Els Ferrari Testa Rossa són les dues sèries d'actuacions de carreres denominats com 500 Testa Rossa i 250 Testa Rossa, que van ser fabricats per l'empresa Ferrari entre els anys de 1956-1958 i 1957-1961 per a les competències del Campionat Mundial Prototips Esportius, per a la categoria de 2.000 cc i 3.000 cc, i amb els quals la Scuderia Ferrari va obtenir els campionats mundials de 1958, 1960 i 1961.
Història miniatura|esquerra|Ferrari Testa Rossa de 1958 L'epopeia de la llegendària Ferrari Testa Rossa va començar amb un acte que no va tenir participacions oficials i solament va estar en mans dels clients de Maranello en 1956. En aquest llavors, Ferrari oferia un cotxe nou amb el cap del motor pintada de vermell, que substituïa el Mondial 500, l'acte amb el qual Ferrari i Alberto Ascari havien obtingut els títols mundials per a actuacions de 2 litres en 1952 i 1953. Era el mateix acte amb motor de 2 litres i de 4 cilindres del Mundial, excepte que els seus components més febles havien estat reforçats i modificats, se li va denominar com Ferrari 500 Testa Rossa.
A finals de 1957, mentre la 500 TR sortia de producció, per substituir als prototips de major cilindrada i en resposta a les noves reglamentacions de la FIA, va fer la seva arribada amb el nou 250 Testa Rossa amb motor de dotze cilindres i 3 litres, sèrie que sens dubte va ser el més famosa de les dues i que ha cobert amb el seu nom un halo llegendari en l'àmbit automobilístic.
Desenvolupat per a la temporada 1958, el 250 Testa Rossa va ser dissenyat tant per la Scuderia Ferrari com per als equips privats. L'elecció del motor va ser el factor més crític, ja que la Comissió Esportiva Internacional (CSI) en els seus reglaments per a la categoria de Sport-Prototips, havia limitat la grandària del motor a una cilindrada de 3.000 cc en un intent de frenar l'increment de les velocitats amb motors de més capacitat. Ferrari tenia dues opcions que podien adaptar-se al seu nou cotxe esportiu i aquestes es van posar a prova en 1957. D'inici, en Ferrari es va pensar en l'opció d'un V6, que era una petita versió del V12 de quatre lleves, que va ser muntat en dos prototips especials, però que cap d'ells van ser triats. En canvi, triat va ser el V12 SOHC de Gioacchino Colombo que havia estat ja utilitzat en les Berlinettas 250 GT i hi havia ja demostrat la seva fiabilitat i capacitat en les victòries consecutives del Tour de França.
Així, el 26 de maig de 1957, en els 1000 km de Nürburgring, un prototip 250 TR, que era un xassís d'un 290 MM equipats amb un motor de 12 cilindre Twin Cam, va fer la seva aparició, malgrat un acompliment modest, Master Gregorio i Carlo Morolli van aconseguir la desena posició. Després, juntament amb un altre prototip marcat amb el número 0704 i carrozado per Scaglietti, que muntava un motor derivat directament de la GT 250 i acoblat a un xassís de 500 TRC, van lluir bé en les 24 Hores de Le Mans, abans que els dos es veiessin obligats a retirar-se.
Desenvolupament miniatura|Ferrari 500 Testa Rossa. 500 TR El xassís d'aquest nou acte ho conformaven travessers i transversals tubulars, amb suspensió davantera independent de quadrilàters deformables i ressorts helicoidals, suspensió posterior amb pont rígid i ressorts helicoidals en lloc de la tradicional ballesta.
El motor, muntat en la part anterior, era del dissenyat d'Aurelio Lampredi, de 4 temps i 4 cilindres en línia, amb 90X78 mm de diàmetre i carrera, desplaçament total 1.984,35 cm3, 496,21 cm3 de cilindrada unitària, potència màxima de 180 CV a 7.000 rpm amb una relació de compressió de 8.5:1 i 190 CV a 7400 rpm amb 9.1:1; monoblock i cap en aliatge lleuger, arbre de lleves en acer fos especial, distribució amb doble arbre de lleves amb dues vàlvules al capdavant per cilindre; alimentació per aspiració atmosfèrica amb 2 carburadors Weber 40 DCO/3 i carburant gasolina; encès amb doble distribuïdor; lubricació a força de cárter sec i refrigerat per aigua.
La transmissió és a les rodes posteriors, embragatge de disc múltiple sec, caixa del canvi de quatre velocitats més reversa sincronitzades marca Porsche amb relació d'engranatges variable; adreça és cargol sense fi en sec.
Pel que fa al frenat, est va ser àdhuc amb tambors en les quatre rodes amb comandament hidràulic i fre de mà en les rodes posteriors. El sistema elèctric era de 12 volts amb generador.
El carrosser Pinin Farina va dissenyar per a aquest model la clàssica 'barcheta' (també se li denomina Spyder), amb una carrosseria amb una bella línia que flueix per dues reposacaps posteriors aerodinàmics que s'allotjaven al llarg de la coberta posterior de l'acte, corresponent la construcció a la companyia Scaglietti. En aquesta nova carrosseria, a més dels reposacaps, resultaven notòries les dues ranures, una a cada costat, allotjades en els laterals dels guardafangs de les rodes davanteres, que permet que l'aigua desplaçada pel moviment dels pneumàtics, drenés cap a fora del cos de la carrosseria, desallotjant grans quantitats d'aigua que d'una altra manera s'haurien acumulat a l'interior del guardafangs comprometent seriosament l'eficiència del sistema de frens.
Les dimensions resultants, van ser, la clàssica distància entre eixos de 2,250 mm de Ferrari per als seus prototips, amb un ample de via al capdavant d'1,308 mm., i un ample de via posterior 1,250 mm, l'acte amb un pes en buit 680 kg., i va portar pneumàtics anteriors 5.50X16 i 6.00X16 posteriors, amb un dipòsit de combustible 120 litres o 150 per a carreres de llarga durada. Les seves prestacions van ser una velocitat màxima 245 km/h i 260 km/h per als últims models.
Aproximadament 20 d'aquests models van ser construïts i tots van ser venuts a clients de Ferrari, de tal forma que l'equip oficial de Maranello no va participar en cap carrera amb ells.
Per 1957, amb la finalitat de tenir un cotxe amb motor de 2 litres que complís la nova "Secció C" del Reglament del Campionat Mundial d'Esport Prototips, el 500 TR va ser actualitzat, el model de Ferrari, va rebre una ampliació de cabina, se li van afegir portes (algunes carrosseries dels primers models, no comptaven amb portes o solament comptaven amb la del costat del conductor), se li va instal·lar un nou parabrisa més alt i per a les dues places, i el dipòsit de combustible va ser muntat en l'exterior del compartiment de passatgers. El xassís deriva del Monza 860, mentre que per a les suspensions es proporcionen ressorts helicoidals en les quatre rodes, incloent un pont posterior rígid en lloc del més modern pont De Dion. La carrosseria corresponia a un disseny de Scaglietti.
Algunes actuacions van rebre encara més modificacions, com l'inscrit per l'equip N.A.R.T en les 24 hores de Le Mans de 1958 per als germans Rodríguez i que finalment va ser conduït per Pedro Rodríguez i Jean Bertha, comptaven amb el nas molt particular del 250 Testa Rossa.
El Ferrari 500 TRC va ser l'últim model de l'Escuderia a muntar un motor de quatre cilindres, ja que posteriorment, aquest mateix acte comptava amb un motor de 6 cilindres amb 2 litres de desplaçament.
miniatura|Frontal del Ferrari 250 TR58. miniatura|Motor Ferrari V12 Testa Rossa. miniatura|Ferrari 250 TR58.
250 TR Oficialment, el 250 TR en la versió de client, es va presentar el 22 de novembre de 1957 durant una conferència de premsa. El projecte estava a càrrec de Carlo Chiti sota la supervisió d'Enzo Ferrari. Van existir dues versions, una per als equips privats clients de Ferrari i una altra per a les actuacions que correguessin oficialment per la Scudería. Tots els cotxes dels clients van comptar amb un xassís similar a la 500 TR que va conservar l'eix posterior rígid.
El 250 Testa Rossa, va comptar amb un xassís multi-tubular, suspensió frontal independent amb ressorts helicoidals, coixinets de sobrecàrrega i amortidors telescòpics, suspensió posterior independent tipus De-Dion (en el cas de les actuacions oficials) amb ressorts helicoidals i amortidors telescòpics; el motor que complia amb les regulacions per a la temporada 1958, es va muntar en la part anterior de l'acte i era un 4 temps de 12 cilindres en V a 60 graus, amb diàmetre i carrera de 73×58.8, un desplaçament total de 2.953,21 cm3 i cilindrada unitària de 246,19 cm3, amb una potència de 290 hp a 7,500 rpm amb un radi de compressió 9.8:1 i 300 hp. a 7,200-7,500 rpm amb un radi de compressió de 9.3:1; block i culata d'aliatge lleuger, arbre de lleves en acer fos especial, caps de cilindres en aliatge lleuger, cambra de combustió hemisfèrica, cigonyal amb 7 suports, distribució SOHC (arbre de lleves al capdavant simple) accionada per cadena, 2 vàlvules al capdavant per cilindre, alimentació atmosfèrica amb 6 carburadors Weber de doble cos invertits tipus 38 DCN o 40DCN-42DCN segons la carrera, de gasolina i amb sistema d'ignició de doble distribuïdor, amb lubricació de cárter humit i refrigerat per aigua. Comptant amb sistema elèctric de 12 volts amb generador.
La transmissió anava a les rodes posteriors, amb embragatge sec multidisc, caixa d'acoblada al motor amb 4 velocitats i reversa i amb 5 o 6 segons el circuit, amb possibilitat de canvi d'engranatge i diferencial acte bloquejant; adreça amb engrani i frens de disc en les quatre rodes amb dues mordasses accionat hidràulicament i fre de mà en les rodes posteriors. Per 1959, el Testa Rossa va comptar amb una caixa del canvi Colotti de magneci, situada en posició trasaxle, així com frens de disc en les quatre rodes marca Dunlop i pneumàtics Dunlop en lloc dels Englebert de la temporada anterior.
La carrosseria de Scaglietti en alumini, amb volant a la dreta o a l'esquerra, tenia una forma molt particular, molt aerodinàmica, amb el nas molt llarg i pronunciada cap a davant, sobresortint dels guardafangs, que van ser separats de la calandra en la part inferior a fi que els espais que es van formar, permetessin un millor refredament dels tambors de fre.
Per a la temporada de 1958 la fàbrica va utilitzar els dos prototips actualitzats i dos més es van fabricar, construint-se a més 19 unitats per als clients de Ferrari.
Si la forma de la carrosseria era sorprenent i emocionant en les actuacions de 1958, aquests eren inestables a altes velocitats. Per corregir l'aerodinàmica, en les actuacions de 1959, Ferrari va modificar el disseny, ara estava dissenyada per Pininfarina i construïda per Medardo Fantuzzi, per oferir la carrosseria que era un disseny completament tancat en la part frontal que es muntava en un nou xassís tubular. Els guardafangs davanters també inclouen els fars; els tubs de fuita, agrupats de dues en dues, sobresortien immediatament darrere de les rodes davanteres i acaben amb un con truncat. El guardafangs posterior segueix una línia gairebé horitzontal i acaba en unes aletes lleugerament pronunciades en les quals s'allotjaven les llums posteriors.
El lloc de conducció que ara estava sol a la dreta, estava situat darrere d'una bombolla de persigles transparent que cobria les trompetes d'aspiració del motor. Els canvis substancials també van ser mecànics i el motor va ser desplaçat notablement a l'esquerra. El 250 TR del model 59 estava reservat només per als pilots oficials de la Scudería Ferrari i solament es van construir 5 unitats, no obstant això, els equips privats van continuar competint amb el model de 1958.
A l'any següent la Testa Rossa va ser novament actualitzada, el sistema de lubricació a cárter sec es va estendre a totes les actuacions turisme. Estèticament la 250 TR de 1960 es reconeix pel parabrisa més alt (25 cm) en compliment a les noves disposicions de la Comissió Esportiva Internacional. A més canvio la seva denominació a 250 TRI 60 a causa de la modificació de la suspensió posterior que ara era independent en les dues rodes. El 250 TRI 60 es distingeix també per la tapa del maleter i per la incorporació del tap de tancament ràpid del dipòsit del combustible, incorporat en el reposacaps.