miniatura|Extensió del poble i de la llengua celta: La posició social de les dones celtes de l'antiguitat no es pot determinar amb certesa per la qualitat de les fonts. D'una banda, les grans dones celtes són conegudes per la mitologia i la història; d'altra banda, el seu estatus real a la societat tribal celta dominada per homes estava restringit socialment i legalment. No obstant això, les dones celtes estaven més o menys posades en el dret de les herències i el matrimoni que les seves contemporànies gregues i romanes.
El nostre coneixement de la situació de les dones celtes a la part continental europea s'obté gairebé íntegrament d'autors grecs i romans contemporanis, que veien els celtes com a bàrbars i van escriure sobre ells com a tals. La informació sobre les dones celtes de les illes britàniques prové d'antigues narracions de viatges i de guerres i, possiblement, dels mites de transmissió oral que després es reflecteixen en la literatura celta de l'època cristiana. Els contes i col·leccions escrits d'aquests mites només es coneixen des de l'alta edat mitjana.
L'arqueologia ha revelat alguna cosa de la dona celta a través d'artefactes, que poden proporcionar pistes sobre la seva posició en la societat i la cultura material. Els relleus i escultures de dones celtes són coneguts principalment per la cultura gal·loromana. No es constata en fonts fiables un matriarcat consistent, atribuït a les dones celtes per autores romàntiques dels segles i i per autores feministes del .
Durada i extensió de la cultura celta
Els celtes (grec antic Κέλτοι, Keltoi; llatí Celtae, Galli, Galati) eren tribus i confederacions tribals de l'antiga Europa, que van residir a l'oest d'Europa central al final de l'edat del bronze i al principi de l'edat del ferro (la cultura de Hallstatt). En el període La Tène es van expandir, a través de la migració i la transmissió cultural, a les illes britàniques, el nord de la península Ibèrica, la península dels Balcans i l'Àsia Menor. Els grecs i romans es referien habitualment a zones sota domini cèltic com Κελτική o Celticum.Titus Livi, Ab Urbe Condita 5.34 Tenien una cultura material relativament uniforme (sobretot en el període La Tène) i una cultura no material (costums i normes), que es diferencien dels pobles veïns com els itàlics, els etruscs, els il·liris, els grecs, els ibers, els germànics, els tracis i els escites.
Els celtes continentals es van caracteritzar per aquesta cultura des del voltant del 800 aC fins al dC (fi del domini romà en l'àmbit celta i la cristianització d'Irlanda). Alguns estudiosos cèltics afirmen que són controvertits alguns rastres de la cultura celta visibles al segon mil·lenni aC. A la Gran Bretanya post-romana, la cultura i el domini celtes van continuar, fins que es van empènyer als marges de l'illa després de l'arribada dels anglosaxons. A Irlanda, la cultura celta va romandre dominant encara més temps.
Lingüísticament, els celtes es van unir com a parlants de llengües celtes, que eren i són llengües indoeuropees relacionades més estretament amb l'alemany i el llatí, amb clares característiques comunes.
Les dones a la societat celta Les referències a les dones celtes no només són rares, sinó que també exclouen el material d'origen medieval dels habitants de Bretanya, Gal·les, Irlanda i Escòcia, derivats dels escrits dels veïns grecs i romans sobre els celtes. A més, la major part d'aquestes fonts provenen del i del dC. El principal problema, però, és el fet que el terme «celta» abasta una zona molt enorme, des d'Irlanda fins a Anatòlia; no hi ha cap raó per esperar que la posició de la dona fos la mateixa en tot aquest àmbit. El material d'origen ha de ser, per tant, aclarit per evidències arqueològiques que, tanmateix, només poden respondre a certs tipus de preguntes.
Evidències Arqueologia Les troballes arqueològiques són gairebé enterament enterraments; a l'àrea de cultura de Hallstatt, que és l'àrea de dispersió d'aquest material cultural, especialment a Dürrnberg (a prop de Hallein), aquest material ja es pot identificar com a celta en la fase del Hallstatt Tardà (). Els béns importants de les inhumacions de dones indiquen un intercanvi cultural amb el sud d'Europa, especialment les cultures nord-italianes Atestina i Vil·lanovina.
Els enterraments de dones s'associen a mercaderies específiques, com ara pintes, miralls, articles de tocador, vasos de ceràmica, collarets, arracades, pinces de cabell, anells, polseres i altres joies. La majoria de les sepultures no tenen béns sepulcrals específics per gènere, però on es troben aquests béns, gairebé sempre pertanyen a tombes de dones.
La tomba de Vix (França) és l'enterrament d'una dona rica més famosa, però n'hi ha d'altres de significatives. A la tomba de Vix es va trobar un enorme crater de bronze que indica el gran estatus de la dona enterrada allà. Deriva d'un taller grec i fa 1,6 m d'alçada, pesa més de 200 kg i té un volum de 1100 litres, convertint-lo en la vaixella metàl·lica més gran del món antic que ha sobreviscut.
En vuit tombes de cremació de Frankfurt de la meitat i la fi del període La Tène, que contenia noies joves, es van trobar estàtues de gossos, de 2,1 a 6,7 cm de longitud. Eren d'atzabeja, argila, vidre i bronze; no es pot determinar el seu propòsit, ja sigui amulet, ofrena votiva o joguina. Hi ha proves que en les èpoques cèltiques anteriors les riques torques de metalls preciosos eren principalment usats per les dones; més tard això va canviar.
Un altre exemple de sepultura ricament moblada d'una dona és una cambra sepulcral de la necròpolis de Göblingen-Nospelt (Luxemburg), que conté una àmfora de salsa de peix (la salsa de peix garum de Gades era un condiment alimentari molt popular), una cassola de bronze amb tapa de colador, un calderó de bronze, una placa de Terra sigillata, diverses tasses i gerres de fang, un mirall i vuit fíbules.
Les troballes arqueològiques del eren sovint interpretades des del punt de vista d'idees contemporànies sobre gènere sense considerar les diferències entre les cultures modernes i les antigues. Es va suposar que els rols de gènere eren inalterables i, en conseqüència, es van identificar béns importants com a «masculí» o «femení» sense ambigüitat. Només quan es va poder determinar el sexe de les restes humanes mitjançant l'anàlisi osteològica, aquest plantejament es va revelar com massa simplista.
Fonts literàries Les primeres evidències escrites van ser transmeses pels grecs: l'historiador i geògraf Hecateu de Milet (Periegesis), el mariner i explorador Píteas de Massilia (A l'oceà) (ambdues obres sobreviuen només en fragments), el geògraf i l'etnòleg Heròdot (Històries) i el polímata Posidoni d'Apamea (Sobre l'Oceà i els seus problemes). Res de l'obra de Posidoni sobreviu directament; només es transmet com a citacions en altres autors, com ara Juli Cèsar (Commentarii de Bello Gallico). Altres escriptors grecs són Diodor de Sicília (Bibliotheca historica), que va utilitzar fonts més antigues, Plutarc (Moralia), que va prendre una posició sobre el paper de la dona, i Estrabó (Geografia), que es va expandir en l'obra de Polibi (Històries) a través de viatges personals i recerca.
Entre els treballs dels historiadors romans hi ha la història universal de Troge Pompeu (Històries filípiques) que només sobreviu a l'epítom de Marc Junià Justí. Com a gal (pertanyia a la tribu dels voconcis), Trogus hauria transmès gran part de la seva informació de primera mà. Tàcit (Annals) va descriure Britànnia i la seva conquesta pels romans; Ammià Marcel·lí (Res Gestae) havia servit com a soldat a la Gàl·lia; Titus Livi (Ab Urbe Condita) va informar sobre la cultura celta; Suetoni (Vides dels dotze cèsars) fou també un oficial romà i descriu les Guerres Gal·les de César; i el senador i cònsol Cassi Dió (Història romana) van relatar la campanya contra la reina celta Boudica. Juli César va retratar una imatge dels celtes en el seu De Bello Gallico, a la mida sobretot dels seus propis propòsits polítics domèstics.
Entre els historiadors posteriors, també hi ha Giraldus Cambrensis, que va néixer en una família cambro-normanda al i va compondre un relat important de la història i la geografia de les illes britàniques.
La posició social de les dones
Les dones com a líders seculars i religioses La posició social de la dona diferia per regió i període. Les tombes de «princeses» celtes continental de Bad Dürkheim, Reinheim, Waldalgesheim i Vix mostren que les dones podien ocupar alts càrrecs socials; però si la seva posició era conseqüència del seu estat civil no és clar. Així, els autors moderns es refereixen a elles com a «Dames» i «Princeses». El carro que es troba a la tomba d'una dona d'elit a Mitterkirchen im Machland va acompanyat de béns de valor com els enumerats anteriorment. Plutarc nomena les dones de la Gàl·lia Cisalpina com a jutgesses importants de les disputes amb Hanníbal.Plutarc, Mulierum virtutes 6. Juli César destaca «el poder de la vida i la mort» que tenen els marits sobre la seva esposa i els seus fills.Juli César, De Bello Gallico 6,19: … vitae necisque potestatem. Estrabó esmenta una tribu celta, en la qual els «homes i dones ballen junts, agafant-se les mans entre ells»,Estrabó, Geografia III 3,7 cosa inusual entre els pobles mediterranis. Afirma que la posició dels sexes en relació amb els altres és «contrària ... a com és amb nosaltres».Estrabó, Geografia IV 4,3 Ammià Marcel·lí, en la seva descripció de les costums i maneres de les Gàl·lies,Ammià Marcel·lí, Res gestae XV 12,1 descriu el «furor heroicus» (fúria heroica) de les dones gal·les,El nom és modern, modelat del «furor Teutonicus» de Lucà, Bellum Civile 1.255 tan «altes com els homes, amb els ulls i les dents llampants».
Investigacions recents han posat en dubte la importància d'aquestes declaracions d'autors antics. La posició de les dones celtes pot haver canviat, sobretot sota la influència de la cultura i el dret romans, que van veure l'home com a cap de casa seva.
Les dones governants britàniques, com Boudicca i Cartimandua, eren vistes com a fenòmens excepcionals; la posició de rei (protocelta *rig-s) (a la Gàl·lia substituïda majoritàriament per dos líders tribals elegits fins i tot abans de l'època de César) normalment era un càrrec masculí. Les dones governants no sempre van rebre l'aprovació general. Així, segons Tàcit, els brigants «van passar per la vergonya de ser jugats per una dona»Tàcit, Annales 12,40. i es van revoltar contra Cartimandua; el seu desacord matrimonial amb el seu marit Venuci i el suport que va rebre dels romans van tenir un paper important en el manteniment del poder. D'altra banda, diu de Boudicca, abans de la seva derrota decisiva, «[Els britans] no fan cap distinció de gènere en els seus líders».Tàcit, Agricola 16
L'existència de la princesa celta Onomaris (en grec, Ὀνομαριξ), esmentada a l'anònim Tractatus de Mulieribus Claris en bello (Tractat de dones distingides en la guerra), és incerta. Es pretén que va prendre el lideratge quan no es va trobar cap home a causa d'una fam i que va portar la seva tribu des del Danubi fins al sud-est d'Europa.
En èpoques posteriors, es coneixen funcionàries de cultes femenines, com la völva celta / germànica Veleda, que ha estat interpretada per alguns celtòlegs com una druidesa. Les druidesses que van profetitzar als emperadors romans Alexandre Sever, Aurelià i Dioclecià, van gaudir d'una gran reputació entre els romans.Bernhard Maier: Die Religion der Kelten. Götter, Mythen, Weltbild. p. 158 f.
A la Tauleta de Curse de Larzac (c. 100), que amb més de 1000 cartes és el text més llarg conegut en llengua gal·lesa, s'anomenen comunitats de magues, que contenen «mares» (matīr) i «filles» (duxtīr), potser mestres i aprenentes respectivament.
Les esclaves