Deià és una vila i municipi de la Serra de Tramuntana de Mallorca. Limita amb els municipis de Valldemossa, Sóller i Bunyola. Pertany a la Mancomunitat de Tramuntana juntament amb Banyalbufar, Bunyola, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Puigpunyent, Sóller i Valldemossa.
S'hi arriba per la carretera Ma-10 des de Valldemossa o Sóller; a peu s'hi pot arribar per la Ruta de la pedra en sec. El seu punt més alt és el Puig del Teix, de 1.064 metres d'altura.
Etimologia Joan Coromines estableix que el seu nom prové clarament de l'àrab dayʿa (ضَيعة), que significa llogaret o aldea. Aquesta etimologia està plenament establerta i reconeguda en la literatura filològica, i no té relació amb cap nom llatí antic ni amb suposades formes derivades de noms romans en -anum, defensades per Antoni Maria Alcover.
Entitats de població Deià té habitants, coneguts com a deianencs. Els llinatges més comuns són López, Salas, Reynes, Ripoll, Coll, Deya i Rullan.
El terme municipal de Deià inclou diverses àrees dins o prop del nucli principal que, malgrat formar part del mateix poble, conserven una denominació pròpia. Entre aquestes zones hi trobam Baix del Penyal, el Clot, el Puig, el Racó i la Vinya Vella. Aquestes àrees mantenen un nom propi usat encara avui pels habitants per identificar amb precisió parts concretes del poble. A més dels espais dins el nucli principal, també es reconeixen nuclis tradicionals com Llucalcari, Son Coll i Cala Deià. Al seu costat, en èpoques més recents, s'han desenvolupat nuclis nous com Ca l'Abat, les Coves, l'Empeltada, el Mirador de Son Bujosa, les Planes, Son Bauçà, Son Beltran de Dalt, Son Beltran de Baix i Son Rutlan.
Demografia La població de dret de Deià ha experimentat una evolució fluctuant al llarg del dos segles passats. Al , va créixer de 828 habitants el 1842 fins a un màxim de 991 el 1887. Al , la població va començar a disminuir progressivament, passant de 836 habitants el 1897 a un mínim de 371 el 1970. A partir de la dècada de 1970, la tendència es va revertir, iniciant un creixement que va portar la població de dret a 510 habitants el 1981, 552 el 1991 i 654 el 2001. La població va continuar augmentant lleugerament fins als 686 habitants registrats el 2021.
Geografia Llista de topònims de Deià (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). miniatura|Sa Foradada El terme municipal de Deià té una extensió reduïda (prop de 15 km²) però un entorn de gran valor paisatgístic. Es troba al vessant occidental de la serra de Tramuntana, a la falda del puig del Teix (1064 m) que s'eleva imponent al nord-est del poble. El nucli urbà està situat a uns 200 metres sobre el nivell de la mar, en un coster damunt la vall del torrent Major (o des Racó), orientat al sud-oest i protegit dels vents freds del nord pels cims de la serra. El municipi compta amb uns 5 km de litoral abrupte, on les muntanyes desemboquen directament a la Mediterrània. Només hi ha una cala accessible, Cala Deià, una petita cala de còdols enclavada entre penya-segats, utilitzada tradicionalment pels pescadors locals i avui popular entre banyistes. Un altre element geogràfic notable és la punta de sa Foradada, una península rocosa que s'endinsa a la mar amb una característica obertura circular a la roca. Sa Foradada és un icònic accident geogràfic i mirador natural; des de la part alta de la finca de Son Marroig es gaudeix d'una vista de les postes de sol darrere aquesta penya foradada. Part d'aquesta àrea litoral està protegida com a zona LIC (Lloc d’Importància Comunitària) dins la xarxa Natura 2000 per la seva riquesa ecològica.
L'entorn natural de Deià forma part del Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2011 pel seu patrimoni paisatgístic i cultural. El paisatge combina el medi marí i el medi muntanyós. Les zones altes estan cobertes per boscos mediterranis de pins blancs (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex), amb un sotabosc de garriga i mates aromàtiques. Als vessants mitjans i baixos abunden els olivars en marjades, amb antics exemplars d'oliveres centenàries conreades en feixes sostingudes per parets seques de pedra. A les fondalades i hortes, gràcies a les fonts naturals i canals de reg, prosperen tarongers, llimoners i altres fruiters de clima benigne.
Pel que fa a la fauna, en els alzinars de la serra es poden trobar mosteles, genetes i abundants cabres assilvestrades. Entre entre les aus es poden observar rapinyaires com el falcó pelegrí o l'àguila calçada i aus marines com els corbs marins i gavines. La costa escarpada preserva sota les aigües praderies de posidònia (Posidonia oceanica) i és freqüent veure peixos com la serviola o el tord en les aigües de cala Deià.
El clima és típicament mediterrani, amb hiverns suaus i humits i estius calorosos però temperats per la marinada. Les precipitacions se centren a la tardor i primavera, i poden ser intenses en forma de tempestes que alimenten els torrents de la contrada.
Història Resten traces dels primers pobladors a la cova des Morts a Son Gallard i uns suposats gravats rupestres a la cova de Betlem. miniatura|Bassa de Can Boi Durant l'època musulmana les terres que avui formen part de Deià varen pertànyer al juz' de Musu. De llavors en resta una petita fortificació anomenada Castell del Moro i els topònims Deià (d'ad-daia, llogaret) i Llucalcari, d'etimologia discutida. Hi havia tres molins en el moment de la conquesta catalana i es pot suposar que anirien acompanyats d'importants aprofitaments d'horta situats sobre marges.
El 31 de desembre de 1229 En Jaume I, rei de la Corona d'Aragó, entra a Madina Mayurqa acabant així amb la dominació musulmana de Mallorca; en el Repartiment de l'illa Deià fou adjudicada al comte del Rosselló i Cerdanya, Nunó Sanç. D'altra banda Gilabert de Cruïlles, senyor de l'Empordà, va prendre possessió de la zona de Llucalcari.
El 1239 Nunó Sanç fundà el monestir de Sant Bernat de la Real i entre les donacions que feu als monjos del Cister hi figura Deià. Aquests monjos, foren els senyors feudals d'una gran part de l'actual Deià i vertaders fundadors de la vila, atraient a la gent. A Ca l'Abat, creat a partir de la compra de Son Muntaner per l'abat Pere Maians el 1619, encara hi podem trobar la simbologia que va donar origen a l'actual anagrama municipal.
El rei canvià na Matona per la granja de Deià amb els monjos de la Real i hi fundà a petició de Ramon Llull una escola de llengües orientals que s'anomenà Miramar. Aquest projecte durà pocs anys i, amb la divisió dels termes de Deià i Valldemossa, Miramar, que era considerat deianenc, quedà inclosa en el municipi valldemossí exceptuant el que avui és la possessió de Son Gallard. En aquesta darrera propietat hi habità durant la seva joventut Caterina Tomàs i Gallard (la beateta), l'única santa mallorquina.
L'historiador Ramon Rosselló i Vaquer indica que «Deià era un cas especial dins l'administració mallorquina: per una banda depenia de Valldemossa i tenia els seus representants al consell d'aquesta vila, i per l'altre tenia batle propi amb els corresponents prohoms que l'aconsellaven- pel fet de ser de la jurisdicció i dominis de la Real; coses aquestes que sovint foren causa de conflictes i interferències de jurisdiccions entre el batle reial de Valldemossa i el batle abadal de Deià.» miniatura|Església de Sant Joan i el Puig de Deià. A poc a poc en aquests conflictes i interferències es va anar covant el desig de separar-se Valldemossa, cosa que es va produir el 7 de novembre de 1583, com recorda una placa situada al portal petit de l'Església. El rei Felip II va ser qui va concedir la independència a «tot lo que posseeix i pretén posseir el Rvd. Abat de La Real, lo gual fa partió, divisió i separació dels termes de Valldemossa, de Deyà i Lluch-Alcari.»
Cal destacar que un any abans, el 13 maig de 1582 més de dos-cents corsaris sarraïns havien desembarcat a sa Foradada; allà foren derrotats per una petita força d'una cinquantena d'homes comandats pel capità Mateu Çanglada. Precisament per mor de la por als corsaris es va construir la torre de sa Pedrissa, que formava part de la xarxa de torres i talaies que donaven la volta a la costa mallorquina. Aquesta por també va condicionar l'arquitectura deianenca, amb presència de nombroses torres de defensa a les cases de possessió o a l'església i també l'urbanisme, amb les cases del poble de Deià situades al vessant de la muntanya des Puig que queda amagada a la mar i les cases de les possessions de Llucalcari agrupades a l'entorn d'un petit nucli per afavorir la seva defensa. miniatura|Son Marroig. A finals del l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria-Toscana, membre de la casa dels Habsburg, adquirí un gran nombre de propietats d'aquest municipis. Amb possessions i finques com sa Pedrissa, Son Gallard, Son Marroig, sa Marina de Can Malrich, o es Rafal, creà un gran latifundi i exercí una forta influència sobre la vida social i política de la contrada.
Al voltant de la mateixa època Deià va patir un fort retrocés demogràfic, per mor de l'emigració cap a França provocada per la crisi agrària, en la que tengué una gran influència la plaga que afecta els tarongers. Gran part d'aquesta població va retornar a començaments del , però les dificultats econòmiques, que la població alleugerava amb la pràctica del contraban, no havien acabat: l'emigració (cap a França, però també cap a Sud-amèrica) i el Carib, es varen mantenir fins a mitjans del , sobretot durant i després de la Guerra Civil espanyola.
La bellesa del seu paisatge i la vida afable i senzilla dels seus habitants ja havien captivat d'ençà de finals del l'interès d'artistes i bohemis, que partiren amb l'esclat de la Guerra Civil. Poc a poc els artistes retornaren i a partir de la dècada dels seixanta arribaren el hippies i es produí una eclosió de l'ambient creatiu. Posteriorment el turisme de luxe va passar a liderar els indicadors econòmics, impulsant l'abandonament de l'agricultura, la divisió de les grans propietats i la construcció de segones residències.
El fort auge del lloguer vacacional ha derivat en una clara gentrificació. En aquest context, molts habitatges han deixat de ser llars habituals per convertir-se en béns d'inversió. Això ha dificultat l'accés a l'habitatge per part dels residents locals i ha provocat una progressiva transformació social. Tot i el passat artístic que donà renom a Deià, amb nombrosos creadors establerts-hi durant el , avui dia aquest llegat serveix sovint com a reclam simbòlic. Mentre les galeries d'art s'han reduït dràsticament, el nombre d'agències immobiliàries continua creixent, fet que posa de manifest la substitució d'un model cultural per un de mercantil.
Política
Economia Durant segles l'economia de Deià fou essencialment agrària i de subsistència. El cultiu de l'olivera per a la producció d'oli fou el pilar tradicional: les marjades escalonades en els pendents del terme permetien una notable producció oliera, amb tafones disseminades per les possessions i cases del poble. A més de l'oliverar, proliferaren els cítrics gràcies a l'aigua abundant de fonts i mines: taronges i llimones de Deià, conreades als horts prop del torrent, que tenien fama i s'exportaven a Palma i França abans de la plaga de la fil·loxera al , moment en què l'olivera la substituí definitivament. La pesca ha estat sempre una activitat complementària: uns pocs pescadors del poble baixaven a sa Cala (Cala Deià) a pescar amb bot i arts menors. Altres activitats tradicionals incloïen la ramaderia (porc, ovelles i cabres), l'aprofitament dels boscos per obtenir carbó vegetal i calç –feines dels carboners a les nombroses sitges i forns de calç dels boscos d'alzines –, i el conreu de cereals (blat, ordi) i llegums a les terres més planeres de la part alta del terme.