La prehistòria de Sibèria ve determinada per cultures arqueològicament diferents. En el Calcolític, les cultures de Sibèria occidental i meridional eren ramaderes, mentre que la taigà oriental i la tundra foren dominades per caçadors recol·lectors fins a finals de l'edat mitjana i fins i tot després. Els canvis substancials en la societat, l'economia i l'art indiquen el desplegament del nomadisme a les estepes centreasiàtiques durant el primer mil·lenni ae.
Història de la recerca La recerca científica del passat arqueològic de la zona entre els Urals i el Pacífic començà durant el regnat de Pere I (1682-1725), que ordenà la recol·lecció dels tresors d'or escita i rescatà, així, el contingut de diverses tombes saquejades. Durant el seu mandat, s'encarregaren algunes expedicions de recerca científica, antropològica i lingüística de Sibèria, incloent la segona expedició a Kamtxatka del danés Vitus Bering (1733-1743). Els investigadors també s'interessaren per l'arqueologia i feren les primeres excavacions arqueològiques de kurgans siberians. Després d'una disminució momentània de l'interès en la primera meitat del s. XIX, la recerca arqueològica a Sibèria tingué un nou auge a la fi del s. XIX. Les excavacions foren particularment intenses a Sibèria meridional i l'Àsia central. Els resultats de la Revolució d'Octubre de 1917 creà altres condicions, sovint restringides, per a la recerca arqueològica, però conduïren a projectes encara més grans, especialment excavacions de rescat. Fins i tot zones remotes de la Unió Soviètica com Sakhà i Txukotka foren explorades arqueològicament. Després de la Segona Guerra Mundial, les labors hi continuaren. Després del col·lapse de la Unió Soviètica al 1991, es feu possible una col·laboració molt més propera amb Occident.
Topografia 321px|miniatura|Orografia de Rússia Sibèria es caracteritza per una gran varietat de climes, vegetació i paisatges. A l'oest limita amb els Urals. A partir d'allí, les terres baixes de l'oest de Sibèria s'estenen cap a l'est, fins al riu Ienissei. Després sorgeixen les terres altes centrals de Sibèria, que estan delimitades a l'est per la conca del riu Lena, i més endavant són les terres altes del nord-est. Sibèria limita al sud amb una cadena accidentada de muntanyes i al sud-oest amb els pujols de la frontera kazakh. El clima a Sibèria és molt variable. Sakhà, al nord-est del Lena, és un dels llocs més freds de la Terra, però al llarg de l'any any les temperatures poden fluctuar en més de 50 °C, des de -50 °C a l'hivern fins a 20°C a l'estiu. Les precipitacions són escasses. Això també ocorre al sud-oest, on estepes, deserts i semideserts confinen entre si.
Avui dia l'agricultura sense reg només és possible a Sibèria entre els 50° i 60° de latitud nord. La situació climàtica és responsable dels diferents biomes de la zona. Al sector més septentrional, hi ha tundres amb vegetació mínima. La major part de Sibèria, a part de les regions muntanyenques, té taigà, amb boscs de coníferes al nord. Al sud-oest, aquesta es converteix en estepa boscosa, i més al sud, canvia a estepes herbàcies i al desert de l'Àsia central.
Abans del començament de l'holocé, fa uns 12.000 anys, la situació era diferent. Durant el darrer període glacial (des d'abans de 115.000 anys fins a uns 15.000 anys), la tundra s'estenia molt més al sud i una capa de glaç cobria els Urals i l'àrea a l'est del baix Ienissei.
Ressenya històrica Neolític (fins a l'any 2400 ae) Les troballes del Paleolític inferior semblen testificar-se entre Kazakhstan oriental i Altai. L'enterrament d'un nen neandertal trobat al 1938 mostra semblances amb el mosterià de l'Iraq i l'Iran. En el Paleolític superior, per contra, la majoria de les restes es troben als Urals, on, entre d'altres, s'han trobat talles rupestres que representen mamuts, a Altai, a l'alt Ienissei, a l'oest del llac Baikal, d'al voltant de 25000 ae, a la costa del mar dels Làptev, al nord del cercle àrtic. Es van trobar restes de barraques en l'assentament de Mal'ta, a prop de Irkutsk. Les estatuetes d'animals i dones (Venus de Mal'ta) fan recordar el Paleolític superior europeu. El paleolític siberià continua fins a ben entrat el Mesolític europeu. En l'holocè, la taigà es desenvolupà. No s'hi han trobat micròlits, que sí que són comuns en altres llocs.
Al nord d'Àsia, el Neolític (5500-3400 ae) és un terme bàsicament cronològic, ja que no hi ha evidència d'agricultura o fins i tot de pasturatge a Sibèria durant el Neolític centreeuropeu. Les cultures neolítiques del nord d'Àsia, però, es distingeixen de les cultures mesolítiques precedents i són molt més evidents com a resultat de la introducció de la ceràmica.
El sud-oest de Sibèria assolí un nivell cultural neolític durant l'Eneolític, que començà cap a finals del quart mil·lenni ae, i coincidí aproximadament amb la introducció del treball amb coure. A les regions septentrional i oriental no s'observa cap canvi perceptible.
Edat de bronze (2400-800 ae) En la segona meitat del tercer mil·lenni ae, el bronze arriba a les cultures de l'oest de Sibèria. Els grups calcolítics dels vessants de l'est dels Urals van desenvolupar l'anomenada cultura d'Andrónovo, que adoptà diferents formes locals. Els assentaments d'Arkaim, Olgino i Sintashta són particularment notables com els primers indicis d'urbanització a Sibèria. A les valls de l'Obi i de l'Irtix les mateixes cultures ceràmiques testificades durant el Neolític hi continuaren; els canvis a la regió de Baikal i Sakhà van ser molt lleus. esquerra|miniatura|L'extensió de la cultura d'Andrónovo (en roig) durant l'edat del bronze mitjà En l'edat del bronze mitjà (1800-1500 ae), la cultura d'Andrónovo de Sibèria occidental s'expandí notablement cap a l'est i fins i tot arribà a la vall del Ienissei. En totes les expressions locals de la cultura d'Andrónovo hi ha ceràmiques homogènies, que s'estenen també a les cultures de l'Obi. Ací, però, es van mantenir també tradicions ceràmiques neolítiques úniques.
Amb el començament de l'edat del bronze tardana (1500-800 ae), hi hagué desenvolupaments culturals crucials al sud de Sibèria. La cultura d'Andrónovo es dissolgué; els seus successors del sud crearen una ceràmica completament nova, amb elements ornamentals bulbosos. Alhora, les cultures del sud també produïren noves formes de treballar el bronze, probablement com a resultat de la influència del sud-est. Aquests canvis foren especialment significatius a la regió de Baikal. Allí, la cultura material calcolítica que havia continuat fins llavors fou reemplaçada per una cultura de bronze. Allí i a Yakutia, el bronze sols s'usà com a material per primera vegada en aquest moment.
Edat de ferro (800 ae-500 de) La durada cultural a l'Obi continuà en el primer mil·lenni ae, quan començà l'edat del ferro a Sibèria; l'estil ceràmic local perdura en aquest període. A l'estepa centreasiàtica se'n produí una divisió més gran: la societat sedentària, predominantment pastora de finals de l'edat del bronze es reemplaçada pels nòmades a cavall, que continuarien dominant aquesta regió fins als temps moderns. La mobilitat, que possibilitava la nova forma cultural, desencadenà una dinàmica poderosa, perquè d'aleshores ençà els pobles de l'Àsia central pogueren travessar l'estepa en gran nombre. Això no afectà les cultures sedentàries veïnes. L'antiga Xina fou amenaçada pels Xiongnu i els seus veïns; els antics estats de l'Iran actual s'enfrontaren als massàgetes i saces, i l'Imperi Romà fou confrontat pels huns. Els canvis socials estan clarament indicats en les troballes arqueològiques. Ja no hi ha assentaments: els membres de la nova elit foren soterrats en kurgans ricament moblats i es feien formes d'art completament noves.
A les estepes més humides del nord, la sedentària cultura pastora de l'edat del bronze tardana es desenvolupà sota la influència de la cultura material dels nòmades. Els assentaments protourbans com Tshitsha formen la cultura irmènia tardana de l'oest de Sibèria i els assentaments al nord de l'àrea cultural de Xiongnu.
Període posterior En molts indrets, la transició a períodes posteriors continua sent complexa a causa de la manca de proves arqueològiques. Algunes generalitzacions, però, se'n poden fer. A les estepes de l'Àsia central, els grups turquesos es tornen recognoscibles al s. V. Al llarg dels segles següents, s'expandeixen cap al nord i l'oest fins que, en acabant, controlaren tot el sud de Sibèria. La zona més al nord, on es trobaven els parlants de llengües uralianes i paleosiberianes, és encara poc coneguda. La següent ruptura clara en la història de Sibèria és l'expansió russa cap a l'est, que comença al s. XVI i que només conclogué al s. XIX. Aquest procés marca el començament de la modernitat a Sibèria.
Pobles i llengües La primera evidència històrica de l'àrea apareix al principi del primer mil·lenni ae, amb fonts de l'Orient Pròxim. Les fonts gregues i xineses apareixen una mica més tard. Algunes afirmacions sobre els pobles i les llengües de la zona només són possibles a partir de l'edat del ferro. En èpoques anteriors i a la part nord de Sibèria, només es disposa de proves arqueològiques. Algunes teories, com la hipòtesi dels kurgans de Marija Gimbutas, intenten relacionar famílies lingüístiques hipotètiques amb cultures arqueològiques, però aquest és un mètode imprecís.
Des del primer mil·lenni ae, quan les cultures alfabetitzades veïnes entren en contacte amb la gent de l'estepa, se'n pot fer afirmacions fiables. A l'estepa del nord de la mar Negra i a l'est de la mar Càspia, les fonts gregues, assíries i perses parlen dels nòmades a cavall, que es poden considerar parlants de llengües iràniques. Els primers informes de l'antiga Xina sobre els nòmades del nord xinés daten del mateix període: amb altres grups no identificats dels texts de la dinastia Shang i Zhou, els Xiongnu són dignes d'esment. Pels noms personals i títols transmesos en fonts xineses, alguns estudiosos han intentat identificar l'idioma dels Xiongnu com una llengua turca primerenca, una llengua protomongòlica o una llengua ienisseiana. A la primeria de l'edat mitjana, els pobles irànics desaparegueren i, al seu lloc, els pobles turcs s'expandiren per tota la zona entre l'extrem oriental d'Europa i el nord-est de Sibèria. Al nord de les estepes asiàtiques es degueren establir els parlants de les llengües uràliques i paleosiberianes. A l'edat mitjana, també hi apareixen pobles túrquics, però el seu abast prehistòric no és clar.
Cultures Sibèria abans de l'Eneolític Les primeres troballes arqueològiques conegudes de Sibèria daten del Paleolític inferior. En alguns llocs de Sibèria occidental, la regió de Baikal i Sakhà, s'han trobat llocs d'emmagatzematge des dels primers temps del Neolític, que han romàs en ús durant segles. Junt amb assentaments de carpes que no deixaven vestigis, hi havia també barraques, sovint soterrades lleument, amb parets i sostres d'os animal i banyes de ren. Les eines i armes es feien sobretot de pedra, pissarra i os, amb poques diferències entre si malgrat l'ampli abast cronològic i geogràfic. En alguns assentaments s'han trobat antigues peces d'art, com ara escultures i gravats d'éssers humans, animals i abstractes. Els habitants del Paleolític i Mesolític de Sibèria eren caçadors recol·lectors, i les seues preses eren mamuts i rens, i ocasionalment peixos. Al s. VI ae, la terrisseria s'estengué per tota Sibèria, que els estudiosos consideren el principi del Neolític siberià. A diferència d'Europa i Orient Pròxim, aquest fet no marcà un canvi important en l'estil de vida, l'economia o la cultura.
Caçadors recol·lectors a Sakhà i la regió del Baikal