El Grup d'Acció Republicana —inicialment denominat Grup d'Acció Política i conegut també simplement com a Acció Republicana— va ser una agrupació política espanyola sorgida cap a 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera. El seu ideari consistia bàsicament en la intenció de substituir la monarquia d'Alfonso XIII per un règim republicà, mantenint un gran pluralisme intern en altres matèries. Aquest partit promogué la creació de l'Aliança Republicana per unir a les diferents forces d'aquesta tendència, i va recolzar en un plànol secundari els diferents pronunciaments que van intentar acabar amb la Dictadura. Després de la caiguda de Primo de Rivera, va participar en els intents de formar un front unitari que van culminar en el Pacte de Sant Sebastià. Després que la coalició així formada fracassés en el seu intent d'acabar amb la monarquia mitjançant un pronunciament militar, va participar en la Conjunció Republicano-Socialista, coalició que va triomfar a les principals ciutats en les eleccions municipals d'abril de 1931 el resultat del qual va produir la proclamació de la Segona República. Va formar part del primer Govern Provisional presidit per Alcalá-Zamora, en el qual el seu representant, el ministre de l'Exèrcit Manuel Azaña, es va distingir per promoure diverses reformes. Finalment, a la fi de maig de 1931 es va convertir definitivament en partit polític amb el nom d'Acción Republicana.
Antecedents: la dictadura El sistema polític de la Restauració tenia greus defectes a causa del falsejament del sufragi, el caciquisme i la intromissió del rei en la lluita política. No obstant això, mantenia el pluripartidismo i les llibertats públiques, i l'existència d'eleccions mantenia oberta una certa possibilitat de regeneració del sistema. Això va canviar amb el cop d'estat perpetrat pel general Primo de Rivera. En liquidar el sistema parlamentari, va impedir qualsevol possibilitat d'evolució d'aquest; i ho va fer amb l'anuència del rei Alfonso XIII.
El republicanisme era un moviment polític feble des de feia temps. El seu principal representant, el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux, tenia una estructura difusa basada en petits partits locals. No obstant això, la perspicàcia política del seu líder li va permetre adonar-se que era necessari emprendre una labor de reorganització que permetés rebre l'herència que la Dictadura anava a deixar al moviment. Molt diferent va ser la reacció del Partit Reformista de Melquíades Álvarez, que no va arribar a comprendre la transcendència del canvi polític i es va limitar a esperar la volta de la normalitat constitucional.
Fundació El Grup d'Acció Republicana va nàixer el 1925, quan la dictadura de Primo de Rivera portava un any i mig d'existència. Els seus primers impulsors van ser el farmacèutic i catedràtic de Biologia José Giral i l'advocat i catedràtic Enrique Martí Jara. Tots dos estaven vinculats a l'Escola Nova, una institució cultural de caràcter esquerrà, i havien mantingut el 1924 correspondència amb Miguel de Unamuno. Ja al febrer d'aquest any li van anunciar a l'escriptor que volien formar una «agrupació, sense dogma, de tota o la més sana part de la política espanyola». Van començar celebrant el que es denominaven «novenes», és a dir, reunions d'un màxim de nou persones per no incórrer en el delicte de reunió il·legal instaurat per la Dictadura. A les cites en la rebotiga de Giral va incorporar Martí a Manuel Azaña, que havia abandonat el Partit Reformista després del pronunciament de Primo de Rivera. A principis de 1925, explicaven també amb el concurs de l'escriptor Ramón Pérez d'Ayala, del penalista Luis Jiménez de Asúa i del metge Teófilo Hernando. esquerra|miniatura|229x229px|L'escriptor Ramón Pérez d'Ayala es va incorporar al Grup ja en 1925. El maig de 1925, el grup va fer públic el seu manifest fundacional, encara que la censura de la Dictadura va impedir que fos publicat i difós. Havia estat redactat per Azaña. El text expressava «tota la ràbia del nostre esperit liberal, sotmès a la tirania, i tota l'esperança del nostre vigor d'espanyols, desitjosos de redimir-se». Feia una crida a la llibertat, que identificava nítidament amb la República. El seu propòsit semblava ser el d'unir a tots els republicans, amb independència que militessen ja o no en alguna altra organització. No obstant això, també manifestava el grup el seu desig de ser un «embrió de partit» i feia una crida a la col·laboració de les diferents organitzacions republicanes i proletàries. El text també defensava la pròpia identitat del grup, que no desitjava ser confós amb els desprestigiats partits republicans. Aspirava més aviat a tenir una autoritat de tipus moral sobre els partits existents. No era un partit polític i semblava tenir l'ambició de convertir-se en organització suprapartidaria com ho acabaria sent més tard l'Aliança Republicana. De moment, era perfectament compatible la pertinença al grup amb la militància en un partit polític. No obstant això, el manifest no va aconseguir els trenta signants.
Encara que alguns situen en aquest moment la creació del Grup d'Acció Republicana, la veritat és que només se li coneixia com «el grup». A poc a poc se li comença a anomenar «grup d'acció política»; i després, amb majúscules, «Grup d'Acció Política». Cap a finals de desembre de 1925, ja se li denomina «Grup d'Acció Republicana». Durant aquest any, manca d'organització, estatuts o quotes, i el seu caràcter informal és palès. De fet, la seua primera aparició pública pot ser considerada com un fracàs; el manifest va tenir pocs signataris i no va ser publicat; i el Grup d'Acció Política no va arribar a tenir cotitzants, junta directiva ni assemblea representativa. Aquesta situació es mantindria durant quatre anys. Encara que Azaña va tenir un cert protagonisme inicial —que va anar sempre recolzat per Giral i Martí— aviat va perdre l'entusiasme.
La creació de l'Aliança Republicana Encara que el grup era poc més que una mera tertúlia de l'Ateneu composta de professors i escriptors, va realitzar una labor clau per a la unió dels diferents corrents del republicanisme. Conscients de la seua feblesa però zelosos de la seua independència, van establir contacte amb el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux. Malgrat el desprestigi dels partits tradicionals republicans, el grup els necessitava per eixir del seu aïllament. Per la seua banda, a Lerroux també li interessava el renom que podia conferir-li aquest grup d'intel·lectuals. Giral i Azaña van haver d'esforçar-se a fons per vèncer les reticències d'altres membres del col·lectiu al tracte amb els radicals. Amb ajuda d'Antonio Marsá —membre del Partit Radical vinculat també a l'Escola Nova— Giral i Martí van organitzar l'11 de febrer de 1926 una celebració conjunta de l'aniversari de la proclamació de la República que va tenir gran ressò en tot Espanya i que va suposar el naixement de l'Aliança Republicana. La junta d'aquesta nova organització unitària va estar formada per Lerroux en representació del Partit Radical, el principal partit del republicanisme encara que no tingués implantació en tot el territori; Hilario Ayuso pel Partit Federal, una força política seguidora de la tradició de Pi i Margall bastant dividida; Marcelino Domingo pel Partit Republicà Català, una organització que, després d'afiliar-se fugaçment a la Internacional Comunista en 1920, havia quedat molt minvada per la violència que va assotar Barcelona entre la CNT i els Sindicats Lliures; Roberto Castrovido per la premsa republicana, un veterà periodista que havia estat diputat en diverses legislatures; i Manuel Azaña, que va ser designat en representació del Grup d'Acció Republicana. Giral, Martí Jara i Marsá figuraven com a secretaris. El manifest de l'Aliança, que presentava un programa moderat, va ser signat per un bon nombre d'intel·lectuals gràcies en bona part a la labor del grup de Giral i Jara. miniatura|208x208px|Luis Araquistáin va formar part del Grup abans de tornar a afiliar-se al PSOE. Encara que el començament de l'Aliança va ser encoratjador i es van crear òrgans seus en nombroses províncies, sembla que la seua activitat en anys successius es va limitar gairebé a commemorar l'aniversari de la proclamació de la República. Segons diria més tard el Partit Radical, els intel·lectuals independents que es vinculaven a ella quedaven enquadrats de forma genèrica en Acció Republicana.
A través de l'Aliança Republicana, el grup va donar suport al fallit pronunciament monàrquic de 24 de juny de 1926 conegut com la Sanjuanada. Donada la feblesa del republicanisme, es va considerar convenient col·laborar amb sectors monàrquics moderats contraris a la Dictadura que comptarien amb majors suports dins de les forces armades. No obstant això, el suport de l'Aliança al fracassat pronunciament de Sánchez-Guerra en 1929 va fer que el sector més esquerrà, encapçalat per Marcelino Domingo i Álvaro de Barnús, se separés del front comú i creés el Partit Radical Socialista (PRRS) com a reacció a aquesta col·laboració amb sectors monàrquics i a l'excessiu pes del Partit Radical. També la van abandonar part del Partit Federal i alguns intel·lectuals com Gregorio Marañón, Jiménez de Asúa i Pérez d'Ayala. El PRRS va ser un clar competidor d'Acció Republicana en situar-se igualment a l'esquerra del Partit Radical, aconseguir un ràpid èxit organitzatiu enfront dels inconnexos grups locals de l'agrupació de Azaña, disposar de mitjans de comunicació que li recolzaven i explicar els seus líders amb major popularitat com a dirigents republicans antics.
El desembre de 1926 es va formar la lògia masónica «Dantón», en la qual van participar Giral i Martí. Pertanyia al sector de la maçoneria més «polític» i partidari de la lluita contra la Dictadura. Altres membres del grup s'adscriurien a la maçoneria d'una o una altra forma.
La «dictablanda» Revitalització El 8 de febrer de 1930 es va celebrar per primera vegada una assemblea del grup de Madrid a la qual van assistir més de dues-centes persones. En ella, Azaña no sols va ser confirmat com a representant del grup en la Junta Nacional de l'Aliança Republicana, sinó que també va ser designat per a ocupar la nova secretaria d'Acció Republicana. S'esmenava així la impossibilitat de triar representants deguda a les circumstàncies polítiques de la Dictadura. En aquesta com en altres ocasions, i mancant un òrgan representatiu d'àmbit nacional, el grup de Madrid actuava com a tal. Tres dies després, en un banquet celebrat per a commemorar la República, Azaña va pronunciar un important discurs en el qual va perfilar els principals punts del seu programa polític futur: condemna tant del clericalisme com del militarisme, cerca d'una fórmula de concòrdia per a tots els pobles hispànics, creació d'una escola republicana i reforma social. Després de dir que calia agranar «l'infecte clericalisme d'Estat» i «la demagògia frailuna que als liberals moderats de fa un segle ja els semblava repugnant» va exposar la seua concepció de la república per la qual lluitava en una frase que encara avui continua sent objecte de diferents interpretacions entre els estudiosos de l'època: La caiguda del dictador i la seua substitució pel general Berenguer va revitalitzar l'activitat del grup, que fins llavors havia operat només dins de l'Aliança Republicana. Al març del mateix any va difondre un manifest en el qual expressava el seu objectiu d'instaurar la República i de servir per a canalitzar al republicanisme que no actuava en els partits existents. Al no ser un partit polític, el grup mancava d'una organització jerarquitzada.