miniatura|Harmònica cromàtica Lharmònica (del llatí harmonĭcus, i aquest del grec ἁρμονικός) és un instrument de vent, del grup d'instruments de vent-fusta i del subgrup d'instruments de llengüetes lliures i afinat amb un registre de dues octàves. Als models cromàtics, es construeix amb la capacitat de produir l'escala cromàtica per mitjà d'un botó, a diferència de les diatòniques que han de recórrer a diferents efectes per tal d'aconseguir el cromatisme.
Com funciona (NS) Es toca bufant o aspirant l'aire sobre un dels seus forats individuals o sobre múltiples forats d'una vegada. La pressió causada per bufar o aspirar a les cambres on s'allotgen les llengüetes causa que la llengüeta o llengüetes vibrin a dalt i a baix creant so. Cada cambra té múltiples llengüetes de to variable, de llautó o bronze, que estan subjectes per un dels seus costats i soltes en l'altre extrem, sent l'extrem solt el que vibra i crea el so.
Cada llengüeta té un to individual, i cada to està determinat per la mida de la llengüeta. Les llengüetes més llargues produeixen un so profund i baix i les més curtes en produeixen un de més alt. En certs tipus d'harmòniques els tons de les llengüetes poden variar-se a una altra nota per bufar o aspirar l'aire d'una manera especial (mitjançant la tècnica del bending o loverbend/overdraw). Hi ha molts tipus d'harmòniques: diatòniques, cromàtiques, trémolo, orquestrals, baixes, etc. Cada una d'elles es diferencia pel seu timbre i disponibilitat d'escales per a certs estils de música.
L'harmònica diatònica s'usa en el blues, música folk, jazz, música clàssica, country, rock and roll i pop. A poc a poc està creixent la seva presència també en gèneres més electrònics com el dance i hip-hop, així com en el funk i l'acid jazz.
Història L'harmònica va ser inventada a la Xina el 3000 aC aproximadament. L'emperadriu Nyn-Kwa posseïa un instrument de llengüeta conegut com a sheng (que significa «veu sublim»).
El 1821, un rellotger alemany de 16 anys anomenat Christian Friedrich Ludwig Buschmann va inventar una espècie d'harmònica de boca, en unir quinze llengüetes de tub (usades per a l'afinació de l'orgue). Va donar a aquest instrument el nom de Mund-eoline («arpa de boca»).
La idea va ser immediatament recollida per un altre rellotger alemany, Christian Messner.
En 1822, Christian Buschmann li va agregar a la seva harmònica una manxa de cuir vertical, per tenir les mans lliures. Un constructor d'instruments musicals, el vienés Cyrillus Demian (1772-1847), li va robar aquesta idea primitiva, la va desenvolupar i el 1829 va construir el primer acordió. Buschmann va perfeccionar la seva harmònica com a instrument musical l'any 1827.
En 1830, un inventor de Bohèmia, Richter, va inventar l'instrument tal com se'l coneix en l'actualitat: deu forats, vint llengüetes, alternança de buf i aspiració. La seva escala diatònica es va tornar famosa com «afinació de Richter».
Trenta anys més tard, després de diverses marrades, «l'harmònica de boca vienesa» va arribar una altra vegada a Alemanya i el rellotger de 24 anys Matthias Hohner va comprar una de les creacions de Buschmann i la va copiar comercialment al seu taller des de l'any 1857. El seu poble Trossingen, va tornar el centre mundial de producció d'harmòniques. En els temps de l'Alemanya nazi, els seus fills van obrir el Col·legi de Música de l'Estat (1935), que ha produït més de 3.000 mestres d'harmònica.
La guerra civil nord-americana va augmentar la popularitat de l'harmònica. Hohner ja n'havia enviat algunes als seus parents en EUA, i els soldats les trobaven fàcils de portar i de tocar, degut a la seva reduïda mida.
Cap a 1900, la meitat de les harmòniques fetes a Alemanya es venien en EUA L'harmònica més utilitzada pels intèrprets de blues clàssics la Marine Band, va aparèixer el 1896 i es podia adquirir per només cinquanta centaus. No se sap com es va començar a usar en presons i en plantacions de cotó.
Als anys 50 Joaquim Fusté Alcalá va promoure l'harmònica a Espanya, donant classes, i arreglant-les. També era representant i distribuïdor de les millors marques d'harmòniques. Pocs anys després va aconseguir amb el conjunt Les Akord's el títol de campió mundial entre els harmonicistes a Winterthur, Suïssa (1955), Luxemburg (1957) i a Pavia, Itàlia (1960).
Organologia Les parts bàsiques d'una harmònica són la pinta, els jocs de llengüetes i les xapes protectores.
Pinta Pinta és el terme amb què es defineix el cos principal de l'instrument, que conté les cel·les que cobreixen les llengüetes. El terme pinta té el seu origen en la similitud entre aquesta peça de l'harmònica i les pintes per a cabell. Les pintes de les harmòniques estaven fabricades tradicionalment de fusta, però en l'actualitat estan fabricades en plàstic (ABS) o metall (incloent el titani per a instruments de gran qualitat). Algunes pintes modernes i experimentals tenen complexos dissenys per al direccionat de l'aire en el seu interior.
Es creia que el material de la pinta tenia un efecte en el to de l'harmònica. Mentre que el material de la pinta només té una lleugera influència en el so, l'avantatge principal d'un material sobre l'altre és en el seu desgast. En particular, una pinta de fusta pot absorbir humitat de l'alè de l'harmonista i del seu contacte amb la llengua. Això fa que la pinta s'expandeixi lleugerament, fent l'instrument incòmode de tocar. S'han provat diversos tipus de fusta i tractaments d'aquesta per reduir aquest problema.
Un problema fins i tot més greu amb les pintes de fusta, sobretot en harmòniques cromàtiques (amb els seus prims divisors entre les cambres) consisteix que les pintes s'encongeixen amb el temps. L'encongiment de la pinta pot donar lloc a què es produeixin esquerdes a la pinta, a causa del fet que està fixada amb claus o cargols, donant lloc a fugues d'aire. Hi ha harmonistes que s'han hagut d'esforçar molt per restaurar les pintes de fusta i segellar les fugues d'una harmònica feta malbé. Alguns harmonistes acostumen a amarar en aigua les harmòniques amb pinta de fusta (diatòniques, sense vàlvules) per causar una lleugera expansió, amb la intenció que l'espai entre la pinta, els jocs de llengüetes i les xapes protectores sigui més hermètic. Les actuals harmòniques de pinta de fusta són menys propenses a inflar-se i contreure's.
Jocs de llengüetes Joc de llengüetes és el terme que designa una agrupació de diverses llengüetes en un suport. Les llengüetes solen estar fetes de llautó, però l'acer, l'alumini i el plàstic són utilitzats de tant en tant. Les llengüetes individuals solen ser reblades al suport amb el que formaran el joc de llengüetes, però també poden ser soldades o cargolades en la seva posició. Els forats estan tancats en la part posterior, perquè l'aire només pot acabar escapant o entrant per l'estreta obertura de la llengüeta (la superior si bufem i la inferior si aspirem). El so es produeix en passar l'aire per l'obertura de la llengüeta fent-la vibrar i produint aquesta el moviment de l'aire. No és la mateixa vibració de la llengüeta la que produeix el so, sinó el pas de l'aire a través d'ella.
La majoria d'harmòniques es fabriquen amb els jocs de llengüetes cargolats a la pinta o entre si. Unes quantes marques continuen utilitzant el mètode tradicional de clavar els jocs de llengüetes a la pinta. Algunes harmòniques, experimentals i rares, també han tingut els jocs de llengüetes mantinguts en la seva posició mitjançant tensió; aquest mètode era usat per totes les harmòniques americanes durant la Segona Guerra Mundial. Si les llengüetes estan cargolades a la pinta, poden ser substituïdes individualment. Això és útil perquè les llengüetes acaben perdent la seva tonalitat amb l'ús, i algunes notes de l'escala poden fallar amb major rapidesa que d'altres.
Una excepció notable al disseny tradicional del joc de llengüetes són les harmòniques completament de plàstic dissenyades per Finn Magnus a la dècada dels 50, on la llengüeta i el joc de llengüetes van ser modelats d'una sola peça de plàstic. El disseny de Magnus tenia les llengüetes, el joc de llengüetes i la pinta fets de plàstic i emmotllats junts.
Xapes protectores Les xapes protectores cobreixen els jocs de llengüetes i generalment estan fetes de metall, encara que la fusta i el plàstic també s'han utilitzat. L'elecció d'això és personal, perquè projecten el so i determinen la qualitat tonal de l'harmònica. Hi ha dos tipus de xapes protectores: les tradicionals de disseny obert estampades de metall o plàstic, que és simplement per protegir, i les de disseny tancat (com la Meisterklasse i la Super 64 de Hohner o la Promàster i la SCX de Suzuki), que ofereixen una qualitat tonal més alta. A partir d'aquests dos tipus bàsics, s'han creat alguns dissenys més moderns, com la CBH-2016 cromàtica de Hohner i l'Overdrive diatònica de Suzuki, les xapes protectores de la qual tenen un complex disseny que permet funcions específiques no disponibles en els dissenys tradicionals. No era rar a finals del i principis del XX veure harmòniques amb característiques especials a les xapes protectores, com un o dos timbres, que es feien sonar prement un botó.
Vàlvules Les vàlvules es fabriquen a partir de tires de plàstic molt primes, teixit de paper, cuir o tefló enganxats als jocs de llengüetes. Es troben sobretot en les harmòniques cromàtiques i en moltes harmòniques octavadas. Aquestes vàlvules s'utilitzen quan dues llengüetes comparteixen una cel·la i les fugues a través de la llengüeta que no ha de sonar pot ser significativa. Per exemple, quan es toca una nota aspirada, la vàlvula a la llengüeta de la nota bufada es tanca per l'aspirat, impedint que l'aire escapi a través de la llengüeta inactiva. Una excepció a això és la recent Hohner XB-40, on es col·loquen les vàlvules no per aïllar llengüetes individuals, sinó més aviat per aïllar tota la cambra, per impedir que s'activi.
Embocadura L'embocadura és entre les cel·les de l'instrument i la boca de l'harmonista. Pot estar integrada amb la pinta (a les harmòniques diatòniques, o en la Hohner Chrometta), ser part de la xapa protectora (com en la Hohner CX-12), o pot ser una peça totalment independent, assegurada amb cargols, la qual cosa és típica de les cromàtiques. A moltes harmòniques, l'embocadura és purament una ajuda ergonòmica, dissenyada per fer més còmode tocar-les. Tanmateix, en les cromàtiques tradicionals és essencial per a l'instrument, ja que ofereix una ranura per al correcte funcionament del botó lliscador.
Tipus Abans de descriure els diferents tipus d'harmònica, s'ha d'indicar que la nomenclatura de les afinacions de les harmòniques es fa tradicionalment usant el sistema de notació musical anglès. Normalment s'inscriu en el lateral esquerre de la pinta. Alguns fabricants indiquen també la tonalitat de la segona posició (vegeu més a baix), indicant-la en el lateral dret de la pinta.
Harmònica cromàtica L'harmònica cromàtica conté l'escala cromàtica sencera, amb bemolls i sostinguts. Cada cel·la en una cromàtica compta amb 4 llengüetes, 2 per a les notes naturals (aspirades i bufades) i dues més (aspirades i bufades) per a les notes alterades (bemolls o sostinguts). Per alternar-ne d'unes notes d'altres, generalment utilitza un botó que activa una barra lliscant que redirigeix l'aire cap al joc de llengüetes desitjat, encara que hi va haver un disseny, el Machino-Tone, que controlava el flux d'aire per mitjà d'una palanca d'accionament a la part posterior de l'instrument.