La cova d'Atxurra es troba a la localitat biscaïna de Berriatua, al País Basc, i és notòria per guardar el major santuari rupestre paleolític d'Euskal Herria, i una de les principals colònies de ratpenats cavernícolas de Biscaia.
Les troballes formen el conjunt parietal més nombrós de Biscaia, i se situen per davant de la cova d'Armintxe i la de Santimamiñe, Altxerri a Guipúscoa i Erberua a la Baixa Navarra (estat francés) quant a nombre de figures. Consta de, almenys, 14 sectors decorats amb 113 figures d'animals, sobretot cavalls i bisons, i cabres, cérvoles, rens i urs, fets amb la tècnica del gravat i utilitzant, a voltes, pintura negra, datades dels períodes magdalenià mitjà i superior, amb una antiguitat de 12.500 i 14.500 anys.Descobreixen altres 30 gravats prehistòrics a la cova d'Atxurra. El Correo, 6 juny 2016, Agència Efe.
Els gravats de la cova d'Atxurra i el jaciment arqueològic associat formen part dels descobriments dels darrers anys al País Basc, i completen, amb molts descobriments, el nombre de jaciments amb pintures rupestres que es coneixia i no corresponia amb l'abundància dels trobats en altres àrees veïnes, la qual cosa s'havia denominat "el buit basc", i els vinculen culturalment a la resta de la regió cantàbrica i al vessant nord-occidental dels Pirineus.
Toponímia Com ocorre amb moltes coves sense topònim propi, la denominació de la gruta ha variat al llarg dels anys: en les primeres publicacions l'anomenaven “cova de las Errecas” (Adán de Yarza, 1892; Puig i Larraz, 1896; Gálvez Cañero, 1913), “cova d'Amoroto” (Irurroarizaga 1882, anònim 1882), “cova de Berriatua” (Harlé, 1909, 1911, 1912), així com el nom més estés en l'actualitat “Atxurra" (Enciso, 1882, Martínez de la Escalera, 1899; Jeannel, 1911), que correspon al del mas més proper.
Així i tot, en publicacions paleontològiques i arqueològiques apareix sovint el nom “Armiña” per designar un sector de la cova d'Atxurra. Per motius desconeguts, sobre el 1917 Jose Miguel Barandiaran començà a usar aquest topònim, corresponent a un altre mas més llunyà, per a referir-se a la galeria inferior de la cova.Al final de su jornada, los especialistas posan en el “punto oficial de foto” (sic) de Atxurra, ubicado en el piso inferior.Comparecencia del director del proyecto arqueológico, haciendo referencia a “las dos bocas” de Atxurra.
Aquestes referències d'Armiña poden prendre's erròniament per una altra cova diferent (entre els dos masos esmentats hi ha almenys cinc coves amb aquest nom), quan en realitat es tracta del nivell inferior de la mateixa cova. Això ja ha estat motiu de confusió en algunes publicacions, i per això s'ha proposat deixar d'usar el nom Armiña per a aquest sector, i designar-lo “galeria inferior d'Atxurra”.
Ubicació i geografia alt=Primer tramo del piso superior; obsérvese la morfología clástica de la galería.|miniatura|Primer tram del pis superior; observeu la morfologia clàstica de la galeria La cova d'Atxurra és al terme municipal de Berriatua, però molt a prop de la localitat de Lequeitio, a la conca del Lea. Es troba al sector est del petit karst de Mereludi, als peus dels cims d'Atxarre (267 m) i Gaztelukoatxa (183 m), formant part del seu sistema de drenatge hídric. En una configuració homòloga a la de la resta de coves de la zona, Atxurra és oberta en roca calcària urgoniana del cretaci inferior. Les seues fractures discorren en dues direccions: est-oest i sud-est-nord-oest. Això determina que la zona principal de càrrega siga a l'est, dins del pòlie o vall tancada de Mereludi, per on discorren dos corrents d'aigua: un desemboca en l'embornal de Kurutzerreka, i l'altre a l'avenc de Zubitxuta, a la rodalia del mas Elizburu. Aquestes aigües formen un trajecte subterrani, pràcticament desconegut, que descarreguen a la cova de las Lamiñas, i a la surgència d'Arrakala, presumptament la desembocadura del sector actiu de la cova d'Atxurra. Ambdues surgències van a parar al riu denominat Zulueta.
Història de les recerques alt=Boca inferior de la cavidad, abierta artificialmente en 1882.|miniatura|Boca inferior de la cova, oberta artificialment el 1882 Malgrat que l'entrada superior es coneixia des d'antany, la cova d'Atxurra adquirí notorietat el 1882, quan en les obres de la nova carretera de Lequeitio a Markina-Xemein, una voladura en revelà la boca inferior. L'espectacularitat dels seus espeleotemes i la facilitat d'accés feren que l'afluència hi fora massiva, i les cròniques de l'època ja n'assenyalaren l'espoli i deterioració.
La primera referència científica n'és d'una visita dels geòlegs Ramón Adán de Yarza i Jose María Solano Eulate el 1882. En recolliren mostres paleontològiques, dades hidrogeològiques i baromètriques i fou el primer de la llarga sèrie d'estudis càrstics que s'hi han fet d'aleshores ençà. Al 2014 l'equip d'arqueòlegs Diego Garate i Joseba Rios-Garaizar començà una revisió arqueològica d'Atxurra, durant la qual, amb la col·laboració d'espeleòlegs de l'ADES, en trobaren els primers gravats.
Descripció de la cova alt=Topografía provisional de 2011 (clic para ampliar imagen).|miniatura|Topografia provisional de 2011 (clic per ampliar imatge) Amb una espeleometria provisional de 1.085 m, Atxurra és la segona cova més llarga de les 20 actualment catalogades al carst de Mereludi, per darrere del sistema de las Lamiñas. Té dues entrades principals, una al nivell de la carretera i altra de més petita set metres per damunt. L'entrada inferior, de gran envergadura (5 x 7 m de secció) dona accés a una galeria de dimensions semblants, de morfologia freàtica, que s'endinsa al massís sobretot en sentit SE, amb petits canvis a NE-SO, dos dels quals obrin sengles passos d'accés al pis superior, el primer d'ells a pocs metres de l'entrada. Després d'uns 300 m, aquest pis inferior s'estreteix per desembocar en una àmplia sala circular (el “Circ” de les cròniques) on, per una àmplia obertura originada per una ensulsiada, tots dos pisos es comuniquen. alt=Graffitis a pocos centímetros de la "cornisa de los caballos".|miniatura|Grafits a pocs centímetres de la "cornisa dels cavalls" La galeria superior presenta una entrada exterior natural de 1,5 x 2,5 m (l'única que existia fins a l'obertura artificial de la boca inferior el 1882). Comença per una successió laberíntica de petites sales, a la zona del primer accés que puja des de la galeria inferior; després d'una sèrie de passos estrets, s'arriba a una galeria més gran, més sinuosa que la del pis inferior, però amb la mateixa direcció SE. La morfologia d'aquesta galeria és clàstica. Després d'un recorregut d'uns 350 m, a l'esquerra el segon accés puja des del “Circ” del pis inferior; a partir d'ací la morfologia canvia i recupera les característiques d'una cova oberta en una primera fase pel corrent d'aigua (meandres, diverticles...) i mineralitzada després amb calcita en dissolució. Avançant 200 m per aquesta galeria alta i estreta, es travessen meandres i gours mig negats i s'arriba al sector on és l'art rupestre; seguint endavant trobem una estretor que pot salvar-se per una gatera o un pas elevat, després el recorregut prossegueix altres 200 m. En aquest tram s'obri una petita galeria a l'esquerra, d'entrada doble, amb un estret accés a un nivell inferior semiactiu, i després d'uns 20 m acaba en una petita sala a la part inferior d'un caos de blocs compacte. En aquest sector la presència d'aigua és major, que cau des de buits penjats (sense explorar) i hi ha una gran bassa inundable temporalment, en un sector on la galeria pren la forma d'un gran congost de 17 m d'altura. El recorregut conegut actualment finalitza en un estret meandre, on és impossible seguir endavant horitzontalment.
El 2009 el grup d'espeleologia ADES de Guernica i Luno reexplorà la cavitat; se'n feu un aixecament topogràfic provisional que quedà interromput al 2015 arran del descobriment de l'art rupestre.
Al llarg de la cova crida l'atenció l'absència d'estalactites i estalagmites. Malgrat que en les cròniques es detalla que n'hi havia moltes el vandalisme les feu desaparéixer pràcticament des del moment del descobriment, efecte agreujat durant els 133 anys que ha romàs oberta. Els únics espeleotemes que se'n conserven són les columnes més grans i les colades, on, però, s'han realitzat milers de pintades des de 1882, moltes damunt les mateixes obres d'art rupestre paleolític.
Arqueologia Actualment se sap que la cova d'Atxurra, l'habitaren grups humans de manera gairebé contínua des de fa uns 29.000 anys fins a fa uns 12.400 anys, i hi ha moltes restes relacionades amb el processament i consum d'animals, fonamentalment cabres i cérvols.
Gálvez Cañero al 1912 ja esmentava les restes magdalenianes aparegudes en les seues prospeccions a les galeries inferiors. Durant els seus treballs de 1926, Barandiaran en replegà dues noves làmines de sílex. També identificà el jaciment de l'entrada superior el 1929, que excavà al 1934 i 1935 juntament amb Telesforo Aranzadi, i localitzaren 4 nivells d'ocupació humana, amb una seqüència cronocultural de solutrià, magdalenià V-VI, azilià, Eneolític i bronze.
L'any 2014 l'equip de Garate i Rios-Garaizar feu una revisió arqueològica de la cova d'Atxurra. Aquest any i el següent, a la zona estudiada per Barandiaran a l'entrada superior, documentaren una ocupació des del gravetià fins al magdalenià (característica única en la conca del riu Lea), amb alguns nivells molt rics en fauna, indústria lítica i òssia; a les galeries inferiors, es trobaren restes d'ocupacions humanes de curta durada, atribuïbles a expedicions puntuals de l'època magdaleniana, que entraren a la cova amb objectiu desconegut (les dades morfotopogràfiques indiquen que l'entrada inferior no existia en aquella època). En aquests treballs es trobaren les primeres mostres d'art rupestre paleolític, al 2015, actualment en recerca juntament amb els altres jaciments de la cova d'Atxurra.
Art rupestre Antecedents Fins a dates molt recents es parlava del “buit basc” de l'art rupestre, en referència als pocs jaciments que hi havia a Euskal Herria en comparança amb la resta de la regió cantàbrica i el vessant nord-occidental dels Pirineus. Hui se sap que aquest buit no era tal, i que el problema radicava en el procediment de recerca: els arqueòlegs que podien identificar l'art no s'endinsaven prou a les coves; i els espeleòlegs que s'endinsaven a les coves mancaven de la preparació necessària per identificar-ne l'art. Al 2009, mentre alçaven la topografia d'Atxurra, dos membres del grup d'espeleologia ADES ja veieren un dels cavalls de les cornises, però no li donaren importància en prendre'l per un dels milers de grafits moderns que hi ha a la cova.
La situació canvià en la segona dècada del , quan l'equip dels arqueòlegs Garate i Ríos-Garaizar revisaren alguns jaciments d'Euskal Herria. Comprovaren que hi havia pintures i gravats en coves que havien passat desapercebudes fins al moment: Askondo, Lumentxa, Morgota... La Diputació Foral de Biscaia promogué una iniciativa, al febrer de 2015, juntament amb la Unió d'Espeleòlegs Bascos, organitzà a Bilbao la primera Jornada d'“Espeleologia i Patrimoni Cultural”, en què els arqueòlegs ensenyaren als espeleòlegs a identificar art rupestre a les coves.
Descobriment de l'art rupestre alt=Detalle del trayecto seguido por Intxaurbe y Garate el día del descubromiento (modificado a partir de la topografía de 2011).|miniatura|Detall del trajecte seguit per Intxaurbe i Garate el dia del descobriment (modificat a partir de la topografia de 2011)