miniatura|Suport del pit per part d'un cosset (en francès: brassiere), 1900 miniatura|Dones romanes que porten bandes de pit durant l'esport. El mosaic de la «Coronació de la guanyadora» (també conegut com «mosaic del biquini»), Vila Romana del Casale, Piazza Armerina, Sicília, La història dels sostenidors està íntimament lligada a la història social de l'estatus de la dona, inclosa l'evolució de la moda i els canvis en la visió del cos femení.

Les dones han fet servir una varietat de peces i dispositius per cobrir, restringir, revelar o modificar l'aparença dels seus pits. En algunes atletes de la civilització minoica, al , es representen peces de sostenidor o de biquini. Des del en endavant, la roba interior de les dones més riques del món occidental va estar dominada per la cotilla, que recolzava els pits en transferir el seu pes a la caixa toràcica. Les cotilles van variar de longitud, des de curtes que només suportaven el bust fins a més llargues que també es feien servir per a donar forma a la cintura. En l'última part del , les dones van experimentar-ne diverses alternatives, com dividir la cotilla en un dispositiu de subjecció semblant a una faixa per a la part inferior del tors i transferir la part superior als dispositius suspesos de les espatlles.

A finals del , els sostenidors van reemplaçar la cotilla com al suport mamari més utilitzat.

A principis del , les peces que s'assemblaven més als sostenidors contemporanis havien sorgit, tot i que la producció comercial a gran escala no se'n produí fins a la dècada de 1930. Des de llavors, els sostenidors han reemplaçat les cotilles (encara que algunes dones prefereixen les camisoles) i altres prefereixen no utilitzar res. L'escassetat de metalls en la Segona Guerra Mundial encoratjà l'ús de la cotilla. Quan acabà la guerra, la majoria de les dones conscients de la moda a Europa i Amèrica de Nord portaven sostenidors. A partir d'aquí, el sostenidor fou adoptat per dones d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina.

Durant el , s'ha donat més èmfasi als aspectes de la moda dels sostenidors. La fabricació de sostenidors és una indústria multimilionària dominada per grans corporacions multinacionals.

Antecedents Egipte A l'Antic Egipte, les dones generalment duien el pit nu. Els articles més comuns d'abillament femení eren la faldilla i el vestit de beina, també descrit com una túnica o «kalasiris», una peça de tela rectangular que es doblega i es cus per la vora per fer un tub. El «kalasiris» pot cobrir una o les dues espatlles o ser usat amb corretges d'espatlla. Mentre que la part superior podia arribar a qualsevol lloc des de sota el pit fins al coll, la vora inferior generalment tocava els turmells. Una variant n'era una corretja encreuada única, parcialment sobre el si esquerre. El «kalasiris» més curt era usat principalment per dones comunes o esclaves, per estar més còmodes per a treballar.

Índia Tot i que la majoria de les figures femenines en escultures antigues de l'Índia no tenen brusa, hi ha diversos casos de dones índies antigues que fan servir sostenidors. La primera referència històrica als sostenidors a l'Índia es troba en el govern del rei Jarsha Vardhana (segle I dC). Durant l'Imperi de Vijayanagara, les bruses cosides estaven molt de moda i a les ciutats abundaven els sastres especialitzats en l'ajust d'aquestes peces. El cosset atapeït de mitja màniga o «kanchuka» ocupa un lloc destacat en la literatura de l'època, especialment en el Basavapurana (1237 dC), que diu que les nenes també usaven «kanchukes».

Grècia miniatura|Figura de ceràmica de la dea serp de l'antiga Creta, amb els pits recolzats per una peça de roba similar a una cotilla L'ús d'una peça dissenyada per a contenir els pits d'una dona pot remuntar-se a l'antiga Grècia. Algunes pintures murals de Creta, el centre de la civilització minoica, mostren una dona realitzant atletisme en el que s'ha descrit com un «biquini», les dones minoiques a l'illa de Creta fa 3.000 anys aparentment vestien peces que parcialment donaven suport i també revelaven els pits; l'exemple més conegut d'aquest estil és la Dea Serp. Les seves robes semblaven una mena moderna de cotilles ajustades amb cordons. El dispositiu de suport s'usava fora d'altra roba i sostenia i exposava els pits, empenyent-los cap amunt i fent-los més visibles. La subsegüent civilització micènica emfasitzà el si, que tenia un significat cultural i religiós especial, i associava la figura madura amb la fertilitat i la procreació. esquerra|miniatura|Bandes pectorals en forma de «Y» en una estàtua de bronze d'Àrtemis, dea de la caça (mitjan ). Aquestes bandes formen un arnès de tir amb arc, a què s'uneix un buirac de fletxes Les dones en la Grècia clàssica es representen sovint embolicades en peces diàfanes, o una mica exposades. Les dones portaven un «apodesmos» (en grec: ἀπόδεσμος,Georgeπόδεσμος, Henry George Liddell, Robert Scott, Un léxico griego-inglés, en Perseus. després «stethodesmē» (gr: στηθοδέσμη),στηθοδέσμη Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, en Perseus. «mastodesmos» (gr: μαστόδεσμος)μαστόδεσμος Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, en Perseus. i «mastodeton» (gr: μαστόδετον),μαστόδετον Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, en Perseus. que significava 'banda de mama', una banda de llana o lli que embolicava els pits i es lligava o fixava a la part posterior. Reprint of the 1893 edition.

Un cinturó també podia subjectar sobre una peça o peça interior d'estil túnica, just a sota dels pits o sobre els pits. Quan l'«apodesmos» es portava sota dels pits, els accentuava. Una altra paraula per a una banda de pit o cinturó era «strophion» (gr: στρόφιον).στρόφιον Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, en Perseus. Un altre terme n'era «kestós» (κεστός, en llatí: cestus), usat específicament per a la faixa encantada d'Afrodita en la Ilíada;κεστός Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, en Perseus. el seu poder era fer que la dona que la feia servir fora irresistible per als homes. En vista de la seva associació amb la dea de l'amor, aquest tipus de peça probablement tenia una connotació eròtica pel seu efecte per accentuar el pit.

El vestit bàsic clàssic grec era el peple, més tard el quitó (dues peces de tela rectangulars parcialment cosides juntes en ambdós costats: n'hi ha uns 30 a 40 cm de costat), que evolucionà fins a convertir-se en camisa, l'article més comú de roba interior que usaren homes i dones durant centenars d'anys (també conegut com a bata o torn). A Esparta, les dones usualment portaven el quitó completament obert a la banda esquerra.

Roma miniatura|Banda per al pit en una dona nua (detall d'una pintura mural a Pompeia, 62-79 dC) Les dones en l'antiga Roma van adoptar una forma de l'«apodesme» grec, conegut com a «strophium» o «mamillare». Atès que els romans consideraven els pits grans com còmics, o característics de l'envelliment o de dones poc atractives,Marcial, Epigrames 1.100, 2.52, 14.66; Amy Richlin, The Garden of Priapus: Sexualidad y agresión en el humor romano (Oxford University Press, 1983, 1992), p. 52, 54, 68, 110; Kelly Olson, "La aparición de la joven romana", en Vestido romano y los tejidos de la cultura romana (University of Toronto Press, 2008), pàg. 143; John R. Clarke, Mirando la creación de amor: construcciones de la sexualidad en el arte romano 100 aC-250 dC (University of California Press, 1998, 2001), p. 34. les nenes petites portaven bandes de pits («fascia») fermament assegurades en la creença que en fer-ho evitarien pits massa grossos i caiguts.Olson, "La aparición de la joven romana", pág. 143. esquerra|miniatura|La cadena d'or del cos d'Hoxne s'assembla a una versió enjoiada de la banda del pit encreuada El mosaic de les «noies del biquini» de la Vila Romana de Casale (segle IV dC) mostra dones que realitzen rutines de gimnàstica o ball mentre usaven una peça semblant a un suport sense tirants ni calces.H. Lee, "El atletismo y las chicas en bikini de Piazza Armerina", Stadion 10 (1984) 45–75; M. Torelli, "Piazza Armerina: Note di iconologia", en La Villa romana del Casale di Piazza Armerina, editado por G. Rizza (Catania, 1988), p. 152; Katherine MD Dunbabin, Mosaicos del mundo griego y romano (Cambridge University Press, 1999), p. 133. Altres iteracions primitives d'un sostenidor es representen anteriorment en pintures murals conservades a Pompeia per la erupció del Vesuvi al 79 dC.

De vegades, en les pintures romanes més explícites des del punt de vista sexual, els pits es mantenen coberts pel «strophium»: i el context de les pintures indica que les dones representades poden ser prostitutes.Clarke, Looking at Lovemaking, pág. 73 et passim; John G. Younger, Sexo en el mundo antiguo de la A a la Z (Routledge, 2005), pág. 35.

Est d'Àsia A la Xina, un cosset de seda solt lligat a la cintura i lligat o enrotllat al voltant de coll anomenat dudou ('coberta del ventre') es posà de moda entre les dones riques durant la dinastia Ming entre els segles XIV i XVII. Va seguir sent popular a la següent dinastia Qing (segles XVII-XX). L'adoptà la cultura vietnamita com el YEM i roman en ús en ambdues cultures.

Edat mitjana A Europa, a l'edat mitjana era excepcional que les dones restringissin o sostinguessin els pits i, si ho feien, probablement usaven una mena de carpeta de tela, com se suggereix en les descripcions de l'època. Una declaració àmpliament citada és que un edicte d'Estrasburg al Sacre Imperi romà, datat del 1370, diu: «Cap dona sostindrà el bust per la disposició d'una brusa o per un vestit ajustat». Una troballa arqueològica de 1390-1485 revela que les dones sí que se sostenien els pits a l'edat mitjana. Es van trobar quatre sostenidors decorats amb puntes entre 3.000 fragments tèxtils durant un projecte de renovació en un castell austríac. En l'època de Carles VII de França (1403-1461), s'usava una cortina de gasa sobre el bust.

En general, en l'edat mitjana, els pits es reduïen al mínim en vestits amb cossets rectes, faldilles completes i escots alts, dissenyats principalment per a la funció en lloc de l'èmfasi en la forma. Els vestits medievals tardans s'ajusten de manera precisa i ajustada al cos i funcionen com a suport dels pits. Les representacions de dones en obres d'art dels segles XIV i XV mostren una silueta alta i arrodonida dels pits en dones grans i joves, amb pits grans i petits. La forma ideal del era de pit petit i anca gran, simbolitzant l'abundància de la fertilitat.

En l'època del Renaixement, l'escot es va posar molt de moda. Hi va haver un cert estatus per reafirmar els pits a les dones de classe alta que no alletaven. Els nadons es lliuraven a les dides perquè els alletessin, ja que la lactància es considerava dolenta si una dona volia mantenir una forma ideal. Entre les classes més riques, la cotilla comença a aparèixer a mitjan .

Caterina de Mèdici (1519-1589, esposa d'Enric II de França) és àmpliament culpada, incorrectament, per la cotilla. Es diu que ella va prohibir les cintures amples a la cort en la dècada de 1550, llegenda que suggereix que va fer servir cotilles d'armadura d'acer.

Les elaborades restriccions imposades a les figures de les dones al llarg dels anys no eren universals. La cotilla feia pràcticament impossible treballar, de manera que les dones que treballaven dins o fora de casa feien servir peces funcionals més simples. El suport als pits sovint es proporcionava mitjançant un simple lligam sota la línia del si, en el cosset.

Renaixement miniatura|Pintura que il·lustra els ideals renaixentistes