El Maig francès o Maig del 68 (en francès: Mai 68), és el nom amb què es coneixen una sèrie d'importants protestes, vagues i manifestacions succeïdes a França en la primavera de 1968. Va ser fonamentalment un moviment estudiantil que va ser simultani a d'altres arreu del món, com els de Tòquio o Mèxic.
Els fets van iniciar quan es van produir una sèrie de vagues estudiantils en nombroses universitats i instituts de París, seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. Els estudiants protestaven contra el capitalisme, el consumisme, l'imperialisme americà i les institucions tradicionals de l'establishment.
L'intent de l'administració de Charles de Gaulle d'ofegar les vagues mitjançant una major càrrega policial només va contribuir a encendre els ànims dels estudiants, que van protagonitzar batalles campals contra la policia al Barri Llatí i, posteriorment, una vaga general d'estudiants i vagues diverses secundades per fins a 11 milions de treballadors en tot el territori francès (dos terços del total de treballadors), que reclamaven millores en les condicions laborals. Les protestes van arribar a un punt tal que De Gaulle, tement una guerra civil o una revolució, va abandonar del país per unes hores, va dissoldre l'Assemblea Nacional francesa i va convocar eleccions parlamentàries anticipades el 23 de juny de 1968.
El govern es trobava, en aquest punt, a la vora del col·lapse i l'economia aturada, però la situació revolucionària es va evaporar tan ràpid com havia sorgit. Els treballadors, després d'haver aconseguit importants millores salarials, van tornar a la feina, a petició de la Confédération Générale du Travail, sindicat esquerrà, i del Partit Comunista Francès. Quan es van celebrar les eleccions, el partit gaullista va emergir més fort que abans.
Molts dels manifestants van assumir causes d'esquerres, com el comunisme, el rebuig a la Guerra del Vietnam, l'anarquisme o el situacionisme i d'altres van veure els fets com una oportunitat de canviar la "vella societat" en molts aspectes socials, com els mètodes educatius i la llibertat sexual. Les protestes destil·laren en tot moment un potent moviment artístic amb cançons, grafits, pòsters i eslògans que perduraren durant anys en la cultura popular.
El llegat del maig francès ressona dècades després dels fets i es considera un punt d'inflexió social, cultural i moral en la història del país. Alain Geismar, un dels líders del moment, destacà anys després que el moviment hauria triomfat com a revolució social, malgrat no fer-ho en el terreny polític. Els fets s'emmarquen en un moviment contracultural molt més ampli a nivell mundial que inclou esdeveniments com l'Estiu de l'amor, els Moviments pels drets civils o la Primavera de Praga.
Antecedents El febrer de 1968, els comunistes francesos i el Partit Socialista havien format una aliança electoral. Els comunistes generalment donaven suport als candidats socialistes en les eleccions però en la "Declaració de Febrer" els dos partits van acordar la formació d'un front comú per reemplaçar el President Charles de Gaulle que portava nou anys en el càrrec. El 22 de març diversos grups d'extrema esquerra, un petit nombre de poetes i músics destacats, i uns 150 estudiants van ocupar un edifici administratiu a la Universitat de París a Nanterre i van celebrar-hi una reunió sobre discriminació de classe a la societat francesa i sobre la burocràcia política controlava el finançament de la universitat. L'administració de la universitat va cridar a la policia, que va envoltar la universitat. Després de publicar les seves demandes, els estudiants van abandonar l'edifici sense incidents. Després d'aquest primer episodi, alguns líders del que s'anomenaria "Moviment del 22 de març" van ser convocats pel comitè disciplinari de la universitat en vistes a l'obertura d'un expedient.
Esdeveniments de maig Vagues d'estudiants miniatura|Plaça de La Sorbona al Barri Llatí de París, un dels llocs principals de les protestes. miniatura|Pintades en una aula a la Universitat de Lió durant les protestes en 1968 Després de mesos de conflictes entre estudiants i autoritats universitàries de París Nanterre, l'administració va tancar la universitat el 2 de maig de 1968. Els estudiants de la Universitat de la Sorbona de París van reunir-se el 3 de maig per a protestar contra el tancament i l'amenaça d'expulsió de diversos estudiants a Nanterre.
El dilluns 6 de maig, la Unió Nacional dels Estudiants de França (UNEF), el sindicat estudiantil més gran de França, i el sindicat de professors universitaris van convocar una marxa per protestar contra la invasió policial de la Sorbona. Més de 20.000 estudiants, professors i simpatitzants van marxar cap a la Sorbona, encara tancada per la policia,que van iniciar càrregues amb porres, tan bon punt els manifestants s'hi van apropar. Encara que la majoria dels manifestants es va dispersar, alguns van començar a crear barricades del que hi havia a la mà, mentre que uns altres van llançar llambordes, obligant a la policia a retrocedir durant unes hores. Posteriorment la policia va carregar de nou contra la multitud, aquest cop amb gas lacrimogen i va arrestar centenars d'estudiants.
Els sindicats d'estudiants de secundària van donar suport als disturbis el 6 de maig. L'endemà, es van unir als universitaris, els professors i un a nombre creixent de treballadors joves a l'Arc del Triomf per exigir que es retiressin els càrrecs contra els manifestants, i que la policia es retirés i permetés que es reobrís la universitat. Les negociacions van donar-se per acabades i els estudiants van tornar a les universitats després que es divulgués una informació falsa segons la qual el govern havia acceptat reobrir-les. Quan els estudiants les van trobar tancades, les protestes van reiniciar-se amb més força.
El divendres 10 de maig, una multitud va congregar-se de nou a la Rive Gauche. Quan les Compagnies Républicaines de Sécurité van impedir-los de creuar el pont, els manifestants van aixecar de nou barricades. Quan les negociacions van fracassar l'endemà, la policia va atacar-los de nou de matinada. La confrontació, va durar fins al capvespre i es va saldar amb centenars de ferits i detinguts. Els manifestants van al·legar que les forces de seguretat van introduir agents provocadors que llençaren còctels molotov i cremaren cotxes durant els incidents. Les protestes foren narrades en directe per la radio i televisades l'endemà.
La reacció desmesurada del govern va provocar una nova onada de simpatia cap als vaguistes i molts dels cantants i poetes més importants del país se'ls van unir després de veure la brutalitat policial. Igualment alguns artistes nord-americans van començar a expressar el seu suport cap als vaguistes. Les grans federacions sindicals, la Confederació General del Treball (CGT) i la Força Obrera (CGT-FO), van convocar una vaga general d'un dia i una manifestació per al dilluns 13 de maig.
Més d'un milió de persones van manifestar-se a París aquell dia sense que la policia s'hi enfrontés. El primer ministre Georges Pompidou va anunciar personalment l'alliberament dels detinguts i la reobertura de la Sorbona. No obstant això, l'onada de vagues no va retrocedir i els manifestants es van tornar més actius.
Quan la Sorbona va tornar a obrir, els estudiants la van ocupar i la van declarar una "universitat popular" autònoma. L'opinió pública al principi va donar suport als estudiants, però ràpidament es va mostrar dividida. Això es deu en part, segons Mattei Dogan, al fet que alguns dels seus líders, convidats a aparèixer a la televisió nacional, "es comportessin com a utòpics irresponsables que volien destruir la societat de consum". No obstant això, en les setmanes que van seguir, es van establir prop de 401 comitès d'acció populars a París i altres llocs per traslladar queixes contra el govern i la societat francesa, incloent-hi el Comitè d'ocupació de Sorbona.
Els treballadors s'uneixen als estudiants miniatura|Treballadors davant d'una fàbrica ocupada al sud de França durant el Juny 1968. Durant els dies següents, diversos grups de treballadors van començar a ocupar fàbriques. El 14 de maig s'iniciaren actes de protesta a la planta Sud Aviation, prop de la ciutat de Nantes, seguits per una altra vaga a una fàbrica de peces de Renault prop de Rouen, que es va estendre als complexos de fabricació de Renault a Flins-sur-Seine i al barri de Boulogne-Billancourt de París. Els obrers havien ocupat una cinquantena de fàbriques abans del 16 de maig, i més de 200.000 treballadors estaven en vaga el 17 de maig. Aquesta xifra va elevar-se fins a dos milions l'endemà i fins a deu milions durant la setmana següent, xifra que representava dos terços del total de treballadors.
Els sindicats no van liderar en la majoria de casos les vagues. La CGT va intentar canalitzar les protestes cap a demandes concretes sobre la pujada dels salaris, però els treballadors buscaven incloure demandes més ambicioses com la destitució del President de Gaulle i, en alguns casos, la potestat de controlar les fàbriques. Fins i tot en situacions en què els sindicats van aconseguir negociar millores substancials com l'increment del 35% del salari mínim, els treballadors van rebutjar tornar a la feina, contravenint les recomanacions dels líders sindicals. De fet, segons alguns autors, el moviment del 68 va incloure un important component antisindical contra les principals organitzacions (CGT, FO i CFDT), a qui molts veien més disposades a fer concessions als poders fàctics que no pas a implementar la voluntat de les bases.
El 25 i 26 de maig, es van firmar els coneguts com Acords de Grenelle al Ministeri d'Afers Socials. Aquests preveien un augment del 25% del salari mínim i del 10% dels sous mitjans, però van ser rebutjats i la vaga va continuar. La classe obrera i els principals intel·lectuals s'uniren en les demandes per un canvi profund en els drets dels treballadors. El 27 de maig, es va celebrar una reunió de la UNEF, la més destacada dels esdeveniments de maig de 1968, que va reunir entre 30.000 i 50.000 persones al Estadi Sébastien Charléty de París. Els parlaments durant la reunió van ser molt durs, i exigiren que el govern fos enderrocat i que se celebressin les eleccions.
Els socialistes van veure en les protestes l'oportunitat d'actuar com intermediaris entre de Gaulle i els comunistes. El 28 de maig, François Mitterrand, líder de la Federació de l'Esquerra Demòcrata i Socialista va declarar que "ja no hi havia estat" i va afirmar que estava disposat a formar un nou govern. Mitterrand havia rebut un 45% dels sufragis a les eleccions presidencials de 1965, un percentatge inusualment alt davant de De Gaulle. El 29 de maig, l'ex-primer ministre Pierre Mendès també va declarar que estava disposat a formar un nou govern; i a diferència de Mitterrand, estava disposat a incloure-hi els comunistes. Encara que els socialistes no tenien la capacitat dels comunistes de convocar grans manifestacions al carrer, tenien en aquell moment més del 20% del suport popular.
De Gaulle abandona el país miniatura|Charles de Gaulle, President de França en una imatge de 1968 miniatura|Georges Pompidou, Primer Ministre de França en una imatge de 1969 El matí del 29 de maig, de Gaulle va ajornar la reunió del Consell de Ministres convocada per a aquell dia i va emportar-se secretament els seus documents personals del Palau de l'Elisi. Li va dir al seu gendre Alain de Boissieu que no volia donar als manifestants l'oportunitat d'atacar l'Eliseu ni que es vessés sang per a defensar-lo. De Gaulle va rebutjar la petició del Primer Ministre Pompidou de dissoldre l'Assemblea Nacional, ja que creia que el seu partit perdria les eleccions resultants. A les 11:00 a.m., va dir a Pompidou: "Jo sóc el passat, tu ets el futur; et dono suport".