miniatura|Amèrica del Sud segons un mapa del llibre de Joachim Heinrich Campe Kolumbus oder die Entdeckung von Westindien (1782). Els límits, però, són anteriors a la formació del Virregnat del Riu de la Plata L'actual territori de lArgentina va formar part del virregnat del Riu de la Plata durant el període immediatament anterior a la seva independència. Durant aquest període, que comprèn des de la formació del virregnat del Riu de la Plata el 1776 fins a la Revolució de Maig de 1810 i la dissolució definitiva del virregnat a l'any següent, les fins llavors autònomes províncies colonials de la Governació del Tucumán i de la Governació del Riu de la Plata es van unir per primera vegada en una única unitat administrativa, amb capital i centre a la ciutat de Buenos Aires, la qual ha seguit sent, fins al present, la capital i ciutat més important de la República Argentina.
El virregnat del Riu de la Plata incloïa també els territoris de les actuals repúbliques de Bolívia, Paraguai i Uruguai, que durant el procés independentista es van separar de les Províncies Unides del Riu de la Plata (nom inicial de l'actual Argentina) degut a l'evolució de la guerra d'independència i a greus desavinences sobre l'organització de l'Estat.
Antecedents
El virregnat del Perú i les reformes borbòniques Des de la creació del virregnat de Nova Granada el 1739, el virregnat del Perú s'havia quedat limitat als territoris efectivament dominats pels espanyols al sud de la línia de l'equador; les seves províncies més australs eren la Capitania General de Xile, la Governació del Tucumán i la Governació del Riu de la Plata. Les dues últimes depenien judicialment de la Reial Audiència de Charcas, situada més al nord, al corregiment de Chuquisaca, que juntament amb el Corregiment de La Paz formaven l'anomenat Alto Perú. Econòmicament, el Tucumán i el Riu de la Plata (així com la Governació del Paraguai) eren territoris econòmicament i políticament marginals, de molt baixa densitat de població, i la seva aportació a l'economia de l'Imperi Espanyol era pràcticament nul·la.
Durant la primera meitat del , la Corona espanyola havia centralitzat el poder polític a l'Espanya peninsular, eliminant les diferències regionals. A mitjans de segle van decidir emprendre les mateixes reformes a les seves possessions ultramarines, professionalitzant el govern, apartant-lo de la influència de les elits locals, i fent que els «regnes d'ultramar» passessin a funcionar efectivament com colònies; és a dir, dependències orientades exclusivament a satisfer les necessitats de la metròpoli.
L'impuls reformista es va accelerar amb les derrotes espanyoles en la Guerra dels Set Anys, que van convèncer el rei Carles III de modificar el sistema defensiu de les colònies; amb aquest fi es va fundar el 1764 la intendència de Marina de l'Havana, amb autoritat sobre tota l'illa de Cuba. Successives ordenances van anar creant intendències en tota Amèrica espanyola i a les Filipines. Per a l'administració de les colònies es va recórrer a la font més sòlida i lleial a la Corona de recursos humans, els oficials de l'Exèrcit i la Marina.
Pel que fa a les reformes econòmiques, la preocupació central dels governants va ser l'augment de la recaptació fiscal per mitjà de l'augment de les gabelles i de l'eficiència en la recaptació; no obstant això, l'augment massiu de les despeses de la defensa van fer que les colònies americanes no contribuïssin majorment al sosteniment de l'Estat. Però molt més important era la insistència en el desenvolupament del comerç amb Amèrica, com a mercat captiu que havia de ser la base del creixement econòmic del regne; en aquest sentit, les reformes econòmiques iniciades pel comte de Campomanes van ser reeixides per aconseguir una recuperació econòmica a banda i banda de l'Atlàntic. Com a complement, també es van establir mesures de prohibició de produccions locals que poguessin competir amb les exportacions peninsulars. El reforç militar va ser, a més, relativament eficaç en el combat del contraban, que (protegit per governants locals) minava qualsevol intent d'augmentar la recaptació fiscal i el comerç entre la península i Amèrica.
El gener de 1771, el fiscal de la Reial Audiència de Charcas, Tomás Álvarez de Azevedo, va elevar a aquest tribunal un extens informe, en què detallava la situació perjudicial en què es trobaven els habitants de les províncies del Paraguai, el Riu de la Plata i inclusivament del Tucumán, per la gran llunyania de les seus virreinal (gairebé mil llegües des de Buenos Aires) i judicial (més de 500 llegües) a què havien de recórrer davant de qualsevol tràmit que excedís el merament local. Afegia que, per aquesta raó, els veïns trobaven molt més pràctic recórrer directament a l'autoritat del Consell d'Índies o del Rei, ja que la seva resposta era sempre més ràpida i executiva. Com a solució, proposava la creació d'un nou virregnat, que incloguessin aquestes tres províncies australs i també el Corregimient de Cuyo, i que fos administrat, en el judicial, per la seva pròpia Reial Audiència.
L'expulsió dels jesuïtes
En el camp religiós, cultural i educatiu, la preeminència de les ordres era absoluta, i el predomini requeia en la Companyia de Jesús, que regentava diverses escoles primàries, les úniques escoles secundàries i l'única universitat, situada a Córdoba. A més de la influència que aquest predomini exercia sobre la classe dominant, tenia gran quantitat de propietats agrícoles i ramaderes, i regentaven reduccions d'indígenes a la regió del Chaco, a la regió de la Pampa i, sobretot, trenta missions guaranís, considerades modèliques per la seva organització social i econòmica, i per la protecció que brindaven als indígenes contra l'explotació per part dels espanyols.
Va ser justament en les missions guaranís on es va produir una crisi de gran importància; el 1750, el rei d'Espanya i el de Portugal van signar el Tractat de Permuta, pel qual Espanya canviava la Colonia del Sacramento per una àmplia zona a l'est del riu Uruguai, que incloïa set dels pobles guaranís, des de llavors anomenats les Misiones Orientales. La Corona espanyola va ordenar als jesuïtes traslladar als indígenes a l'oest del riu, amb tots els seus béns. Malgrat l'esforç dels jesuïtes, els indígenes es van negar a traslladar-se, i el 1754 es van enfrontar contra els portuguesos i els espanyols en l'anomenada guerra Guaraní, on els guaranís van ser massacrats i els seus pobles parcialment destruïts. L'anul·lació del tractat va retornar aquesta regió a Espanya, però la Corona va considerar des de llavors molt perillosa la rebel·lió, a més d'acusar els jesuïtes d'haver-la promogut.
Per aquesta raó, i per altres conflictes entre l'organització jesuïta i la voluntat absolutista del rei Carles III, entre 1767 i 1768, i sense previ avís, tots els jesuïtes de l'imperi espanyol van ser arrestats i expulsats. A les províncies del Riu de la Plata, del Tucumán i del Paraguai, l'encarregat d'executar l'ordre va ser el governador de la primera, Francisco de Paula Bucarelli, que va arrestar i va expulsar els pares amb tota la brutalitat que va poder desplegar, passant per sobre de l'autoritat dels altres governadors i dels cabildos locals.
Les estàncies jesuítiques i molts altres béns van passar al domini reial i després van ser subhastades per les juntes de Temporalitats. La major part de les seves cases d'estudis (inclosa la Universitat de Córdoba) i les missions van passar a ser administrades primerament pels franciscans, i després a administradors estatals. Sota el comandament d'aquests últims, l'economia de les missions va quedar completament desorganitzada per la intromissió de comerciants privats. Gran part dels guaranís es van desplaçar cap a regions veïnes o a les ciutats, i altres van tornar a la selva. Els pobles van romandre poblats, però la seva època de grandesa havia passat, i molt menys de la meitat de la població va romandre en ells.
El Riu de la Plata i Brasil Pensada per atorgar la possessió de tot el continent americà a Espanya, el Tractat de Tordesillas va atorgar a Portugal una estreta franja costanera al nord-est d'Amèrica del Sud, coneguda com a Brasil, i que coincidia aproximadament amb l'actual Regió Nord-est del Brasil. No obstant això, els seus límits eren molt imprecisos, i les poblacions portugueses es van expandir ràpidament cap al sud i cap a l'interior del continent a la recerca de terres i d'esclaus. A partir de la dècada del 1640, els colons portuguesos del Brasil van pressionar cada vegada més sobre la governació del Riu de la Plata, la del Paraguai i de les missions jesuítiques guaranís, obligant fins i tot als espanyols i guaranís a evacuar l'Itatín i Tapé, abans de frenar l'avanç portuguès a la batalla de Mbororé (1641). Les fronteres entre les dues regions colonials van quedar a grans trets estables a l'interior continental des de llavors, però els portuguesos van iniciar llavors un avanç costaner, ocupant l'Illa Santa Catarina el 1675, la Colònia del Sacramento a la riba nord del riu de la Plata a 1580, i Rio Grande el 1737. Els espanyols, per la seva banda, van fundar Montevideo a la boca del riu de la Plata el 1726. La lluita es va fer crònica, i intermitentment va haver-hi xocs per la possessió de Colònia. El Tractat de Permuta de 1750, pensat per solucionar aquest conflicte al preu de lliurar a Portugal una enorme extensió de territori, va fracassar per la resistència dels guaranís i per la negativa de Portugal a retornar Colònia.
L'any 1762, el governador del Riu de la Plata, Pedro de Cevallos, va ocupar Colònia i Rio Grande, expulsant als portuguesos. No obstant això, la derrota d'Espanya en la Guerra dels Set Anys va obligar a retornar les dues ciutats a Portugal, tot i que les autoritats virregnals només van retornar Colònia, conservant Rio Grande. En no haver-hi altres fundacions de ciutats o fortaleses que donessin suport la possessió espanyola de Rio Grande, els portuguesos van iniciar un nou avanç sobre les possessions espanyoles, ocupant la riba nord del Rio Grande el 1767, atacant algunes possessions, i fins i tot avançant sobre les missions de Chiquitos i de Moxos, a l'est de l'actual Bolívia.
Una guerra fronterera intermitent va continuar entre les dues colònies durant els anys següents, el que (vist des Espanya) amenaçava la totalitat de les possessions espanyoles a la conca del Plata. L'abril del 1776, els portuguesos van recuperar Rio Grande.
Però no només al nord del Riu de la Plata les possessions espanyoles del sud estaven amenaçades; la mateixa ciutat de Buenos Aires havia estat objecte d'un intent d'invasió el 1763, i també hi va haver viatges d'exploració (amb vista a una colonització) d'holandesos i britànics a la Patagònia. Les illes Malvines havien estat ocupades primer per França i després per Anglaterra en un intent per controlar l'Estret de Magallanes, la qual cosa amenaçava la possessió espanyola de la Patagònia. Malgrat que els espanyols van controlar les Malvines a partir del 1766, l'amenaça no podia ser descartada; però el governador de la remota província del Riu de la Plata no tenia recursos per poblar la Patagònia, ni per assegurar la seguretat de la zona per mitjà d'una esquadra amb alguna probabilitat d'èxit.
Pedro de Cevallos i la creació del virregnat Nomenament miniatura|El virrei Pedro de Cevallos