miniatura|Un conill europeu a l'illa de Tasmània (Austràlia) La plaga de conill europeu a Austràlia es va iniciar el amb la introducció de l'espècie per part de la Primera Flota i es va estendre a arreu del territori. Les poblacions de conill salvatge són una plaga de mamífer greu i una espècie invasora a Austràlia que provoca milions de pèrdues en collites. La seva ràpida extensió pot haver sigut impulsada a través dels diversos creuaments entre conills.
Durant el segle XX es van provar diferents mètodes per controlar la població de conill australiana. Els mètodes convencionals inclouen disparar-los i destruir els seus caus, però aquests van tenir un èxit limitat. El 1907, es va construir una tanca a Austràlia Occidental en un intent de contenir l'avanç de la seva població. El virus de mixoma, el qual causa mixomatosi, va ser innoculat a la població de conill durant la dècada dels anys 50 i va aconseguir reduir severament la seva població. Tanmateix, els supervivents de llavors ençà s'han adaptat i han recuperat parcialment la seva pobació anterior.
Història Els conills van ser introduïts a Austràlia per la Primera Flota, l'any 1788. En les primeres dècades, el seu nombre no era tan gran, jutjant per la seva absència a les col·leccions arqueològiques de les restes alimentàries colonials primerenques. Però, l'any 1827 a Tasmània, un article en un periòdic de l'illa va alertar sobre el seu creixement: "... El conill comú està esdevenint tan nombrós per tota la colònia, que en algunes grans propietats se'ls compta per milers. Entenem, que a la colònia gran però, no hi ha conills"Colonial Times and Tasmanian Advertiser 22 May 1827 Això mostra clarament una explosió de la població del conill a l'illa i estat de Tasmània en el primerenc. Sobre Nova Gal·les del Sud, Cunningham va anotar: "... Els conills són criats al voltant de les cases, però encara no en tenim de salvatges en els tancaments..." També va anotar que les runes de sorres fregades entre Sydney i Botany Bay serien ideals per la cria de conills.Cunningham P. Two years in New South Wales, vol. 1, p. 304 El primer recinte per la cria de conills registrat, és el d'Alexander Macleay a la Casa de la Badia d'Elizabeth: "es preserva el conill, envoltat d'una important paret de pedra i ben proveït amb aquell joc d'elecció"."Sydney Gazette 28 May 1831 A la dècada dels 40, el conill esdevenia encara més comú, amb exemples en registres judicials de robatori de conills a les cases dels pobles i formant part de les dietes alimentàries.
Entre 1857 i 1858, Alexander Buchanan, de la propietat Anlaby Estate de F. H. Dutton a la zona mig-nord del sud d'Austràlia, va deixar anar diversos conills per practicar l'esport de caça. La seva població va romandre bastant estable fins al voltant de 1866, suposadament havia estat controlada per carnívors autòctons i estava protegida per una Llei del Parlament, però cap al 1867 ja es trobava fora de control. L'explosió poblacional es va atribuir a la desaparició de depredadors nadius, però posteriorment s'ha atribuït més a la selecció natural pròpia del conill que s'hauria tornat més resistent. miniatura|Alfred, Duc d'Edimburg, tiroteig de conill a Barwon Parc, Victoria a la dècada de 1860 L'actual plaga té el seu origen en l'alliberament de 24 conills salvatges per part de Thomas Austin amb el propòsit de caçar-los posteriorment, a l'octubre 1859, dins de la seva propietat, de Barwon Park, prop de Winchelsea, Victoria. Mentre vivia a Anglaterra, Austin havia caçat conills regularment els caps de setmana. Al arribar a Austràlia, on no hi havia població de conill nativa, Austin va demanar el seu nebot William Austin que es trobava a Anglaterra, que li enviés 12 conills grisos, 5 llebres, 72 perdius, i alguns pardals, per tal de poder continuar el seu hobby i crear una població local de l'espècie. Al cap de poc temps, va dir: "La introducció d'uns quants conills podria fer pocs danys i proporcionar l'establiment de llars i la caça". William no va poder aportar prou conills grisos per complir les ordres del seu oncle, de manera que va completar l'encàrrec comprant conills domèstics. Una teoria de perquè els conills de Barwon Park s'adaptaven tan bé a Austràlia és que els conills híbrids derivats de la barreja dels dos tipus diferents eren molt més adequats a les condicions del país. Molts altres granges van alliberar els seus conills a la natura després que ho fes Austin. esquerra|miniatura|Una càrrega de pells de conill, nord de Tablelands, Nova Gal·les del Sud Els conills proliferaven extremadament i es van estendre ràpidament a través de les zones del sud del país. Austràlia disposava de les condicions ideals per una explosió de la població de conill. Amb hiverns suaus, els conills eren capaços de criar l'any sencer. Amb una explosió agrària generalitzada, àrees de matolls o boscos es van convertir en enormes zones amb vegetació baixa, creant hàbitats ideals per l'espècie.
En un clàssic exemple de conseqüències no desitjades, 10 anys després de la seva introducció el 1859, dos milions de conills podien ser caçats o atrapats anualment sense exercir cap efecte notable en la disminució de la seva població. Sent el creixement de població més gran mai registrat d'un mamífer a qualsevol lloc del món. Avui, els conills estan arrelats a les zones del sud i centre del país, amb poblacions disperses als deserts del nord.
Tot i que el conill és una plaga important, va ser útil a moltes persones durant les depressions dels 90 del i dels anys 30 del XX, proporcionant ingressos alimentaris extres que van ajudar pagesos, ramaders i aturats. Els conills també alimentaven als gossos caçadors i s'utilitzaven per alimentar a les aus de corral. Més tard, es van comercialitzar localment i exportar les carcasses de conill congelades. La seva pell va ser comercialitzada i encara es fa servir a la indústria del barret de feltre.Australian Encyclopaedia, Vol, VII, Grolier Society, Sydney
Efectes sobre l'ecologia d'Austràlia miniatura|L'erosió d'un escorranc al sud d'Austràlia, causat per un sobrepasturatge de conills Des de la seva introducció des del continent europeu en el , l'efecte dels conills en l'ecologia d'Austràlia ha estat devastadora. Són els principals sospitosos de la més gran desaparició d'espècies al país. Els conills han tingut un impacte immens en l'abundància de disponibilitat de recursos naturals, principalment a causa del sobrepasturatge. Els conills primer exhauren la vegetació de pastura natural, i llavors recorren a consumir vegetació llenyosa, incloent petits arbustos, i les fulles i l'escorça dels arbres. La dimensió de la pèrdua d'espècies de planta és desconegut en l'actualitat, encara que es coneix que els conills provoquen la mort d'arbres joves per anellament, en boscos i propietats.Australian Encyclopaedia, Vol, VII, Grolier Society, Sydney
Els conills també són responsables dels greus problemes d'erosió, ja que mengen plantes autòctones, deixant el sòl superior exposat i vulnerable a l'erosió de les làmines, els barrancs i el vent. L'eliminació d'aquest sòl és devastador per a la terra, ja que triguen molts centenars d'anys a regenerar-se.
Mesures de control El 1887, les pèrdues provocades pel conill van obligar el govern de Nova Gal·les del Sud a oferir una recompensa de 25,000£ per "qualsevol mètode d'èxit no anteriorment conegut a la Colònia, efectiu per l'exterminació de conills". La comissió va rebre 1.456 suggeriments, incloent diverses propostes com els controls biològics (veure a sota), però cap va d'ells va ser considerat suficienment segur i eficaç.
Una Comissió Reial va ser enviada per investigar la situació l'any 1901. Una vegada que el problema va ser entès, diversos mètodes de control van ser provats per limitar o reduir la població de conills a Austràlia. Aquests mètodes van tenir un èxit limitat, fins a la implantació de mètodes de control biològic a la última meitat del .
Mesures comunes de control miniatura|Antic carro que distribuïa esquers enverinats per matar conills, Woolbrook La caça de conills és el mètode de control més comú, té èxit alhora de mantenir petites poblacions i proporciona menjar a les persones o animals de companyia, encara que és ineficaç per l'erradicació a gran escala.
La destrucció mitjançant buldòzers i tractors (un procediment en què els conills són desmembrats o enterrats vius a mesura que els buldòzers arrosseguen les llinades afilades són conduïts sobre els seus cèrcols). El terra sorrenc de moltes parts d'Austràlia fa que aquest mètode sigui fàcilment utilitzat, tot i provocar una mort molt dolorsa a l'animal.
L'emmetzinament és probablement la tècnica convencional més àmpliament utilitzada, requereix poc esforç, i és capaç de destruir una població local, encara que el repoblament és gairebé inevitable, a causa de la mobilitat de l'animal. Es col·locaven esquers de segó cordats amb un verí de fòsfor fabricat per Sayers, Allport & Potter. L'avantatge del fòsfor és la seva resistència al clima sec i no presenta un perill greu pel bestiar o animals de companyia. Tanmateix però, presenta un risc de foc considerable i la concentració de fum pot esdevenir tòxica. Els veríns més moderns per controlar la població de conill són el sodi fluoroacetat ("1080") i el pindone.
Una altra tècnica que també s'utilitza són les fures, les fures son alliberades per empaitar els conills i ser més fàcilment caçats o portats fins a les xarxes-trampa. El número de conills que poden matar les fures és limitat, i es tracta més d'una activitat de caça que d'un mètode de control seriós. Tot i que les fures i altres espècies de mustèlids s'utilitzen com a mesures de control, Austràlia té significativament menys mustèlids salvatges per la caça de conills invasors en comparació amb Europa i els Estats Units.
Tanques L'ús de tanques pot ser una forma molt eficaç d'aconseguir una zona lliure de conills. A la dècada de 1880, James Moseley va envoltar l'estació de Coondambo amb xarxa de filferro i va tancar els cursos d'aigua; a la primera onada de calor, els conills van morir de set. Poc després de 1900, va tancar les estacions desertes de Yardea, Paney, Pondana, Yarloo i Thurlga a les franges de Gawler amb una xarxa de filferro de 150 milles (240 km), convertint-les en uns quants anys d'una terra degradada pels conills en un profitós camp on les ovelles corren.
Exemples moderns coneguts, que també exclouen guineus, gossos i gats són els santuaris de vida salvatge de Warrawong i Yookamurra, el seu pioner va ser John Wamsley.
Dos exemples ben coneguts de grans tanques són:
Queensland miniatura|Porta de la Tanca per evitar l'entrada de conills a Stanthorpe, Queensland, 1934 El 1893, es va iniciar la instal·lació d'una tanca de prova a Queensland. I progressivament el mètode es va anar estenén en els següents anys. El 1997, el tramp final va ser construït, connectant-lo a la tanca de Dingo. Estenent-se de Mount Gipps, (prop de Rathdowney) a Goombi entre Chinchilla i Milles.
Austràlia occidental miniatura|Primera tanca per evitar l'entrada de conills Austràlia Occidental (1926) L'any 1907, es va construir una tanca de prova a Austràlia Occidental entre el Cap Keraudren i Esperance per tal de controlar la població de conill que s'havia estès de l'est a àrees pastorals australianes Occidentals. A causa que els conills europeus poden saltar molt amunt i fer forats, difícilment una tanca perfectament intacta que s'estenia per centenars de quilòmetres, i les portes de la qual els pagesos o els ramaders no deixaven d'obrir per fer passar el bestiar o la maquinària, era inversemblant que el projecte tingués èxit. Com a tal, la tanca Número 1 de prova, va fracassar a l'hora de mantenir la població de conill lluny de l'àrea protegida. Després del fracàs d'aquesta tanca a gran escala, projectes més petits van continuar amb cert èxit.
Mesures biològiques miniatura|Control de la mixomatosi, 1952