que es coneix que va posar nom a l'illa va ser l'explorador danès Vitus Bering el 1741, que la va anomenar Sant Macari. El 1783 setze nàufrags japonesos entre els quals hi havia el mariner Daikokuya Kōdayū van desembarcar a Amchitka després d'estar set mesos a la deriva. Els nàufrags van rebre les atencions de treballadors russos de l'empresari moscovita Vassili Iàkovlevitx Jígarev i van caçar amb les poblacions indígenes. Sis dels nàufrags van morir en tres anys.Yamashita, Tsuneo Daikokuya Kodayu (en japonès), 2004. Iwanami, Japó Després se sap que la va veure l'explorador anglès Joseph Billings el 1790 i la va visitar l'almirall rus Gleb Xixmariov el 1820.
El juny de 1942 els japonesos van ocupar algunes de les illes aleutianes occidentals amb la intenció d'acabar-se apropiant Amchitka. Ansiosos de foragitar els japonesos, l'estat major dels Estats Units van decidir anar ràpidament a la zona per recuperar el territori. Els nord-americans van decidir bastir una sèrie de camps aeris a l'oest d'Umnak per situar els bombarders que havien d'atacar les forces invasores.
L'exèrcit dels Estats Units va establir bases a 14 indrets, entre ells Adak. Seguint les indicacions del Departament de la Guerra, es va realitzar un primer reconeixement d'Amchitka el setembre del 1942 i es va concloure que seria complicat fer-hi un camp d'aviació. No obstant això, el 13 de desembre van decidir que s'havia d'alçar l'aeroport per evitar que els japonesos fessin el mateix. Per això es va dur a terme una nova missió de reconeixement del 17 al 19 de desembre que va informar que en dues o tres setmanes es podria construir una primera pista d'aterratge i en tres o quatre mesos podien tenir enllestit un aeroport. El pla es va aprovar i es va iniciar el mateix 1942.
Les forces nord-americanes van desembarcar sense oposició a Amchitka el 12 de gener de 1943. Malgrat les condicions meteorològiques adverses i els bombardejos dels japonesos, l'aeroport es va poder començar a utilitzar el 16 de febrer. El comandament d'Alaska estava a 80 km del seu objectiu, que era Kiska. Els militars van acabar construint diversos edificis, carreteres i tres pistes d'aviació a l'illa, un dels quals posteriorment seria reconstruït i utilitzat per la Comissió de l'Energia Atòmica dels Estats Units a finals dels anys seixanta. Al seu punt àlgid hi havia 15.000 soldats a l'illa.
La batalla de les Illes Aleutianes es va acabar amb èxit el 24 d'agost de 1943. Aquest mes es va posar en funcionament una estació d'intercepció estratègica, que es mantindria fins al febrer de 1945. El 31 de desembre del 1949 es va tancar la base de les forces aèries perquè el personal era insuficient.AFHRA document 00076530 L'exèrcit va tancar la seva instal·lació de comunicacions l'agost del 1950. El 31 de desembre del 1950, la força aèria 2107 de l'Air Weather Group es va endur la darrera persona que tenia a Amchitka i la instal·lació va ser abandonada.AFHRA Document 00496942
El lloc va allotjar més tard, del 1959 al 1961, un sistema de telecomunicacions de les forces aèries anomenat White Alice. També hi van construir una estació repetidora temporal a la dècada del 1960 i 1970. Entre el 1991 i el 1993 s'hi va instal·lar un prototip de radar de llarga distància del tipus Over-the-horizon per controlar Rússia.
Demografia El 1832 l'illa va deixar d'estar habitada de manera permanent pels pobles aleutians, que es van començar a desplaçar periòdicament a les illes circumdants i les aigües properes.
Després de segles d'opressió russa, europea i americana que en alguns moments havia comportat l'esclavitud, les proves nuclears van suposar un cop devastador per la població aleutiana. Entre el 1965 i el 1970 no es va traslladar cap consulta o comunicació als pobles indígenes sobre les proves nuclears ni tampoc s'han fet estimacions posteriors.
L'illa tenia 26 persones el 1990 segons el cens dels Estats Units. Tots havien acabat el batxillerat, 17 tenien estudis universitaris i tots treballaven. Eren molt rics, ja que tenien una renda per capita de 57.117 dòlars quan la renda mitjana dels Estats Units era de 17.610 dòlars. https://www.census.gov/prod/cen1990/cph5/cph-5-3.pdf Probablement eren científics americans. Aquesta va ser l'única vegada que va aparèixer al cens, ja que el 2000 va deixar de sortir-hi. https://www.census.gov/prod/cen2000/phc-1-3.pdf
Proves nuclears Plans miniatura|Les ubicacions de les proves nuclears a Amchitka. Amb la retirada de les forces militars de l'illa el 1950, el Departament de Defensa dels Estats Units va considerar per primera vegada la possibilitat de fer-la servir per a les proves nuclears previstes per al 1951. Els informes sobre la potencial formació de cràters a causa de les armes nuclears indiquen que es van idear plans per detonar 20 quilotones. Després d'haver fet 34 forats d'assaig, el lloc es va considerar inadequat, i el projecte es va traslladar al camp de proves de Nevada.