Brigitte Fontaine és una cantant, actriu, escriptora,{Les éditeurs on écrit «l'auteure». J’ai horreur de ça et merde pour leurs gueules de soi-disant communistes québécoises. BF : Oui, car depuis toujours un écrivain est un écrivain, comme une girafe en est une, une antilope, une gazelle, fussent-elles des mâles. dramaturga i lletrista Brigitte Fontaine est une chanteuse, comédienne, parolière et écrivain née en 1939. francesa, nascuda el 24 de juny de 1939 a MorlaixBrigitte Fontaine al web Les gens du cinéma.com (Finisterre). Ha utilitzat nombrosos estils musicals inusuals, barrejant rock and roll, folk, jazz, electrònica, spoken word, i world. Ha col·laborat amb Stereolab, Michel Colombier, Jean-Claude Vannier, Areski Belkacem, Gotan Project, Sonic Youth, Antoine Duhamel, Grace Jones, Noir Désir, Archie Shepp, Arno i Art Ensemble de Chicago.
Carrera artística Filla de professors, Brigitte Fontaine desenvolupa molt d'hora el seu gust per l'escriptura i la comèdia. La seva infància, que declara globalment feliç, va tenir lloc a Plouyé, una petita ciutat del Finistère, i després a Morlaix. La seva adolescència, a Brest, sembla que va ser el moment de moltes penúries, que l'han marcada durament. Després d'haver obtingut el títol de batxiller, va anar a París als 17 anys per fer d'actriu. Actua sobretot al Teatre de la Huchette a l'obra La cantant calba d'Eugène Ionesco.
L'audiència de Brigitte Fontaine ha crescut significativament des de principis dels anys 2000, i les seves aparicions a la televisió mai no són banas. Humanista i llibertària, Brigitte Fontaine sempre ha estat així en els seus compromisos, com quan signa el manifest de les 343 (el 1971 i el 2011), es declara contrària a la Guerra del Golf, o dona suport als estrangers en situació irregular i es manifesta contra les presons.
Del teatre a la cançó, i viceversa (1963-1968) El 1963, adreça la seva atenció a la cançó i actua en diverses sales parisenques interpretant els seus propis textos. Hom la troba als cabarets de la Rive Gauche, i després a Trois Baudets a Montmartre. A La Grande Séverine, actua en una obra de Boris Vian, Le Dernier des métiers. També apareix a la televisió a Les Mardis de la chanson. Des del 1964, fa la primera part del xou de Georges Brassens i Barbara al Bobino
No renuncia, tanmateix, a la comèdia. Amb Jacques Higelin i Rufus, a La Vieille-Grille, i després al théâtre des Champs-Élysées, crea l'obra Maman j'ai peur, que aconsegueix un èxit de crítica i de públic tan important que roman més de dues temporades a la cartellera de París i dona lloc a una gira europea.
miniatura|El théâtre de la Vieille-Grille a París.
El 1965, i el 1968, va llançar dos discos amb factura jazzística (Chansons décadentes et fantasmagoriques) i després pop (Brigitte Fontaine est… folle ! ja amb la col·laboració de Jean-Claude Vannier), així com dos senzills amb Jacques Higelin, el més famós dels quals és Cet enfant que je t'avais fait.
El 1969 va iniciar una llarga col·laboració amb el músic Areski Belkacem. Amb aquest últim i Jacques Higelin, va concebre per a l'escena del Lucernaire Niok, un innovador espectacle de teatre i cançó. Ben aviat, Brigitte Fontaine va escriure una sèrie de textos en vers i prosa lliures que configuren l'espectacle Comme à la radio, presentat al théâtre du Vieux-Colombier abans d'esdevenir un disc. Enregistrat amb l'Art Ensemble of Chicago, aquest àlbum marca un trencament amb la cançó tradicional francesa, i llança els primers ponts de la world music. Aparegut alguns mesos abans d'aquest disc, el senzill Lettre à monsieur le chef de gare de La Tour de Carol va ser també el primer títol francès anomenat Disc pop de la setmana i per raó d'això fou difós dos cops per emissió al Pop Club radiofònic de José Artur, fet que contribuí a l'èxit de l'àlbum – que rebé l'any següent el premi Charles Cros.
Al marge de les llistes d'èxits (1969-1979) miniatura|Areski i Brigitte Fontaine a la festa del PSU a Colombes el 1973. Brigitte Fontaine esdevé llavors una figura de l'underground francès. Yann Plougastel, La Chanson mondiale depuis 1945, Bordas. EEn una mitja dotzena d'àlbums, la majoria publicats a través del segell independent Saravah, Brigitte Fontaine explora, sense preocupar-se de les llistes d'èxits, diferents mons poètics. Renunciant a les rimes, utilitzant de vegades el talk-over, enregistra, amb molt pocs mitjans i sovint en dues pistes, cançons que aborden temes amb humor o gravetat, segons l'estat d'ànim, tan diversos com la mort (Dommage que tu sois mort), la vida (L'été, l'été), l'alienació (Comme à la radio, Où vas-tu petit garçon), la bogeria (Ragilia), l'amor (Je t'aimerai) o fins i tot la injustícia social (C'est normal), l'inégalité des sexes (Patriarcat), la ideologia i el crim (Le 6 septembre), el fals compromís polític (L'Auberge (Révolution)), el racisme (Y'a du lard), fins i tot ella mateixa i el seu company (Brigitte, La Harpe jaune, Nous avons tant parlé)… La parella construeix una obra abundant i coherent alhora, lluny dels programadors de ràdio i televisió, en plena llibertat, excepte en casos de censura, esmentats per Benoît Mouchart a la seva monografia de Fontaine.
Donat que naveguen entre pop, folk, electro i world music, els àlbums L'Incendie i Vous et nous per exemple, del tandem Areski-Fontaine, figuren entre els discos més inclassificables de l'escena francesa. Gairebé trenta anys després, l'audiència internacional d'aquestes 33 gires (reeditades en CD) és comparable a l'enregistrament de culte Histoire de Melody Nelson de Serge Gainsbourg i Jean-Claude Vannier, sobretot per les entusiastes observacions que van fer els membres del grup Sonic Youth a la premsa anglòfona. Els discos Brigitte Fontaine est folle i Comme à la radio foren reeditades per primer cop als Estats Units el desembre de 2013 pel segell independent Superior Viaduct. Però encara no han arribat a les oïdes del gran públic francòfon, per a qui l'obra de Brigitte Fontaine segueix sent molt menys coneguda que les seves aparicions mediàtiques.
Les actuacions escèniques de Fontaine i Belkacem no són en aquell moment altra cosa que gires de cant tradicionals: barrejant la improvisació teatral i les cançons, llurs actuacions es troben més en el gènere del happening que en el del concert en sentit estricte. Les instrumentacions es redueixen a la seva expressió més senzilla: els artistes no dubten a cantar a cappella quan no s'acompanyen de la guitarra, la percussió, la melòdica o l'acordió. Del 1973 al 1979, estaran sols a l'escenari, sense tenir el suport d'una orquestra. Actuen principalment a França, però també a tota la francofonia i Algèria. També donen molts espectacles a les presons i hospitals psiquiàtrics.
L'exili (1980-1990) La dècada del 1980 és per a Brigitte Fontaine i el seu marit Areski Belkacem un període de silenci discogràfic. Lluny dels estudis d'enregistrament, Fontaine es va dedicar a l'escriptura i al teatre. Sempre activa, actua al Quebec, interpreta la seva peça Acte 2 en una gran gira per la francofonia, interpreta Les Bonnes de Jean Genet a París, publica una novel·la (Paso doble) així com un recull de relats breus (Notícies de l'exili). El 1984, va enregistrar un senzill (Les filles d'aujourd'hui), que gairebé no s'emeté a la ràdio, però li permeté de participar en alguns programes de televisió, el més popular dels quals és L'Académie des neuf.
Després d'haver donat el 1988 una sèrie de concerts a Tòquio i a les grans ciutats de l'arxipèlag nipó, li cal esperar gairebé cinc anys perquè una companyia francesa distribueixi el seu nou àlbum French corazon (escrit i compost des del 1984 però llançat el 1988 al Japó, gràcies al suport de la periodista Reiko Kidachi). Difós especialment en M6, el clip de la peça patofísica Nougat, realitzat per la dibuixant de còmics Olivia Clavel, prepara el públic per al retorn de la cantant als escenaris francesos, que comença amb un concert el 1993 a la sala Bataclan.
Període rosa (1990-2000) A la dècada del 1990, Brigitte Fontaine es va apropar als mons musicals de Björk i de Massive Attack en experimentar noves formes musicuals més elèctriques i, sobretot, més electròniques que abans. Les seves lletres marquen el retorn a una forma versificada més clàssica. El llançament del seu àlbum Genre humain, el 1995, va tenir un gran èxit (més per part de la crítica que el públic en general) amb títols sorprenents i estranys com Conne (produït per Étienne Daho i Arnold Turboust), simbolistes com La Femme à barbe (produït per Les Valentins) o lírics com Il se mêle à tout ça (produït par Yann Cortella i Areski Belkacem)... Va coescriure el mateix any el senzill Jungle Pulse, fos i eròtic, interpretat per Étienne Daho al disc Reserection. Les seves actuacions al Bataclan i al Café de la danse són especialment cerimonials: les seves actuacions sempre s'obren amb La Femme à barbe, que l'artista interpreta amb el rostre amagat sota un llarg vel. Atrapada per Raphaël Mezrahi que després va fer una sèrie d'entrevistes-hoaxes, fa una aparició notable a TF1 i comença a esdevenir un personatge mediàtic, apreciat pel seu sentit de la distribució inesperada i la seva singularitat de la roba i el físic. Fou en aquesta mateixa època quan la cantant va decidir afaitar-se el crani.
El 1997, quan va publicar una nova novel·la (La Limonade bleue), enregistra Les Palaces i el seu títol insígnia Ah que la vie est belle ! L'àlbum, molt ben rebut per la premsa, s'enriqueix amb les col·laboracions d'Areski Belkacem, el germà gran del cor Jacques Higelin i un nou còmplice de joc: Alain Bashung. La producció i la realització d'aquest àlbum és assegurada un cop més pel tàndem Cortella / Belkacem. Sobretot, les cançons revelen una inspiració renovada, menys abstracta i tanmateix sempre poètica, amb els mateixos temes del plaer (Délices et Orgue), de l'art sublim(La Symphonie pastorale), de records (La Cour), de la por al món (Les Palaces), de la por a un mateix (Le Musée des horreurs), fent servir la descripció i el retrat (L'Île, Ali)... Délices et Orgue i Ah que la vie est belle ! marquen una nova orientació cap a la música electro-dance (per a electro solista, Fontaine i Areski es van imposar des de Vous et Nous el 1977), mentre que La Symphonie pastorale i L'Île se situen en una bella tradició clàssica ja inspiradora de Belle abandonnée o Leila.
Discos d'or (2001-2004) miniatura|Brigitte Fontaine al Saló del Llibre de París el març del 2010. Discos d'or, els seus àlbums Kékéland (2001) i Rue Saint Louis en l'île (2004) es van beneficiar de col·laboracions prestigioses (Noir Désir, Sonic Youth, Archie Shepp, -M-, Gotan Project, Zebda, etc.) i es presenten com a rams variats,on s'inclouen tangos (Pipeau, Rue Saint Louis en l'Île) i rock (Bis Baby Boum Boum), trip hop (God's Nightmare, Éloge de l'hiver) i reggae (Je fume), on es barregen amor (Profond) i viatges (Guadalquivir, Fréhel), Betty Boop i la sèrie negra (Rififi), Simone de Beauvoir i Rabelais... Caldria haver d'esperar al 2001 i a l'èxit de la represa, en duo amb -M-, de Y'a des zazous (una cançó dels anys 1940) per tal que Brigitte Fontaine, una de les poques intèrprets femenines de la cançó francesa amb Barbara, assolís un grau més alt de popularitat. Per això va haver d'il·lustrar-se també en un bon grapat de talk shows a la televisió (com els dirigits per Laurent Ruquier u Fogiel), aparicions que van fixar durant molt de temps la seva imatge de « boja » al gran públic.
Des del 2001, Brigitte Fontaine ha recorregut França amb escales a Bèlgica, Suïssa i també a Londres i Barcelona, acompanyada als escenaris dels mateixos músics: el baixista Bobby Jocky, el guitarrista Yan Péchin, el pianista Dondieu Divin, el bateria Patrick Baudin, el violoncel·lista Frédéric Deville i, per descomptat, el percussionista Areski Belkacem.
Exhibicions i Prohibition (2005-2010)