fou un pintor francès que va influir decisivament en el desenvolupament de l'estil neoclàssic, sent considerat el més prominent pintor de l'època. En la dècada del 1780 la seua cerebral aproximació a la pintura històrica va marcar el canvi de gust, que es va allunyar de la frivolitat del rococó i va evolucionar cap a la severitat i l'austeritat, connectant amb el clima moral dels darrers anys de l'Antic Règim.
Més endavant, David va esdevenir un partidari actiu de la Revolució Francesa i amic de Maximilien de Robespierre, convertint-se en el dictador de les arts sota la República. Empresonat arran de la caiguda de Robespierre, no va tardar a alinear-se de nou amb el règim emergent, el del nou Imperi de Napoleó I. En aquesta època va desenvolupar l'anomenat 'Estil Imperi', notable pel seu ús de càlids colors venecians. Va tenir un gran nombre de deixebles que van fer d'ell el personatge més influent de l'art francès en el , especialment pel que feia a la pintura acadèmica de saló.
Primers anys Jacques-Louis David va nàixer a París, al si d'una família benestant, el 30 d'agost de 1748. Quan tenia al voltant de nou anys, son pare va morir en un duel, i sa mare el va deixar sota la cura d'uns oncles arquitectes, els quals li van proporcionar una excel·lent educació al Collège des Quatre-Nations, tot i que mai no va ser un bon estudiant; tenia un tumor que li dificultava la parla, i sempre estava enfeinat dibuixant. Omplia els quaderns amb dibuixos, i va arribar a dir, "Sempre m'amagava darrere de la cadira de l'instructor, dibuixant durant tota la classe". Aviat va decidir que volia ser pintor, però tant els seus oncles com sa mare el volien arquitecte. També aviat va poder contrarestar amb èxit aquesta oposició, i va començar a estudiar amb François Boucher, el pintor francès més important de l'època, que era també un parent llunyà. Boucher va ser un pintor Rococó, tot i que va anar canviant d'estil i esdevenint més clàssic. Aquest va decidir, en lloc de quedar-se a David sota la seua tutela, enviar-lo amb el seu amic Joseph-Marie Vien, un pintor mediocre, però que també va abraçar la reacció neoclàssica font al rococó. Ací, David va tenir l'oportunitat d'assistir a l'Académie de peinture et de sculpture, situada en el palau del Louvre.
Va presentar-se al Prix de Rome, el que significava l'obtenció d'una beca per a una estada a l'Acadèmia Francesa de Roma, quatre vegades entre 1770 i 1774. Una vegada, segons la llegenda, va perdre perquè no ho havia consultat amb Vien, membre del jurat. Una altra vegada va perdre perquè altres estudiants havien estat competint durant anys, i Vien sentia que l'educació de David podia esperar davant d'aquells mediocres pintors. En protesta, David va iniciar una vaga de fam. Finalment va guanyar el premi l'any 1774. Normalment hauria d'haver assistit a altra escola, abans d'anar a l'Acadèmia Francesa de Roma, però la influència de Vien el va deslliurar d'aquest requisit. Va viatjar a Itàlia amb Vien l'any 1775, perquè Vien havia estat nomenat director de l'Acadèmia Francesa de Roma. A Itàlia, David va poder contemplar les obres mestres de l'art clàssic i les restes arqueològiques de la ciutat. Va omplir dotze quaderns d'esbossos amb material que utilitzaria durant la resta de la seua vida. També va poder estudiar els grans mestres de la pintura italiana, sentint-se atret especialment, entre d'altres, per l'obra de Rafael. L'any 1779 va visitar les ruïnes de Pompeia, i va mostrar-se'n meravellat. Després d'aquestes experiències, el seua afany va ser revolucionar el món artístic amb els conceptes "eterns" del classicisme.
Obra inicial miniatura|El jurament dels Horacis (1784) miniatura|Dibuix preparatori del quadre El jurament del Joc de Pilota (1791). Els estudiants companys de David en l'Acadèmia el van trobar de difícil tracte, tot i reconèixer el seu geni. Li va ser permès romandre a l'Acadèmia un any addicional, però després de 5 anys a Roma va tornar a París. Ací va trobar persones disposades a exercir la seua influència en favor d'ell, i va ser escollit membre de l'Acadèmia Reial. Va enviar dues pintures a l'Acadèmia Reial, i ambdues van incloses en el Saló de París de 1781, un gran honor. Va ser molt estimat pels seus col·legues, però en l'Acadèmia va haver certa prevenció envers l'exitós jove nouvingut. Després del Saló, el rei va atorgar-li allotjament en el Louvre, un antic i desitjat privilegi reservat als grans artistes. Quan el contractista dels edificis reials, M. Pecol, va entrar en contacte amb David, va proposar-li que es casara amb la seua filla, Marguerite Charlotte. Aquest matrimoni va proporcionar a Davis diners i, amb el temps, quatre fills. El govern li va encarregar el quadre "Horaci defensat per son pare", i David va decidir ràpidament que "Només a Roma puc pintar romans." El seu sogre li va proporcionar els diners necessaris per al viatge i David, amb la seua muller i tres dels seus deixebles (aleshores comptava entre 40 i 50 estudiants) va traslladar-se a Roma. Justament, un dels tres deixebles que el van acompanyar, Jean-Germain Drouais, va ser el guanyador del Prix de Rome aquell any.
A Roma, va pintar el famós quadre El jurament dels Horacis. Els mateixos temes i motius retornarien algunes de les seues darreres obres com ara El jurament del Joc de Pilota i Distribució d'Àguiles. Mentre El jurament dels Horacis i El jurament del Joc de Pilota palesen la importància de l'auto-sacrifici respecte a la pàtria, la Distribució d'Àguiles posa l'accent en l'auto-sacrifici respecte a l'Emperador (Napoleó) i la importància de la glòria militar.
David va postular-se per a director de l'Acadèmia Francesa de Roma l'any 1787, càrrec que desitjava ferventment, però va ser rebutjat en ser considerat massa jove. La situació es va reperir en els anys immediatament posteriors.
miniatura|esquerra|La mort de Sòcrates (1787)
En el Saló de 1787, va exposar la seua famosa Mort de Sòcrates. "Condemnat a mort, Sòcrates, fort, tranquil i en pau, discuteix sobre la immortalitat de l'ànima. Envoltat per Critó, els seus afligits amics i deixebles, està ensenyant, filosofant, i de fet, donant gràcies al Déu de la Salut, Asclepi, pel brevatge de cicuta que li assegurarà una mort tranquil·la… Plató (no present quan Sòcrates va morir) està representat com un home vell assegut al peu del llit." Els crítics van comparar "Sòcrates" amb els frescos de Miquel Àngel per a la Capella Sixtina i les Stanze de Rafael, i un d'ells, després de visitar el Saló, va qualificar el quadre com "perfecte en tots els sentits". Denis Diderot va dir que semblava copiat d'antics baixos relleus.
La seua següent obra va ser Els lictors portant a Brut els cossos dels seus fills. Aquesta obra va tenir una gran repercussió en l'època. Abans de l'obertura del Saló, havia esclatat la Revolució Francesa. L'Assemblea Nacional s'havia establert i la Bastilla havia caigut. La cort reial no volia cap mena de propaganda que poguera agitar les masses, de manera que es va establir una estricta censura de les obres d'art abans de ser exposades. Alguns retrats de gent important van ser bandejats. Quan els periòdics van anunciar que l'exhibició d'Els lictors portant a Brutus els cossos dels seus fills havia estat prohibida, el poble es va sentir ultratjat i finalment la pressió va fer cedir als reialistes. El quadre va ser exposat al Saló, protegit per estudiants d'art. L'obra representa a Luci Juni Brut, cònsol romà, lamentant-se de la mort dels seus fills. Aquests s'havien aixecat contra la República, amb l'objectiu de restaurar la monarquia, i son pare va ordenar la seua mort. Així, Brut va ser un heroic defensor de la República, i va haver de pagar-hi amb la vida dels seus fills. A la dreta, la mare sosté les dues filles i l'àvia, cap a la dreta, es tapa la cara amb angoixa. Brut es troba assegut a l'esquerra, sol, afligit, però pensant que ha fet el millor per al seu país. El conjunt era un símbol republicà, i òbviament amb un gran significat en aquells turbulents anys a França.
La Revolució Al principi, David va ser partidari de la Revolució, amic de Robespierre i convençut jacobí. Mentre altres estaven abandonant el país a la recerca de noves i majors oportunitats, David hi va romandre, ajudant a bastir el nou ordre. En realitat el seu capteniment va ser curiós: hi havia més oportunitats per a ell sota el rei que amb la nova situació. S'ha suggerit que el seu amor pel període clàssic el va fer estimar tot allò que se'n podia relacionar, incloent-hi el govern republicà. Potser la clau rau en la seua personalitat. Sense dubte, la seua sensibilitat artística, el temperament apassionat, les seues volàtils emocions, l'entusiasme ardent i l'orgullosa independència, van poder portar-lo a girar-se contra l'ordre establert, tot i que això tampoc no explique la seua devoció pel règim republicà. Tampoc les vagues afirmacions a propòsit de la seua "punyent ambició... i singular fortalesa de propòsit" expliquen les seues connexions revolucionàries. Aquells que el van conèixer van assegurar que el seu "generós ardor", l'elevat idealisme i el seu entusiasme, tot i que de vegades fanàtic, més que la recerca de l'interès personal, van motivar les seues activitats durant aquest període.
miniatura|Els lictors portant a Brut els cossos dels seus fills (1789)
Aviat, David va començar a adreçar els seus atacs a la Reial Acadèmia de Pintura i Escultura. Al principi, aquests atacs probablement van ser causats per la hipocresia de l'organització, i per la posició contrària que mantenia envers el treball personal de l'autor, com ja s'ha vist en episodis previs de la seua vida. La Reial Acadèmia estava farcida de reialistes, i els intents de reforma de David no van ser ben rebuts. No obstant això, la situació estava en contra d'aquest símbol de l'antic règim, i l'Assemblea Nacional va ordenar que s'hi introduïren canvis per adaptar-la a la nova constitució.
Aleshores, David va encetar una tasca que més tard hauria de perseguir-lo: propaganda per a la nova república. El quadre de Brut va ser exhibit durant la interpretació de l'obra de teatre Brutus, del famós Voltaire. El poble hi va respondre amb tumultuosos signes d'aprovació. El 20 de juny de 1790, anniversari del primer acte de desafiament contra el rei, es va celebrar el jurament del Joc de Pilota. Volent commemorar l'esdeveniment amb un quadre, els jacobins, revolucionaris que s'havien estat reunint en el Monestir Jacobí, van decidir triar el pintor amb un geni que "anticipara la revolució". David hi va acceptar, i començà a treballar en un llenç d'enormes proporcions. La pintura mai no va ser conclosa, potser a causa de la seva desmesurada mida (aproximadament 10,5 m. x 11 m.) i perquè la gent que hi havia de posar va desaparèixer durant el Regnat del Terror, però es conserven diversos esbossos complets.
Quan Voltaire va morir, l'any 1778, l'Església li va denegar un funeral cristià, i el seu cos va ser soterrat al costat d'un monestir. Un any més tard, els antics amics de Voltaire iniciaren una campanya per a aconseguir que el seu cos reposara al Panteó, que com a propietat de l'Església havia estat confiscat pel govern francès. David va ser escollit per a encapçalar el comitè organitzador, una desfilada pels carrers de París fins al Panteó. Malgrat la pluja i l'oposició dels conservadors, que criticaven la despesa pública que significava l'acte, la processó va tenir lloc. Més de 100.000 persones van contemplar al "Pare de la Revolució" en el camí vers la seua tomba definitiva. Va ser el primer de molts esdeveniments organitzats per David per a República. Va responsabilitzar-se de l'organització de cerimònies d'homenatge a màrtirs que havien mort lluitant contra els reialistes. Aquesta mena de funerals recordaven les cerimònies religioses de les antigues Grècia i Roma anomenades Saturnàlies.