Les coves d'Ajanta són un conjunt d'aproximadament 30 temples budistes tallats en la roca datats d'entre el i al 480 dC. Aquest tipus de conjunts monumentals són anomenats en marathi अजिंठा-वेरूळची लेणी (Ajiṇṭhā vērūḷacī lēṇī), i es tracta d'un típic vihara, és a dir, un conjunt de monestirs i santuaris excavats, on destaquen els frescs i altres pintures parietals.
El recinte arqueològic, ubicat a 115 km d'Aurangabad, es troba a la localitat índia d'Ajanta de l'estat federat de Maharashtra. Específicament, les coves se situen en una zona on el riu Waghora, un afluent del Tapi, que dona pas a un penya-segat semicircular de parets molt verticals, formades per unes roques d'origen volcànic que van permetre excavar sense gran preparació prèvia.
Les coves inclouen pintures i escultures avui dia considerades com un dels millors exemples d'art antic de l'Índia. Encara que la pintura mural va ser abundant en la seva història, tal com ho demostren els registres, les coves 16, 17, 1 i 2 d'Ajanta constitueixen el corpus més gran de pintura mural antiga conservada. Destaquen especialment per la seva capacitat expressiva, representant emocions a través del gest, la postura i la forma. El conjunt és considerat universalment com una de les obres mestres d'art religiós budista.
Les coves es van construir en dues fases, la primera va començar cap al segle aC i la segona que es va produir entre el 400 i el 650 aC, segons relats antics, o en un breu període de 460 a 480 aC segons una teoria posterior. El conjunt agrupa antics monestirs i sales de culte de diferents tradicions budistes esculpides en una paret de roca de 75 metres. El programa decoratiu conté principalment les representacions de les reencarnacions de Buda o jataka, alguns episodis de la seva vida, contes pictòrics del Jatakamala d'Aryasura i escultures tallades de deïtats budistes. Les més cèlebres corresponen a les realitzades durant el període d'apogeu de l'art gupta i l'època postgupta. Els registres textuals suggereixen que el complex servia de refugi monsònic per als monjos, així com a lloc de descans per als comerciants i pelegrins.
Les coves d'Ajanta són esmentades a les memòries de diversos viatgers budistes xinesos de l'època medieval a l'Índia, i per un oficial de l'era Akhal mogol a principis del . Amb el pas dels segles, van ser cobertes per la frondosa vegetació de la zona i oblidades, fins que l'any 1819 són redescobertes per l'oficial britànic John Smith mentre caçava. L'any 1983 van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, i actualment el monument està sota la cura de l'Archaeological Survey of India (ASI).
Juntament amb les coves d'Ellora, Ajanta és un dels principals atractius turístics de Maharashtra. Ajanta es troba a 100 quilòmetres (62 milles) de les coves d'Ellora, que contenen coves hindús, jainistes i budistes, l'última data d'un període similar a Ajanta. L'estil Ajanta també es troba a les coves d'Ellora i en altres llocs com les coves d'Elephanta, les coves d'Aurangabad, les coves de Shivleni i els temples de les coves de Karnataka.
Localització i importància de l'entorn Tal com diu l'Eva Fernández, a l'Índia no existeix una clara divisió entre ànima i corporeïtat, sinó que ambdós aspectes es troben en conjunció total, sent indistingibles l'un de l'altre. Per aquesta raó, l'entorn en el qual se situa l'obra ha de considerar-se conjuntament amb el seu contingut. La natura és el més definitiu condicionant estètic del conjunt, summament determinat per la seva geografia i geologia. Aquest es presenta com un microcosmos, una transmutació de la natura feta art que fa que possible l'experimentació de la totalitat a través de la contemplació plàstica. L'artifici s'empra aquí amb la finalitat de fer parlar a l'espai, fent que l'obra tingui unitat sense fissures amb el seu entorn.
Les coves se situen als peus de la serralada d'Ajanta, on s'estén la planura de Kandesh, formada pel riu Tapi i els seus afluents, un dels quals és el riu Waghora, que forma l'estreta gola semicircular amb les parets verticals on estan excavades les coves. Avui dia pertanyen al districte d'Aurangabad, en l'estat de Maharashtra, però fins a l'any 1947 van formar part dels territoris governats pel Nizam d'Hyderabad. miniatura|Vista panoràmica de les coves d'Ajanta. Les coves van ser esculpides directament en la roca basàltica de l'altiplà del Dècan, creat a partir de successives erupcions volcàniques al final del període geològic del Cretaci. La roca està constituïda per capes horitzontals que no requereixen gaire preparació prèvia. Tanmateix, la seva qualitat és una mica variable depenent del lloc, fet que va obligar els artistes a modificar els seus mètodes de treball depenent de la zona. D'altra banda, la inconsistència de la roca en alguns punts també ha provocat esquerdes i esfondraments al llarg segles, com és el cas del pòrtic perdut de la cova 1. L'excavació va començar tallant un estret túnel al nivell del sostre, que es va expandir posteriorment cap avall i cap a fora (les capes de lava són més grolleres com més baixes són). Així ho demostren algunes de les coves incompletes, com ara les vihara parcialment construïdes del 21 al 24, o la cova 28, incompleta i abandonada.
Segurament els mateixos artífexs que van excavar les coves es van encarregar de la realització dels pilars esculpits, dels sostres i d'alguns ídols: els treballs d'escultura i pintura a l'interior eren tasques paral·leles integrades. Es va construir una gran porta d'accés al lloc, a l'àpex de la ferradura del congost, entre les coves 15 i 16, que es feia visible a mesura que un s'acostava des del riu. Aquesta estava flanquejada per elefants i una deïtat serp protectora coneguda com a Nāga. El mateix mètode de treball sembla aplicar-se en altres temples rupestres de l'Índia, com els de l'hinduisme i el jainisme. Alguns dels exemples més notables serien les coves d'Ellora, Ghototkacha, d'Elephanta, Bagh, Badami, o les d'Aurangabad.
Aquesta forma de fer realitza una transformació de respectuosa del paisatge, no el transforma en una cosa completament diferent sinó que juga amb el suport preexistent. Cada esquerda i sortint és aprofitat com a suport escultòric, revelant una veritat oculta en la matèria. La roca ens parla de la seva pròpia essència, el seu color i textura. Les pintures responen a un principi semblant, desenvolupant-se com un tot orgànic al llarg dels murs, fent-los vibrar amb una intensitat intencionada.
L'altre factor important és el clima monsònic-tropical, caracteritzat per la presència d'una estació humida i calorosa acompanyada de pluges torrencials, en contrast amb una altra forta estació seca. Aquest aspecte es va traduir en una percepció cíclica de l'experiència vital, com ara és el cas de la roda del sàmsara (cicle de reencarnacions). Així doncs, el principi de circularitat també és molt present en la concepció del conjunt, que no fa servir la narrativitat lineal o analítica pròpia de la pintura europea.
Història miniatura|Mapa de les Coves d'Ajanta. Les Coves d'Ajanta es creu que es van construir en dos períodes diferents. Un primer període, Satavahana, que consta des del fins al , i un segon període, Vakataka, uns segles més tard pels volts del . El conjunt arqueològic consisteix en 36 fonaments identificables, alguns d'ells descoberts després de la numeració original de les coves que anava de l'1 al 29. Les coves identificades posteriorment han estat numerades per lletres de l'alfabet tals com 15A, exemple de cova numerat entre les coves originals 15 i 16. La numeració de les coves és una convenció per conveniència, ja que no reflecteix l'ordre cronològic de la seva construcció.
La primera fase de construcció hinayana, feta al llarg del , es van excavar les coves centrals: els chatya número 9 i 10; i els vihares número 8, 12, 13 i 15, gràcies al mecenatge dels Andhra.
La segona fase, mahayana, es va construir pels volts del , quan es va completar l'excavació de la resta de les coves, paral·lel a la decoració parcial del grup de les anteriors, gràcies al patrocini dels Vakataka (súbdits de l'imperi Gupta).
Primer període Satavahana El primer grup de coves Satavahana estan formades per les coves 9, 10, 12, 13 i 15A. D'aquestes coves, la 9 i 10 són estupes (stūpa) que contenen sales d'adoració en forma de chaitya, mentre que les coves 12, 13 i 15A són vihāras. Contenen murals en que es representen històries dels Jatakas. En època Satavahana, les primeres coves, no tenien escultura figurativa destacant només l'stūpa. Les coves posteriors contenen una influència artística del període Gupta, però hi ha diferents opinions sobre la cronología en que es van construir les primeres coves.
Generalment és acceptada la teoria de Walter Spink, en que les coves es van fabricar durant el període de 100 aC fins al 100 dC, probablement sota el patrocini de la Dinastia Hindú Satavahana (230 aC - c. 220 dC) que va governar la regió. Altres datacions, prefereixen el període de l'Imperi Maurya (300 al 100 aC). Segons Walter M. Spink, un cop fetes les coves del període Satavahana, el lloc no es va desenvolupar durant un període considerable fins a mitjans del segle V. No obstant això, les primeres coves estaven en ús durant aquest període latent, i els pelegrins budistes van visitar el lloc, segons els registres deixats pel pelegrí xinès Fa Xian cap al 400dC.
Coves del període posterior o Vākātaka La segona fase de construcció de les coves va començar al s. V. Durant un bon temps es va pensar que havien estat dutes a terme durant un extens període que anava des del s. IV fins al s. VII. Tanmateix, una sèrie d'estudis recents de Walter M. Spink han demostrat que van estar fetes durant un breu període entre els anys 460-480, més precisament durant el regnat de l'emperador Harishena de la dinastia Vākāṭaka. Aquesta proposta, encara que amb algunes crítiques, és la més acceptada de forma general pels acadèmics. miniatura|La majoria de les coves del segon període es van fer sota el govern del rei Vakataka Harishena. Aquesta segona fase ha de relacionar-se amb el corrent mahayana, o Gran Vehicle de la tradició budista.
Les coves situades dins d'aquest període són la 1-8, 11, 14-29, algunes possibles extensions de coves anteriors. Les coves 19, 26 i 29 són chaitya-grihas, mentre que la resta són viharas. Les coves més elaborades van ser fetes durant aquest període, encara que també es van reformar i repintar coves ja construïdes.
Segons Spink, és possible establir una cronologia d'aquest període amb un gran nivell de precisió. Encara que el debat continua, les idees de Spink són cada cop més acceptades, encara que sigui només les seves conclusions generals. D'altra banda, la web de l'Archaeological Survey of India (ASI) encara inclou la datació tradicional: "The second phase of paintings started around 5th–6th centuries A.D. and continued for the next two centuries".
Segons Spink, l'activitat constructiva de les incompletes coves d'Ajanta va ser abandonada pels rics mecenes l'any 480 aC, pocs anys després de la mort d'Harishena. No obstant això, segons Spink, les coves van continuar estant en ús durant un període, com ho demostra el desgast en alguns dels forats de pivot a coves construïdes a prop del 480. La segona fase de construccions i decoracions a Ajanta correspon al mateix apogeu de l'Índia clàssica, o època daurada de l'Índia.
Tanmateix, en aquella època, l'Imperi Gupta ja es debilitava per les qüestions polítiques internes i pels assalts dels Hūṇas, de manera que els Vakatakas eren en realitat un dels imperis més poderosos de l'Índia. Alguns dels Hūṇas, els Alchon Huns de Toramana, governaven precisament la zona veïna de Malwa, a la porta del Dècan occidental, en el moment de la realització de les coves Ajanta.