El trastorn d'excoriació és un trastorn mental de l'espectre obsessiu-compulsiu que es caracteritza per la urgència o l'impuls repetit de gratar-se la pròpia pell fins al punt de produir un dany psicològic o físic.
Signes i símptomes miniatura|Gratada compulsiva dels artells que mostra una desfiguració potencialment temporal de les articulacions distals i proximals dels dits del mig i petit. miniatura|Els dits han estat gratats i mossegats compulsivament en algú amb trastorn d'excoriació i dermatofàgia.
Els episodis de gratar-se la pell sovint van precedits o acompanyats de tensió, ansietat o estrès. En alguns casos, després de gratar-se, la persona afectada pot sentir-se deprimida. Durant aquests moments, sovint hi ha una voluntat compulsiva de gratar, prémer o raspar una superfície o regió del cos, sovint a la ubicació d'un defecte de la pell percebut. En gratar-se, es pot sentir un alleujament o satisfacció.
La regió més comunament gratada és la cara, però d'altres localitzacions freqüents inclouen els braços, les cames, l'esquena, les genives, el coll, les espatlles, el cuir cabellut, l'abdomen, el pit i extremitats com les ungles i les cutícules. La majoria dels pacients amb trastorn d'excoriació afirmen tenir una zona primària del cos en la qual concentren els actes de gratar-se, però sovint els traslladen a altres zones del cos per donar temps de guarir la seva àrea primària. Els individus amb trastorn d'excoriació varien en la seva conducta de gratar-se; alguns ho fan breument diverses vegades al dia, mentre que d'altres poden fer una sessió de gratament que pot durar hores. La manera més habitual de gratar-se és fer-ho mitjançant els dits, encara que una minoria important de gent utilitza eines com pinces o agulles.
L'acte de gratar-se la pell es produeix sovint com a conseqüència d'alguna altra causa desencadenant. Alguns desencadenants habituals són notar o observar irregularitats a la pell i sentir sensacions angoixants o negatives.
Entre les complicacions derivades d'un trastorn d'excoriació s'inclouen: infecció al lloc de gratament, dany del teixit i sèpsia. Els danys derivats dels grataments poden ser tan greus que requereixen trasplantaments de pell. Una gratada severa pot causar abscessos epidèrmics. Els casos greus de trastorn d'excoriació poden causar ferides que poden posar en perill la vida. Per exemple, en un cas reportat, una dona va produir-se un forat pel pont nasal, que va requerir una intervenció quirúrgica, i una dona de 48 anys va gratar-se la pell del fins al punt de deixar exposada l'artèria caròtida. Es pot produir dolor al coll o a l'esquena a causa de les postures inclinades prolongades al realitzar la conducta. A més de lesions físiques, el trastorn d'excoriació pot causar cicatrius físiques greus i desfiguració.
El trastorn d'excoriació pot provocar sentiments d'intensos de desemparament, culpabilitat i vergonya en els individus, que augmenten considerablement el risc d'autolesionar-se. Els estudis han demostrat que els individus amb trastorn d'excoriació presente ideació suïcida en un 12%, intents de suïcidi en un 11,5%, i hospitalitzacions psiquiàtriques en un 15%.
Causes Hi ha moltes teories diferents sobre les causes del trastorn d'excoriació incloent factors biològics i ambientals.Causes of Skin Picking , including biological and environmental factors.
Una hipòtesi estesa és que el trastorn d'excoriació és un mecanisme de defensa per afrontar nivells elevats de turment, excitació o estrès interns en individus amb una resposta a l'estrès defectuosa. Una revisió dels estudis conductuals va trobar suport a aquesta hipòtesi, ja què l'acte de gratar-se la pell sembla mantenir-se mitjançant un reforç automàtic intern.
A diferència de les teories neurològiques, hi ha alguns psicòlegs que creuen que la conducta de gratar-se pot ser el resultat d'una ràbia reprimida sentida cap a pares autoritaris. Una teoria similar sosté que pares sobreprotectors poden provocar que aquesta conducta es desenvolupi en els seus fills.
Els estudis clínics han posat de manifest que hi ha un fort lligam entre els fets traumàtics de la infància i el trastorn de l'excoriació. S'ha trobat que els individus que presenten trastorns autolesius de la pell també han patit amb freqüència abusos sexuals a la infància.
Neurològiques Hi ha un coneixement limitat sobre la neurobiologia que condueix el trastorn d'excoriació i no s'han realitzat estudis de neuroimatge pacients amb aquest trastorn.
Les persones que pateixen un trastorn d'excoriació i altres afeccions diagnosticades reporten diferents motivacions per a la seva conducta de gratar-se. Els que tenen tant el TOC com el trastorn d'excoriació manifesten que es graten la pell a causa d'una contaminació percebuda en ella, mentre que els que tenen tant el trastorn dismòrfic corporal (TDC) com el trastorn d'excoriació diuen que es graten per imperfeccions percebudes a la pell.
Alguns estudis han demostrat un vincle entre la dopamina i el desig de gratar-se. S'ha demostrat que drogues com la cocaïna i la metamfetamina, que augmenten els efectes farmacològics de la dopamina, provoquen grataments incontrolats als consumidors. Aquestes drogues poden crear la sensació de formigueig, notar que alguna cosa s'arrossega sobre o sota la pell. Així, el trastorn d'excoriació podria derivar d'una disfunció a les funcions de recompensa dopaminèrgiques.
Hi pot haver-hi una altra explicació neurològica per al trastorn d'excoriació: els individus amb la malaltia tenen menys control motor-inhibitori, però no mostren cap diferència en la flexibilitat cognitiva en comparació amb persones sanes. El control motor-inhibitori és una funció del circuit frontoestriat lateral dret, que inclou els còrtexs cingulats anteriors frontal inferior dret i bilateral. El deteriorament del control motor-inhibitori és similar a les condicions neurològiques dels que tenen problemes per suprimir comportaments inadequats, com ara abusar de la metamfetamina.
Components genètics No hi ha cap evidència significativa que indiqui que els trastorns d'excoriació es deguin a trets o gens heretats, tot i que hi ha hagut diversos petits estudis amb conclusions similars sobre el gen SAPAP3. Els investigadors han observat una neteja excessiva dels ratolins després de la supressió del gen SAPAP3.Monzani, Benedetta; Rijsdijk, Fruhling; Cherkas, Lynn; Harris, Juliette; Keuthen, Nancy; Mataix-Cols, David (2012-05-22). "Prevalence and heritability of skin picking in an adult community sample: A twin study". American Journal of Medical Genetics Part B: Neuropsychiatric Genetics. 159B (5): 605–610. . ISSN 1552-4841. Aquesta observació va portar als investigadors a estudiar els efectes del gen SAPAP3 en pacients amb tricotil·lomania, un trastorn caracteritzat per conductes similars dirigides cap al propi pèl. Aquest estudi va revelar una relació significativa entre un únic polimorfisme nucleòtid dins del gen SAPAP3 i la tricotil·lomania.
Diagnòstic Hi ha hagut controvèrsia sobre la creació d'una categoria diferenciada al DSM-5 pel trastorn d'excoriació (gratar-se la pell). Dos dels principals motius per oposar-se a la inclusió d'un trastorn d'excoriació al DSM-5 són: que el trastorn d'excoriació pot ser només un símptoma d'un trastorn subjacent diferent, com el TOC o el TDC; i que el trastorn excoriació és només un mal hàbit i que, permetent a aquest trastorn obtenir la seva pròpia categoria diferenciada, s'obligaria al DSM a incloure una àmplia gamma de mals hàbits com a síndromes, com per exemple mossegar-se les ungles o furgar-se el nas. Stein defensa que el trastorn d'excoriació es pot qualificar com a síndrome independent i s'ha de classificar com a categoria pròpia perquè:
El trastorn d'excoriació es produeix com a trastorn principal i no com a símptoma d'un trastorn major. El trastorn d'excoriació té unes característiques clíniques ben definides. Hi ha informació sobre característiques clíniques i criteris diagnòstics d'aquesta malaltia. Hi ha dades suficients per crear una categoria separada per al trastorn d'excoriació. La taxa d'incidència del trastorn d'excoriació a la població és alta. Ja s'han proposat criteris diagnòstics per al trastorn. La classificació del trastorn d'excoriació com a condició separada comporta millors estudis i millors resultats de tractament. La classificació com a condició separada comporta una major consciència del trastorn i anima a més persones a obtenir tractament.
Tanmateix, una revisió de la literatura científica de Jenkins et al. sobre el trastorn d'excoriació com a categoria separada en el DSM-5 va concloure que tal distinció requereix més evidències. Com que el trastorn d'excoriació és diferent d'altres afeccions i trastorns que provoquen el fet de gratar-se la pell, és important que qualsevol diagnòstic de trastorn d'excoriació tingui en compte diverses altres condicions mèdiques com a causes possibles. Hi ha una varietat de condicions que causen picor i gratament de la pell, com ara: èczema, psoriasi, diabetis, malalties hepàtiques, malaltia de Hodgkin, policitèmia vera, lupus sistèmic i síndrome de Prader-Willi.
Per tal d'entendre millor el trastorn d'excoriació, els investigadors han desenvolupat diverses escales per categoritzar la conducta de gratar-se la pell. Aquestes inclouen la Skin-Picking Impact Scale (SPIS) i The Milwaukee Inventory for the Dimensions of Adult Skin-picking. L'SPIS es va crear per mesurar com el gratament de la pell afecta l'individu socialment, conductualment i emocionalment.
A partir del llançament del cinquè Manual de Diagnòstic i Estadística de Trastorns Mentals el maig de 2013, aquest trastorn es classifica com a condició pròpia separada sota els "trastorns obsessius-compulsius i trastorns relacionats" i s'anomena "trastorn d'excoriació (gratar-se la pell)". Els criteris diagnòstic són els següents:
Malmetre la pell repetidament fins a produir-se lesions cutànies Intents repetits per disminuir o deixar de gratar-se la pell Gratar-se la pell causa malestar clínicament significatiu o deteriorament social, laboral o altres àmbits de funcionament El dany a la pell no es produeix ni es pot explicar millor per efectes fisiològics d'una substància o un trastorn mèdic El fet de gratar-se la pell no s'explica millor pels símptomes d'un altre trastorn mental
Classificació Des del DSM-5 (2013), el trastorn d'excoriació es classifica com a "L98.1 Excoriació (gratar-se la pell)" a l'ICD-10; i ja no es classifica dins del "Trastorn de control d'impuls" (f63).
El seu nom oficial va ser "dermatil·lomania" durant algun temps. A partir del llançament del cinquè Manual de diagnòstic i estadística de trastorns mentals el maig de 2013, el trastorn d'excoriació es classifica com a condició pròpia separada dins dels "trastorn obsessiu-compulsiu i trastorns relacionats" i s'anomena "trastorn d'excoriació (gratar-se la pell)".
Similituds amb altres trastorns La incapacitat de controlar el desig de gratar-se és similar a la voluntat d'arrencar-se compulsivament el propi pèl, és a dir, la tricotil·lomania. Els investigadors han observat les similituds següents entre la tricotil·lomania i el trastorn de l'excoriació: els símptomes són ritualistes, però no hi ha obsessions precedents; hi ha desencadenants similars per a les accions compulsives; ambdós trastorns semblen tenir un paper en la modificació del nivell d'excitació del subjecte; i l'edat d'inici per a ambdós trastorns és similar. També hi ha un alt nivell de comorbiditat entre els que tenen tricotil·lomania i els que tenen trastorn d'excoriació. Una diferència notable entre aquests trastorns és que el gratament de la pell sembla donar-se predominantment en les dones, mentre que la tricotil·lomania es distribueix de manera més uniforme entre els gèneres.