Maria Aleksàndrovna Lókhvitskaia, , per matrimoni Gibert (, Sant Petersburg, Imperi Rus - , ibid.) fou una poetessa russa que va signar el pseudònim Mirra Lókhvitskaia, .. Durant la seva vida va publicar cinc llibres de poesia, el primer i el darrer dels quals van rebre el prestigiós Premi Puixkin. A causa de la sensualitat eròtica de les seves obres, Lókhvitskaia va ser considerada com la "Safo russa" pels seus contemporanis, la qual cosa no es corresponia amb el seu estil de vida conservador de dona dedicada i mare de cinc fills. Oblidada en temps soviètics, a finals del segle XX el llegat de Lókhvitskaia va ser revalorat i va ser considerat com una de les més originals i veus influents de l'edat de plata de la poesia russa. Alguns investigadors la consideren la fundadora de la “poesia femenina” russa del , que va obrir el camí per a Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.
Inicis Maria Lókhvitskaia va néixer el 19 de novembre de 1869 a Sant Petersburg, Rússia. El seu pare, Aleksandr Vladímirovitx Lokhvitski (1830-1884) era un conegut advocat de l'època, famós pels seus discursos públics, autor de diversos treballs acadèmics sobre jurisprudència. La principal font d'aspiracions creatives de la jove Maria, però, va ser la seva mare Varvara Aleksàndrovna (de soltera Hoer, russificat com a Гойер Goyer), una dona d'origen francès o alemany ben educada, aficionada a la literatura i la poesia. La germana petita de Lókhvitskaia, Nadejda, es convertiria més tard en un escriptora humorística coneguda amb el pseudònim de Teffi; el seu germà Nikolai Lokhvitski (1868–1933), un general que va comandar un cos d'exèrcit a França durant la Primera Guerra Mundial, va participar al Moviment Blanc durant la Guerra Civil Russa (i va comandar durant un temps el 2n exèrcit de Koltxak). Una altra germana, Ielena Lókhvitskaia (1874-1919) va escriure poesia, va traduir Maupassant (juntament amb Teffi) i va ser membre de la societat d'escriptors dramàtics, però mai no es va considerar professional. De les altres dues germanes de Mirra només se'n coneixen els noms: Varvara Aleksàndrovna (per matrimoni Popova) i Lídia Aleksàndrovna (Kojina).
El 1874 la família Lokhvitski es va traslladar a Moscou. El 1882 Maria es va inscriure a l'Institut Aleksandrinski de Moscou, en el qual es va graduar el 1888. La informació que el seu professor de literatura russa fou Apol·lon Màikov és errònia (en aquells anys vivia a Sant Petersburg). Als quinze anys, Lókhvitskaiava començar a escriure poesia i es va notar immediatament el seu talent poètic. Poc abans de graduar-se, va publicar els seus dos poemes amb permís de les autoritats de la universitat, en un fulletó separat. Després de la mort del seu marit, Varvara Alexandrovna amb les seves filles menors va tornar a Sant Petersburg. Maria va fer el mateix quatre anys més tard, ara com una jove mestra. El 1888 van ser publicats diversos dels seus poemes, signats com a M. Lókhvitskaia, a la revista Séver (nord). Diverses revistes literàries populars es van interessar per la jove debutant i aviat va aparèixer el sobrenom "Mirra". Una llegenda familiar proposa que tenia a veure amb les misterioses paraules de comiat del seu moribund avi Kondrat: "i el vent escampa l'olor de mirra".En rus, el mot mirra es diu exactament igual que en català, Мирра Mirra De les memòries de la germana menor, Teffi, es dedueix que hi ha almenys una versió més de l'origen del pseudònim.
Com assenyala T. Aleksàndrova, l'esmentada línia és una traducció distorsionada del començament del romanç en italià "Mira la bianca luna", esmentat a la novel·la d'Ivan Turguénev Niu de nobles. És possible que aquest romanç pogués ser interpretat per Maixa Lókhvitskaia, que va estudiar cant "italià" a l'institut.
Carrera literària esquerra|miniatura|Mirra i Ievgueni (Eugène) Gibert Lókhvitskaia va assolir la fama el 1891 després del seu primer poema llarg, "Al costat del mar" (У моря), aparegut al número d'agost de la revista Rússkoie Obozrénie ("Revisió russa"). Es va convertir en una figura popular als cercles literaris de Petersburg i va fer amistat amb Vsévolod Soloviov, Ieronim Iassinski, Vassili Nemiróvitx-Dàntxenko, Piotr Gnéditx i Vladímir Soloviov. In late 1891, finals de 1891, Lókhvitskaia es va casar amb Ivegueni (Eugène) Gibert, enginyer de la construcció francès, i la parella es va traslladar primer a Iaroslavl, i després a Moscou. Van tenir cinc fills.
El primer gran llibre de Lókhvitskaia una col·lecció anomenada Poemes, 1889–1895 (), va tenir un èxit instantani i un any després (1896) va rebre el prestigiós Premi Puixkin,." Mai des de Fet no recordo cap poeta real que hagués guanyat el seu propi públic tant com ella", va escriure el seu amic Vassili Nemiróvitx-Dàntxenko. El Volum II (1896–1898) va aparèixer el 1898 i dos anys més tard es va republicar, junt amb el primer volum, a l'edició La completa....
El tercer recull d'obres de Lókhvitskaia, "Poemes (1898-1900)", es va publicar el 1900. A més de nous poemes, es van incloure tres obres dramàtiques: Ell i ella. Dues paraules, , Camí cap a l'est, i Vandelin, . Quan va sortir aquest tercer recull, Lókhvitskaia era la poetessa més popular i estimada de Rússia. Tanmateix, lluny de gaudir de la fama, va passar els últims cinc anys de la seva vida en dolor físic i agitació mental.
Mort Es desconeix encara la causa exacta de la mort de Lókhvitskaia. La seva salut va començar a deteriorar-se a finals de la dècada de 1890: es queixava d'insomni i malsons violents, va patir atacs de depressió severa i més tard va experimentar una estenocàrdia crònica que fins i tot va empitjorar. El 1904 la malaltia de Lókhvitskaia va progressar; Va estar prostrada al llit durant la major part de l'any, torturada pel dolor i l'ansietat. Els primers dies de l'estiu de 1905, la família la va traslladar a Finlàndia, on la seva condició va millorar lleugerament, però de tornada va ser hospitalitzada.
Mirra Lókhvitskaia va morir el 27 d'agost de 1905. La tuberculosi sovint ha estat citada com a causa de la mort, però aquesta afirmació es va mantenir sense confirmar i no es va mencionar en cap dels obituaris. El 29 d'agost, Lókhvitskaia va ser enterrada a l'Església de Dukhovskaia del monestir d'Alexandre Nevski. Només un petit grup de familiars i amics van assistir a la cerimònia. Entre els absents hi havia Konstantín Balmont de qui es diu que havia estat enamorada apassionadament. L'estrès d'aquesta relació estranya fou, segons creien alguns, el que havia desencadenat la seva crisi psicològica i va provocar la seva desaparició moral i física. "La seva mort va ser enigmàtica. La pertorbació espiritual va ser-ne la causa", va escriure l'amiga de Lókhvitskaia, Izabel·la Grinévskaia, a les seves memòries.
Relació amb Konstantín Balmont miniatura|130px|Konstantín Balmont Lókhvitskaia i Balmont es van conèixer per primera vegada a mitjans de la dècada de 1890, a Crimea. En compartir opinions similars sobre la poesia en general, i la seva línia de desenvolupament simbolista en particular, aviat es van convertir en amics íntims. El que vingué a continuació, però, no va ser un afer trivial, sinó un peculiar i obscur diàleg poètic ple d'al·lusions, i per desxifrar-ne els detalls del qual s'hauria d'examinar tot el gruix del patrimoni d'ambdós poetes. En la poesia de Lókhvitskaia, el seu amant figurava com a "Lionel", pel personatge de Percy Bysshe Shelley (va ser Balmont qui va traduir al rus la major part de la poesia anglesa de la dècada de 1890), un jove amb rínxols "del color del sègol madur" i els ulls "que verdegen com la mar".
Aquesta afer va provocar una discussió pública i sovint era coneguda com a "escandalós". Si Lókhvitskaia i Balmont havien estat físicament a prop, no queda clar. Alguns van suggerir que podrien haver tingut una breu història durant els primers dies; En els últims anys, fins i tot en termes geogràfics, tots dos es van diferenciar, Balmont va passar gran part del seu temps a l'estranger. En la seva autobiografia A l'alba, va descriure la seva relació com a "amistat poètica". Els historiadors literaris moderns consideren que la seva relació fou una cosa realment platònica, tot i que violentament apassionat, frustrant i psicològicament perjudicial per a tots dos.
El 1901 Balmont i Lókhvitskaiaa es van reunir, pel que sembla, per última vegada. Des d'aleshores, la seva relació es va limitar a diàlegs poètics construïts enigmàticament, plens de demandes i amenaces per part seva i precs de misericòrdia per part d'ella. Aparentment, tots dos es prenien seriosament el món compartit de terror i passió creat per ells mateixos. Balmont es queixava contínuament en les seves cartes d'estar "posseït", mentre Lókhvitskaia es va submergir en un desconcert de visions violentes que, juntament amb els sentiments de culpabilitat envers la seva família, podrien haver portat a una malaltia que, evidentment, tenia arrels psicosomàtiques. Alguns (inclosa Aleksàndrova) consideren la implicació de Valeri Briússov, rival / amic íntim de Balmont, com a factor més perjudicial. El fet ben divulgat que Briússov (que odiava Lókhvitskaia, en pensar que intentava "robar-li" un amic seu) fes incursions en la màgia negra, va afegir un toc gòtic a tot l'afer.
Personalitat Persones que van conèixer personalment Lókhvitskaia després van parlar del fort contrast entre la reputació « bacanal » del poeta i la seva persona real. L'autora aficionada a les imatges eròtiques (que alguns crítics titllaven de ‘pornogràfiques’) en realitat va ser, segons Ivan Bunin, “la dona més casta de Sant Petersburg, una dona fidel i una mare virtuosa”. Jugant a la "bellesa oriental" a casa, rebia els visitants estirada lànguidament al sofà. Tot i així, segons Bunin, no hi havia cap rastre de pretensió darrere d'aquesta postura; al contrari, l'amfitriona gaudia molt de la conversa, de fet, sobre coses divertides i trivials, mostrava enginy i desarmava l'autoironia.
En el cercle dels seus amics literaris, Lókhvitskaia estava envoltada d'una "aura d'adoració"; semblava que tot home, segons un biògraf, "estigués una mica enamorat d'ella." Entre ells hi havia Bunin. En una àmplia galeria dels seus retrats literaris (la majoria d'ells caricatures crues), Lókhvitskaia era l'única persona a qui recordava afectuosament. "Tot era encisador: el so de la seva veu, la vivacitat del seu discurs, la resplendor dels seus ulls, la seva meravellosa gràcia. El color de la cara era excepcionalment bell: opac i suau, com el d'una poma madura de Crimea", va escriure Bunin a les seves memòries.
Lókhvitskaia era reservada, assistia a festes literàries en rares ocasions i no sembla que triomfés necessàriament. "Quan entrava a l'escenari, hi havia una mirada d'impotència sobre ella com per treure-li tot l'atractiu", va escriure l'autor religiós Ievgueni Pogojev (Posselianin), tot recordant un vespre. La timidesa de Lókhvitskaia fou una de les raons per les quals es va esmentar tan poca cosa d'ella en l'extens cos de memòries de l'edat de plata russa. L'influent crític Akim Volinski va confessar una vegada: "Lamentablement, Lókhvitskaia, una de les dones més intrigants de l'època, va deixar una impressió vaga a la meva memòria"."
El bon aspecte, sens dubte, va tenir un paper important, d'entrada, en la meteòrica ascensió a la fama de Lókhvitskaia, Segons Aleksàndrova,
Llegat La poesia de Mirra Lókhvitskaia no va ser innovadora; Els crítics contemporanis la lloaven per la lleugeresa del tacte, la qualitat musical rara i, de vegades, una enlluernadora perfecció tècnica. En retrospectiva, va resultar que l'obra de Lókhvitskaia portava un element profundament novedós, el que un crític va anomenar "la celebració directa de la cosmovisió femenina". En aquest sentit, Lókhvitskaia és considerada la fundadora de la poesia femenina russa i una antecessora de figures tan innovadores com Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.