miniatura|Els militars Bradley, Eisenhower i Patton durant la Segona Guerra Mundial miniatura|El general Rémi Joseph Isidore Exelmans, un militar del Un militar és un individu que forma part d'unes forces armades, al si de les quals ocupa un lloc en la jerarquia, potser amb un grau militar, i que, en servei, s'identifica mitjançant l'ús d'uniforme militar. Per tant, no és militar qui pertany a qualsevol grup armat més o menys organitzat, sinó només qui és membre d'unes forces armades dependents d'un estat, siguin aquestes majoritàriament professionals o formades per ciutadans reclutats (cas de la mili, servei militar obligatori). Aquestes forces «no militars» es coneixen precisament com a paramilitars. D'acord amb el dret internacional de guerra, però, els membres d'exèrcits insurgents poden ser considerats militars, sobretot si depenen d'una autoritat central establerta que reclama l'autoritat sobre determinat territori, i, com a precondició indispensable, si s'identifiquen amb algun tipus d'uniforme.
El terme militar pot fer referència, a banda dels individus, a les institucions, instal·lacions, equipaments, vehicles i tot allò que formi part de forma directa i inseparable de les Forces Armades o exèrcit, creat i organitzat amb la missió fonamental, però no exclusiva, de defensar la integritat territorial i la sobirania de l'estat al qual pertanyi per mitjà de l'ús de la força i les armes en cas que fos necessari.
La doctrina que defensa la primacia de l'exèrcit en la societat rep el nom de militarisme.
Etimologia i significat El terme «militar» prové del llatí militarius, de miles (genitiu militis) que significa «soldat».
Emprat com a substantiu, el mot, en català, professa diferents significats, si bé que l'ús més comú es refereix a una persona que professa la milícia,DIEC: Militar també hi cal afegir altres significacions: Antigament el mot militar era equivalent al mot Cavaller, I com a militar es designava a les persones que formaven el braç militar a les corts de la Corona d'Aragó
Emprat com a adjectiu, el mot pren el significat de Relatiu o pertanyent a la milícia, a la guerra., o bé, antigament, pertanyent o relatiu als cavallers
Com a verb, el mot pren dues accepcions diferents: Servir en la guerra, o bé, tot desvinculant-se dels significats anteriors, Participar activament en un moviment polític, ideològic, artístic, etc., especialment ésser membre actiu d'una organització política o sindical
Història La figura del guerrer ja és present a la prehistòria, en l'inici de les societats humanes, així com els enfrontaments entre grups d'humans, inicialment provocats dins d'un context envers la lluita per la supervivència. A l'inici en les societats recol·lectores-caçadores tot membre del clan era partícip de la defensa d'aquest. Amb tot a mesura que evoluciona l'ésser humà les societats que forma també evolucionen apareixen l'especialització de tasques i la diferenciació entre els diferents individus que l'integren, formant-se d'aquesta manera les diferents castes o classes socials. D'entre aquestes, la casta guerrera o militar, ha estat, normalment, situada dins les classes dominants de la societat, degut, principalment, a les necessitats de defensa, o supervivència de la societat de la qual formen part.
Tot i que es força discutit quan aparegueren les primeres guerres, és molt probable que aquestes fossin fruit de l'especialització de les diferents grups d'humans en l'aparició de l'agricultura, fet que creà una primera divisió entre grups agricultors i caçadors, essent el primers sedentaris i el segons nòmades. En períodes de fam és molt probable que els grups caçadors ataquessin els poblats d'agricultors, fent que aquests últims s'haguessin d'organitzar per a la defensa. D'aquesta manera, és a les societats agricultores on la divisió de tasques i les divisions socials es comencen a fer patents, quan apareix la figura del soldat.
Les restes arqueològiques més antigues que es tenen d'una batalla són datades d'entre 12.000-14.000 anys d'antiguitat, al Nil sudanès (en una àrea nomenada cementeri 117), lloc en el qual s'hi trobaren gran nombre de cossos, molts dels quals presenten puntes de sageta incrustades.
Molt del que coneixem de la història antiga fa referència a fets militars: conquestes, moviments i innovacions tecnològiques. Hi ha moltes raons que expliquen aquest fet; en l'antiguitat es donaren molts regnes i imperis l'arrel dels quals s'assentava en el poder militar i la força. Les armes i armadures són dissenyades per ser robustes i duradores, i fabricades en gran nombre, motiu pel qual moltes restes recuperades són d'aquest tipus. Quan s'inventà l'escriptura aquesta fou emprada pels reis per tal de descriure la seva grandesa tot incidint en les seves conquestes i victòries. Així mateix els escrits de la gent comú també tendeixen a descriure èxits i fracassos militars. Com més gran fos la batalla i la conquesta, més probable era que se'n fes un relat, com, per exemple, els poemes d'Homer respecte de la Guerra de Troia, o bé cançons o obres d'art.
A Europa es considera que primer exèrcit professional estable que es va constituir es feu en l'Imperi Romà, amb les formacions de les Legions (el terme llatí legio significa lleva); fins a aquell moment, els exèrcits eren inestables, es formaven per a campanyes particulars, i no hi havia militars professionals, sinó persones reclutades voluntàriament o per força, que després del final de la campanya eren retingudes o eren deixades anar.
Però el militar, entès com la persona que fa de la milícia la seva professió, sorgí a Europa durant el Renaixement, amb l'aparició dels exèrcits professionals al servei dels nous estats moderns, consolidant-se durant els segles XVII i . la posterior creació de les escoles militars feu que l'exercici de les armes prengués un aire netament professional.
Història militar miniatura|Soldats americans patrullant a l'Irak miniatura|Mariners francesos
Sovint, es considera com a història militar a la història de tots els conflictes, no solament la història dels estats militars. La diferència respecte a la història de la guerra radica que la història militar se centra més en les persones i les institucions, mentre que la història de la guerra tracta l'evolució de la guerra en si mateixa, vista com a evolució en tecnologia, governs i geografia. La història militar té una sèrie de propòsits, entre ells per exemple aprendre de situacions i errors del passat per poder realitzar una labor bèl·lica més efectiva en el futur, crear un sentiment de tradició militar per crear forces militars cohesionades o aprendre a prevenir la guerra d'una forma eficaç. El coneixement humà en matèria militar es basa àmpliament en la història oral i escrita dels conflictes militars, els exèrcits i armades participants, i més recentment, les forces aèries.
Els historiadors professionals normalment es concentren en els fets militars que han tingut un major impacte en les societats que s'han vist embolicades, mentre que els historiadors aficionats presten més atenció a detalls de les batalles, equipament o uniforme. Els historiadors s'encarreguen de narrar aquests esdeveniments, mitjançant escrits o d'altres formes.
Tecnologia militar
miniatura|Punta de sageta. Bronze, . Trobada a Olint, Península Calcídica.
Igualment com amb moltes altres ocupacions, des dels temps antics els militars s'han distingit d'altres membres de la societat per part de les seves eines, les armes militars i equipament militar utilitzat en combat. Quan a l'edat de pedra els humans van prendre primer un tros de pedra foguera per esmolar una llança, va ser el primer exemple d'investigació tecnològica aplicada per millorar l'arma.
Des de llavors, els avenços de les societats humanes i el de les armes ha estat irremeiablement vinculats. Les armes de pedra van donar pas a les de l'edat del bronze, i més tard a les de l'edat del ferro. Amb cada canvi tecnològic es va donar un cert augment tangible en la capacitat militar, tal com una major eficàcia en penetrar les armadures de cuir, o una millora de densitat dels materials utilitzats en la fabricació d'armes.
Pel que fa a la guerra terrestre el primer avanç tecnològic molt important va ser el desenvolupament de les armes de projectil, i en particular de la fona. El següent avenç significatiu va arribar amb la domesticació del cavall i el domini de l'equitació.
miniatura|Cavaller a cavall, amb armadura. Les armadures i la cavalleria varen dominar els camps de batalla fins a la invenció de les armes de foc.
Possiblement el més gran invent que no només va afectar els militars, sinó a tota la societat, després de l'adopció de foc, va ser el de la roda, i la seva utilització en la construcció del carro. No hi va haver avenços en la tecnologia militar, des de la simple acció del braç mecànic d'un foner, fins al desenvolupament de la màquina de setge, pels grecs, egipcis, romans, perses, o xinesos. L'arc es va fabricar en versions cada vegada més grans i potents per augmentar tant l'abast de les armes com el rendiment de penetració d'armadures. Es van crear els poderosos arcs composts i/o recorbats i les ballestes de l'antiga Xina. Aquests van resultar particularment útils durant l'aparició de la cavalleria, encasellada en unes cada vegada més sofisticades armadures, dominant el camp de batalla.
Una mica abans a la Xina medieval, havia estat inventat el canó, i s'utilitza cada vegada més en el combat. L'ús de la pólvora en els primers morters de gerro a Europa i versions avançades de l'arc llarg i la ballesta, que tenien tots puntes de sageta amb el poder de perforar armadures, varen posar fi a la dominació del cavaller armat. Després de l'arc llarg, que requereix gran habilitat i força per usar-se, el següent avanç tecnològic més important va ser el mosquet, el que podia ser utilitzat amb eficàcia amb poc entrenament. Amb el temps, els successors dels mosquets i el canó, en forma de rifles i d'artilleria, es convertirien en el nucli de la tecnologia dels camp de batalla.
A mesura que la velocitat dels avenços tecnològics s'accelerà en aplicacions civils, també la guerra es va fer més industrialitzada. La nova invenció de la metralladora i del fusell de repetició va redefinir el concepte de potència de foc en el camp de batalla i, en part, explica les altes taxes de víctimes de la guerra civil americana. El següent avanç va ser la conversió dels parcs d'artilleria des de les armes d'avantcàrrega a armes de retrocàrrega, i en particular la gran mobilitat, sense retrocés, i fiabilitat, dels francesos soixante-Quinze, a les darreries del .
El desenvolupament de la retrocàrrega va tenir el seu major efecte sobre la guerra naval, ja que per primera vegada des de l'edat mitjana es va alterar la forma en què les armes es muntaven als vaixells i, per tant, canviaren les tàctiques navals, atesa la menor dependència de les veles amb la invenció de la combustió interna. Un altre avanç en la tecnologia naval militar va ser el disseny del submarí i la seva arma, el torpede.
Els carros de combat principals i altres equips pesants com ara els AFV, avions de guerra i vaixells són característics de les forces militars organitzades.
Durant la Primera Guerra Mundial la necessitat de trencar l'estancament de les trinxeres va provocar el ràpid desenvolupament de moltes noves tecnologies, en particular dels tancs i de l'aviació militar. L'aviació va ser àmpliament utilitzada, i en particular els bombarders durant la Segona Guerra Mundial, que va marcar el període més frenètic de desenvolupament d'armes de la història. Molts nous dissenys i conceptes van ser utilitzats en combat, i totes les tecnologies existents es van millorar significativament entre 1939 i 1945.