Surveiller et Punir: Naissance de la prison (‘Vigilar i castigar: Naixement de la presó’) és un llibre del filòsof i historiador francès Michel Foucault, publicat el 1975. Hi analitza els mecanismes socials i teòrics que hi ha darrere dels canvis massius que es van produir en els sistemes de control social a Occident durant l'Edat Moderna, centrat en les escoles i les presons.
El llibre va ser rebut amb entusiasme pels crítics d'una societat carcerària, però amb escepticisme pels historiadors. Molts conceptes clau desenvolupats per Michel Foucault —com ara disciplina, panoptisme i il·legalisme— s'han consolidat dins de les ciències humanes.
Resum L'obra té quatre parts: Suplici, Càstig, Disciplina i Presó.
Suplici Segons Foucault, des de l'Edat Mitjana el castig era un rigorós model de demostració penal, el seu objectiu era el de manifestar la veritat que s'havia obtingut gràcies a la resta del procés penal, i que feia del culpable el pregoner de la seva pròpia condemna en portar el càstig físicament sobre el seu propi cos (passeig pels carrers, cartell, lectura de la sentència en els encreuaments…). A més, el suplici també era un ritual polític, ja que en el dret de l'Edat Antiga el crim suposava sobretot un atac al sobirà, de qui emanava la llei. Per tant, la pena no només havia de reparar el dany que s'havia comès, sinó que suposava també una venjança a l'ofensa que s'havia fet al rei.
No obstant, entre els segles i a Occident comencen a desaparèixer els castigs. El castig a la plaça pública com a espectacle desapareix i esdevé la part més oculta del procés penal. El castig corporal és reemplaçat per treballs forçats, presó… L'operació punitiva deixa de ser fonamentalment el cos i passa a ser l'ànima. Deixa de jutjar-se simplement un fet delictiu per passar a jutjar-se tot un seguit de passions, instints, anomalies, inadaptacions, etc. amb les quals es qualifica els delinqüents, «no ja sobre el que han fet, sinó sobre el que són, seran i poden ser». Això, a més, va implicar l'aparició de tot un seguit de experts (psiquiatres, educadors, funcionaris...) al voltant del càstig.
Càstig A partir de la segona meitat del apareixen nombroses protestes en contra dels suplicis. Aquestes crítiques es basen sobretot en el concepte de humanitat com alguna cosa que s'ha de respectar fins i tot en el pitjor dels assassins. No obstant això, segons Foucault, aquestes crítiques amaguen una mica més profund: la cerca d'una nova «economia del càstig».
Els canvis socials del , i fonamentalment l'augment de la riquesa, comporten una disminució dels crims de sang i un augment dels delictes contra la propietat. En aquest context, la burgesia emergent sent la necessitat d'un exercici més escrupolós de la justícia, que castigui tota petita delinqüència que abans deixava escapar i per la qual el castig resulta totalment desmesurat. Per tant, el que demanen els reformadors al llarg de tot el és «castigar amb una severitat atenuada, potser, però per castigar amb més universalitat i necessitat».
En aquest context, es considera que el delicte ataca a la societat al complert, que té el dret de defensar-se'n i de castigar-lo. El càstig ja no pot concebre's com una venjança, sinó que es justifica a partir de la defensa de la societat i de la utilitat per al cos social (apareix, així, la importància de la prevenció del delicte). Aquest nou poder de castigar es basa en sis regles bàsiques:
Regla de la quantitat mínima: Es comet un crim perquè s'espera obtenir avantatges. Per tant, el càstig ha de superar, però només una mica, aquests avantatges. Regla de la idealitat suficient: L'eficàcia de la pena descansa en el desavantatge que s'espera d'ella. Per tant, el càstig ha de basar-se, sobretot, en la representació que el possible delinqüent en fa. Regla dels efectes laterals: Els efectes més intensos no s'han de produir en el culpable, sinó en els quals poguessin arribar a ser-ho. Regla de la certesa absoluta: S'ha de tenir una seguretat de que el delicte serà castigar i no quedarà impune. Per tant, l'aparell de justícia ha d'anar unit a un òrgan de vigilància: la policia i la justícia han d'anar juntes. Regla de la veritat comuna: Seguint les regles del mètode científic, la investigació abandona l'antic model inquisitorial per adoptar el de la recerca empírica. Regla de l'especificitat òptima: És necessari que totes les infraccions estiguin especificades. A més, ha d'haver-hi una individualització de les penes, perquè s'acomodin a les característiques de cada delinqüent, que es percep com un individu al que és necessari conèixer. Aquí tindran acomodament les ciències humanes i socials aplicades a la penalitat.
Les noves penes que es cerquen per desenvolupar aquesta nova tecnologia del càstig han de complir diverses condicions.
Han de ser el menys arbitràries possible: el vincle entre delicte i càstig ha de ser immediat. Cal basar-se en els interessos del possible delinqüent: si l'interès és la força que mou al delicte, cal utilitzar aquesta mateixa força per evitar-ho. És necessària una modulació temporal: Una pena definitiva suposaria que el treball que s'inverteix en el delinqüent seria desaprofitat, ja que el delinqüent regenerat no tornaria a la societat El càstig afecta sobretot als possibles delinqüents; el culpable no és més que un dels seus blancs. A més, els càstigs poden ser considerats com una retribució que el culpable dona a cadascun dels seus conciutadans pel crim que ha perjudicat a tots. El càstig públic ha de ser com un llibre de lectura, on puguin llegir-se les pròpies lleis; els càstigs han de ser una escola i no una festa. Cal acabar amb la glòria ambigua dels criminals, com la que apareixia en els romanços populars.
Disciplina En aquesta tercera part, Foucault anàlitza els canvis en institucions com hospitals, casernes, escoles… com a noves formes de control dels individus.
A partir del hi ha un descobriment de tècniques que permeten un control minuciós del cos i li imposen docilitat i que es recullen en reglaments militars, escolars i hospitalaris. Foucault denomina aquestes tècniquesdisciplines.
Les disciplines basen el seu èxit en la utilització d'instruments simples. La vigilància jeràrquica vigila sense ser vista. Tots els sistemes disciplinaris tenen un mecanisme penal: les seves pròpies lleis, càstigs especificats, normes de sanció… La disciplina castiga realment són les desviacions per fer respectar un ordre artificial (un reglament), però també un ordre «natural». El càstig disciplinari serveix per a reduir les desviacions, i doncs ha de ser fonamentalment correctiu. Es completa amb un sistema de premis per a conducta desitjad. Per tant, el càstig del poder disciplinari no tendeix a l'expiació, sinó a la normalització.
Exàmen: L'examen «és una mirada normalitzadora, una vigilància que permet qualificar, classificar i castigar». L'examen, que va a ser absolutament essencial en la constitució de les ciències humanes i socials, es basa en els següents mecanismes: Tradicionalment, el poder és el que es veu, i allò sobre el que s'exerceix roman en l'ombra. No obstant, el poder disciplinari s'exerceix fent-se invisible, i en canvi exerceix sobre els qui s'exerceix una visibilitat obligatòria. L'examen va acompanyat d'un sistema de registre i d'acumulació documental. D'aquesta forma, l'individu es constitueix en objecte descriptible, analitzable, que s'estudia en els seus trets particulars i en la seva evolució individual; i d'altra banda es constitueix un sistema comparatiu que permet l'estudi de fenòmens globals i la descripció de grups. L'examen fa de cada individu un «cas». Abans, el ser descrit i seguit detalladament era un privilegi; amb l'examen, en canvi es fa d'aquesta descripció detallada un mitjà de control i dominació.
Tot això suposa una construcció diferent de la individualització. En l'Antic Règim, contra més poder es té més marcat s'està com a individu (mitjançant rituals, representacions...). En canvi, en un règim disciplinari el poder es torna més anònim i funcional i per contra s'individualitza més a aquells sobre els que el poder s'exerceix amb més força. És precisament el que se surt de la norma (el nen, el malalt, el boig, el condemnat) el que es descriu i registra més rigorosament. miniatura|Panòptic implementat en el Presidio Modelo, Illa de la Joventut, Cuba.
Panoptisme Segons Foucault, els principis anteriors es materialitzen en el panòptic que Jeremy Bentham va dissenyar com a edifici perfecte per exercir la vigilància. L'efecte més important del panòptic és induir en el detingut un estat conscient i permanent de visibilitat que garanteix el funcionament automàtic del poder, sense que aquest poder s'estigui exercint de manera efectiva a cada moment, ja que el presoner no pot saber quan es vigilat i quan no. El panòptic serveix també com a laboratori de tècniques per modificar la conducta o reeducar els individus, és alhora un aparell de poder i de saber. El panòptic augmenta l'eficiència
D'aquesta manera apareix una «societat disciplinària» a causa de l'extensió de les institucions disciplinàries:
Anteriorment es demanava a la disciplines sobretot que exercissin un paper de neutralització del perill per a la societat o per al sobirà. Ara, en canvi, el que es demana d'elles és augmentar la utilitat dels individus. Per això tendeixen a implantar-se en els sectors més centrals i productius de la societat. Els mecanismes disciplinaris tendeixen a sortir dels àmbits concrets en els quals funcionaven per aparèixer en tot l'entramat social. A més, les institucions deixen d'exercir una vigilància únicament interna i comencen a exercir un control també sobre l'exterior (els hospitals exerceixen la vigilància de la salut general de la població, per exemple). Hi ha una tendència a la nacionalització dels mecanismes de disciplina. Per exercir-se, el poder ha d'apropiar-se d'instruments de vigilància permanent, exhaustiva, omnipresent.
Per punt, com assenyala Foucault, «la «disciplina» no pot identificar-se ni amb una institució ni amb un aparell. És un tipus de poder i una modalitat per exercir-ho».
Presó Encara que la presó no era una cosa nova, en el pas del al XIX comença a imposar-se com a càstig universal a causa que presenta certs avantatges respecte a les anteriors formes de pena:
En una societat en la que la llibertat és el bé per excel·lència, la seva privació també apareix com un mal per a tothom, per la qual cosa apareix com un càstig «igualitari». La presó permet quantificar exactament la pena mitjançant la variable de temps. La presó assumeix un paper d'aparell per transformar els individus i per a això reprodueix, accentuats, tots els mecanismes disciplinaris que apareixen en la societat.
Els principis fonamentals sobre els quals s'assenterà la presó per poder exercir una educació total sobre l'individu són els següents:
L'aïllament del condemnat, garanteix que el poder s'exercirà sobre ell amb la màxima intensitat, ja que no podrà ser contrarestat per cap altra influència. El treball, que està definit com un agent de la transformació penitenciària. No és la producció en si el que es considera intrínsecament útil, sinó els efectes que exerceix sobre el penat, que s'ha de transformar en un individu que segueix les normes generals de la societat industrial. La modulació de la pena, que permet quantificar exactament les penes i graduar-les segons les circumstàncies. A més, la durada de la pena ha d'ajustar-se a la transformació del reclús al llarg d'aquesta pena. Ara bé, això implica que ha d'haver-hi una autonomia del personal que administra la pena: el director de la presó, el capellà, i més endavant psicòlegs o assistents socials. És el seu judici, en un sentit de diagnòstic científic, el que ha de portar a la modulació o fins i tot suspensió de la pena.