Santa Maria del Camí és una vila i municipi de Mallorca. Limita, a llevant amb Consell; a xaloc, amb Santa Eugènia; a migjorn amb Palma; a llebeig amb Marratxí; a ponent amb Bunyola, i a gregal amb Alaró. Segons l'Institut d'Estadística Nacional, Santa Maria del Camí va comptar amb un total de 7375 habitants l'any 2019.
El nucli conté els barris denominació pròpia: els Hostals, la Vila, sa Vileta, Son Cósset, Can Colom, Son Fango (s'Era de Can Crespí), es Serral, Terrades, Fora Vila i els nuclis nous Son Bieló i Can Borralló, on tradicionalment s'ha cultivat l'ametller.
Població
El medi físic El relleu Comprèn tres sectors: el primer s'enfila pel vessant sud-est de la serra de Tramuntana (Puig de Son Agulla, 503 m alt.) i culmina al Puig de na Marit (666 m) i a la Mola de Lluc. Entre aquesta i la serra d'Alfàbia, se situa la vall d'Orient (Bunyola) on neix el torrent de Coanegra (anomenat en el seu primer tram torrent des Freu), afluent del torrent Gros, que drena el terme cap a la badia de Palma. El segon sector és el Raiguer, que trenca el pendent del peu de muntanya. Ací els materials són més recents (quaternaris i fragments de miocènics) i donen sòls profunds, amb un microclima més calent degut al recer de les muntanyes, fets que han atret els conreus arborícoles (olivar, ametlers i garrovers) i la població. El tercer sector, el més extens i més poblat, és la plana que enllaça amb el Pla de Mallorca pròpiament dit.
Geologia Els depòsits al·luvials quaternaris són els més nombrosos i ocupen gairebé la totalitat dels terrenys plans, amb l'excepció des Serral i de Terrades, on afloren materials miocènics. Els depòsits d'origen detrític han estat sedimentats per l'aigua arreu del Raiguer. La muntanya presenta una estructura d'estrats superposats i és constituïda sobretot per margues, carnioles i dolomies del Triàsic i per calcàries grises del Liàsic. L'àrea meridional, amb l'elevació del Puig de Son Seguí està formada per molasses, amb nivells de margues arenoses de l'Helvecià-Tortonià.
Bartomeu Sastre ha detectat la presència de tres cons al·luvials a s'Arboçar, Son Torrelleta i es Cabàs, formats pels materials aportats pel torrent de sa Cova de s'Aigo (es Cabàs) i el torrent de Coanegra (Son Torrelleta i S'Arboçar). El Puig des Molí, que separa el con de Son Torrelleta del con de s'Arboçar, està format per conglomerats pliocens, que a la resta de l'àrea no estan plegats i formen les planes. A Son Fiol i Son Verdera apareixen materials del Terciari, oligocènics, amb conglomerats, gresos i argiles.
El mapa de sòls de les Balears de Klinge i Mella (1958) sols distingeix dos sòls a l'àrea de Santa Maria: els sediments de terra rossa i, a la part nord, algunes xerorendzines (associades a sòls bruts calcaris i terra fusca terrosa calcària). Els sòls de la zona plana estan formats per limolites i argiles roges, terra rossa, amb macada calcària. Aquests sòls bruns sovint apareixen acompanyats d'un horitzó petrocàlcic, desenvolupat sobre els sediments quaternaris, que conforma una crosta calcària coneguda popularment com a tapiot i que, una vegada rompuda, era emprada com a material de construcció o com a pedra per a fer marges i parets.
A la zona de Son Seguí, Son Borràs, sa Basseta, Camp de sa Creu, es Serral i Son Montserrat els sòls presenten argiles roges, limolites i conglomerats, amb un horitzó poc desenvolupat.
Clima El clima és sec subhumit, excepte l'àrea muntanyosa que és humit. De mitjanes anuals, té una temperatura màxima de 30-32 °C, encara que als llocs més elevats és de 28-30 °C i als llocs més baixos és de més de 32 °C. Les precipitacions mitjanes són de 500-600 mm., i a la muntanya d'uns 700 mm. A la vila es registraren, en el període 1961-80, 541,2 mm de precipitació mitjana. Els vents predominants són el llebeig, llevant i tramuntana.
Hidrologia miniatura|Puig de Son Seguí des del vinyet de Santa Maria El terme està xapat entre la conca del Torrent Gros i la síquia de Sant Jordi, al vessant de Palma, i la del torrent de Muro, al vessant d'Alcúdia. Al primer curs hi drena a través del torrent de Coanegra. A la síquia de Sant Jordi hi drena tan sols un petit redol de l'extrem meridional del terme, a la falda de migjorn del puig de Son Seguí. Al vessant d'Alcúdia les aigües van a parar al torrent de Solleric, afluent del torrent de Muro, però sense cursos d'aigua definits. Tan sols els topònims com ets Estanca-sangs (arbres de ribera) i es Torrent Fals evidencien aquesta situació que, en cas de pluges torrencials, pot provocar danys a cases i cultius.
Vegetació La superfície forestal comprenia (1993) el 24,97% del terme. El pinar és la formació vegetal més abundosa. Destaca el pinar que va des Cabàs a les muntanyes d'Alaró, afegit a les masses forestals de s'Extremera i sa Comuna, que és un dels pinars més extensos de l'illa. A l'extrem meridional hi ha els pinars de Son Seguí. La garriga, amb una menor densitat de pins, també és present a les dues zones forestals. L'alzinar (es bosc) tendeix a ocupar els espais ombrívols dels fons dels comellars d'es Cabàs, Son Oliver, Can Millo i Son Pou. Amb la Llei d'Espais Naturals varen ser declarades àrees naturals d'especial interès les zones forestals de les dues àrees i àrea rural d'interès paisatgístic el fons de la vall de Coanegra.
Els cultius Els conreus tradicionals eren dominats pel secà, principalment ametllers seguits de cereals, figueres i fruiters (albercoquers) i la vinya, juntament amb una reduïda extensió d'hortalisses (pebroteres). Els primers anys del , els ametllers i garrofers seguien ocupant la primera posició, amb 1453,5 ha, seguit del vinyet (192 ha) i l'olivar (142 ha) (2007), mentre que els cereals en conjunt ocupaven una superfície de 53,1 ha el 2007. L'ampliació del vinyet havia donat lloc a set cellers.
Geografia Llista de topònims de Santa Maria del Camí (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Història Prehistòria Veure Jaciments arqueològics de Santa Maria del Camí
Del període pretalaiòtic es conserven diferents coves utilitzades com habitatges i llocs d'enterrament. Entre altres hi ha la Cova de Sor Tomassa i la Cova des Moro, en es Cabàs. En aquesta darrera, descoberta el 1903, s'hi trobaren una trentena d'esquelets humans alineats i envoltats de ceràmiques. El 1928 fou explorada per un grup de santamariers i el 1933 per Manuel Maura Salas. La cultura talaiòtica resta documentada en els talaiots del Claper des Doblers en es Cabàs i el talaiot circular de Son Seguí. Hi ha les necròpolis prehistòriques de sa Vinya de Cas Frares i de ses Fontanelles. Són significatives les restes de sa Garriga de Son Borràs i del Puig de Son Seguí, així com el grup d'enterrament de sa Tanca des Cabàs Vell. També s'ha d'esmentar la pedrera del Puig de sa Talaia.
La romanització i el cristianisme miniatura|Fragment reconstruït del mosaic de la basílica de Cas Frares
miniatura|esquerra|Excavacions de 1928 a la Basílica de Cas Frares
El període romà manifesta una important quantitat de restes arqueològiques entre les quals cal esmentar les del Puig des Molí de Vent i la zona de ses Covetes, entre Son Torrella i Son Credo. Es constaten en superfície restes talaiòtiques i romanes barrejades, la qual cosa indica la continuïtat dels hàbitats. Cal esmentar la troballa accidental d'una casa romana, amb una columna que es conservava a Son Montserrat. L'atribució a l'època romana del tram empedrat del camí vell d'Alaró a Ciutat, prop de Son Pinet, és incert (el mateix que el tram del camí de sa Bomba a Marratxí), ja que semblen empedrats tradicionals (obra de pedra en sec) efectuats en els darrers segles per evitar que les torrentades se'n duguin el camí.
El 1940 a ses Fontanelles s'hi trobà una sepultura amb uns ploms hebraics, datats entre el i . No lluny de Cas Frares s'hi trobaren dues làpides de marbre blanc, una de les quals es conserva al seminari diocesà. Cal destacar la troballa de la basílica paleocristiana de Cas Frares, també anomenada de Son Fiol. El 1833 s'hi trobaren les restes d'un temple, pavimentat amb un mosaic amb figures d'Adam, Eva i altres personatges bíblics. Emile Hübner va datar la basílica entre els segles . Després P. Lecreq la situà al . Poc després del descobriment, el propietari destruí el mosaic. El 1928 s'hi va fer una nova excavació.
L'època islàmica Veure: alqueries àrabs de Santa Maria del Camí
El període islàmic segueix amb la continuïtat de l'ocupament de la zona nord: Cas Frares, Son Torrella i Son Verdera. S'ha trobat ceràmica califal a les ruïnes d'Es Celleràs, devora Son Oliver. De la documentació escrita dels segles i en tenim una descripció aproximada de com era el terme a l'època àrab. En general a l'espai agrari tenia una major importància el reguiu i hi havia una major extensió de les garrigues, que donaven lloc a un espai organitzat en mosaic, a l'entorn de les alqueries i rafals. D'aquest període són moltes obres de captació i aprofitament de l'aigua: pous, sínies i síquies. Amb tot, alguns d'aquests elements podrien ser d'època romana o anterior (els pous de Can Moragues i Sa Sinia mostren en el seu paredat interior trets megalítics).
Els inicis medievals de Santa Maria del Camí miniatura|Retaule gòtic de Santa Maria del Camí Veure Batles del segle XIII
Amb la conquesta de Jaume I, els termes de Santa Maria i Santa Eugènia correspongueren a Bernat de Santa Eugènia, el qual concedí la cavalleria de Maüia al seu cosí Guillem de Torrella. El 1270 Guillem de Montgrí, germà de Bernat de Santa Eugènia, va vendre els béns del seu germà a Mallorca a l'Infant en Jaume. El terme no tenia un veritable nucli urbà. La primera església parroquial es construí dins terrenys de la Cavalleria. A l'entorn de l'església, prop del camí de Muro, hi havia algunes cases, a més de les cases de la Cavalleria. A la vall de Coanegra hi havia una tirallonga de nou molins fariners i diverses cases. Hi eren abundants les vinyes i els horts, i el 1270 ja es documenta el Celler del Rei. Altres alqueries importants són S'Arboçar de Coanegra, Es Cabàs, Terrades, Arroengat (Buc), Abrahim Alfalux, l'alqueria de n'Arrapat (Son Seguí), les Alqueries, Benibahari (Santa Eugènia), etc. Des de principis del trobam constituïts el consell i la universitat. El primer batle reial conegut és Bernat de Cogolls l'any 1307. La primera notícia de l'existència de jurats és de 1343 amb motiu del destronament de Jaume III de Mallorca. Bernat de Boadella fou executat per lleialtat a Jaume III.
Les viles de l'interior de l'illa tenien assignada una part de la costa per a proveir-ne la vigilància o per a col·laborar econòmicament a sostenir talaiers i escoltes. Les parròquies d'Esporles i Santa Maria havien de mantenir les escoltes de Bunyola de Banyalbufar. Així el 14 de juliol de 1356 es rep comunicació d'anar a socórrer Banyalbufar «perquè hi ha sis galeres d'enemics”». Si no hi van «i és damnificat Banyalbufar es rescabalarà de béns propis del batle».
Segle XIV Veure Batles del
La població durant el se situà entre els 400 i els 700 habitants. L'epidèmia de 1348 fou particularment greu i, segons el Paborde Jaume afectà la quasi totalitat dels propietaris de Coanegra. Dos altres contagis importants s'esdevingueren el 1375 i el 1384. Aquests fets expliquen, en bona part, la substitució poblacional evidenciada en el canvi dels cognoms dels propietaris de terres, i la tendència a la reducció de la població. L'agricultura se centrava en la producció de blat i més secundàriament en el bestiar, el vi i l'oli. Malgrat tot, les dificultats econòmiques de la gent i de la Universitat foren permanents. A final de segle es feren obres a l'església i s'adquirí el retaule gòtic de Joan Massana (1374-1412) avui conservat a l'Ajuntament.
Les lluites socials i el pas cap a la modernitat al