miniatura|Badia Toro La Patagònia argentina, o regió patagona argentina, és una de les quatre regions integrades de la República Argentina. Està formada per les províncies de Chubut, Neuquén, part de la província de la Pampa, part de la província de Buenos Aires, l'extrem sud de la província de Mendoza, Río Negro, Santa Cruz i Terra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud.
Està situada al sud del país, comprèn la part de la Patagònia que es troba dins dels límits argentins. Limita al nord amb Nuevo Cuyo i Centre, a l'est amb la província de Buenos Aires i l'oceà Atlàntic, i a l'oest amb Xile. És la menys poblada de les quatre regions, posseint 2.348.793 habitants el 2010, la més extensa amb 930.638 km², i, evidentment, la menys densament poblada, amb 2,5 hab/km².
Generalitats La regió patagona argentina se subdivideix segons dos criteris: Patagònia Nord (províncies de Río Negro, de Neuquén, partido de Patagones i segons autors parteix de la província de la Pampa pertany a la Patagònia nord) i Patagònia Sud que inclou a les (províncies de Chubut, Santa Cruz i la Terra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud).
La Patagònia argentina per si sola mesura en terres emergides més de 800.000.km² i en afegir-se-li l'Antàrtida Argentina que forma un departament de la província de Terra del Foc, Antàrtida Argentina i Illes de l'Atlàntic Sud l'àrea emergida ronda els 1.700.000 km² encara que els aproximadament 1.000.000 km² de l'Antàrtida Argentina i Illes de l'Atlàntic Sud solen ser considerades racionalment encara que territoris argentins i amb capital en una ciutat patagona argentina (Ushuaia) com a regions geogràfiques subantàrtiques i antàrtiques: és a dir, 1.000.000 km² de territoris antàrtics argentins han de considerar-se no patagones, en tot cas és freqüent entre els argentins del centre (especialment entre els de Buenos Aires) i del nord referir-se en conjunt a la Patagònia argentina, l'Antàrtida Argentina i les illes subantàrtiques com "El Sud" que arriba fins al Pol Sud.
Les ciutats més importants són: Neuquén, Cipolletti i General Roca en l'Alto Valle, Bariloche en la Serralada, Comodoro Rivadavia i Puerto Madryn sobre el mar i Trelew a la Vall del Riu Chubut, per la seva banda la ciutat d'Ushuaia és una de les de més ràpid creixement, la ciutat pròpiament aquesta més austral o meridional del planeta Terra i la ciutat cabdal argentina "a l'altre" costat (oest o sud) de la serralada dels Andes.
Toponímia La Patagònia va rebre el seu nom dels «patagones», nom donat als nadius vists per l'expedició espanyola liderada pel portuguès Fernando de Magallanes, que van desembarcar per primera vegada en la costa atlàntica en 1520, en les proximitats de l'actual localitat argentina Puerto San Julián. Erròniament, es creu que l'origen del terme patagón es deu al peu gran que posseïen els habitants de la regió. No obstant això, és més probable que aquest terme derivi del nom un rei mitològic de gran alçada, anomenat Gran Patagón, que apareix en el romanç de cavalleria Primaleón; la qual cosa hauria coincidit amb la gran alçada dels homes oposats per Magallanes.Jorge Magasich i Jean-Marc de Beer (2001). Amèrica màgica. Mites i creences en temps del descobriment del Nou Món. LOM Edicions, pàg.208-209. Santiago de Xile
Límits geogràfics miniatura|Mapa de la Patagònia Argentina segons la definicions del tractat regió patagona, on es troba integrada també La Pampa, moltes vegades denominada «porta de la Patagònia», pel seu caràcter d'accés nord a la regió. I també les illes Malvines, Gòrgies del Sud, Sandwich del Sud, i Antàrtida Argentina. miniatura|Antiga divisió administrativa de la Patagònia, on s'observen les governacions projectades de Los Lagos, San Martín i Patagònia (que no es van implementar), a més dels territoris que després es van transformar en províncies.
Físicament les províncies que la componen, de nord a sud, són: 20px|sense marc Província del Neuquén 20px|sense marc Província de la Pampa 20px|sense marc Província de Río Negro 20px|sense marc Província del Chubut 20px|sense marc Província de Santa Cruz 20px|sense marc Província de Terra del Foc, Antàrtida i Illes de l'Atlàntic Sud
Conflicte per la inclusió de la província de la Pampa El problema se suscita que el territori de La Pampa es troba repartit entre les regions de Cuyo (regió fisiogràfica), Patagònia, central i encara més a Pampa humida. Anàlogament, es dona el mateix problema aquesta vegada amb el partido de Puan, el de Villarino i fins i tot el de Badia Blanca, atès que estan a l'àrea limítrofa d'aquesta regió, i anticipen trets de la fonètica i lèxic de la regió patagona, considerant-se Badia Blanca part de la Patagònia. Pel que fa a la seva ubicació, Puan i Badia Blanca es troben bastant al nord del Riu Colorado, el partido de Villarino es troba també al nord del Riu Colorado, però riberenc a ell, i el de Patagones es troba al sud del Riu Colorado i gaudeix de les mateixes exempcions impositives i beneficis que els pobladors patagons. De fet, els dos primers partidos (amb capçalera en les localitats Puan i Médanos respectivament), van sol·licitar ser considerats patagons, la qual cosa entri, altres beneficis, els reportaria exempcions impositives.
Històricament, la Patagònia argentina va comprendre el territori nacional anomenat Governació de la Patagònia, els seus límits contenien a la Pampa -una de les raons de la província per ser inclosa- i tot el sud de la província de Buenos Aires fins al Cap Horn. Posseïa la seva capital en l'actual Viedma i posteriorment es va escindir de la Governació de la Pampa.
Conflicte per la inclusió del territori insular La inclusió del territori insular argentí (illes Malvines, Gòrgies del Sud i Sandwich del Sud) són també un tema de debat. Des del punt de vista històric i cultural, moltes vegades no s'inclouen a aquestes com a part de la Patagònia, i es considera a aquesta únicament dins del territori continental, ja que els habitants de tots dos llocs no comparteixen trets taxonòmics entre si, això s'ha vist influenciat des de la posició britànica sobre les illes, la qual cosa ha donat lloc al fet que els trets més típics de la Patagònia anessin desapareixent per donar pas als trets típics britànics. Però des del punt de vista geogràfic i administratiu, normalment sí consideren a les illes com a part de la regió. Això es deu al fet que les illes (sobretot les Malvines) comparteixen característiques geogràfiques i biològiques amb la Patagònia. A més, segons les reclamacions territorials argentines, les illes, juntament amb les reclamacions antàrtiques formen part de la província de Terra del Foc, la qual cosa les farien, inclusivament la zona antàrtica, formar part de la regió patagona. http://www.cescem.org.ar/malvinas/geografia/malvinas.html
Límits polítics-econòmics Avui dia els seus límits són difusos i són font de disputa de les províncies lindanes per interessos socioeconòmics.
En el polític es van fer esforços per incloure a La Pampa com a «puerta de la Patagònia», la qual cosa es va aconseguir en el tractat regional de 1996 signat a la capital pampeana, que va comprometre a totes les províncies a englobar-se en la Regió de la Patagònia.
Aquesta facultat de les províncies d'unir-se en regions es troba en l'art. 124 de la Constitució de la Nació Argentina, l'article al·ludeix al fet que «les províncies podran crear regions per al desenvolupament econòmic i social». La Pampa seria integrant formal de la regió econòmica-social Patagònia, encara que no de la Patagònia Argentina com a regió geogràfica. L'article N° 4 d'aquest tractat estableix:
Subregionalització miniatura|esquerra|Paisatge cobert de molsa (Misodendrum punctulatum) i boscos de lenga, a l'illa Gran de Terra del Foc.
En ser una regió vasta i complexa en tot sentit s'atén a una sèrie de factors de l'àmbit físic, recursos naturals, població, condicions per al desenvolupament d'activitats. Existeixen així diverses propostes de subregionalització de l'espai patagó. Per exemple, seguint el mateix criteri polític establert per a la regionalització, l'Institut Nacional d'Estadística i Censos distingeix dues subregions: Patagònia nord: comprèn les províncies de Río Negro i Neuquén, però també se li solen sumar la part sud de les províncies de Buenos Aires, Mendoza i La Pampa. És la més poblada, més fèrtil i de clima més benigne. Patagònia sud o austral: integrada per Chubut, Santa Cruz i Terra del Foc. S'accentuen els desavantatges que en general presenta la regió per a l'assentament humà com el clima fred i rigorós, l'aridesa dels sòls, la precarietat de les xarxes viàries i la manca de servei ferroviari - amb les consegüents dificultats per a la comunicació i el transport. Tot això fa que les condicions de vida siguin més dures que en l'anterior subdivisió http://descargas.cervantesvirtual.com/servlet/sirveobras/12702744225695940543435/008133_6.pdf 1
Aspectes geogràfics La Patagònia argentina presenta dos tipus de relleu clarament diferenciats. A l'est és l'àmbit dels altiplans, que rep el nom d'altiplà patagònic. El relleu és mesetari escalonat tallat per valls fluvials i per baixos. L'acció de l'altiplà no acaba a la terra sinó que eleva la costa patagona formant nombrosos accidents costaners com caps, puntes, caletes, coves, illes, badies, i diferents platges. La subregió de Patagònia extra-andina és un punt mitjà entre les grans subregions. Té clima fred i sec, i un bioma d'estepa. A l'oest és l'àmbit de les muntanyes. La subregió andina coincideix amb els Andes patagons. Segons la quantitat de precipitacions, la seva vegetació es divideix en bosc andí patagònic i bosc subpolar magallànic; és, també una regió rica en llacs. Una gran part d'aquest territori es troba formant parcs nacionals.
Andes patagons esquerra|miniatura|La platja de Cabo San Jorge, en Caleta Córdova, mira al pic Salamanca al lluny. La Serralada dels Andes a l'Argentina presenta dos grans sectors: Andes de Transició: en ser més baixos, els passos fronterers es presenten a menor altura i la comunicació amb Xile, a través d'ells, resulta més fàcil. Durant l'hivern les nevades provoquen freqüents tancaments d'aquests passos, que dificulten els contactes amb el país veí. Andes patagons: aquí es concentra la major conca lacustre de l'Argentina. Entre els llacs més grans estan el Buenos Aires, Argentino, Viedma, Fagnano i Nahuel Huapi.
Es presenten en forma de cordons aïllats, separats per àmplies valls. Des del Pas de Pino Hachado fins a l'Illa dels Estats, on s'enfonsen, es troben les dues àrees molt elevades (més de 3.000 msnm), separades per un sector on els cims no superen els 2.500 msnm.
Encara queden unes restes de l'última glaciació en el camp de gel continental, del que venen nombroses glaceres com el Perito Moreno, entre d'altres. miniatura|El Llac del Desert i el monumental turó Fitz Roy.
Els rius que neixen en aquesta serralada tenen gran potència hidràulica pel que poden ser aprofitats per obtenir energia hidroelèctrica. Sobre el riu Futaleufú es va construir la represa homònima, mentre que el llac artificial que forma ha estat batejat Amutui Quimei que en mapudungun significa Bellesa Amagada, ja que va submergir una excepcional zona de ràpids, amb la finalitat de treure profit de tot aquest potencial energètic. De la mateixa manera s'han construït altres grans preses tals com les de: El Chocón, Cerros Colorados, Casa de Piedra, Picún Leufú, Piedra del Águila, Collón Curá, i es troben en projecte diverses altres, per exemple en el curs del riu Santa Cruz. El règim hidrogràfic d'aquesta zona té dos creixents anuals, la hivernal per causa de pluges, i la primaveral, que es produeix per desglaç.