Hedda Gabler (pronunciació en noruec: [ˈhɛ̂dːɑ ˈɡɑ̀ːblər]) és una obra de teatre escrita pel dramaturg noruec Henrik Ibsen. Ibsen va estar present a l'estrena mundial, que va tenir lloc el 31 de gener de 1891 al Residenztheater de Múnic.Meyer, Michael Leverson, editor and introduction. Ibsen, Henrik. The Wild Duck and Hedda Gabler. W. W. Norton & Company (1997) . page 7. Es reconeix com un clàssic del realisme, el teatre del i del drama mundial.Bunin, Ivan. About Chekhov: The Unfinished Symphony. Northwestern University Press (2007) . page 26Checkhov, Anton. Anton Chekhov's Life and Thought: Selected Letters and Commentary. Editor: Karlinsky, Simon. Northwestern University Press (1973) page 385Haugen, Einer Ingvald. Ibsen's Drama: Author to Audience. University of Minnesota Press (1979) . page 142 Ibsen va escriure obres de teatre realistes fins que es va convertir al drama modern. Hedda Gabler és una obra captivadora i molt coneguda de la dècada de 1890 que narra la història del personatge titular, Hedda, filla d'un general, que està atrapada en un matrimoni i una casa que no vol. En general, Hedda Gabler es considera un dels grans papers dramàtics del teatre. Després de l'estrena, l'any següent Hedda va rebre alguns comentaris negatius per part de crítics de la indústria del teatre i crítiques negatives del públic. A partir d'aquest moment l'obra no va funcionar amb alguns públics: altres van dir que Hedda Gabler era la versió femenina de Hamlet.
El nom de casada de Hedda és Hedda Tesman; Gabler és el seu nom de soltera. Sobre el tema del títol, Ibsen va escriure: "La meva intenció de donar-li aquest nom era indicar que Hedda, com a personalitat, hauria de ser considerada més aviat com la filla del seu pare, que com la dona del seu marit."
Personatges Hedda Tesman (nascuda Gabler) — És el personatge principal. Acabada de casar i avorrida, tant pel seu matrimoni com per la seva vida, busca influir per primera vegada en un destí humà. És filla del general Gabler (aristòcrata). Creu que és una aristòcrata però no té recursos. George (Jørgen) Tesman — És el marit d'Hedda, un acadèmic tan interessat en la investigació i els viatges com enamorat de la seva dona, tot i que cec a la manipulació d'Hedda. Malgrat la presumpta rivalitat de George amb Eilert sobre Hedda, continua sent un amfitrió congènit i compassiu i fins i tot planeja tornar el manuscrit d'Eilert després que Eilert el perd en una borratxera. Juliana (Juliane) Tesman — És la tia amorosa de George que el va criar des de petit. També se l'anomena la tia Julle o la tia Ju-Ju de George. Vol desesperadament que Hedda i el seu nebot tinguin un fill. En un esborrany anterior, Ibsen va anomenar-la Mariane Rising, clarament per la seva tia (la mitja germana petita del pare) i la padrina Mariane Paus que va créixer amb el pare d'Ibsen a la granja senyorial Rising, a prop de Skien. Quan després va ser rebatejada com a Juliane Tesman, el seu personatge es va modelar a partir de Mariane Paus.Oskar Mosfjeld, Henrik Ibsen og Skien: En biografisk og litteratur-psykologisk studie (p. 236), Oslo, Gyldendal Norsk Forlag, 1949 Thea Elvsted — Jove col·lega d'Hedda i antic conegut de George, nerviós i tímid, Thea viu en un matrimoni infeliç. Jutge Brack — Amic de la família sense escrúpols, està entestat en que el jutge té una personalitat lasciva que dirigeix cap a Hedda. Eilert Lövborg (Ejlert Løvborg) — Antic col·lega de George, ara competeix amb ell per aconseguir publicacions i un lloc docent. Eilert havia estat enamorat de Hedda. Va destruir la seva reputació a la societat gastant els seus diners en depravació. Bertha (Berte) — Criat de Tesman, vol complaure Hedda en tot moment.
Trama miniatura|Pàgina de títol del manuscrit de l'autor de 1890 Hedda, filla d'un general aristòcràta i enigmàtic, acaba de tornar de la seva lluna de mel a la seva vila a Kristiania (ara Oslo). El seu marit és George Tesman, un jove, aspirant i fiable acadèmic que ha continuat les seves investigacions durant la lluna de mel. En el transcurs de l'obra queda clar que ella mai no l'ha estimat però s'hi va casar perquè creia que els seus anys d'abandonament juvenil havien acabat.
La reaparició del rival acadèmic de George, Eilert Løvborg, aboca les seves vides a la desgràcia. Eilert, escriptor, també és un alcohòlic rehabilitat que fins aquest moment ha malgastat el seu talent. Eilert mostra signes de rehabilitació i acaba de publicar un best-seller al mateix camp que George. Quan Hedda i Eilert parlen en secret, es veu que són antics amants.
L'èxit crític del seu recent treball publicat fa que Eilert sigui una amenaça per a George, ja que Eilert és ara un competidor de la professió universitària amb què George havia comptat. George i Hedda estan finançats excessivament i George li diu a Hedda que no podrà finançar la neteja habitual o lúdica que ella esperava. En trobar-se amb Eilert, però, la parella descobreix que no té cap intenció de competir per la professió, sinó que ha passat els últims anys treballant en el que considera la seva obra mestra, la seqüela de la seva obra acabada de publicar.
Aparentment gelós de la influència de Thea sobre Eilert, Hedda espera trobar-se amb ells. Malgrat el seu problema amb la beguda, anima a Eilert a acompanyar a George i al seu soci, el jutge Brack, a una festa. George torna a casa de la festa i revela que ha trobat el manuscrit complet (l'única còpia) de la gran obra d'Eilert, que aquest va perdre mentre estava begut. En aquell moment George és cridat a casa de la seva tia i deixa el manuscrit en possessió d'Hedda. Quan Eilert es troba amb Hedda i Thea, els diu que ha destruït deliberadament el manuscrit. Thea està mortificada i revela que va ser el treball conjunt d'Eilert i ella mateixa. Hedda no diu res per contradir Eilert ni per tranquil·litzar-lo. Després que Thea marxi, Hedda anima a Eilert a suïcidar-se, donant-li una pistola que havia pertanyut al seu pare. Després crema el manuscrit i li diu a George que l'ha destruït per assegurar el seu futur.
Quan arriba la notícia que Eilert realment s'ha suïcidat, George i Thea estan decidits a intentar reconstruir el seu llibre a partir de les notes d'Eilert, que Thea ha conservat. Hedda està commocionada en descobrir, pel jutge Brack, que la mort d'Eilert en un prostíbul va ser probablement accidental; aquesta mort "ridícula i vil" contrasta amb la "bella i lliure" que Hedda havia imaginat per a ell. Pitjor, Brack coneix els orígens de la pistola i amenaça a Hedda que si revela el que sap probablement es produirà un escàndol al seu voltant. Hedda s'adona que això situa a Brack en una posició de poder sobre ella. Deixant els altres, ella entra a l'habitació més petita i es dispara al cap. Els altres de la sala suposen que Hedda simplement dispara trets i segueixen el so per investigar. L'obra finalitza amb George, Brack i Thea descobrint el seu cos.
Interpretació crítica Joseph Wood Krutch va establir una connexió entre Hedda, Gabler i Freud, el primer treball del qual en psicoanàlisi es va publicar gairebé una dècada després. En l'anàlisi de Krutch, Gabler és considerada una de les primeres protagonistes neurotípiques completament desenvolupades de la literatura. És per això que Krutch va dir que Hedda no és ni lògica ni boja en el vell sentit de ser aleatòria i inexpugnable, en tant que els seus propòsits i els seus motius tenen una lògica personal i secreta. Ella aconsegueix el que vol però el que vol no és el que la gent normal reconeix (almenys, no públicament) com a desitjable. Una de les coses significatives que comporta un personatge com aquest és la premissa que hi ha un món secret i, de vegades inconscient, d'objectius i mètodes (gairebé es podria dir que és un sistema secret de valors), que sovint és molt més important que el racional. Es considera un joc profund i emocional, sobretot a causa de la representació d'Ibsen d'una mena de personatges anti-personatges.
Ibsen estava interessat en la ciència, en aquell moment embrionària, de la malaltia mental i tenia una mala comprensió dels estàndards actuals. Els seus fantasmes són un altre exemple d'això. Entre els exemples de les dones problemàtiques del es poden trobar personatges oprimits però "normals", amb voluntat, dones en relacions abusives o amoroses i altres amb algun tipus de malaltia orgànica cerebral. Ibsen es complau a deixar inacceptables aquestes explicacions. Bernard Paris interpreta les accions de Gabler com la seva "necessitat de llibertat [que és tan compensatòria com la seva ansia de poder...] el seu desig de donar forma al destí de l'home".Paris, Bernard. Imagined Human Beings: A Psychological Approach to Character and Conflict in Literature, New York University Press: New York City, 1997, p. 59.
Produccions L'obra es va representar a Múnic, al Königliches Residenz-Theatre, el 31 de gener de 1891, amb Clara Heese com a Hedda, tot i que a Ibsen va dir que no estava satisfet amb l'estil declamatori de la seva actuació. L'obra d'Ibsen va tenir un seguiment internacional, de manera que les traduccions i produccions de diversos països van aparèixer molt aviat després de la publicació a Copenhaguen i l'estrena a Múnic. El febrer de 1891 hi va haver dues produccions: Berlín i Copenhaguen.Marker, Frederick J. Marker, Lise-Lone. Ibsen's Lively Art: A Performance Study of the Major Plays. Cambridge University Press (1989). Meyer, Michael Leverson, editor and introduction. Ibsen, Henrik. The Wild Duck and Hedda Gabler. W. W. Norton & Company (1997) . page 139.
La primera actuació britànica es va fer al Vaudeville Theatre de Londres el 20 d'abril de 1891, protagonitzada per Elizabeth Robins, que la va dirigir amb Marion Lea, que feia el paper de Thea. Robins també va interpretar Hedda a la primera producció estatunidenca que es va estrenar el 30 de març de 1898 al Fifth Avenue Theatre de Nova York. Una producció del 1902, protagonitzada per Minnie Maddern Fiske, va tenir un èxit important a Broadway i seguint aquesta embranzida es va reestrenar amb la mateixa actriu l'any següent. El febrer de 1899 es va produir al Teatre d'Art de Moscou amb Maria F. Andreeva com a Hedda.Worrall, Nick. The Moscow Art Theatre. Routledge (2003) page 82.
Moltes actrius importants han representat el paper de Hedda: Vera Komissarzhevskaya, Eleonora Duse, Alla Nazimova, Asta Nielsen, Johanne Louise Schmidt, Patrick Campbell, Eva Le Gallienne, Elizabeth Robins, Anne Meacham, Ingrid Bergman, Peggy Ashcroft, Fenella Fielding, Jill Bennett, Janet Suzman, Diana Rigg, Isabelle Huppert, Claire Bloom, June Brown, Kate Burton, Geraldine James, Kate Mulgrew, Kelly McGillis, Fiona Shaw, Maggie Smith, Jane Fonda, Annette Bening, Amanda Donohoe, Judy Davis, Emmanuelle Seigner, Harriet Walter, Rosamund Pike i Cate Blanchett.
El 1970, el Royal National Theatre de Londres va escenificar una producció de l'obra dirigida per Ingmar Bergman, protagonitzada per Maggie Smith, que va obtenir un gran èxit de crítica i va guanyar el premi a la millor actriu de l'Evening Standard Theatre per la seva actuació. A l'inici dels anys 70, Irene Worth va interpretar Hedda a Stratford, Ontario, i va fer que el crític Walter Kerr del New York Times escrigués: "Miss Worth és possiblement la millor actriu del món". Glenda Jackson va tornar al RSC per interpretar Hedda Gabler. L'any 1975 se'n va fer una versió cinematogràfica dirigida per Trevor Nunn amb el títol Hedda, per la qual Jackson va ser nominada a l'Oscar.
El 2005 la producció de Richard Eyre protagonitzada per Eve Best, a l'Almeida Theatre de Londres va tenir una bona rebuda i posteriorment es va representar durant onze setmanes al Duque of York's del carrer St Martin's Lane. L'obra es va escenificar al Steppenwolf Theatre de Chicago protagonitzada per l'actriu Martha Plimpton.