Juan Núñez de Prado va ser un militar i conqueridor espanyol, primer governant colonial del Tucumán entre 1549 i 1553. Va fundar la ciutat d'El Barco en 1550, a la qual va traslladar en dues oportunitats.
Biografia Origen familiar i joventut Juan Núñez de Prado va néixer cap el 1515 a Badajoz,. De manera errònia, l'obra diu que Juan Núñez de Prado va néixer a Ciudad Real. de la llavors Extremadura lleonesa del Regne de Lleó, que formava part de la llavors Corona de Castella, sent fill de Bernardino de Prado i de Francisca de Guevara.
Arrivada al Perú i guerres civils
Va passar al Perú en els primers anys de la dècada del 1540, i es va radicar a La Plata (actual Sucre). Partidari dels Pizarro, va participar en les guerres civils prenent part en el bàndol d'aquests. Va ser maestre de camp del capità Juan de Acosta i va participar en la sagnant batalla d'Huarina el 1547.
Abans de 1548, va ser nomenat alcalde de les mines de Potosí, que era un important càrrec que el virrei del Perú atorgava només a persones principals i de molta responsabilitat moral, ja que tindria al seu càrrec aquell famós turó, els quantiosos béns de la Corona Espanyola, vigilava la seguretat, cobrava els impostos, jutjava els plets locals i els seus errors eren apel·lables únicament per la Reial Audiència de Lima. Tenia un sou de 1500 pesos. La seva eficient actuació en aquest càrrec li va fer guanyar un bon prestigi.
En l'esmentada batalla d'Huarina, va guanyar prestigi militar a l'exèrcit i davant els seus caps, tant que el 1548, abans de la batalla de Jaquijaguana, va ser assignat a l'avantguarda, al sector més perillós, que tenia la responsabilitat de controlar i impedir als soldats del rei el pas del riu Apurímac.
Poc abans d'aquesta batalla i mentre exercia el seu càrrec, va abandonar les hosts de Gonzalo Pizarro i es va passar al bàndol lleial al rei amb gran part de les seves tropes. En aquesta oportunitat, li va rebel·lar al governant interí peruà Pedro de la Gasca les estratègies militars que empraria Gonzalo Pizarro en aquella batalla. La informació proveïda per Núñez dels moviments de l'altre costat del riu i tenint en compte de qui venia, va provocar que La Gasca i Valdivia modifiquessin a temps i adequadament la seva estratègia militar, el que es va traduir en un èxit militar.
Acabada la contesa pizarrista, el capità Núñez de Prado va anar a viure de nou a l'Alto Perú, a la ciutat de Charcas o La Plata (actualment Sucre). Com el triomf de les forces reials va ser complet a la batalla de Jaquijaguana, en premi als seus valuosos serveis, La Gasca li va concedir el dret a conquerir la província que estava a l'altre costat de les Serres Nevades i que els habitants d'ella denominaven el Tucma o Tucumán (territori de l'actual Argentina).
En 1549, Núñez de Prado va rebre de La Gasca, el grau de Capità General i Justícia Major de la Província del Tucumán, Juríes i Diaguitas, juntament amb la comissió de poblar allí una ciutat.
Una vegada que havia estat nomenat i després d'haver rebut instruccions de La Gasca per a tal missió, Núñez de Prado es va dedicar a organitzar la seva expedició. Per això va haver de fer importants aportacions econòmiques per pagar totes les despeses, armes, cavalls, queviures, per un total de 50.000 pesos or; va comptar amb el suport d'amics de La Plata.
Després de reunir uns 70 voluntaris (altres autors afirmen 84), va designar com el seu maestre de camp a Juan de Santa Cruz, i com a capellà al dominic fra Alonso Trueno. Per a cap del servei religiós de la població a fundar va designar a fra Gaspar de Carvajal, que més tard seria provincial de Santo Domingo, a Lima. D'aquests 70 espanyols, 28 havien estat en l'entrada de Diego de Rojas, de manera que coneixien el camí.
De La Plata van anar a Potosí, on se li van sumar alguns altres homes. L'abril del 1550, quan tot just van cessar les pluges torrencials d'estiu, van partir cap al sud. Núñez de Prado va disposar que el capità Miguel de Ardiles, experimentat conqueridor que va acompanar-lo en la seva entrada anterior a Diego de Rojas, partís primer amb destí cap Humahuaca, pel camí de l'inca, al comandament de 30 homes i d'uns indígenes amics. En un segon grup aniria ell, que li seguiria un tercer grup dirigit per Juan de Santa Cruz, que sortiria una vegada que pogués completar la quantitat d'homes necessaris. Es seguiria la mateixa ruta que van seguir Diego de Almagro i Diego de Rojas.
La conquesta del Tucumán: fundació d'El Barco A l'ingressar en l'actual territori de Jujuy, Núñez de Prado va haver de combatre els indígenes omaguaques, després va passar a les Valls Calchaquíes on van ser rebuts pacíficament i amablement pels naturals de l'indret. Després van continuar i van penetrar en les serralades del Tucumán amb nombroses dificultats.
El 29 de juny de 1550 va arribar al riu Escaba (situat als voltants on quinze anys després es fundaria la ciutat de San Miguel de Tucumán en el seu primer emplaçament) i després d'analitzar el lloc, va resoldre fundar allí una ciutat que va anomenar El Barco (en l'actual ubicació de la ciutat de Monteros) en honor de La Gasca, qui havia nascut a El Barco de Ávila (Espanya). Aquella ciutat que s'havia fundat, representava el primer assentament espanyol en territori tucumà.
Com ho manaven les lleis de llavors, va repartir els solars entre els seus soldats, va nomenar autoritats del Cabildo, i va ordenar la construcció d'un fortí per protegir l'assentament de les escomeses dels calchaquíes que atacaven freqüentment per defendre el seu territori.
En 1551, el governador Núñez de Prado va enviar els seus capitans Miguel de Ardiles, Pedro de Vilareal, Juan Gregorio Bazán i Luis Torres a conquerir el territori assignat, tenint altres enfrontaments amb els indígenes, els que òbviament es resistien a la presència d'aquests estranys.
Sembla que l'emplaçament d'aquesta ciutat d'El Barco I no va ser l'ideal, ja que no oferia garanties de salubritat ni de seguretat; tant va ser així que al poc temps es va optar per traslladar-la cap a un altre lloc. Un cop instal·lats, Núñez (junt amb Martín de Renteria i Buenaventura Costilla), van efectuar exploracions per la zona. En aquesta oportunitat van ser ben rebuts pels aborígens i els van demanar que col·loquessin creus de fusta a l'entrada de la seva toldería. Això significava que si venien altres espanyols, sabrien que eren amics i no els molestarien. Van tornar el 25 d'octubre a El Barco.
Conflicte amb Villagra miniatura|Francisco de Villagra Dies més tard va sortir novament Núñez de Prado rumb cap a la zona de Tuama (o Tohamagasta), on va prendre coneixement que un grup de soldats espanyols anaven per la seva jurisdicció matant i saquejant als pobles originaris que ell prèviament havia contactat. Era Francisco de Villagra i els seus homes.
Molest per aquesta situació en la creença que eren uns pocs, la nit del 10 de novembre Núñez va intentar assaltar el campament de Villagra, però es va adonar que eren més de cent soldats, pel que va haver de fugir i va tornar a El Barco. Villagra el va perseguir i quan estava a unes tres llegües de la ciutat, van sortir els seus veïns i autoritats a sol·licitar-li que oblidés el que havia passat. Entre els que van intervenir van estar els sacerdots Trueno i Carvajal.
Davant aquesta situació, la majoria numèrica dels soldats de Villagra i la seva imposició sobre que El Barco es trobava en jurisdicció de Xile (dins de les 100 llegües comptades des de l'oceà Pacífic), Núñez de Prado es va veure obligat a cedir. Va haver de signar una acta en la qual expressament reconeixia que estava dins de la jurisdicció de la Governació de Xile i que Pedro de Valdivia era el seu governador. Quedava llavors Núñez com un simple tinent de governador i com a dependent de Xile.
Amb aquest triomf, Villagra va tornar a Xile a informar Valdivia. Certament que abans de marxar va prendre tretze homes més de Núñez de Prado, el seu equipament i queviures. I en un acte de vandalisme van destruir les sementeres, tallant les plantes amb les espases.
Trasllats d'El Barco Un o dos mesos després, Núñez de Prado va reunir el Cabildo de la ciutat d'El Barco I i amb el seu exprés suport, va renunciar al títol de tinent de governador de Valdivia que Villagra li havia imposat, va revalidar el nomenament de La Gasca, va tornar a assumir com a capità general i va decidir mudar de lloc la ciutat per sortir de la jurisdicció de Xile i apropar-se al Perú. També eren altres arguments la manca d'aliments i recursos. Hi havia per llavors a El Barco uns noranta espanyols, i tots van signar per unanimitat. Abans del trasllat, va fer executar a la forca l'alcalde Hernán Cortés de Carvajal, qui s'havia rebel·lat perquè no acceptava aquesta mudança.
A finals de maig o juny de 1551, va traslladar la ciutat a nord-oest, i la va radicar a les valls calchaquíes, al costat de riu Calchaquí, probablement a la banda de l'actual poble de San Carlos. Es van conservar les mateixes autoritats i cabildants i la mateixa traça que l'anterior ciutat.
No obstant això, els oïdors de la Reial Audiència de Lima no estaven d'acord amb el lloc triat per a El Barco II, i al juny de 1552 van ordenar a Núñez de Prado que traslladés la ciutat més a sud, cap a la regió dels juries. A això es va sumar que els calchaquíes de la zona eren molt bel·licosos i que escassejaven els aliments. Per poder dur a terme aquesta ordre de trasllat, Núñez de Prado va haver d'ordenar la mort de dos dels seus homes, Antón de Luna i Alonso de Arco, que es van oposar enèrgicament al trasllat i van ser penjats a la plaça.
Després de vuit mesos de romandre en la segona ubicació (El Barco II), ben allunyats dels límits jurisdiccionals pretesos per Valdivia, entre maig i juny de 1552 van marxar a on és avui la província de Santiago del Estero, i sobre la marge del riu Dulce, va instal·lar la ciutat d'El Barco III. Aquesta mudança va ser dura, van haver de traslladar tots els estris, alguns en cavalls i altres sobre les seves espatlles. La marxa va ser extenuant, de no més de dues llegües per dia, fins que van arribar al riu Dulce i es van instal·lar per tercera vegada. En aquest assentament també van seguir les mateixes autoritats.
Posteriorment, Núñez de Prado es va dedicar a aixecar padrons de pobles aborígens, i al començament de 1553 es va anar a explorar les regions de Catamarca i La Rioja, especialment molt interessat en les mines de Famatina.
Conflicte amb Aguirre miniatura|Capità Francisco de Aguirre Com a Xile no es tenien notícies de Núñez de Prado, a qui el consideraven el seu tinent de governador, Valdivia va prendre la decisió de destituir-lo, i en el seu lloc va designar a un home de la seva total confiança, el capità Francisco de Aguirre. Va sortir de Copiapó al novembre de 1552, va creuar els Andes i va arribar al començament de 1553 al lloc on estava situat El Barco II, que va trobar deshabitat. Seguint les petjades i informes dels indígenes, va seguir cap al territori dels juries, i després d'un mes de recerca finalment va trobar la ciutat.
Aguirre va arribar a El Barco III el 20 de maig de 1553 i va ingressar de nit, per sorpresa, i es va apoderar d'ella sense cap dificultat, ja que Núñez de Prado es trobava en aquest moment explorant noves terres a la vall de Famatina. Aguirre va procedir a capturar a les autoritats i va desarmar a tots els homes.
Al tornar Núñez de Prado a la ciutat, també va ser fet presoner, encadenat, i enviat a Xile, juntament amb altres homes, entre ells Miguel de Ardiles i Garci Sánchez. Els sacerdots Trueno i Carvajal van ser deportats cap a Perú, juntament amb altres vint persones. Després d'això, Aguirre va procedir a fer una nova elecció d'autoritats, fent-se proclamar com el substitut legal de Núñez de Prado.