, , fou un líder sionista, sindicalista, periodista, polític i estadista israelià. Fou el primer primer ministre d'Israel (1948-1954 i 1955-1963). De personalitat emblemàtica i amb un fort carisma, se'l considera un dels principals mentors de l'Estat jueu. En el seu primer mandat, proclamà oficialment la independència de l'Estat d'Israel el 14 de maig de 1948.
Infància i adolescència Nascut David Grün a la vila de Płońsk (avui Polònia i, aleshores, part de la Rússia tsarista), va ser educat de petit en un «héder» (institució tradicional d'estudis jueus primaris amb orientació religiosa). El seu pare, Avigdor Grün, era un advocat, mestre d'hebreu i un líder del Hovevé Tsiyyon, organització embrionària del moviment sionista. Posteriorment, i orfe de la seva mare Scheindel als 11 anys, va passar a estudiar a una escola fundada pel seu propi pare, qui li va inculcar la seva avidesa pel renaixent hebreu, les seves conviccions sionistes i socialistes i la seva passió per la cosa pública. La influència paterna, junt amb els aires de profund antisemitisme que campaven a l'Europa Oriental de principis del i que tenien un dels punts àlgids al pogrom de Chişinău el 1903, van contribuir també a forjar la seva visió de la vida.
Sent encara molt jove, va fundar, juntament amb un grup d'amics de la seva Płońsk natal, un moviment juvenil jueu, «Ezra», que preparava els joves sionistes disposats a emigrar a Palestina en l'aprenentatge de les feines agrícoles i de l'hebreu. A 18 anys es va traslladar a Varsòvia i es va sumar a les files del partit polític sionista socialista «Poalé Tsiyyon» (de l'hebreu, "obrers de Sió"), i fou arrestat dues vegades en temps de la Revolució de 1905. El 1906, amb 20 anys, va decidir consumar el seu ideal sionista emigrant a Palestina, aleshores sota domini de l'Imperi Otomà, en l'anomenada Segona Aliyà o onada d'immigració sionista.
Primers anys a Palestina i exili Una vegada a Palestina, fidel a les seves conviccions sionistes i socialistes, segons les quals el jueu havia de tornar a les seves arrels i al treball de la terra i, per predicar amb l'exemple, es va dedicar durant uns anys a l'agricultura, primerament a les plantacions de cítrics de Pétah Tiqvà i a les vinyes de Zikhron Yaaqov, per passar després a Galilea. Es va establir successivament en els assentaments de Sejera (Ilaniya), Menahemya i Kinneret. Paral·lelament, va seguir desenvolupant la seva activitat pública, afiliant-se el 1906 al partit «Poalé Tsiyyon» de Palestina, que esdevindria amb el pas dels anys el Partit Laborista Israelià, del qual més endavant exerciria el lideratge durant molts anys. Als seus esforços es va deure, el 1907, la reforma de la plataforma del partit que va incorporar la crida a la "independència política del poble jueu en aquesta terra". El 1909 va ser un dels promotors i fundadors de l'organització hebrea «ha-Xomer» (de l'hebreu, "el sentinella"), un grup de voluntaris armats destinat a defensar els assentaments jueus dels bandits i malfactors. El 1910 fou un dels fundadors i primers editors del diari del seu partit, «Ahdut» (en hebreu, "unió"), en què va començar a signar els seus articles amb el nom de David Ben-Gurion, inspirat en Yossef Ben-Gurion, historiador medieval que va estudiar la rebel·lió dels jueus contra els romans (anys 66-73).
La revolta dels Joves Turcs de 1908 i la seva consegüent promesa d'un canvi renovador a l'anquilosada política otomana, va portar el jove Ben-Gurion a dipositar les esperances del moviment sionista en els nous polítics turcs. Va ser així com, el 1912, va prendre la decisió d'estudiar dret a la Universitat d'Istanbul juntament amb Ben-Tseví, no sense abans passar una temporada a Salònica per tal d'aprendre turc. Durant la seva estada a la capital del ja decadent Imperi Otomà, va voler ser elegit diputat i encara ministre, per promoure la lliure immigració jueva a Palestina, coartada i retallada pel govern Osmanlí. Però l'esclat de la Primera Guerra Mundial va avortar els seus plans: els seus estudis de dret es van veure truncats, i fins i tot les autoritats otomanes el van acusar d'agitador pro-sionista i, en ocasió d'unes vacances a Palestina, el van expulsar junt amb Ben-Zvi a Egipte, i d'allà es va exiliar als Estats Units, on va arribar el 1915.
Durant la seva estada a Nova York, que es va perllongar fins al desembre de 1918, va conèixer Paula Munweis, d'origen rus, amb qui es va casar el 1917 i va tenir 3 fills. Va ser la seva companya de tota la vida. Ben-Gurion no va parar en cap moment la seva activitat pública; en aquest marc va estar entre els fundadors del moviment sionista «Hehaluts» (de l'hebreu, el pioner). Després de la derrota i posterior desmembrament de l'Imperi Otomà, amb l'arribada dels britànics a Palestina i la declaració de suport a la causa sionista del ministre anglès d'Exterior Lord Arthur Balfour el 1917 va lluitar també pel reclutament de la joventut sionista a la Legió Jueva (cos de voluntaris de l'exèrcit anglès), al qual ell mateix es va sumar com a part del 38è batalló de la «Legió Jueva». No menor importància van tenir els aires de llibertat i democràcia que va respirar als Estats Units per primera vegada en la seva vida, que van deixar una profunda impressió en el seu esperit i que van influir posteriorment al llarg de la seva trajectòria.
De tornada a Palestina Durant la seva tornada a Palestina, paral·lelament a l'entrada triomfal de les forces britàniques comandades pel general Edmund Allenby, a les darreries del 1918, es va dedicar en cos i ànima a la creació gradual de les institucions, que permetrien en el seu dia la concreció del somni sionista de Ben-Gurion: la creació d'un Estat jueu independent i sobirà a la Terra d'Israel. Així, va ser un dels fundadors, el 1920, de la Histadrut, la confederació sindical de treballadors hebreus d'Israel, institució que va portar amb mà fèrria -i fins i tot despòtica- com a secretari general, des de 1921 fins a 1935. Sota el comandament de Ben-Gurion, la Histadrut va esdevenir una poderosa corporació econòmica, propietària de fàbriques, cooperatives agrícoles i de producció, serveis de salut i, fins i tot, del seu propi banc, ha-Poalim (en hebreu, "els treballadors"), que va oferir, en el seu conjunt, la infraestructura econòmica i política del que es va anomenar «l'Estat en camí», i que van dominar l'escena econòmica del país durant diverses dècades.
Així mateix, va conduir el 1933 la fusió dels diferents partits polítics d'orientació sionista, laica, i socialista en el partit Mapai, que més tard esdevindria el Partit Laborista Israelià, per les seves sigles en hebreu, del qual va ser secretari general durant més de cinc lustres.
El 1935 fou elegit president de l'executiu de l'Agència Jueva, la Sokhnut, virtual poder executiu de l'«Estat en camí» i veritable «Estat paral·lel» al Mandat britànic, càrrec que ocuparia fins a la mateixa creació d'Israel, el 14 de maig de 1948.
Camí de l'Estat d'Israel Al comandament dels designis de la comunitat jueva a Palestina des de 1935, Ben-Gurion es va dedicar a la consolidació del futur estat jueu, contribuint en gran manera a establir les línies que el caracteritzarien fins al dia d'avui.
La seva visió del conflicte àrab-jueu va ser gairebé sempre pragmàtica. A mitjan 1937 Ben-Gurion va acceptar (almenys de facto), el principi de la partició de Palestina proposat per la comissió britànica investigadora dels disturbis àrabs iniciats el 1936, presidida per Lord Earl Peel, i es mostrà disposat a conformar-se amb un estat que ocuparia el 20% de la històrica terra d'Israel. La proposta va ser recolzada per Chaim Weizmann i Moshe Sharett (futurs president i primer ministre d'Israel respectivament) i rebutjada per Zeev Jabotinski, Berl Katzenelson i Golda Meïr, entre d'altres. Pragmàtica també va ser la seva resposta a la revolta àrab de 1936, que es va perllongar fins a 1939: Ben-Gurion va ser un ferm partidari d'una resposta moderada que evités l'escalada de violència, i va cridar a evitar la pèrdua de vides innocents, l'Haganà, organització de defensa jueva lligada a la Histadrut. Durant aquest període va tenir una política d'autocontenció havlagà cap a les agressions àrabs, fet que va dividir encara més els sectors oficials d'orientació d'esquerres i els sectors dissidents revisionistes com l'Irgun.
Amb la publicació del Llibre Blanc el 1939, Gran Bretanya establia fortes restriccions a la lliure immigració jueva a Palestina, i grans traves a l'adquisició de noves terres a mans de jueus. En concret, s'establia un límit de 15.000 immigrants els cinc primers anys i els contingents posteriors haurien de ser negociats amb els àrabs.S. Teveth, 1985, 'Ben-Gurion and the Palestinian Arabs', pàg. 199 Ben-Gurion va abandonar la seva coneguda política de cautela i gradualisme, per adoptar una ferma línia activista davant el Mandat anglès. Durant la Segona Guerra Mundial la seva estratègia enfront del conflicte creat entre la ferma oposició hebrea a les restriccions britàniques, i el fet que la Gran Bretanya combatia contra l'Alemanya nazi, va ser resumida succintament en la seva afirmació que els sionistes «combatrien contra els nazis com si no existís el Llibre Blanc, i combatrien el Llibre Blanc com si no hagués guerra».Ben-Gurion's road to the State Ben-Gurion Archives Després de la guerra, va desafiar l'autoritat britànica organitzant la campanya massiva d'immigració il·legal, i va buscar expandir de facto les fronteres del futur estat, creant ràpidament nous assentaments jueus a moltes parts del país. Així mateix unificà la defensa dels territoris i pressionà a diferents països occidentals perquè venguessin artilleria, avions i altre armament pesant als jueus.
El 1946 Ben-Gurion estava d'acord que l'Haganà pogués cooperar amb les milícies Irgun de Menahem Beguín en la lluita contra els britànics. Ben-Gurion va acordar iniciar un pla per dur a terme el 1946 l'atemptat a l'Hotel King David, amb la intenció de comprometre (no matar) als militars britànics allí estacionats. Tanmateix, quan els riscos d'un assassinat en massa es va fer evident, Ben-Gurion li va dir a Beguín que avortés l'operació, però Beguín s'hi va negar.Paul Johnson, A History of the Jews, pàg. 523.
Vida política esquerra|miniatura|Ben-Gurion parlant a la Kenésset. El dia 14 de maig de 1948, (el dia 5 del mes de Iar de 5708), Ben-Gurion va llegir a Tel-Aviv la declaració d'independència de l'Estat d'Israel. Immediatament després, el país va ser atacat per Egipte, l'Iraq, Jordània, el Líban i Síria i també hi va haver combats a la península del Sinaí i al sud del Líban.Rogan, Eugene L., ed., and Avi Shlaim, ed. The War for Palestine: Rewriting the History of 1948. 2nd ed. Cambridge: Cambridge UP, 2007 p. 99. Els combats esdevenen combats d'infanteria clàssics, on les antigues pràctiques de guerrilla urbana i d'atemptats ja no tenen raó de ser. Així a Jerusalem, el 21 de maig, una columna egípcia arriba a Betlem després d'haver travessat el Nègueb i haver passat per Beerxeba. El 22 de maig, metralla els ravals sud de Jerusalem.Alain Gresh i Dominique Vidal Palestina 47, un repartiment avortat, Editions Complexe, 1994, , p. 177 «Es desenvolupen combats sagnants […;] al sud, contra les forces combinades de la LegióLa Legió àrab de Transjordània i de la 4a brigada egípcia, pel control del quibuts Ramat-rachel que comanda l'accés de la nova ciutat.Hom anomena «nova ciutat» els barris jueus de l'oest de Jerusalem desenvolupats a partir de la fi del Cinc vegades pres i reprès, el quibuts acabarà per restar a mans dels homes de l'IrgunElie Barnavi, Una història moderna d'Israel, Champs Flammarion, 1988, , p. 197 ».