Letnografia (del grec etnos, 'poble' o 'nació', i grafia, 'escriure': 'descripció dels pobles') és la disciplina que descriu els costums i tradicions dels pobles en antropologia. És la disciplina pràctica que forneix dades a l'etnologia; també pot definir-se com a etnologia descriptiva. El seu ús s'ha estès a la recerca qualitativa o l'estudi de casos, en què l'etnografia és el primer pas per a l'anàlisi. L'etnografia intenta descriure una realitat des del punt de vista dels participants i no sols des de l'observador extern (que, inevitablement, modifica allò que estudia). Els etnògrafs obtenen les dades a partir d'observacions directes, filmacions, entrevistes i similars.
L'etnografia, com les dades empíriques sobre la salut humana, les societats i cultures, va ser pionera en les branques biològiques, socials i culturals de l'antropologia, però també s'ha convertit en popular en les ciències socials en general, en la sociologia,"Ethnology" at dictionary.com . en els estudis de comunicació i història, en què s'estudien els grups ètnics, formacions, composicions, reassentaments, característiques socials, la materialitat, l'espiritualitat i l'etnogènesi. L'etnografia típica és un estudi globalEmber, Carol and Melvin Ember. Cultural Anthropology. 2006. Prentice Hall, Chapter One. i, per tant, inclou una breu història i una anàlisi del terreny, el clima i l'hàbitat d'estudi. En tots els casos, ha de ser reflexiva, fer una contribució important per a la comprensió de la vida social dels éssers humans, tindre un impacte estètic en el lector i expressar una realitat creïble. Observar el món (l'estudi) des del punt de vista del subjecte (no el participant etnògraf), registrar tota la conducta observada, i descriure totes les relacions simbòliques utilitzant conceptes que eviten explicacions casuals.
Ni la filologia ni l'etnografia no tingueren gaire d'interès per als estudiosos xinesos fins al .
Origen del concepte i el terme Friedrich Müller desenvolupà el concepte d'etnografia com a disciplina individualitzada mentre participava en la segona expedició de Vitus Behring a Kamtxatka (1733–1743) com a professor d'història i geografia; la designà Völkerbeschreibung (literalment, 'descripció dels pobles').
El neologisme ethnographia, format d'arrels gregues, s'atribueix a l'historiador Johann Friedrich Schöpperlin, en el marc d'una obra publicada a Nördlingen (Suàbia) el 1767.Vermeulen, Hans F. "The German ethnographic tradition and the American connection". History of anthropology newsletter, vol. 33, issue 2 (Dec. 2006), p. 9-14.
Fou l'historiador August Ludwig von Schlözer (1735-1809) qui encunyà els termes Ethnographie ('etnografia'), Ethnographische Metode ('mètode etnogràfic') i Ethnograph ('etnògraf')Així com, també, el concepte més ampli de Völkerkunde ('etnologia'). en el curs 1771-1772 de la Universitat de Göttingen, conjuntament amb Christoph Wilhelm Jacob Gatterer. Arran d'això s'introduí la nova disciplina en el món acadèmic, en un intent de reformar la comprensió contemporània de la història mundial.
Diferències entre disciplines El mètode etnogràfic s'utilitza en una gamma de disciplines diferents, principalment per antropòlegs/etnòlegs, però també ocasionalment per sociòlegs. Els estudis culturals, la teràpia ocupacional, l'economia, el treball social, l'educació, el disseny, la psicologia, la informàtica, els factors humans i l'ergonomia, l'etnomusicologia, la folklorística, els estudis religiosos, la geografia, la història, la lingüística, els estudis de comunicació, els estudis de rendiment, la publicitat, la recerca comptable, la infermeria, l'urbanisme, la usabilitat, les ciències polítiques, els moviments socials i la criminologia són altres camps que han fet ús de l'etnografia.
Antropologia cultural i social L'antropologia cultural i l'antropologia social es van desenvolupar al voltant de la recerca etnogràfica i els seus textos canònics, que són majoritàriament etnografies: per exemple, Argonauts of the Western Pacific (1922) de Bronisław Malinowski, Ethnologische Excursion in Johore (1875) de Nicholas Miklouho-Maclay, Coming of Age in Samoa (1928) de Margaret Mead, The Nuer (1940) d'EE Evans-Pritchard, Naven (1936, 1958) de Gregory Bateson o The Lele of the Kasai (1963) de Mary Douglas. Els antropòlegs culturals i socials actuals donen un gran valor a la recerca etnogràfica. L'etnografia típica és un document escrit sobre un poble en particular, gairebé sempre basat, almenys en part, en punts de vista èmics d'on comença i acaba la cultura. L'ús de la llengua o dels límits comunitaris per delimitar l'etnografia és comú. Les etnografies també s'anomenen de vegades estudis de cas. Els etnògrafs estudien i interpreten la cultura, les seves universalitats i les seves variacions a través de l'estudi etnogràfic basat en treball de camp. Una etnografia és una ciència observacional escrita que proporciona un relat d'una cultura, societat o comunitat en particular. El treball de camp consisteix habitualment a viure durant un any o més en una altra societat, convivint amb la població local per conèixer de primera mà les seves formes de vida, els seus costums i la seva organització social.
Ruth Fulton Benedict.Benedict, Ruth (1934). Patterns of Culture. Boston: Houghton Mifflin va iniciar el seu treball de camp l'any 1922 entre els serrano, continuant amb els zuni el 1924, els cochiti el 1925 i els pina el 1926. L'objectiu d'aquestes estades era obtenir dades etnogràfiques directes i aprofundir en el coneixement antropològic d'aquestes comunitats. Les seves investigacions entre el poble zuni, al sud-oest dels Estats Units, són considerades el fonament del seu període de formació com a antropòloga. Aquesta experiència la va portar a formular la idea que «la cultura és la personalitat escrita a grans trets»,Modell, Judith Schachter (1983). Ruth Benedict: Patterns of a Life. University of Pennsylvania Press. 1988 una concepció que esdevindria central en la seva obra.
Mitjançant l'estudi comparatiu de les cultures dels diferents pobles pueblo i de les tribus de les planes, Benedict va identificar patrons disomorfisme cultural, un enfocament propi que caracteritzaria la seva manera d'entendre l'antropologia i que es basava en l'ús sistemàtic de tècniques etnogràfiques.Hammersley, Martyn; Atkinson, Paul (2007). Ethnography: Principles in Practice. 3a ed. Routledge. miniatura|Bronisław Malinowski entre la tribu Trobriand miniatura|Part de la col·lecció etnogràfica del Museu del Comtat de Međimurje a Croàcia Una etnografia típica intenta ser holística i normalment segueix un esquema que inclou una breu història de la cultura en qüestió, una anàlisi de la geografia física o del terreny habitat per les persones estudiades, incloent-hi el clima, i sovint incloent el que els antropòlegs biològics anomenen hàbitat. Les nocions populars de botànica i zoologia es presenten com a etnobotànica i etnozoologia juntament amb referències de les ciències formals. La cultura material, la tecnologia i els mitjans de subsistència es tracten normalment a continuació, ja que solen estar relacionats amb la geografia física i inclouen descripcions d'infraestructures. Normalment s'hi inclouen el parentiu i l'estructura social (inclosa la classificació per edat, els grups d'iguals, el gènere, les associacions voluntàries, els clans, les meitats, etc., si existeixen). Les llengües que es parlen, els dialectes i la història del canvi lingüístic són un altre grup de temes estàndard. Les pràctiques de criança, l'aculturació i les opinions èmiques sobre la personalitat i els valors solen seguir les seccions sobre estructura social. Els ritus, rituals i altres proves de religió han estat durant molt de temps un tema d'interès i de vegades són fonamentals per a les etnografies, especialment quan es duen a terme en públic on els antropòlegs visitants els poden veure.
A mesura que l'etnografia es va desenvolupar, els antropòlegs es van interessar més en aspectes menys tangibles de la cultura, com ara els valors, la cosmovisió i el que Clifford Geertz va anomenar l'«ètos» de la cultura. En el seu treball de camp, Geertz va utilitzar elements d'un enfocament fenomenològic, traçant no només les accions de les persones, sinó també els elements culturals en si. Per exemple, si dins d'un grup de persones, fer l'ullet era un gest comunicatiu, primer va intentar determinar què podia significar aquest gest que no és unívoc. Després, va intentar determinar en quins contextos s'utilitzaven els gestos i si, a mesura que hom es movia per una regió, els gestos mantenien el mateix sentit. D'aquesta manera, es podien explorar les fronteres culturals de la comunicació, en lloc d'utilitzar fronteres lingüístiques o nocions sobre la residència. Geertz, tot i seguir una mena d'esquema etnogràfic tradicional, es va moure més enllà d'aquest esquema per parlar de teranyines en lloc de esquemes de la cultura.
Dins de l'antropologia cultural, hi ha uns quants subgèneres d'etnografia. A partir de les dècades de 1950, els antropòlegs van començar a escriure etnografies bioconfessionals que exposaven intencionadament la naturalesa de la recerca etnogràfica. Exemples famosos són Tristos tròpics (1955) de Lévi-Strauss, The High Valley de Kenneth Read i The Savage and the Innocent de David Maybury-Lewis, així com la lleugerament ficcionada Return to Laughter d'Elenore Smith Bowen (Laura Bohannan).
Les etnografies reflexives van refinar la tècnica per traduir les diferències culturals i representar-ne els efectes en l'etnògraf. Exemples famosos són Deep Play: Notes on a Balinese Cockfight de Clifford Geertz, Reflections on Fieldwork in Morocco de Paul Rabinow, The Headman and I de Jean-Paul Dumont i Tuhami de Vincent Crapanzano. A la dècada del 1980, la retòrica de l'etnografia va ser sotmesa a un intens escrutini dins de la disciplina, sota la influència general de la teoria literària i el pensament postcolonial i postestructuralista. Les etnografies experimentals que revelen la fermentació de la disciplina són Shamanism, Colonialism, and the Wild Man de Michael Taussig, Debating Muslims de Michael FJ Fischer i Mehdi Abedi, A Space on the Side of the Road de Kathleen Stewart i Advocacy after Bhopal de Kim Fortun.
Aquest gir crític en l'antropologia sociocultural durant la meitat dels anys vuitanta es pot atribuir a la influència del text ara clàssic (i sovint controvertit), Writing Culture: The Poetics and Politics of Ethnography, (1986), editat per James Clifford i George Marcus. Writing Culture va ajudar a introduir canvis tant en l'antropologia com en l'etnografia, sovint descrites en termes de naturalesa postmoderna, reflexiva, literària, deconstructiva o postestructural, ja que el text va ajudar a destacar els diversos problemes epistèmics i polítics que molts professionals veien com a plaga de representacions i pràctiques etnogràfiques.